Arxiu de la categoria: Article

Trenta-dos articles, nou intervencions, una entrevista i un llibre (2000-2020) de Víctor Baeta

Sobre tortures i torturadors. ( 1 de juliol 2000)

Intervenció a favor de la República (amb autocrítica prèvia de l’autor) plaça del Patriarca.(13 de maig 2006)

27 de setembre: La mirada de l’Angelus Novus. (27 setembre 2006)

Per un patriotisme valencià republicà (10 desembre 2006)

EL PUNT entrevista a Víctor Baeta: “Per a nosaltres, el subjecte de sobirania és el poble valencià” (febrer de 2007)

Darrera intervenció com a membre del BLOC: La paella valenciana, mai madrilenya. (29 juny 2007)

La pedra i el vidre. (19 d’octubre 2008)

El sac de boxa. (11 d’octubre del 2009)

Intervenció en la Comissió investigació de la CAM a les Corts valencianes. (11 de març 2013)

Cavalls sense carro. (26 setembre 2013)

LLIBRE: ‘Per la República Valenciana, d’Oriola a Vinaròs (19 de març del 2014)

Sobre la contradicció principal: ací i ara. (8 setembre 2014)

Los españoles y el art.99 de la Constitución. (28 novembre 2014)

Intervenció en nom de la coalició ENV-RV/PVE en l’homenatge a Vicent Marco Miranda. (21 de desembre 2014)

Dirección estalisnista con bases trosquistas. (9 febrer 2015)

Por el Estado valenciano. (27 febrer 2015)

Ni gestió ni control: espoli. (març 2015)

Compromís i Podemos.  (1 d’agost 2015)

Maragall y Teresa de Calcuta.  (8 juny 2015)

Fuster-Raimon y el «procés» catalán. Versió publicada al Levante. (10 setembre 2015)

Fuster-Raimon i el procés català. Versió ampliada en valencià. (10/09/2015)

Rajoy y el artículo 99.  (9 d’agost 2016)

En defensa de la República. (13 d’abril 2017)

Los valencianos y España. (16 juny 2017)

Pacto federal o «vía catalana». (27 juny 2017)

Tornen els afusellats de 1975 (27 setembre 2017)

Cal portar la República a les institucions valencianes. (29 gener 2018)

Per la Ruptura i la República. (21 març 2018)

Intervenció  en la plaça de la Mare de Déu. (14 d’abril 2018)

Intervenció en la Junta d’accionistes del Banc Sabadell. (19 d’abril 2018)

La renuncia del valencianisme cultural a una proposta política republicana. (25 d’abril 2018)

Intervenció acomiadant la Declaració republicana de Sagunt. (13 maig 2018)

Als federalistes, espanyols o catalans (juliol 2018)

Carta al “republicano federal de la tercera” (agost 2018)

“Las falacias actuales de EL PAÍS que Aranguren desmontó ya en 1978” (novembre 2018)

Intervenció en l’encontre republicà de Vicálvaro-Madrid (novembre 2018)

Intervenció a l’acte de la CPVR d’Alcoià-Comtat (gener 2019)

Reflexions sobre Espanya, gènesi i futur (desembre 2019)

‘La nit dels morts vivents’ o L’Estat d’alarma contra Catalunya, la felicitació de VOX i l’espontani aplaudiment, en tota Espanya, d’ahir nit. (15 març 2020)

ESPANYA ÉS UNA CATEGORIA MILITAR (abril 2020)

Dirigit als republicans valencians -demòcrates i federals- que reivindiquen la ‘Tercera República espanyola’ (juliol 2020)

Els resultats de Galícia i Euskadi, ens allunya de la independència i ens acosta a la fal·làcia de l’altra Espanya possible.(juliol 2020)

‘Els cadàvers valencians nodriran el nou banc espanyol’ (setembre 2020)

