ANNA notícies dóna suport al comunicat de Poble Lliure

ANNA notícies, mitjà al servei del sobiranisme/independentisme valencià republicà, que reivindica  un País Valencià, lliure i sobirà, concretat amb l’assoliment de l’Estat valencià sobirà i la República Valenciana independent, perquè es puga fer possible que el Poble valencià (tots els residents  d’Oriola a Vinaròs), puga fer o desfer, puga acceptar o rebutjar, puga ‘anar’ allà on ens convinga estar o puga ‘eixir’ d’allà on no vulguem romandre, havent llegit el comunicat de Poble Lliure, donem tot el suport als germans sobiranistes/independentistes catalans republicans,  ens solidaritzem amb ells i difonem el seu contingut:País Valencià – Sobirania popular o recomposició capitalista

Entenem la situació geopolítica com un tauler d’escacs on s’interrelacionen diferents lluites amb un denominador comú: fer escac al rei. Lluites d’alliberament nacional, lluites antiimperialistes, lluita de classes per exercir la sobirania popular i decidir col·lectivament construir un present amb dignitat i un futur en llibertat.

En una lluita constant en l’àmbit mundial podem analitzar diferents punts on les contradiccions capitalistes es fan més intenses i la seua resposta popular. Actualment, en Amèrica Llatina entren en confrontació dos models antagònics, un representat per la intersecció entre els moviments social, la classe treballadora i els governs nacional popular i l’altre conformat pel pacte entre les oligarquies nacionals i els interessos extractius del capital estatunidenc i europeu. A Xile, Bolívia, Equador, Colòmbia, Argentina o Veneçuela el poble està donant escac a les oligarquies i a la ingerència estrangera, marcant el camí a seguir i fent pales de la necessitat de la mobilització popular i l’organització de la classe treballadora per a poder garantir els drets de la majoria de la població.

A la Unió Europea, el gran capital tracta de mantenir el seu poder i beneficis promovent i alimentant el fantasma dels feixismes, enfortint el discurs de l’odi i la intolerància com a palanca de les polítiques neoliberals i les marcades pel Fons Monetari Internacional. Es tracta de generar la por i l’enfrontament social per poder proposar respostes al conflicte cada cop més conservadores i dretanes, cada cop més alienadores al sistema imperant.

Al regne d’Espanya, és evident com l’auge del feixisme ha estat acompanyat per tot l’entramat mediàtic, polític i judicial espanyol, dedicat a enquistar-se dins el règim del 78 (hereu del règim franquista del 39) per sotmetre les diferents espurnes d’alliberament nacional i social. Sembla extret d’un manual que apliquen pas per pas sempre que hi ha una crisi de règim, sempre que està en perill la sacrosanta unitat del regne i els interessos econòmics de les famílies que controlen els diferents poders fàctics. Enfront d’aquesta resposta recentralitzadora i dretana es poden donar diferents escenaris emmarcats en dues línies estratègiques o models d’intervenció política, ruptura o recomposició. El possible govern de coalició entre el PSOE i Unides Podem sembla que cada cop s’alinea més en una recomposició de règim ensucrada, amb canvis epidèrmics per a la galeria, que a una possible transformació substancial de la societat que s’hauria de treballar des del dret a decidir dels pobles i les persones, des del radicalisme democràtic i la justícia social com a base de construcció d’una nova societat, com s’ha vist amb l’abstenció de Podem amb la llei mordassa digital. Tot sembla indicar que la línia de recomposició de règim serà la que marque aquest possible, podem analitzar com Unides Podem renuncia cada cop més a les poques polítiques de gran importància i de millora social que defensava, sotmetent-se a la dinàmica del PSOE d’apropar-se al centre, un centre cada cop més dretà i més excloent.

