La ‘solidaritat’ espanyola

17/08/2020 | article tret de llibertat.cat | per  Carles Bonaventura, (Girona, 1961), escriptor, corrector, articulista i membre de Reagrupament.
Participo, des de fa molts anys, en manifestacions i concentracions de contingut polític independentista o de denúncia del règim espanyol del 78, i quan hi veig algú amb una bandera republicana espanyola a mi em genera una certa desconfiança. Sempre em pregunto: es tracta d’un espanyol solidari amb la causa catalana i que porta la seva bandera o d’algú que participa en la nostra lluita però que quan arribi el moment de la veritat ens imposarà la seva bandera i ens negarà el dret a ser lliures com a catalans? Això, per exemple, com és lògic, no em passa quan hi veig banderes basques o gallegues. És impossible que ningú d’Euskal Herria o de Galícia, quan Catalunya estigui a punt d’assolir la seva independència, ens imposi la seva ciutadania, però amb els espanyols, per molt progressistes i antimonàrquics que diguin ser, la meva desconfiança és immensa, no hi puc fer res, són massa anys de rebre garrotades de la dreta però també de l’esquerra espanyoles.

Sé que no és gaire oportú expressar aquesta desconfiança vers la solidaritat espanyola amb el moviment d’alliberament nacional català just quan el pres Dani Gallardo acaba de complir deu mesos de presó preventiva pel simple fet d’haver-se manifestat a Madrid a favor de la llibertat dels presos polítics catalans, però crec que és millor posar les cartes sobre la taula: la solidaritat espanyola vers la lluita del poble català és absolutament minoritària i fins i tot en alguns territoris, testimonial. Dit això, expresso el mateix desig de llibertat per a Dani Gallardo que el que reclamo per als presos i exiliats catalans. Hi he d’afegir que el moviment independentista català sempre ha estat internacionalista, com ha de ser; hem de ser solidaris amb tots els pobles del món que, com el nostre, lluiten per la seva llibertat, però amb Espanya massa cops n’hem sortit escaldats. I és que la catalanofòbia i l’instint de possessió de l’Estat espanyol per la nostra terra massa sovint són més poderosos que totes les causes socials i totes les lluites que els espanyols puguin compartir amb nosaltres. I d’això n’hem tingut molts exemples al llarg de la nostra història.

Algú em podria dir que amb els ciutadans de l’Estat espanyol podem compartir una part del camí en el procés de liquidació del règim sorgit de la Transició franquista i que l’esquerra independentista catalana ha de ser solidària amb les lluites de l’esquerra espanyola. Em sembla molt bé, però cal tenir en compte que la línia que separa la solidaritat de l’abducció és molt i molt fina, i massa cops hi hem caigut i hi hem perdut bous i esquelles: els espanyols progressistes no han esdevingut lliures i nosaltres, encara menys, ja que hem acabat rebent una doble repressió.

No sé si m’explico. Som el poble més solidari del món mundial, som solidaris amb totes les causes que hi pugui haver; durant la Guerra Civil espanyola hi havia republicans catalans a tots els fronts existents arreu de la geografia peninsular, malgrat que els dirigents de la República espanyola ens menyspreaven tant o més que els franquistes. Som els primers a aportar diners i suports a totes les causes que hi hagi arreu de l’Estat i a fora… Però mai res de tot això no serà suficient, sempre serem titllats de garrepes i insolidaris per aquells que ens espolien any rere any i que s’apropien per simple dret de conquesta de la riquesa generada amb l’esforç i la força de treball de les classes populars d’arreu dels Països Catalans, siguin assalariades o autònomes. Potser tocaria recordar a l’esquerra nostrada una frase que va dir Lluís Companys, que és molt coneguda però que malauradament el poble català oblida massa sovint: “Totes les causes justes del món tenen els seus defensors; en canvi, Catalunya només ens té a nosaltres.” I, hi insisteixo: això no vol dir que no hi hagi espanyols solidaris amb la lluita del poble català. N’hi ha, i alguns han estat, i encara ho són, víctimes de la repressió per haver-se mobilitzat a favor nostre. Malgrat tot, com he dit abans, aquesta bona voluntat és molt escassa a l’Espanya de l’“A por ellos!”.

Per anar acabant, i per posar una comparació una mica radical… No és el mateix ser solidaris amb la lluita per la democràcia i la llibertat a Bielorússia, per exemple, que a l’Estat espanyol. Si ara mateix centenars de catalans anessin als carrers de Bielorússia a plantar cara als antiavalots, tindríem l’agraïment del poble bielorús, com també tindríem l’agraïment del poble espanyol si ens anéssim a trencar la cara als carrers de Madrid al costat dels republicans espanyols per fer fora la monarquia borbònica. La diferència és que ningú a Bielorússia ens imposaria després que formem part del seu estat, cosa que sí que passaria ben probablement amb la majoria dels republicans espanyols, que no ens veuen com a iguals, sinó com a part del seu estat encara que sigui a la força. I els catalans podem ser solidaris amb el poble espanyol, i tant, però mai ens conformarem a ser els seus presoners. Malauradament, l’esquerra independentista cau sovint en aquest parany i acaba convertint-se en esquerra federalista espanyola. Trencar la unitat independentista transversal i interclassista per llançar-se als braços de l’esquerra fraternal espanyola té unes conseqüències absolutament nocives per al moviment d’alliberament nacional català. Però una vegada i una altra caiem en aquesta trampa. Som un poble mesell.

