Per llegir en PDF el treball Sobre el leninisme cliqueu damunt
Per considerar-lo d’interés transcrivim l’apartat dedicat a la qüestió nacional i colonial
9. Qüestió nacional i colonial
En les dècades finals del segle XIX, els principals dirigents del Partit Bolxevic, i per tant Lenin, es van veure embolicats en un interessant debat amb altres personalitats del moviment socialdemòcrata internacional sobre la qüestió nacional i imperialista. Els ideòlegs de l’oportunisme de dretes en tractar aquesta temàtica la centraven única i exclusivament a les nacions sense estat d’Europa, obviant les cruels realitats colonials. En aquest sentit, el màxim que es reconeixia a les nacions oprimides d’Europa era el dret a l’autonomia, i en alguns casos, com a molt, l’autonomia cultural. Sota aquesta idea, l’única cosa que es donava era el dret al fet que la nació tinguera les seues institucions culturals, deixant el poder polític en mans de la nació dominant. Així, a més, podien arribar a justificar-se annexions, com la de Bòsnia i Hercegovina per part de l’imperi austro-hongarés en 1908, total si es respectava un mínim de dret d’autonomia o el d’autonomia cultural, bé poc importava a quin imperi o estat s’enquadrara aqueixa nació.

Al mateix temps, altres autors pensaran que el nacionalisme era una cosa clarament burgesa, una forma d’alienació per part de les oligarquies, ja fora en les nacions oprimides o en les nacions opressores, per a aconseguir els seus objectius i desviar a les capes treballadores dels seus interessos i objectius. No obstant això, amb el leninisme, es canviarà aquesta percepció:

1r L’opressió nacional no sols afecta a la burgesia, sinó també als obrers. De fet li és més perjudicial a aquests que a la classe burgesa, perquè les restriccions a l’ús de la seua llengua materna i als seus esquemes antropològics poden retardar la seua presa de consciència i la seua organització en la defensa dels seus drets laborals, socials i polítics.

2n En conseqüència, el moviment obrer d’una nacionalitat oprimida hauria de donar suport a aquells aspectes que les burgesies nacionalistes proposen que siguen democràtics, i que els beneficie com a classe treballadora. Ara bé, ha de rebutjar aquells altres que vagen en contra d’ells i els indisposen contra els obrers d’altres nacionalitats, evitant el xovinisme i la xenofòbia.

3r Els obrers de les nacionalitats dominants han de donar suport a aquestes reivindicacions nacionalistes, perquè en cas contrari estarien fent costat a la seua burgesia i indisposant-se contra la classe obrera de les nacions oprimides. Així es trencaria el principi de l’internacionalisme proletari, i s’estaria servint als interessos del capitalisme més que als de la classe obrera.

4t El moviment obrer ha de defensar el dret a l’autodeterminació, perquè és el just i servirà per a mantindre la unitat dels obrers per damunt de les nacionalitats. Aquelles nacions que democràticament trien romandre en un estat plurinacional han de ser tractades en igualtat de condicions, amb tots els seus drets nacionals reconeguts (ús de llengua, religió, folklore, autogovern, etc.)

5é Les nacions són un producte històric de l’ascens del capitalisme. Ara bé, no sorgeixen del no-res, sinó de processos històrics de llarg termini. La defensa d’una nacionalitat no necessàriament és una cosa burgesa, perquè segons les circumstàncies pot obeir als interessos dels obrers i el conjunt del Poble Treballador.

6é La qüestió nacional a Europa quedava lligada a la qüestió colonial, entenent-se que era obligació dels moviments proletaris dels països del centre capitalista el fer costat als moviments d’alliberament de les colònies. És més, la necessitat d’enderrocar al capitalisme implicava l’aliança entre tots dos tipus de moviments, sempre que els moviments d’emancipació de les colònies comportaren l’afebliment del sistema capitalista i imperialista.

7é Aquesta col·laboració entre tots dos moviments és un requisit imprescindible per a la creació d’una economia socialista mundial. D’ací es deriven dues tendències en la qüestió nacional: la tendència a crear estats independents i lliures de l’opressió nacional i colonial, i d’altra banda la tendència a l’acostament econòmic entre les nacions, causat per l’aparició d’un mercat i una economia mundial. Per al capitalisme imperialista resoldre aquesta contradicció és una cosa impossible, perquè aposta per la guerra, la conquesta i la subjecció nacional. No obstant això, per al leninisme és més que possible, perquè aposta per la unió voluntària i el lliure consentiment entre les nacions. En el fons, s’està apostant a llarg termini per unions polítiques supranacionals, que arriben a abastar al conjunt planetari. Però per a aconseguir això, és necessari educar al proletariat de les nacions dominants en el dret d’autodeterminació de les nacions oprimides.