A diferència del que s’espera del govern de l’Estat i de la tònica imperant en gran part del regne d’Espanya, el poble català sí que ha engegat un procés que no té marxa enrere, un procés rupturista que creix com un tsunami democràtic i que està empoderant cada cop més a la població en la construcció d’una República Catalana lliure. Un model rupturista que també sembla que s’engegue, en menor mesura, a Euskal Herria o Galiza amb l’impuls de Bildu i el BNG.

Al País Valencià hem de decidir si som la crossa del règim en la seua recomposició o som la palanca d’alliberament que engegue un altre procés rupturista i constituent que ens aprope a la República Valenciana. Al País Valencià també es donen dos models antagònics, o exercim la sobirania popular o ens sotmetem a la restauració del sistema.

El règim del 78 blanqueja el genocidi franquista, per Pilar Rahola i Agustí Colomines

Blanquejant el franquismeAgustí Colomines

Agustí Colomines
Barcel
ona. Dijous, 23 de gener de 2020

Els franquistes tornen. I tornen amb ganes de reescriure la història d’Espanya. Un bon exemple és el que va succeir el proppassat dimarts al Senat. La Mesa de la cambra alta, dominada per la coalició del 155 amb la incrustació d’Imanol Landa, del PNB, va impedir que es registrés una pregunta del senador de Compromís, Carles Mulet, sobre el Valle de los Caídos en considerar que anomenar “genocida” el dictador Francisco Franco, com estava escrit en la pregunta, suposava una “falta de respecte”. Per això la Mesa va sol·licitar al senador valencià que “formulés de nou” la petició per poder ser aprovada. Increïble! El Règim del 78 continua amb els vicis de sempre: confon el consens amb el blanqueig del franquisme.

Mulet havia escrit en la seva petició que el govern actual no hauria de carregar “amb les hipoteques normatives d’un règim genocida i il·legal”, referint-se a la necessitat de derogar el decret llei de 1957 “que va atribuir la titularitat i administració del lloc a la Fundació de la Santa Cruz del Valle de los Caídos, el Patronat i la representació dels quals corresponien al cap de l’Estat”. L’estrany és que això encara fos així al cap de quaranta-un anys de règim constitucional. Si en els jutjats mercantils es condemna a aquelles empreses que intenten eludir la subrogació dels empleats perquè suposadament canvien de titularitat o simplement de nom, el Règim del 78 és una estafa total perquè es va construir sobre una arquitectura jurídica bàsicament franquista. Estem, doncs, constrets per una Constitució envellida i unes lleis obsoletes.

Em deia l’altre dia Álvaro de Soto, l’espavilat sotssecretari general de les Nacions Unides amb Javier Pérez de Cuéllar —qui continua viu amb 100 anys!—, que en tots els conflictes on ell va ser requerit com a mediador —i en van ser molts!— el més difícil era saber resoldre la qüestió de la memòria històrica. Sense reparació no és possible la conciliació de veritats. La superioritat gairebé racial dels espanyols els impedeix reconèixer que la Transició espanyola no va ser cap model, perquè els defectes van ser tan majúsculs i els condicionants tan antidemocràtics, que el resultat ha estat el reviscolament dels partidaris de la dictadura amb la mateixa força que en els antics països de l’est creix la nostàlgia totalitària. L’admiració acrítica de la Transició és una d’aquelles ximpleries que agraden tant als antics diputats, senadors i periodistes que freqüentaven el Palace, especialment la nit del 23-F.

La superioritat gairebé racial dels espanyols els impedeix reconèixer que la Transició espanyola no va ser cap model, perquè els defectes van ser tan majúsculs i els condicionants tan antidemocràtics, que el resultat ha estat el reviscolament dels partidaris de la dictadura

Franco va morir al llit, però no tinc cap dubte que els franquistes que van seguir camuflats dins l’Estat van congelar-lo com a Walt Disney per tal de ressuscitar-lo més endavant. I ja ha arribat l’hora, després d’uns quants anys de dissimulació. El que no s’entén és que l’episodi viscut al Senat es doni sota la presidència de la socialista María Pilar Llop i de la veterana Cristina Narbona, que en una altra època era la “luz de Trento y el martillo de herejes” del PSOE i que avui és tan sols una mansa vicepresidenta d’una Mesa que permet el revisionisme del franquisme que impulsen des de fa temps els fills i els nets dels antics capitosts franquistes que viuen incrustats com els seus ancestres en les vísceres de l’Estat. El franquisme va ser un règim genocida? I tant! Només en dubten els seus hereus emparant-se en el fet que durant la guerra va haver-hi matances en la rereguarda republicana. Un contrasentit.