Tot això es torna a posar d’actualitat ara amb el debat generat a l’Estat sobre la monarquia i la fugida del Borbó emèrit. Una República espanyola seria més “bona” amb el poble català?, respectaria el nostre dret a l’autodeterminació?, la nostra voluntat de ser lliures i bons veïns amb Espanya? La meva opinió és que no, que dins Espanya els catalans sempre tindrem totes les de perdre i que, hi hagi dictadura, monarquia o república, a l’Estat espanyol sempre hi haurà retallada de drets i repressió contra la nació catalana, que ni tan sols reconeix, i, en tot cas, l’únic que varia, en funció del tipus de règim, és el grau de la repressió, però aquesta, inexorablement, continuaria existint. No ens enganyem; evidentment una república és un règim més democràtic que una monarquia, però el problema per als catalans no és el tipus de règim (mireu com la França republicana ha tractat la Catalunya del Nord…) que hi hagi a Espanya, és formar part d’Espanya. Només la independència ens farà lliures.

ARTICLE RELACIONAT
Desmuntant la concepció dels republicans espanyols respecte al dret d’AUTODETERMINACIÓ i la seua proposta de REPÚBLICA FEDERAL.

Front a «Delenda est Hispania» estómacs agraïts del 78, signem un manifest a favor de la Nació espanyola i Juan Carlos Borbón

Vergonyós manifest en suport del rei emèrit

José Antich | Barcelona. Dimarts, 18 d’agost de 2020.
Dues setmanes i un dia després que Joan Carles I abandonés Espanya en un exili que l’ha portat fins als Emirats Àrabs Units, segons va informar dilluns passat el mateix Palau de la Zarzuela, i del qual no se sap si és el punt final o hi haurà nous comunicats informatius sobre altres destinacions en la fugida del rei emèrit, un important grup de ministres, presidents autonòmics i alts càrrecs dels governs d’UCD, del PSOE i del PP durant el seu regnat han subscrit un manifest de suport. En un document de dos folis, critiquen la proliferació de condemnes que ha tingut l’emèrit “sense el degut respecte a la presumpció d’innocència”, asseguren que mai no es podrà esborrar la seva tasca de suport a la democràcia i a la nació “sota pena d’una ingratitud social que res de bo no presagiaria del conjunt de la societat espanyola” i demanen a ciutadans, entitats públiques i privades, partits, organitzacions i autoritats “que defensin amb tots els mitjans democràtics al seu abast la integritat política i territorial de la nació”. Una preocupant combinació d‘impunitat passada o venidora i d’unitat d’Espanya.

Un total de 30 exministres i 40 alts càrrecs han subscrit el manifest que evidencia la fragilitat del sistema del 78. Ningú no va haver de fer a Alemanya un manifest de suport similar al canceller Helmut Khol, que es va veure immers en un cas de corrupció que el va acompanyar en l’ostracisme dels seus últims anys de vida. La qualitat d’un sistema democràtic es reflecteix sobretot en situacions com aquestes. És des d’aquest punt de vista que el manifest és caspós, improcedent, desafortunat i vergonyós. Poc edificant per a la democràcia espanyola i de difícil digestió per a tots aquells que diuen defensar sense embuts que tots els ciutadans són iguals davant de la llei. Poc edificant perquè en res no ajuda al seu fill, avui cap de l’Estat. El regnat de Joan Carles I està ja irremeiablement vinculat a la corrupció i ja no hi ha manera que aquesta situació sigui reversible. En contra del que aparentment pugui semblar, el manifest joancarlista evidencia la debilitat del sistema institucional espanyol, no la seva fortalesa.

El nom dels signants recrea tot l’arc de Sant Martí parlamentari vinculat a la transició espanyola. Així, hi ha des d’un ministre franquista, com Rodolfo Martín Villa, fins als que van ser ministres socialistes Alfonso Guerra, Rodríguez Ibarra, Celestino Corbacho, Julián García Vargas, César Antonio Molina i Rodríguez de la Borbolla; els populars Esperanza Aguirre, Ana Pastor, Josep Piqué, Rafael Wert, Rafael Catalá, Ana de Palacio, Margarita Mariscal de Gante, Jaime Mayor Oreja; i els exfiscals generals de l’Estat Hernández Eligio i Leopoldo Torres.

La confirmació de la primera destinació de l’emèrit en l’exili, Emirats Àrabs Units, dona una primera pista dels requisits dels països per on pot moure’s Joan Carles I: que no tinguin un conveni d’extradició amb Suïssa. És evident que aquesta és, en aquests moments, la principal preocupació tant del monarca exiliat com de l’estret cercle que ha portat la seva fugida a l’estranger. Just en uns moments en què ja s’anuncien noves informacions comprometedores per a l’emèrit per al setembre.