Las Falsarias

LAS FALSARIAS

20/04/2021
Por si no teníamos suficiente con las “performances” de la abeja Maya, travestida en la ingeniosa señora Colau y su fábrica de inventos inútiles, ahora hemos de soportar las continuas intervenciones de la señora Jéssica Albiach -cuyo nombre de pila no puedo evitar asociar a una telenovela venezolana-  que parece dispuesta a apropiarse del patrimonio de la izquierda.
Tras las elecciones autonómicas y con sus ocho escaños en la mano, la señora Albiach anunció que llamaría de forma inmediata al candidato del PSC (señor Illa) y al de ERC (señor Aragonés) para emplazarles a negociar. Muy ufana y en pleno éxtasis declaró: “El govern de izquierdas es posible. Es más, diría que es imparable”.
La cuestión de fondo es tratar de comprender que entiende esta señora por “la izquierda”. No vamos aquí a recordarle el origen circunstancial del tal etiqueta, pues imaginamos lo conoce sobradamente. Lo que sí sería bueno es que actualizara sus conocimientos y abandonara los esquematismos que la “izquierda institucional” utiliza como coartada para vender un proyecto progresista vacío de contenido. El caso más citado, que seguramente algún  profesor le habrá contado en su efímero paso por las aulas universitarias, es el del PRI, partido político mexicano que fue hegemónico en gran parte del siglo XX y que fue evolucionando y ajustando su ideología a la conveniencia de sus cuadros, desde una izquierda maximalista a una derecha neoliberal, para acabar en un “centro derecha-centro izquierda”, que es donde acaban todos los proyectos fracasados. El problema del PRI es que había “institucionalizado” la revolución, extraño fenómeno perteneciente a la lógica paradójica.
En el Estado español el PSOE, como partido dinástico, sería un ejemplo de esa izquierda institucionalizada cuya praxis política no tiene nada que ver con su teoría ideológica. No es mejor ni peor que el Partido Popular, con el que compite para repartirse el poder y la corrupción que éste lleva aparejada.
Será por ello que los anglosajones han abandonado la semántica posicional (derecha e izquierda) y llevan años manejando unas variables más expresivas: conservadores y progresistas. No hace falta decir que el conservador es el que tiende a conservar y que para hacerlo ha de tener algo que defender. Que este algo sea fruto de su trabajo, de su esfuerzo, de sus capacidades o simplemente heredado, es otro aspecto de la realidad.
El modelo ideal del conservador pone el énfasis en el individuo frente a la colectividad. Cree que se ha de fomentar la responsabilidad personal y no dejarla en manos del gobierno, que acaba limitando las libertades. Es también por ello que defiende en términos económicos el libre mercado y está en contra de las regulaciones estatales. De esto se deriva una baja tasa impositiva (fiscalidad) y una reducción del peso de lo público en favor de lo privado. La ley y el orden han de quedar asegurados. La religión, cualquier religión, sirve para legitimar el proyecto.
El modelo ideal del progresista predica justamente lo contrario. Cree en el papel del Estado como agente regulador que asegure la igualdad de oportunidades, proteja las libertades civiles y defienda los derechos humanos. En definitiva, que es el Estado quien debe resolver los problemas de la gente. En términos económicos cree en una economía mixta, donde el libre mercado vaya acompañado por el control público de sectores estratégicos. Está a favor de una tasa impositiva progresiva, de forma que pague más quien más ingresa (renta) y más tiene (patrimonio). Piensa que la religión, cualquier religión, pertenece a la esfera privada y no debe ser subvencionada por el contribuyente.
Claro que estos son “modelos ideales”, que raramente se cumplen. En la práctica y en la sociedad liberal-conservadora (que es la que priva en las sociedades capitalistas), hay una tendencia a mezclarse ambos modelos, que acaban vendiendo una mercancía similar en la que las diferencias son de matiz.
Si tomamos la democracia más genuina de todas  (la británica) vemos que su revolución (1688) aunó los intereses de conservadores (tories) y liberales (whigs) para reducir el poder de la corona y someterla al control del parlamento. Este acto menos conocido pero más revolucionario que el que sus pares franceses organizaron en 1789 (y del que se nutre buena parte del pensamiento de “izquierdas”), marcó ideológicamente el territorio y creó una plataforma de intereses comunes. Luego los “whigs” fueron sustituidos por los “labours”, pero en sustancia nada cambió. Todo lo contrario les sucedió a los revolucionarios franceses, que sufrieron una contrarrevolución, que ha ido repitiéndose cada vez que alguien ha querido romper el modelo. Será por ello que en Gran Bretaña todos son “progresistas”, aunque con matices: conservadores progresistas, liberales progresistas y “nuevos” laboristas progresistas. Y es que ser progresista es “cool” y nadie quiere sentirse expulsado de la tribu. Hay que ser muy prudente con los códigos.
El concepto de “progreso” es muy antiguo, aunque para situarlo podemos ceñirnos al papel del humanismo renacentista y al aporte científico de la Ilustración que liquidaron el teocentrismo medieval, pensamiento que consideraba que el progreso no tenía sentido, pues tras la caída en el jardín del Edén el hombre no podía esperar más que lo que la divinidad le concediera.
El progreso es mejora, el progreso es crecimiento, el progreso es libertad. El progreso es de todos y no es patrimonio de nadie. Kant, Hegel y Marx, entre otros, lo explicaron profundamente.
Pero como la señora Albiach propone opciones de un gobierno “de izquierdas” para Catalunya como región (y no como un Estado libre e independiente), conviene aclararle ciertos conceptos básicos:

  • La izquierda, tal como ella la imagina, no existe. Es una entelequia.
  • El señor Illa es un militante del PSOE.
  • El PSOE ratificó entusiásticamente la aplicación del artículo 155 de la constitución, para liquidar un gobierno de la Generalitat elegido democráticamente.
  • El PSOE es un partido de centro derecha, con abundantes tintes reaccionarios.
  • Reaccionario viene de “reacción”, que es la respuesta del sistema a cualquier movimiento de ruptura.
  • El independentismo catalán es un movimiento de ruptura del statu quo. No es que pretenda romper España (un mantra ridículo) sino que quiere romper el modelo perverso de la “transición-transacción” española.
  • Los de Catalunya en Comú-Podem gobiernan en coalición con el PSOE a nivel del Estado.
  • Els Comuns son herederos de ese modelo, que transigió con la versión fascista del dictador Franco (“todo atado y bien atado”) y con la versión más civilizada del príncipe de Lampedusa (“es menester que todo cambie, para que todo siga igual”).
  • Buena muestra de su estilo depredador es la manera en que pactaron con la derecha cursi del afrancesado señor Valls para conseguir la alcaldía de Barcelona.

La señora Albiach (doña Jéssica) ha de hacer un reset antes de volver a abrir la boca. Le ayudará conocer aquel pasaje de “Alice in Wonderland” en el que Humpty Dumpty dialoga con Alicia en estos términos: “Cuando yo uso una palabra, significa justamente lo que yo decido que signifique, ni más ni menos”. “La cuestión es” -responde Alicia-  “si uno puede hacer que las palabras signifiquen tantas cosas diferentes”. “La cuestión es – remata Humpty Dumpty –  “que yo soy el que manda. Eso es todo”.

La señora Albiach no es Humpty Dumpty, al menos por ahora. No puede usar las palabras a su conveniencia y darles el significado que le dé la gana. No lo puede ni lo debe hacer, aunque sea por respeto a la gente de izquierdas (de izquierdas de verdad) que lucharon por la libertad en  los años de plomo del franquismo.

 

Preguntes d’un català (A. Duran) que ens hauríem de fer els valencians

NULLA ETHICA SINE AESTHETICA
(traduït al valencià per ANNA notícies)
05/03/2021

Friedrich Nietzsche ho va proposar a l’inrevés (No hi ha Estètica sense Ètica), encara que el concepte de l’estètica en Nietzsche no tenia res a veure amb els estereotips dominants en la descripció de l’obra d’art.
L’assaig en el qual apareixia aquest missatge haguera passat desapercebut, si el professor José María Valverde no l’haguera représ a mitjans dels seixanta per a renunciar a la seua càtedra d’Estètica en la universitat de Barcelona, com a mostra de solidaritat amb el professor Aranguren, que havia sigut expulsat de la seua càtedra d’Ètica en la universitat de Madrid per la seua oposició al règim franquista.
No fa falta donar moltes explicacions per a entendre això i és que en qualsevol activitat humana hi ha o hauria d’haver-hi un compromís moral.
Si li done la volta al concepte és perquè contemple molts grinyols que trenquen la qualitat del silenci (l’estètica), grinyols que qüestionen el fons moral de la font (l’ètica).
Em pregunte i pregunte als meus lectors:
– Per què eleva tant la veu, amb un to agressiu, la fiscal que presenta càrrecs contra els teòrics síndics del primer d’octubre?