A tots els que neguen el caràcter genocida de Franco els recomanaria la lectura d’un llibre excepcional, East West Street: On the Origins of Genocide and Crimes against Humanity (2016), de Philippe Sands, que aborda d’una manera nova i rigorosa la tragèdia més gran del segle XX, l’Holocaust, lligant molt hàbilment la seva història familiar i la de la ciutat de Lemberg —avui Lviv, des que pertany a Ucraïna— amb l’evolució del dret internacional a partir dels dos juristes que van definir els delictes relatius als “crims contra la humanitat” (Hersch Lauterpacht) i al “genocidi” (Raphael Lemkin) per qualificar el comportament nazi. Van aconseguir-ho i així va ser com van poder condemnar un tercer jurista, Hans Frank, que havia estat un dels cervells legals al servei de Hitler que van orquestrar la bateria de disposicions amb les quals es va articular la dictadura a Alemanya i també la Solució Final. El concepte de “genocidi” es defineix per l’objectiu d’assenyalar, perseguir, humiliar, empresonar i assassinar un grup sencer per raons ètniques, racials o ideològiques. A aquest concepte va recórrer l’historiador Ben Kiernan quan va descriure en el seu llibre The Pol Pot Regime: Race, Power and Genocide in Cambodia under the Khmer Rouge, 1975-1979 (1996) el genocidi perpetrat pels Khmers Rojos a Cambodja. Josep Benet, qui també era jurista, va recórrer al mateix concepte de Lemkin per escriure la seva denúncia sobre L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya (1995). Que el franquisme no aconseguís acabar amb la llengua i la cultura catalanes no és excusa per oblidar-se d’aquest propòsit genocida.

Els franquistes sense complexos tenen avui qui els defensa a les Corts espanyoles. Vox és un partit sorgit de la fusió d’antics militants del PP, Fuerza Nueva, Cs, PxC i que està dominat per advocats de l’Estat, registradors de la propietat i altres funcionaris d’alt rang, com suposo que també deu ser-ho el lletrat que vol obligar el senador Mulet a respectar Franco. El seu objectiu és acabar amb la democràcia per tornar enrere, al 1940, quan el règim franquista va crear el Tribunal Especial per a la Repressió de la Maçoneria i el Comunisme. Pol Pol en versió feixista. Davant una amenaça com aquesta, a Gabriel Rufián només se li ocorre convidar al seu programa de TV (una imitació vulgar de La Tuerka de Pablo Iglesias) a Xavier García Albiol, que quan era alcalde de Badalona volia deportar els gitanos, i a Arcadi Espada, que escup tant d’odi que no té res a envejar als que a Nuremberg van ser condemnats precisament per l’odi cerval que sentien contra els jueus. Als franquistes, encara que siguin catalans, en comptes de fer-los propaganda se’ls combat i castiga com als policies jueus del gueto de Varsòvia. L’existència de presos i exiliats independentistes demostra que ells —els que respecten Franco— actuen sense contemplacions contra els demòcrates. Facin cas a la representant del govern suís que ahir va recriminar a Espanya en la comissió de drets humans de les Nacions Unides la llei mordassa i que hagi imposat restriccions a la llibertat d’expressió, a més de recordar-li el deure encara pendent de reparar a les víctimes del franquisme. Turquia en l’horitzó.

