L’ALTRA NIT VAIG TINDRE UN SOMNI
(escrit en abril 1996)
–Aquesta nit he tingut un somni –li vaig dir a Pep Llisó quan ens vam trobar en la Fira del Llibre.
Era un matí gris. Allí havíem portat els nostres xiquets-alumnes perquè entraren en contacte amb la cultura i agafaren uns bons hàbits per al futur.
Pep Llisó és mestre d’una escola valenciana. Mestre, com jo, d’eixe tipus d’escoles, siguen públiques o privades on, segons el verí imprès dels Domènech que cada dia es distribueix de bon matí per tots els quioscs valencians, s’ensenya a odiar Espanya i són els vivers de futurs terroristes.
Pep, a manera de salutació, abans m’havia amollat:
–Escolta, molt bé el detall de portar la senyera amb blau al costat de la pancarta d’UPV de la ciutat de València en la manifestació del 27 d’abril, cal avançar en eixa línia de pacificació de la societat i d’unitat entre els valencians.
–Quan me’n alegre d’escoltar això –vaig contestar–, va ser una iniciativa col·lectiva, de l’organització de la ciutat.
Animat perquè el nostre missatge havia estat comprés entre la nostra gent, vaig afegir:
–Precisament aquesta nit he tingut un somni…
I des de la seua alçada, amb el seu característic somriure de bona persona, tal vegada amb un mig punt de sorneguera, va fer un ampli moviment amb la ma, com si volgués cercar un núvol, i endevinant el meu pensament, com si aquest ja fora compartit per molts més, va dir :
–Has tingut un somni, com Martin Luther King, però en aquest cas has somiat que tots els valencians érem germans … oi?
Encara que la comparació, pensant en el tràgic final que tingué el predicador negre, em va deixar amb la mosca a l’orella, em va fer gràcia i no vaig deixar de riure la seua eixida. I com la seua atenció continuava intacta em vaig llançar a contar-li el somni:
–Aproximadament així és. Vaig somiar que dues manifestacions avançaven, l’una cap a l’altra, pel centre de València. Una anava encapçalada pel penó de la conquesta, per una senyera sense blau, i al seu voltant valencians, majoritàriament gent senzilla de les comarques. Uns del sud, de les Marines, de la Safor, de l’Alcoià… d’altres de les comarques del nord, de les Planes, del Maestrat, també dels Serrans… alguns hi havia de la ciutat, dels moviments d’esquerra i del món de la cultura. Era la gent que més havia defensat la llengua dels valencians, que més havia lluitat per a mantenir-la dignament, tal vegada amb alguns errors, però que amb els seus fets havien demostrat que eren els que més l’estimen i els que més havien fet pel seu ús. Era la manifestació d’allò que podríem anomenar el “nacionalisme cultural”, el que ens agermana amb altres comunitats que comparteixen amb nosaltres la mateixa llengua, un mateix mar, una part de la nostra, passada, història…
L’altra manifestació anava encapçalada per la senyera de la ciutat, la que ha esdevingut, per l’Estatut, senyera oficial de la nostra Comunitat, la senyera que a més de les quatre barres porta el blau, la que oneja en tots els ajuntaments valencians i ens distingeix com a poble diferenciat. Al seu voltant valencians de cor, majoritàriament de la ciutat i de L’Horta, també gent senzilla, treballadors, autònoms, botiguers. Suplien les seues mancances amb l’orgull de manifestar-se valencians per damunt de tot. Molts eren esforçats fallers, d’eixe moviment festiu que, a més de suplir la falta de centres d’integració i esplai als barris, ha contribuït per mantenir viva la nostra llengua en la castellanitzada ciutat de València. Gent que dóna suport a allò que, des d’un tel·lúric regionalisme, ha anat esdevenint en “el nacionalisme polític realment existent” per la seua, encara que minsa, representació institucional.
Les dues manifestacions es troben. S’aturen. I desprès d’uns moments de dubte, quan els uns i els altres es miren als ulls, per fi, es veuen reflectits, se n’adonen que tots són els mateixos, que són tots valencians. I trencant les artificials barreres i els cudols que adés, gent interessada, els havien posat per a mantenir-los dividits, s’ajunten, s’abracen i a partir d’eixe moment continuen conjuntament, colze a colze… Fi del somni.
–Tant de bo es fera realitat el teu somni… però afanya’t que comença a ploure, –Pep se’m va acomiadar– ens veiem.
Em vaig quedar pensatiu. Els xiquets, en grups reduïts, continuaven fullejant llibres, protegits de la pluja gràcies al bon disseny de les casetes. Ja feia prou de temps que hi érem i es mantenien en els límits escaients de la correcció cívica. Fa uns anys, quan portava els seus germans majors, allò haguera sigut impensable… estava clar, anàvem avançant.
Víctor Baeta i Subias, secretari d’UPV (abril del 1996) de la ciutat de València