– Per què insisteix la cúpula d’Esquerra Republicana a incloure a “Comuns” en un projecte de govern independentista, quan aquests últims no sols no ho són, sinó que fan gala d’espanyolisme?
– Per què el senyor Llarena practica el filibusterisme jurídic contra els exiliats independentistes, sabent que l’única cosa que aconseguirà és obligar-los a no moure’s de Bèlgica per un temps?
– Per què la CUP no deixa de marejar la perdiu, s’incorpora a un govern independentista i assumeix la cartera d’Interior, la qual cosa li permetria sanejar el cos de Mossos d’Esquadra?
– Per què ERC, com a partidaris de la “taula de diàleg” no li comunica al seu teòric interlocutor (el PSOE) que si els seus representants en el parlament europeu continuen assetjant als exiliats, no s’asseuran en cap taula?
– Per què el govern del senyor Sánchez no ens explica quin sentit té que Iberdrola, representant de l’oligopoli elèctric, s’associe amb Volkswagen i el propi Estat en el projecte d’una nova fàbrica de bateries a Martorell?
– Per què aqueix mateix govern no ens aclareix si el cost d’aquest projecte serà assumit íntegrament pels fons europeus, en detriment d’altres projectes menors de mitjanes i petites empreses que també han sol·licitat fons?
– Per què la senyora Albiach no deixa de ficar-se amb el senyor Canadell, l’únic defecte del qual és haver creat un parell d’empreses i contribuir a acabar amb el domini espanyolista en la Cambra de Comerç?
– Per què els comunicadors de TV3 es refereixen als empresaris catalans quan expliquen les declaracions de la junta de Foment o de la Pimec? O és que no saben distingir entre centenars de milers d’empreses i autònoms i uns xicotets oligarques apoltronats en aqueixes juntes?
– Per què en les tertúlies de TV3 i a Catalunya Ràdio hi ha un repartiment digital (fet a dit) entre un tertulià independentista autèntic, un tebi, un espanyolista i un franquista camuflat? És aquesta la representació de la societat catalana?
– Per què “el govern més progressista de la història” no ens informa quins són els seus plans quan acabe la cobertura dels ERTO’s?
– Per què la majoria dels partits del nou parlament de Catalunya es reuneixen per a “aïllar a Vox”, quan els valors d’aquesta agrupació porten anys explicitats en el PP, Ciutadans, i en bona part del PSOE català i en el còctel de la senyora Colau?
– Per què s’insisteix que el pla social té prioritat sobre l’independentista, quan la solució d’aquest últim permetria cobrir àmpliament la majoria de les necessitats socials?
– Per què no es parla del Dèficit Fiscal de Catalunya, que és l’autèntic moll del problema, del qual depenen la resta de variables?
– Per què el govern central continua construint línies d’alta velocitat, que només enriqueixen a les grans empreses d’obres públiques, sense que el retorn econòmic ni el social les justifique?
– Per què el “corredor Mediterrani” segueix el seu lent procés, mentre s’assignen recursos a estranyes variants que fan de Madrid un port més, canviant el Mediterrani per el “Madridterráneo”.
– Per què la Fiscal General de l’Estat no assumeix la seua posició jeràrquica i posa fre al zel esbiaixat dels seus subordinats?
– Per què l’abús de poder d’alguns alts funcionaris en el tema de la vacunació per al Covid s’ha tancat amb dimissions i sense més conseqüències?
– Com s’atreveixen a presumir d’Estat de Dret, si ni tan sols en Estètica compleixen els mínims d’una societat civilitzada!
Alf Duran Corner