ANNA notícies contra l’abolicionisme i per la legalització dels treballadors/es sexuals; contra els plantejaments hipòcrites del govern del Botànic. Notícia d’avui al Levante; entrevista a la treballadora sexual Valerie May i un vídeo abolicionista.

ANNA notícies davant de la notícia apareguda hui al Levante es posiciona totalment en contra de la proposta abolicionista del govern del Botànic sobre la prostitució. ANNA notícies està  per la regulació de l’activitat dels treballadors/es del sexe, per la seua legalitat, per la regulació i incorporació al règim laboral del sector. El model seria el de Nova Zelanda, Suïssa, Lituània o Alemanya, Països baixos, Àustria i Hongria. ANNA noticies dóna suport al Comité de Apoyo a las Trabajadoras del sexo  http://www.asociacioncats.esLa lluita contra l’explotació dels treballadors/es i les màfies de la trata de blanques amb l’abolicionisme que planteja el Botànic produiria l’efecte contrari. Estar per l’abolicionisme és estar a favor de les màfies.

ENTREVISTA VALÉRIE MAY, PROSTITUTA PROFESIONAL, INTEGRADORA SOCIAL Y FEMINISTA
Prostituta profesional, integradora social y feminista. Hay quien la cuestiona y la llama privilegiada como si viviera en La Moraleja, se moviera en limusina y tomara caviar para desayunar todos los días. También hay quien la aplaude. Yo quiero que me explique muchas cosas. Entrevistamos a Valérie May.

Valérie May, prostituta y feminista
Valérie May, prostituta y feminista | @Marablackflower
 LOLA PÉREZ | @DoctoraGlas | Madrid | 15/01/201

-¿Ser prostituta es cuestión de vocación, necesidad, caridad o nicho de mercado?
Es cuestión de decisión. ¿Hay putas por vocación? Por supuesto. ¿Hay putas solo por necesidad económica? Claro, pero como todo el mundo. Hay que empezar a ver que la trabajadora sexual está en la misma tesitura que cualquier trabajadora de clase baja/media. A todo el mundo no le apetece siempre ejercer su trabajo a las 8:00h de la mañana, pero eso no significa que no le guste y que no sea por voluntad propia.
Por lo tanto, la trabajadora sexual tiene el derecho de estar protegida dentro de una regulación legal, y sobretodo dejar de estar estigmatizada, marginada e insistir en hacerla sentir mal por su decisión y por buscar un trabajo que, para ella es igual de legítimo que cualquier otro.
Realmente, la prostitución no va a dejar de existir y menos se va a eliminar la demanda. ¿Sabéis por qué? Porque los clientes son hombres corrientes, ni monstruos machistas ni seres de luz. Son clientes ni más ni menos, simplemente quieren hacer uso de un servicio de compañía por unas horas, ya sea una compañía sexual o social, dependiendo de las condiciones marcadas por la trabajadora en cuestión.

– ¿Qué ha cambiado desde que empezaste en prostitución hasta hoy, que reivindicas a cara descubierta tu profesión?
Me he dado cuenta de lo que pesa el estigma. No siempre una está de buen humor para levantarse, encender el móvil y leer cada día comentarios como que yo no tengo que hablar de mi trabajo porque “no soy representativa” de él, que solo soy un objeto de tres agujeros, que me violan y que no tengo familia. Entre muchas otras cosas. Y todo, por parte de mujeres que dicen que me quieren salvar y que eso es feminismo. Pues vale.
Mi activismo es mostrar que esta no es mi única alternativa laboral pero que si lo fuera no ocurriría nada , que cobrar por ofrecer un servicio sexual, entre otras muchas cosas, no es nada negativo ni perjudicial ni para mí ni para lo que es para mí el feminismo. Porque ser trabajadora sexual es feminista de forma inherente. Romper prejuicios y que se deje de ver a la trabajadora sexual como esa mujer perdida en el mundo, incapacitada y sin empoderamiento ni capacidad de decisión y de crear su propios acuerdos. No, no somos eso, somos todo lo contrario.

