Bon dia.

Sóc Dolors Alexandre Ivorra, cap de llista per la circumscripció d’Alacant de República Valenciana / Partit Valencianiste Europeu.

Nascuda a Alacant en 1955, residisc des de 1990 a Dénia. Els meus pares valencià parlants, desitjant allò que ells pensaven era el millor pels seus fills, van fer tot el possible perquè sols aprenguérem el castellà, la llengua de prestigi que dóna el poder i ignoraren la llengua subalterna dels dominats.

En mi no ho van aconseguir. Vaig saber prompte que la llengua és un tresor immaterial dels valencians i vaig tenir clar aprendre-la i ensenyar-la als meus fills.

Un bona amiga que tinc és ucraïnesa i es resisteix a parlar valencià, la qual cosa no m’impedeix conrear la seua amistat, no obstant això somie que encara estem a temps de salvar la llengua i els nostres trets d’identitat.

Sempre he treballat com assalariada. M’he dedicat a l’ensenyament de diferents maneres: discapacitats, dones, aules ordinàries, alfabetitzacions, joves, etc.  Per la crisi estructural dels valencians degut a l’espoli que patim per part de l’Estat, ara, sols puc ser autònoma. Els autònoms i les dones copsem la crisi amb més cruesa i sé de què parle.

El 16 de març, responen a la crida dels demòcrates en solidaritat amb els represaliats  catalans per voler autodeterminar-se, vaig acudir a Madrid. D’arreu de l’Estat vàrem coincidir amb  andalusos, gallecs, bascs, castellans, catalans… que confraternitzaven albirant un futur de repúbliques sobiranes basades en la igualtat, el respecte i la solidaritat. Tots ells es visualitzaven pels senyals que els identificaven. Per contra els valencians érem invisibles. Cap senyal ens identificava com a valencians. De tornada a casa, vaig reflexionar. Vaig pensar que els valencians no podíem, de nou, deixar passar el tren de la història que la trobada de Madrid ens estava anunciant. Que no hauríem de ser subalterns d’altres. Que hauríem de defensar-nos i alliberar-nos com a poble.

Tot em quadrava: l’agricultura abandonada, les infraestructures tercermundistes i de peatge, l’escola valenciana sempre amb plets per eixir endavant, els empresaris lluitant contra les adversitats, els autònoms en la precarietat, els treballadors sense condicions laborals respectuoses amb les seues vides…

I de sobte, una proposta que encaixava en allò que jo pensava, va aparèixer davant meu. República Valenciana / Partit Valencianiste Europeu ens deia que calia “dotar al poble valencià (residents de l’actual Comunitat Valenciana) d’una personalitat política pròpia mitjançant la creació d’un Estat valencià, lliure i sobirà, per a poder, els valencians, fer o desfer; per a poder acceptar o rebutjar; per a poder anar en pla d’igualtat a les estructures federals o confederals que se’ns proposen, però per a poder eixir d’aquestes estructures si els valencians decidim que no ens convé estar.” En resumen que calia que el poble valencià tinguérem les claus de la nostra caixa i de la nostra casa. No ho vaig dubtar. Vaig acceptar anar en la seua candidatura i encapçalar-la.

Tenim clar que hem d’obrir un camí en un bosc que ara se’ns presenta feréstec. Un camí per l’alliberament i el treball del poble valencià, d’Oriola a Vinaròs. I caldrà encetar-lo portant diputats i diputades a les Corts Valencianes que lluiten per un Estat valencià, lliure i sobirà.

I caldrà fer-lo per la nostra dignitat i la dels nostres fills

Vos convidem a encetar-lo amb nosaltres el proper diumenge 28 d’abril.

Dolors Alexandre Ivorra

Dénia (La Marina Alta), 24 d’abril de 2019.