Eleccions catalanes. L’anàlisi d’Alfonso Durán Pich

AUTOCRÍTICA
(traduït al valencià per ANNA notícies)
15/02/2021

Després de l’insofrible i bigarrat espectacle de TV3, on les vicetiples habituals van preparar l’ambient per a la traca final del sondeig, va començar el registre de resultats i de nou els comentaris i opinions de tiris i troians. Tot molt hollywoodense, encara que una mica tronat. Guy Debord tenia raó: la gestió de la cosa pública, l’assignació dels recursos, la identificació de les prioritats de la ciutadania, tot això embolicat en un pack i venut com a mercaderia.
Ara ja tenim els registres i en una lectura superficial podem assenyalar que l’independentisme aguanta bé els embats, que els socialistes mantenen una quota de vots constant, que la dreta més espanyolista -que representava el tàndem Rivera-Arrimadas– s’ha desplaçat a la nova marca Vox i ha deixat en la cuneta a l’invent mediàtic que era Ciutadans, que la dreta dinàstica del PP s’ha “acarrozado” i que al batibull d’En Comú Podem & associats (que podria ser una gestoria) li han baixat els fums.
Encara que el més rellevant ha sigut l’abstenció (amb un diferencial negatiu de 25,54 punts respecte al 2017) i els 76.967 vots que els “independentistes moderats” (que és un elemental oxímoron) del PDeCat han tirat al fem. De res els ha servit a aquests últims la quota de pantalla que els ha regalat la Junta Electoral, en detriment de qui legítimament li corresponia (JxC). Si algú vol fer un exercici de masoquisme light, no té més que assignar aqueix vot a JxC en funció de la llei electoral i s’emportarà una sorpresa majúscula. Això sí, cal fer-ho bé, amb rigor, territorialment.
I ara tocarà governar i començaran els problemes. Li toca a ERC prendre la iniciativa i els seus senyals de fum no indiquen el millor camí. Els cap pensants d’ERC sempre s’han cregut que són més independentistes i més esquerrans que ningú. Però els fets no els donen la raó en el primer capítol i en el segon es fiquen en un terreny viciat, un terreny en el qual sense anar més lluny poden trobar-se amb la branca reaccionària del Psoe o amb el tàndem Colau-Valls.
El senyor Aragonés, que encara que és un home anodí el té fàcil per a superar al senyor Montilla com President de la Generalitat, ha de tindre clar que la prioritat és la independència i que la resta ve després. Convidar a la senyora Albiach i a la seua tropa anticatalana per a un govern de coalició, és acceptar el sotmetiment a la bota castellana. És cert que sembla que els seus votants li són fidels fins ara, però tot té un límit.
I dic que sembla perquè cal escanejar els resultats per a poder identificar un problema de fons que afecta la independència de Catalunya.
El mètode a seguir és comparar els resultats obtinguts en el 2017 (21 de desembre), després de la brutal repressió física i psicològica que l’Estat va desenvolupar el primer d’octubre, amb els d’ara. En aqueixa data, en la qual el Règim havia fet l’impossible per a esborrar el vot independentista, JuntsxCat va obtindre 948.233 vots i ERC 935.861 vots. En total 1.884.094, amb una abstenció del 20,91% (de les més baixes de la història electoral). Ara JxC ha obtingut 567.421 i ERC 602.658. En total 1.170.079, amb una abstenció del 46,45%. És a dir, entre el 2017 i el 2021, els dos partits fins ara en el govern de la Generalitat han perdut 714.015 vots.
Es diu que l’abstenció ha afectat a tothom, amb l’excepció del PSC, que porta anys movent-se en una forqueta entre 550.000 i 650.000, i al nou entrant (Vox), que ha escurat els segments més grinyolants de la dreta. Però això no és cert i convé saber per què.
Si ens fixem en l’abstenció, veiem que el diferencial entre la del 2021 i la del 2017 és de 25,54 punts (46,45% – 20,91%). Acceptarem, hipòtesi versemblant, que l’abstenció major s’ha degut a la pandèmia i a la por que el propi Règim va crear imposant les eleccions en plena crisi de salut pública.
Ara fem un senzill càlcul. Si en el 2017 la suma de vots de JxC i ERC va ser d’1.884.094 i li restem el diferencial de la major abstenció (25,54%), tenim una pèrdua de vots de 481.197 vots. Però abans ja hem assenyalat que la pèrdua real ha sigut de 714.015. Després i en el millor dels casos hi ha hagut 232.818 vots independentistes que s’han evaporat. Què ha ocorregut? Tampoc han anat a la CUP, que només ha perdut 6.416 vots. I 232.818 vots són molts vots, massa com per a passar per alt.
El ciutadà que vol la independència de Catalunya, una vegada ha arribat a aquesta posició, no es passa al costat contrari, en el 95,5% dels casos, com les dades empíriques demostren. Per què s’ha abstingut? Jo em limite a assenyalar-ho per a no caure en l’autocomplaença.
Millor l’autocrítica. L’autocrítica constructiva, no la de catecisme ni la clínica, que són altres dominis.
No siga cas que acabem morint-nos d’èxit.

La llibertat d’un, la llibertat de tots.

[ANNA notícies ha rebut este article d'una persona coneguda que vol reservar el seu nom i signa com L'Encovert. Passem a la seua publicació]

La llibertat d’un, la llibertat de tots.

En les planes dels diaris, el mateix dia, apareixen dues notícies que, aparentment, no hi tenen res a vore. D’una banda, la de la identificació policial reiterada i  les denúncies que repetidamnent rep un ciutadà valencià, l’informàtic Alejandro Colomar, pel fet d’haver decidit passejar nu pels carrers, ja que sent naturista i practicant el nudisme habitualment dins la seua casa, va descobrir que fer-ho en la via pública de cap manera pot ser considerat ilegal, així que decidí reivindicar el seu dret a ser qui és sense amagar-se de ningú, amb passejades. D’altra banda, la del poeta i raper català Pablo Hasel, que en els pròxims deu dies pot entrar en presó per vint anys, fruit de la decisió judicial repressora i la complicitat de tot l’aparell de l’Estat espanyol, incloent l’executiu hui ocupat per PSOE I UP, i tot per exercir la seua llibertat d’expressió i opinió, tot practicant el seu ofici, el de raper I poeta, que li ha comportat haver de fer front a una llarga llista de processos judicials.

Aparentment res a vore l’un I l’altre cas, i res més lluny de la realitat aquesta aparença. Tots dos s’enfronten a la repressió, via poder judicial en última instància, per exercir senzillament els seus drets més bàsics com a ciutadans, el dret a ser, a expressa-se, a opinar i manifestar-se. De cap manera cap dels dos han atemptat contra ningú ni violat la llibertat d’altres ni posat en risc la seguretat de cap bé o persona. I malgrat això, tots dos pateixen la virulenta resposta repressora de l’Estat espanyol.