Suele ser la percepción de mucha gente, especialmente del propio colectivo de trabajadoras sexuales, ¿se dedican más energías para perseguir la prostitución que para eliminar la trata de personas con fines de explotación sexual?
Por supuesto. Se dedican muchas energías en tergiversar y procurar crear confusión social utilizando los términos como trata, explotación y prostitución. Se nos llena la boca de porcentajes y de “mayorías”. Y la única verdad es que sí, existe la trata con fines de explotación sexual al igual que existe la explotación textil y agrícola, no nos olvidemos. Pero sobretodo hay mujeres que quieren ejercer libremente. Dejando a un lado si somos más o menos, merecemos derechos.
¿Porque entonces, qué hacemos? Estamos hablando de mujeres que piden reconocimiento en todo el mundo, esto no va de mayorías, esto va de personas. Hay países que han prohibido la prostitución y ésta no solo no se ha erradicado, sino que se ha ejercido con mayor precariedad y las mujeres se han visto obligadas a eliminar parte de sus filtros de seguridad por toda la presión social y legal que hay alrededor. Pero sigue existiendo.
Algunos países donde se han legalizado no han ido tan bien como se esperaba porque no se ha consultado a las verdaderas protagonistas, que son las trabajadoras sexuales. Aprendamos de los errores y hagamos las cosas mejor. No podemos dejar de intentar algo y dejar a mujeres en la alegalidad solo porque se haya hecho mal en otros lugares. Dadnos voz, dadnos derechos, creemos un marco legal adecuado y por supuesto con la firme intención de eliminar la trata con fines de explotación sexual, pero sobretodo, luchemos contra la estigmatización y empecemos a ver a las trabajadoras sexuales como lo que somos, trabajadoras.

-Eres una de las protagonistas de la campaña viral #HolaAbolicionista, una respuesta al polémico vídeo #HolaPutero. ¿Qué opinión te merece aquellas que juegan a ser el nuevo príncipe azul y quieren rescatarte?
Que no invaliden mi opinión como persona y sobretodo como mujer. Yo no he pedido ser rescatada y hay varios testimonios de mujeres que han sido sacadas de pisos acusadas de estar en situación de trata que tampoco querían ser rescatadas de nada. Se nos está victimizando sin serlo y se está invisibilizando a las verdaderas víctimas. Me tomo el permiso de hacer dos preguntas al aire ¿Por qué tanto interés en convertirnos a todas en víctimas? ¿Se erradicaría la violencia de género eliminando el matrimonio? Es que nadie se ha planteado que la verdadera legitimidad donde existe abuso de poder, es dentro del matrimonio. Como diría una famosa feminista: “mientras nosotras amamos, ellos ganan”.

-¿Son los hombres malas personas al pagar por sexo?
¿Son malas personas los que trabajan en un matadero? Bueno, todo depende de los ojos con quien alguien los mira. Los hombres que acuden a nuestros servicios son hombres corrientes, de los que te encuentras comprando el pan a diario ¿Hay hombres machistas? Claro, estamos en una sociedad patriarcal, no la hemos eliminado, es inevitable que a veces tengamos que educar a algunos hombres a entender que no todo vale porque pague.
Pero en esto sí que puedo decirte que la mayoría que acude a nuestros servicios son hombres que nos respetan, respetan nuestras condiciones, valoran y cuidan nuestro disfrute y entienden un NO mucho más rápido que otros hombres con los que he estado de forma gratuita. Porque saben que si no lo respetan, automáticamente se acaba el servicio, tanto si trabajas en un piso, como un club o en agencia, tus condiciones son las que son. Pero esto, nosotras, las que ejercemos el trabajo sexual, somos las primeras en hacer hincapié para que sea así. No hace falta que nadie hable por nosotras.

