L’emprenyamenta del coronel Tapioca.
(Los malos humos de l’Alcalde Joan Ribó)
Mara Cabrejas | Levante-EMV digital | 18.07.2017 (traduït per ANNA)
Si la moralitat pública es pot mesurar per la distància entre el que es diu i el que es fa l’Alcalde de València trau una nota molt baixa. Li ha semblat molt mal al Sr. Alcalde l’article publicat el 30-6-2017 en aquest diari: “El negacionismo climàtic de la classe política i el cas valencià”. El major mandatari de la ciutat de València sembla no aguantar algunes evidències com són l’absència de polítiques climàtiques dignes de tal nom per part del govern valencià considerat “progressista” i d’ “esquerres”. El mateix Alcalde ha respost directament al correu particular del coautor d’aquest article amb qualificacions menyspreadores contra la meua persona com coautora del mateix. La seua reacció intolerant de “matar al missatger” de les males notícies passa dels fets i continguts a l’atac personal, alguna cosa que resulta escassament honorable per a un alt càrrec institucional com és el d’Alcalde de València i és senyal de gran debilitat política.
Doncs bé, jo sóc “la xica aquesta” que segons escriu Joan Ribó “podria definir com una ´enfant terrible´, amb més vocació de definir les coses filosòficament per damunt de qualsevol anàlisi i voluntat de canviar de veritat les coses”. Aquest malestar del Sr. Alcalde davant les crítiques d’uns ciutadans del carrer ve a dir-nos que els continguts de l’article encerten de ple i destapen veritats sobre la desídia política valenciana davant la catàstrofe col·lectiva del canvi climàtic. Aquestes autoritats “del canvi” es col·loquen en el mateixcostat que la dreta més cavernícola malgrat els creixents senyals de la tragèdia climàtica espentada per la locomotora del creixement de l’economia crematística i l’energia fòssil. Igual que la dreta Joan Ribó només veu “catastrofisme” on hi ha defensa ferma de baixar ràpidament l’emissions tòxiques a l’atmosfera, alguna cosa contraria al que ocorre en la ciutat de València, on les polítiques globals de trànsit i de grans infraestructures, el turisme de masses, l’agricultura químic-intensiva amb agrotòxics, l’espiral inflacionaria de residus, la falta de producció d’energies renovables, etc, etc, no solament impossibiliten la baixada de les emissions contaminants sinó que els diners ciutadans reverteixen perversament en polítiques que incrementen les malalties ecològiques que patim.
Les pinzellades ambientals sectorials, erràtiques i marginals i els gestos discursius no fan les polítiques climàtiques. No són ni globals ni transversals ni reals. Seguim sense indicadors i sense dades ambientals públics, concrets i globals sobre les emissions contaminants de moltes activitats de competència autonòmica i municipal, com són l’energia, el trànsit, la sanitat, l’ensenyament, l’habitatge, l’urbanisme, l’agricultura, els residus. Brillen per la seua absència els objectius concrets, ambiciosos, temporals, quantitatius i avaluables de reducció de les emissions contaminants en la ciutat de València i durant aquesta legislatura, que és el període de responsabilitat institucional i política. Quan les prioritats pràctiques locals i autonòmiques segueixen posades en el creixement i el negoci de tot tipus d’actors econòmics particulars, al marge dels danys socioecológicos i climàtics de tals activitats, cauen en sac trencat les declaracions grandilocuentes de suport als diferents acords europeus i de l’ONU per a la reducció d’emissions de CO2.
L’Alcalde Ribó entén la seua defensa de les polítiques de el “ben comú” com ho fa el neoliberalisme: el resultant de la simple agregació dels desiguals actors econòmics del mercat moguts pels interessos particulars curtplacistes del benefici monetari. Aquesta absència d’intervenció política reguladora, que en realitat res en té a veure amb l’interès general, cedeix el poder a la competitivitat econòmica i l’autoregulació del mercat camuflada amb xicotets i anecdòtics “ajustos” socials i amb els falsos llenguatges de la “gobernanza”, la “conscienciació”, “l’educació ambiental” o la “participació” ciutadana. Aquestes polítiques neoliberals dinamitan activament la salut ambiental de la ciutat i els béns comuns climàtics i també hipotequen greument el futur pròxim i les oportunitats per als canvis necessaris i urgents.
L’Alcalde Ribó afirma estar contra l’escalfament climàtic encara que oculta les dades globals d’emissions de CO2 i altres gasos contaminants per sectors i activitats. Diu voler “reverdecer la ciutat” però València segueix sense una normativa de permeabilitat del sòl i creixen les illes de calor per falta de respiració i asfixie dels sòls. Diu voler salvar El Cabanyal però es desfà de l’habitatge públic i fomenta la rehabilitació mitjançant l’especulació urbana i el turisme amb capitals estrangers que afavoreixen la gentrificació, foragiten els veïns de rendes baixes, desmembren el teixit i la vivacitat de barri i ho converteixen en parc temàtic adaptat al monocultiu turístic. Defensa la universitat pública de qualitat encara que està disposat a privatitzar l’ús d’un gran solar municipal sota l’excusa de no perdre el règim de propietat pública d’aquest sòl, vol cedir-ho fins a 75 anys a una universitat nord-americana privada i elitista anomenada Universitat Europea, que cotitza en borsa i és campiona en mediocritat acadèmica i en denúncies estudiantils.