Mai la dictadura franquista va empresonar un sol cantant, ni tan sols els de pitjor gust musical. I només amb l’aplicació d’una llei, la coneguda com de “vagos y maleantes”  i de perillositat social, aconseguí exercir la repressió sobre les conductes no volgudes pel règim  la moral dominant nacional-catòlica, sobre grups socials definits per unes identitats individuals alternatives a les tolerables per aquesta moral. L’exili en uns casos, la mort en vida en altres amb la invisibilitat, i la repressió brutal, via reclusió penitenciària o psiquiàtrica, que incloïen la tortura i arribar fins I tot a l’aniquilació mental i física, foren en aquella dictadura la norma. Però mai va aconseguir el règim cap legitimitat per exercir aquesta repressió ni imposar la seua moral de part.

En els anys 80 del segle passat, es produí a l’Estat espanyol el canvi de tendència. Casualment no, amb l’agressiva introducció de les drogues dures com l’heroïna, amb l’alarma social provocada per l’extensió de la Sida, amb el segrest de la contracultura antifranquista i la imposició de la “Movida Madrileña” o la “Ruta del Bakalao” com a nous paradigmes d’una modernitat trivial i inofensiva políticament i socialment, tot just quan la dictadura franquista consolidava la seua heretat en forma de monarquia, amb l’autocolp televisiu i berlanguià del 23F i l’entrada a l’OTAN I la pertinença a la UE, com a cireretes, tota l’emoció que despertaven fins aquells anys totes i cadascuna de les espurnes de llibertat que somniàvem, esdevingueren minetes que s’esmortien a poc a poc d’una en una, per ser substituïdes per un cada vegada més asfixiant moviment pendular conservador, repressor i anorreador de revolta individual i col·lectiva.

I així dècada rere dècada, nasqueren les noves generacions, les que feren velles les del Baby Boom i l’anterior, la del Silenci. La X, la Y i la Z, les primeres cibergeneracions, tan anodines com insulses. I passant d’un miratge a un altre. Del miracle dels olímpics 90 i dels primers 2000, quan tot era possible i qualsevol podia esdevenir ric en quasi un no res, fins el miracle del 15M, en què es podia de nou conquistar el cel d’una empentada de palmes i bonisme. I arribem ací, amb només uns fets no sols paraules, que sí efectivament trasbalsaren la “normalitat” i suposaren un vertader risc per al règim, els de Catalunya, creixents durant uns anys i amb l’1 d’Octubre de 2017 com a simbòlica data cim.

Ben mirat, als de sempre els ha eixit barat el preu del seu poder: escindits hui els ahir agermanats, en presidi, exili o repressió un grapat de revoltats, i amb un raper i poeta, d’una banda, i un informàtic naturista, d’un altra, que exerceixen de tals,com a imatges d’aquesta “modernitat reaccionària” que lluny d’acabar-se es nodreix de misèries, d’hipocresies i covardies fins fer-se inabastable, emmudint tota crida a una revolta present o futura amb el seu gest determinista, fent estralls de tota esperança. La revolta sempre té un preu I la revolució encara resulta més cara. El preu de tot plegat sempre el posa qui vol que res no canvie el seu lloc de poder. Però que ningú dubte que només estant decidits a pagar el preu que calga, el somni pot esdevenir realitat. Contràriament, els anys de COVID esdevindran la norma de l’esclavitud per moltes dècades.

Hui, als dos protagonistes de les dues notícies els reivindique en nom de la meua pròpia llibertat, perquè la llibertat d’un sempre serà la llibertat de tots, perquè la valentia de les seues actituds rebels i dignes, són la valentia que ens caldria a tots per sobreviure, per reivindicar-nos com a ciutadans, per (re)construir-nos com a poble, com a societat, per proclamar-nos col·lectivament, com a valencians, una República Valenciana, on tot siga, sense miratges, possible si ho volem, digne sempre, de llibertat victoriosa…

Fem cadascú examen de consciència i actuem amb la conseqüència necessària. Fa massa temps ja que era hora d’alçar-se i caminar.

L’Encobert

la Junta Electoral Central resolt a favor del PDCAT i defineix a JxC com extraparlamentari

PRE-CAMPANYA per Alf Duran Corner 09/01/2021
(traducció del castellà al valencià per ANNA notícies)