-Hay quien cree que regular la prostitución es un error y que sólo hay que despenalizarla como propone Amnistía Internacional o recientemente Médicos del Mundo en Francia, pero esto no soluciona la situación de muchas trabajadoras sexuales en España y otras partes del mundo, ¿qué hacemos con aquellas profesionales que se dedican a la prostitución y se encuentran en situación irregular? ¿Y con aquellas que no tienen derecho a baja por enfermedad o una pensión por jubilación?
No dispongo de conocimientos legales en profundidad; pero opino que una mera despenalización no sirve, entre otras cosas porque la prostitución como tal no está penada en España, únicamente el proxenetismo, la prostitución infantil o la prostitución forzada donde existe coacción. Pero si que es necesario reconocerlo como trabajo, con nombre propio, porque tiene unas características especiales y diferentes al común de los trabajos, igual que hay oficios que tienen una regulación específica.

-Ahora que el Estatuto de los Trabajadores está de capa caída, ¿cree que merece ser rescatado en el contexto del trabajo sexual?
El trabajo en general hay que revalorizarlo, hay que cuidarlo y regularlo porque la riqueza y la producción, sin la mano de obra, sería imposible y, sin embargo, la clase obrera sufre cada vez más peores condiciones, más presión, peores salarios, imposibilidad de conciliación familiar… En cambio las grandes empresas suman beneficios año tras año. La lucha por el trabajo sexual es la lucha por el trabajo digno en general.

-Muchas de sus compañeras de profesión son madres, ¿maternidad y prostitución son compatibles?
Sin duda, al igual que es compatible tener pareja y ejercer el trabajo sexual. Para la trabajadora sexual es su trabajo, tiene sexo con otras personas, sí, ¿y qué? Hay compañeras cuyos maridos lo saben, lo respetan y las apoyan. Georgina Orellano hace nada, en TEDx, hablaba de cómo su hijo lo sabía y lo entendía. Nuestro entorno son las personas que mejor entienden el trabajo sexual, porque ven como es. Ven que sus parejas están bien, que son las mismas mujeres de siempre y sobretodo son mujeres con mucha libertad.

-¿Qué hacemos con aquellas mujeres que no están en redes de trata y desean dejar la prostitución? ¿Presta nuestro gobierno atención a estas situaciones o difumina los matices hablando de “explotación sexual”?
Ofrecer alternativas reales, la alternativa no puede ser, te considero una víctima y te “rescato” de tu desgracia, te pongo a coser o hacer camas y me olvido. Suele ocurrir que ésta lo deja y vuelve a ejercer, porque se da cuenta de que con el trabajo sexual tenía mucho más tiempo para conciliar su vida personal y familiar y ganar un sueldo mayor. No vuelven porque la prostitución sea sórdida y te arrastre a volver a ejercerla cual secta, vuelven porque el sistema laboral está realmente mal y conciliar vida personal y laboral es casi hacer malabarismos, al igual que con tu sueldo cada mes.
A la siguiente pregunta, sí, existe un interés en trasladarlo a que todo sea explotación sexual porque así es mucho más fácil no tener en cuenta el consentimiento y la opinión de la trabajadora sexual. Si se la convierte en víctima, no habla, y por lo tanto se puede hacer y deshacer mucho más rápido cualquier normativa, y todo para protegernos de un enemigo fantasma.

El caràcter miserable, contrarevolucionari i imperialista espanyol (valoració d’ANNA notícies) d’ICV posat al descobert en una magnifica editorial de Vicent Partal.

Un poc de Finkielkraut, per a entendre els Verds i l’aversió als esdeveniments inclassificables

«És molt còmode i divertit ser revolucionari sabent que la revolució no arribarà mai i sobretot no et crearà mai cap problema personal com ara, posem per cas, haver-te’n d’anar a l’exili o haver-te de trobar a la presó»

Ahir, els Verds al Parlament Europeu es van negar a acceptar l’entrada del president Puigdemont i el conseller Comín al grup que comparteixen amb l’Aliança Lliure Europea, de la qual formen part Esquerra Republicana, Compromís i el PSM. L’Aliança Lliure Europea reuneix la majoria dels moviments independentistes i nacionalistes de la Unió Europea i havia proposat als Verds d’acollir els dos eurodiputats catalans.