L’Alcalde Ribó diu defensar l’horta agrícola periurbana però traeix el seu compromís electoral de recuperar l’horta de la Punta per a cedir-la a l’expansió portuària de la ZAL i convertir-la en sòl mort per a contenidors, macro-concerts i macro-botellons. Diu protegir els barris històrics però promociona la turistrificació sense regulació legal, els enllocs, l’atomització i l’anonimat dels llaços socials i es nega aplicar una ecotaxa turística que revertira a esmorteir els alts impactes mediambientals del turisme de masses en residus, aigua i energia. Diu estar per la conversió en zona de vianants i limitar la penetració de vehicles privats al centre de la ciutat però aposta per gestionar i traure beneficis monetaris d’aparcaments subterranis com el de la Plaça de Bruixes al costat del Mercat Central o el de la Plaça de la Reina, que actuaran com a forts imants d’atracció del trànsit cap al mateix cor monumental i històric de la capital. Diu recolzar les energies renovables però no es veu per cap part l’augment de l’energia solar, tèrmica o fotovoltaica, ni l’ecoeficiència ni la reducció substancial del consum total de tot tipus d’energies. Diu defensar l’aire net però es nega adoptar normatives regulatòries eficaces per a reduir el trànsit de vehicles privats com a resposta a la greu contaminació atmosfèrica de diferents entorns urbans de centres d’ensenyament valencians, en els quals com a mitjana s’arriben a superar quatre vegades els límits màxims de perillositat i risc establits per l’Organització Mundial de la Salut (OMS). Diu millorar la qualitat de l’aire de la ciutat mitjançant un anell ciclista i alguns carrers de vianants en el centre però no baixa el volum total de cotxes amb bruts motors de combustió. Anuncia falsament en grans panells publicitaris pagats per l’Ajuntament que amb el carril bici hi ha menys contaminació però es nega a instaurar una ecotaxa per congestió i toxicitat per a reduir el volum total de trànsit rodat, sanejar la respiració de la ciutat i finançar la millora del transport públic.
L’Alcalde Ribó diu cuidar els espais verds i jardins però en comptes de crear biòtops silvestres de refugi per a espècies autòctones de fauna i flora com s’està fent en moltes ciutats europees, a València avancen els espais “verds” morts, artificials i plastificats, com són els camps esportius en el llit del Túria amb un ús social privatitzat i excloent. També creix la toxicitat dels espais verds causada pels tractaments rutinaris i indiscriminats amb plaguicides i herbicides que practiquen les empreses subcontractades de jardineria i manteniment, que són biocides per a la salut humana i la dels nostres parents no humans multidiversos, com són els productes comercials amb el verinós glifosato. Diu apostar per l’Agroecologia però quina part d’aquesta paraula no entén quan l’aplica enganyosament com a nou mantra per a promocionar la producció agrícola convencional químic-intensiva i els circuits d’energia i materials molt llargs i oberts dels tractaments agrotòxics amb “fitosanitaris”. És nul·la l’exemplaritat ecològica, pública i institucional, en els serveis d’aliments en menjadors, cafeteries, bars i màquines expenedores de les institucions de tot tipus, en les escoles i centres sanitaris, brilla per la seua absència en les compres públiques i en les condicions de les subcontractes a empreses privades. Diu defensar la producció local dels productes ecològics de l’horta metropolitana però no existeixen objectius municipals concrets, temporals i mesurables d’augment de la producció i el consum intern de productes ecològics ni prohibeix els tractaments agrotòxics en l’horta del terme municipal de la ciutat.
El senyor Alcalde aposta pel Parc Central però ho condiciona al fet que siga un engendre incatalogable: un “no parc” que inclou carrers i gratacels per a mil habitatges de luxe fruit de la venda, especulació i privatització del sòl públic per a obtenir ràpides plusvàlues monetàries. Una nova extinció urbana anunciada és la dels arbres centenaris del carrer Bailén, que a més de ser memòria històrica vivent segueix donant valuosos serveis de frescor, protecció i paisatge. Diu protegir els espais naturals però rehabilita el passeig marítim d’una urbanització costanera il·legal CASBAH. Diu protegir l’Albufera i el Saler però des de les seues competències municipals no ha fet res per a pacificar i reduir significativament el trànsit infranquejable de la carretera CV-500 que dissecciona el parc natural. Quants anys més vol retardar una normativa municipal per a la separació en origen de les brosses domèstiques? Diu estar contra la tauromàquia i el maltractament animal però permet aquest dantesc negoci econòmic posant per davant dels Drets Animals els drets individuals liberals de participació en els sagnants espectacles públics de matadors que practiquen el “art” cruel de la tortura i mort de bous. Tampoc impedeix aquestes embrutides celebracions festives de patiment animal en el terme municipal de la ciutat ni usa el seu pes polític en la Diputació Provincial de València per a evitar que se seguisquen finançant amb diners públics aquestes immorals activitats, quan ocorre que una amplíssima i creixent majoria social de tot tipus i condició rebutja l’ horrenda “festa nacional”. Prohibir els bous embolats en algunes pedanies no evita les corregudes de bous en la fira de juliol, ni les escoles taurines, ni la ignomínia dels premis taurins i certàmens que any rere any són promocionats activament per càrrecs públics i institucions valencianes com la Diputació Provincial de València.
Unes polítiques municipals “verds” i contra el canvi climàtic són quelcom més que les imatges de màrqueting electoral de Joan Ribó amb bicicleta. La ciutat de València i la salut ciutadana mereixen quelcom més que l’emprenyamenta de l’Alcalde i les seues polítiques.