El 14 de febrer hi haurà probablement eleccions a Catalunya, les úniques generals que de debò haurien d’interessar als catalans. Cal agrair que les circumstàncies de la pandèmia ens estalvien l’espectacle vergonyós dels polítics professionals repartint caramels, metafòrics o no, entre els sorpresos ciutadans.
El que sí que patirem, sobretot els més masoquistes, són els espais electorals gratuïts i d’obligat compliment en els mitjans públics. Seran repetitius i adotzenats, com acostuma a ocórrer.
Però si a algun independentista despistat i en hores baixes se li ocorre parar atenció a aqueixos bunyols, pot estar tranquil perquè JuntsXCat no “gaudirà” d’aqueix privilegi.
Aqueixa cosa, plena d’alts càrrecs, que es diu Junta Electoral Central i que va contribuir a l’expulsió de l’enèsim President de la Generalitat senyor Joaquim Torra, ja s’ha ocupat (en plena pre-campanya) de dictar procediments per a ocultar la marca de la meua preferència. El que correspondria legítimament a JuntsXCat li ho regalen als residus del PdeCat, en una decisió administrativa d’allò més rocambolesca. Un favor que ens fan.
També ha entrat en pre-campanya aqueix còmic anomenat “El Periódico”, al qual el canvi de propietat no ha fet més que abaratir el material informatiu que manegen. Segons el seu més recent sondeig, el ranci Psoe provincial (antic Psc) serà el clar guanyador, superant en deu punts al partit del President Puigdemont.
Ara falta, i està al caure, que s’accelere el procediment judicial contra Laura Borrás, per uns suposats aprofitaments econòmics en la seua etapa com a directora de la Institució dels Lletres Catalans. Pensa el lladre que tots són de la seua condició.
Finalment i si li dóna temps al comissionat nomenat ad hoc en el Parlament europeu (on el difícil és trobar a algú no contaminat) sobre si alçar o no la immunitat al President Puigdemont, recomanaran un sí a la búlgara. Clar que aquests tipus no saben res sobre la independència de Nederland i de la seua llarga lluita contra les tropes mercenàries dels Habsburg conduïdes per comandaments castellans. Si ho saberen no perdrien el temps amb les seues martingales provincianes contra Catalunya i els seus genuïns representants. O és que necessiten que li ho recorde de nou un altre jutge belga?
Es tracta d’ocultar que existeix un projecte polític netament independentista que es diu JuntsXCat.
No importa. Encara no he pogut conéixer a cap independentista que s’haja donat de baixa. I votaran una altra vegada; saben perfectament per què voten.
Alf Duran Corner

…la presència de Podemos al govern de Madrid no és garantia de res. Més aviat podria esdevenir una coartada per blanquejar la coalició del 155 (PP, PSOE, Cs i Vox), que impedirà debatre la proposta de llei d’amnistia al congrés espanyol el 15 de març, un mes després de les eleccions catalanes del 14 de febrer.

 tuit

1. Joan Coscubiela és un home apassionat i morrut. L’empatia no és el seu fort. Sovint té el posat hieràtic dels vells jerarques comunistes del Kremlin. Va demostrar-ho durant la legislatura passada quan, davant la repressió a tot gas de l’Estat contra l’independentisme, es passejava per l’hemicicle amb una papereta amb un “No” exculpatori, no fos cas que li toqués el rebre. No va ser l’únic del seu grup a fer-ho. Jéssica Albiach va imitar-lo sense vacil·lar. Sempre hi ha una primera vegada per trair els ideals de llibertat. Coscubiela forma part del sector més unionista dels comuns. Només es pot comparar amb la rabiosa agressivitat contra el sobiranisme d’uns pocs professors universitaris vinguts d’Itàlia i que ideològicament estan més a prop de Berlusconi que de Berlinguer, tot i que facin veure el contrari.2. Aquesta setmana l’unionisme s’ha esverat una altra vegada. En la segona volta de les eleccions al rectorat de la Universitat de Barcelona s’ha imposat, de nou, la candidatura alternativa del professor Joan Guàrdia. En la primera volta va estar a 0,35 dècimes d’obtenir la majoria absoluta i llavors va ser quan es van encendre totes les alarmes entre els unionistes. La guerra bruta es va desfermar a tot drap, per bé que, curiosament, els que la promovien, per començar l’extrema dreta universitària, aliada amb l’unionisme suposadament d’esquerra, acusaven els partidaris de Guàrdia de joc brut. Si els ensenyés els missatges que he rebut per haver gosat escriure un article en el qual explicava per què votaria el catedràtic de la Facultat de Psicologia, se’n farien creus. Estirabots, desqualificacions i fins i tot el desig que servidor fos expulsat de la UB perquè el meu independentisme em converteix en un ésser intel·lectualment inferior.

3. Les eleccions a la UB no han estat plantejades en termes merament nacionals. Tot i així, és evident que davant una crisi política tan persistent com la que travessa Catalunya des de fa una dècada, és impossible que l’ambient polític no hi repercuteixi. La universitat no és una institució al marge de la societat. La responsabilitat social impregna tots els estaments universitaris i, a més, tothom en fa gala: des dels bancs que paguen programes sencers fins al consell social. La universitat és una escola de professionals però, també, una àgora de futurs ciutadans. Pretendre que la universitat sigui neutral davant la injustícia o la repressió, simplement és d’un conservadorisme atroç. El relativisme és sempre reaccionari.