Poc després de saber-se això, Andreu Barnils va tenir l’ocasió d’entrevistar Philippe Lamberts, ecologista belga i, segons que sembla, el principal bastió amb Ernest Urtatsun, d’ICV, contra l’admissió dels dos eurodiputats catalans, en aquest cas per la seua animadversió al nacionalisme flamenc i, concretament, a l’N-VA. Cal assaborir el final de l’entrevista, quan l’eurodiputat se’n va indignat per les preguntes, qüestionant si Barnils és un periodista o un polític. Un qüestionament força significatiu, perquè implica reduir el paper del periodista, i per extensió el dels ciutadans, a no a discutir de política amb els professionals.

L’actitud de Lamberts és lamentable en molts aspectes, sobretot vista des d’una perspectiva d’esquerres, com és la meua, i especialment perquè treu importància a la repressió que pateixen de fa anys Puigdemont i Comín. Però no puc dir que em sorprenga pas. Fa anys que els seus col·legues catalans actuen d’una manera semblant o pitjor encara, defugint el fons real del debat que hi ha al carrer i agafant-se constantment a l’anècdota per continuar fent aquests equilibris dels quals han fet una manera, també una manera professional, de viure.

El cim d’aquest estil va ser la votació de la declaració d’independència, en què diputats d’ICV es van assegurar d’ensenyar als jutges que ells hi votaven en contra, assenyalant d’aquesta manera qui havia d’anar a la presó. I ho van fer perquè van voler, sabent què feien, com remarcava el contrast amb els diputats del seu mateix grup Albano-Dante Fachín, Joan Giner i Àngels Martínez, que van ser impecablement solidaris no assenyalant amb el seu vot, i amb els de la CUP, que van accedir a votar en secret només per preservar aquells de Junts pel Sí que temien la repressió. Es viu molt bé fent d’enfant terrible mentre saps amb seguretat que no vindran mai a buscar-te a tu…

Però crec que l’anècdota d’ahir es pot deslligar del fet català, tot i que tampoc no m’agradaria passar per alt que l’actitud que els Verds han tingut davant el problema, mentre no els ha implicat directament a ells, ha estat correcta. I crec que no cal limitar-la perquè em sembla que som davant una altra demostració clara del comportament típic d’una certa esquerra europea professionalitzada, elitista, que encara es pensa que té el barem i el dret de decidir qui és d’esquerres i qui no, qui és demòcrata i qui no, qui està represaliat i qui no. I en conseqüència, qui dels bons, que són ells, mereix suport i qui no.

Recentment, a França, Alain Finkielkraut ha dedicat precisament una part substancial del seu darrer llibre, À la première personne, a retratar i criticar aquest model de pensament i actuació, a partir de la persecució que ell mateix ha patit per les seues opinions sobre Israel. Sense compartir-les, compartesc l’anàlisi que fa, i que crec que ens pot ajudar a tots plegats a entendre també què va passar ahir.

Finkielkraut fa servir l’evident antisemitisme d’una certa esquerra francesa per explicar-nos allò tan útil que no cal mirar el dit quan et diuen que mires la lluna. Perquè no és que siguen antisemites o que no entenguen el problema català, no. El seu problema és molt més profund i l’intel·lectual francès el descriu encertadament com ‘l’aversió als esdeveniments inclassificables’. Una definició magnífica, amb la qual no puc estar més d’acord.

Segons Finkielkraut, el debat neix d’un fet que aquests esquerranistes consideren que és una contradicció i de la manera com la pretenen resoldre. Diu que Hegel va proclamar que la raó es realitza en la història, i Marx, que la lluita de classes és el motor de la història. I com hi encaixa, en aquest disseny, l’objectiu nazi d’exterminar el poble jueu si això desafia la comprensió? ‘Que la classe dominant reduesca a l’esclavitud una part dels seus ja és molt difícil d’entendre, però que, en plena guerra, els mate, això no té cap sentit!’

