Arxiu de la categoria: Procés independentista català

Vota a la pregunta de JxC sobre l’acord amb ERC

"Dones suport a la proposta de l'executiva de Junts per Catalunya d'avalar l'acord de legislatura i govern amb ERC per posar en valor el 52% del vot independentista?". Si guanyés el NO llavors: "Junts investirà el candidat d'ERC i passarà a l'oposició".
  • NO 58%, 32 vots
    32 vots 58%
    32 vots - 58% de tots els vots
  • 42%, 23 vots
    23 vots 42%
    23 vots - 42% de tots els vots
Vots totals: 55
18 de maig de 2021 - 31 de maig de 2021
Les votacions estàn tancades

Intercanvi de whatsapps responen al missatge: “Jo, francament, no entenc el posicionament d’ERC”

Jo, francament, no entenc el posicionament d’ERC
[11/5 12:14] Víctor Baeta:
Jo sí… A Catalunya i t’ho diu un barceloní MAI, MAI, MAI… havia hagut un partit institucional independentista.
ERC, SEMPRE, SEMPRE, SEMPRE, ha està federalista.
Maragall va obrir la caixa de Pandora al voler fer un estatut perfecte.
A continuació Espanya va fer el seu paper i Artur Mas va encendre el polvorí, però com coneixia al seu poble els hi va dir que TOT SERIA LEGAL I PACÍFIC.
Va ser un èxit.
L’1-O va ser el clímax.
La repressió va dispersar el moviment i tot torna als seus orígens…
PERÒ, PERÒ, PERÒ…
Allò que mai havia sorgit va sorgir… Els independentistes han eixit agrupats en una formació transversal JxC. Un partit independentista institucional com MAI, MAI, MAI, havia existit a Catalunya… i ERC torna al seu federalisme.

[11/5 12:42] Joan Altès: Ben vist, Víctor.
Aquest cop estic força d’acord amb tu.
Afegiria que perquè el partit (instrument) sigui realment eficaç han de passar encara 3 coses:
1.- Fer fora els “convergents” que s’hi han Colat.
2.- que hi entrin els d’ER que són realment indepes (aprox 1/2 del partit)
3.- que hi entrin els realment indepes de les CUP (aprox 1/2).
Amb això es faria el “partit” del 52% i es podria assolir l’objectiu.
I quan siguem indepes, ja ens barallarem per saber si som més de dretes o més d’esquerres

[11/5 12:46] Víctor Baeta: 👍

L’atac als presidents catalans del diari ARA o La generació Tap (1945-1965), l’X ( 1965-1981) i els ‘mil·lennistes’ (1982-96),

2. L’hermenèutica és la ciència clàssica d’interpretació dels textos, antigament sagrats. Cal ser molt generós per no interpretar la vinyeta i l’article com un menyspreu a l’acte de Perpinyà. El mitjà que els publica és avui un dels ariets periodístics de la nova sociovergència republicana contra @JuntsXCat.

3. La competència entre @JuntsXCat i @Esquerra_ERC ha provocat que l’acte dels 3 expresidents no fos destacat als mitjans controlats pels republicans amb la solemnitat que caldria. Al contrari, es va voler amagar o se’n va banalitzar el significat. La culpa també cal atribuir-la als organitzadors, que no van aconseguir implicar la majoria indepe a l’acte.

4. Els 3 expresidents pertanyen a la Generació Tap (1945-65), la que fa nosa, segons definició de @SalaiCullell. L’estat ha facilitat la feina a la queixosa Generació X (1965-81), que se sent perduda, tot i que té a les seves mans el poder cultural, mediàtic i polític. Només se’ls resisteix el poder econòmic, a mans de la gerontocràcia unionista.

5. Aquesta Generació X hauria de ser la Generació I (la de la Independència), post 1-O, si sabés construir un discurs menys ploramiques, cínic, sectari i nihilista. Massa grans per acudir a Urquinaona, que es va omplir de mil·lennistes (1982-96), generació a la qual pertany @perearagones, no saben com encarar el futur sense culpar les altres generacions.

6. L’estat ha inhabilitat 2 presidents de la Generalitat i n’ha deposat un altre. Considerant això, no hauria calgut res més perquè tots els independentistes formessin pinya al voltant dels presidents perseguits. Els sarcasmes i les bromes sobre l’acte de Perpinyà o l’ocultació mediàtica responen a un sectarisme polític suïcida.

7. A Artur Mas va noquejar-lo la CUP i l’estat va rematar-lo. A @KRLS va deposar-lo el 155 i a @QuimTorraiPla l’ha inhabilitat el poder judicial postfranquista. Fer llenya del 3 presidents per partidisme és una nova demostració de fins a quin punt la frustració ha fet perdre el nord a tota una generació. La que mana, curiosament.