4. Coscubiela va ser durant anys secretari general de CCOO, que abans que esdevenir un sindicat a l’ús havia estat un moviment de masses que actuava dins les estructures del sindicat vertical per “conquerir” espais de llibertat —a les empreses i als barris— per tal d’acumular forces contra el règim dictatorial. Estic parlant de finals dels anys 60, quan els comunistes estaven decidits a dirigir la lluita política amb l’objectiu d’imposar una hegemonia que orientés la lluita obrera cap al socialisme, amb una parada prèvia en la democràcia burgesa. Les elaboracions teòriques —en aquest cas de Gramsci— anaven bé per conciliar la lluita unitària i la fèrria direcció comunista del moviment unitari antifranquista. El PSUC va ser un partit molt important, qui ho pot dubtar!, però no va poder evitar mai que els seus militants més totalitaris l’anomenessin el Partit, així amb majúscules, com si cap altre partit pogués tenir el rol dirigent.

Pretendre que la universitat sigui neutral davant la injustícia o la repressió, simplement és d’un conservadorisme atroç.

5. Coscubiela, com Manuel Valls, es queixa que l’independentisme té una estratègia de control de la societat perquè s’ha proposat —diu ell— controlar la societat mitjançant l’accés a dirigir cambres, universitats, sindicats o entitats esportives. ¿Quin seria el problema si el sobiranisme es plantegés arribar al capdamunt de tantes institucions com fos possible de manera democràtica? És que les institucions són neutrals? La democràcia consisteix en el pluralisme, en la controvèrsia, i en la capacitat d’actuar per a tothom segons un programa polític. Només el totalitarisme prescindeix d’aquest principi bàsic i reclama unanimitats. Ja sé que Coscubiela ha crescut políticament subjugat pel comunisme, però no hauria dit mai que acabés contravenint fins i tot els principis de l’eurocomunisme, que va ser una temptativa fallida de bastir un socialisme amb rostre humà i democràtic. A les proves em remeto: va caure el Mur i tots els partits comunistes —ortodoxos o eurocomunistes— van escolar-se per l’aigüera de la història.

6. Sense democràcia no hi ha llibertat. Amb repressió, tampoc. Aquesta setmana, en la darrera sessió al Parlament de Catalunya, Junts, ERC i la CUP es van posar d’acord per aprovar una proposta de resolució per a reclamar al congrés espanyol una llei d’amnistia per als presos polítics, el retorn dels exiliats i la fi de les causes contra els gairebé tres mil represaliats arran del procés. Els partits independentistes van negociar fins a darrera hora amb Catalunya en Comú-Podem perquè s’afegissin a la proposta de resolució, però finalment no hi va haver acord. Els comuns van demostrat una vegada més la distància que separa la teoria de la seva pràctica. Amb relació a la repressió, els comuns actuen com fan quan parlen de resoldre el conflicte per la via de convocar un referèndum i després s’hi oposen al Congrés. No són ni carn ni peix, malgrat els grans esforços dels federalistes d’ERC —que inclús renyen el militants del seu partit que en dubten— per fer-los passar pels campions del sobiranisme. La conclusió és òbvia, la presència de Podemos al govern de Madrid no és garantia de res. Més aviat podria esdevenir una coartada per blanquejar la coalició del 155 (PP, PSOE, Cs i Vox), que impedirà debatre la proposta de llei d’amnistia al congrés espanyol el 15 de març, un mes després de les eleccions catalanes del 14 de febrer.

7. L’independentisme ha de conquerir democràticament l’hegemonia per dirigir —siguem gramscians de debò— el camí de la separació pacífica. Quantes més institucions es manifestin a favor del canvi, més probable serà que es produeixi, malgrat les dificultats. Accentuar les contradiccions i no errar sobre qui està a favor de la independència i qui no ho està no ha de ser un problema. És la lluita. Que Coscubiela no sigui independentista és ben legítim. Només faltaria. Però això no vol dir que els independentistes hagin de contemporitzar amb ell fins que caigui del cavall. A última hora sempre hi cabrà tothom, perquè la Catalunya independent serà una societat democràtica, oberta i pluralista, tot i que també espero que la majoria de la societat —i les institucions que la representen— estiguin a favor de lleis com ara la de l’eutanàsia, que respon a uns ideals humans i ideològics concrets i que, ai las!, almenys una part de la societat rebutja. La democràcia és un sistema basat en majories i minories i no pas d’imposar un comportament polític o moral.

Mitjà per la República Valenciana