Com s’ho fan, doncs, aquesta gent, per explicar-se un fet com l’Holocaust des de la creença fanatitzada que la lluita de classes és l’únic motor possible de la història i, per tant, l’únic motor de la raó? Quina és la reacció d’aquesta esquerra caviar a l’esdeveniment inclassificable que trenca la coherència i la seguretat d’un pensament tan confortable?

Al llibre, Finkielkraut analitza com ho fan, descobrint i assumint les teories negacionistes de Robert Faurisson, teories que no neguen en última instància que hi va haver els morts, però que matisen que en cap moment Hitler no va ordenar de manera explícita l’Holocaust. Un detall que els permet, oh!, convertir en casual l’assassinat de jueus. D’una manera que els permet ‘tornar la història al llit per on hauria de circular’ i respirar tranquils: no és que Hitler matés rics (jueu=ric, hi ha molt de Dreyfus ací…), sinó que Hitler, simplement, matava. Cosa que per si sola no invalidaria ni qüestionaria el dogma sagrat…

No compartesc la resta de l’argumentari de Finkielkraut, que fa servir aquesta actitud aberrant d’una part de l’esquerra francesa com a argument per a salvar l’Israel actual dels seus crims. Però compartesc al cent per cent la seua aguda visió sobre l’origen real del problema i admire la seua capacitat per a identificar aquesta ‘aversió als esdeveniments inclassificables’. La definició remarca d’una manera admirable com aquesta gent s’acosta a la política imbuïda per una fe que no pot ser qüestionada ni pels fets. Per una fe, certament, que ells no es qüestionen ni quan la dreta més extrema i autoritària d’Europa es posa dempeus al Parlament de Catalunya per aplaudir-los frenèticament; mentre que jo, pobre descregut de mi, tremolaria i em moriria de por si em passés una cosa semblant. (Per cert, si se’m permet la nota al marge, que en les darreres picabaralles públiques entre alguna esquerra espanyola i gent de l’òrbita de la CUP hi ha molt d’això.)

I quin és l’esdeveniment inclassificable ara? Doncs que un home que ells es pensen que és de dretes i que, per tant, només pot ser de dretes perquè ho diuen ells, Carles Puigdemont, de sobte és qui encapçala la lluita contra la repressió i per l’aprofundiment de la democràcia, no tan sols al nostre país sinó ara ja també a Europa. I això, simplement, no els cap al cap. No els cap al cap que Puigdemont siga més revolucionari que no pas ells. I en conseqüència, reaccionen negant la realitat, tot esperant que, d’aquesta manera, la història torne a navegar pel llit que la fe invoca i ells puguen continuar en el seu vivre en bourgeois. Que és molt còmode i divertit ser revolucionari sabent que la revolució no arribarà mai i sobretot no et crearà mai cap problema personal com ara, posem per cas, haver-te’n d’anar a l’exili o haver-te de trobar a la presó.

PS 1. Per aclarir on hi ha el problema. La cosa no és que Puigdemont no siga dels Verds, que no ho és. La cosa és que l’ALE accepta Puigdemont i Comín i els Verds veten una decisió presa pels seus aliats, fins i tot sabent, com saben perfectament, que el seu vet serà usat per continuar reprimint i acorralant gent perseguida per fer política. Això d’ahir és l’equivalent a Estrasburg al discurs que va provocar els aplaudiments entusiàstics a Coscubiela al parlament.

PS 2. Supose que, sense voler-ho, em va eixint una sèrie, amb aquests articles que referencien un altre autor. De manera que si voleu repassar els texts anteriors, ací els teniu:

Un poc de Wolin per a entendre on som, què és una democràcia i la pervivència del Primer dOctubre

Un poc de Fanon per a entendre el nou catalanisme

Mitjà per la República Valenciana