Arxiu de la categoria: Política estatal

EMBOLICA QUE FA FORT [on diu Catalunya llegiu País Valencià] per Alfons Duran Pich

EMBOLICA QUE FA FORT / Remake

31/03/2021

Durante unos días el debate de investidura en el Parlament de Catalunya ha tenido ocupado al personal, ya que la liga de fútbol está de baja temporal y la pandemia limita otros eventos. Se trataba de comprobar si la mayoría independentista podía ponerse de acuerdo en la elección de un candidato de consenso. Dado que Esquerra Republicana de Catalunya tenía un parlamentario más que Junts per Catalunya, les correspondía a ellos proponerlo. Y así ha sido. El candidato nominado (Pere Aragonés García) no ha alcanzado los votos necesarios, ya que los parlamentarios de JuntsxCat se han abstenido.

Y ha sido entonces cuando se ha producido una explosión controlada, en la que los chicos y chicas de ERC, junto a su corte mediática, han expresado su triste amargura (siempre controlada) ante la “traición” de sus colegas independentistas. Dramas aparte, tendremos que esperar un par de meses para ver qué solución se alcanza.

En cualquier caso, el partido que lidera con mano férrea mossèn Junqueras tiene que hacer un análisis en profundidad (de aquellos que recomendaban en los “ejercicios espirituales”) si quiere comprender lo que está ocurriendo. Vamos a darles unas pistas, por si les sirve de ayuda:

  • Catalunya es un país ocupado política y militarmente. Lleva siglos en esta situación. Todo necesita el consentimiento del virrey de turno.
  • La “España de las autonomías” es un invento grosero en términos organizativos. Se creó para impedir la reclamación de los derechos históricos de Catalunya y Euzkadi.
  • Los parlamentos autonómicos son parlamentos de feria. Sus decisiones pueden ser revocadas por cualquiera de las múltiples instituciones del Estado, siempre prestas a intervenir.
  • El “poder ejecutivo” (el govern de la Generalitat) solo sirve para gestionar el día a día del territorio catalán, siempre y cuando no se aparte ni un ápice del guion escrito por la “autoridad competente” de la capital del reino.
  • Ese gobierno es responsable del gasto público pero no de los ingresos, ya que la máquina recaudadora del Estado se queda con los impuestos pagados por los contribuyentes catalanes y luego transfiere a la Generalitat lo que considera pertinente. Y a esto le llaman cínicamente sistema de “financiación”. Te “financian” con parte del dinero que antes te han hurtado.
  • Una notable mayoría de la población que vive y trabaja en Catalunya no es consciente de lo anterior y es por ello que presenta sus quejas a la Generalitat, como si ésta pudiera decidir algo para aliviarlas. Se reclama al interlocutor equivocado, con el auxilio de la “izquierda institucional” (Socialistas, Catalunya en Comú, Podem y otras especies menores), que conociendo la raíz del problema lo ocultan en beneficio propio, lo que pone de manifiesto su baja catadura moral.
  • En paralelo el Estado se hace el sordo, señalando a las comunidades como responsables de cualquier ineficiencia. En un hábil movimiento centrífugo y centrípeto, distribuye los fracasos y se queda los aciertos. Todo ello sin apenas sonrojarse y en nombre de “el gobierno de España”.
  • El señor Aragonés, si es elegido President de la Generalitat, ha de entender que su misión será administrar los recursos que le dejen administrar y poca cosa más.
  • Ha de olvidarse de la “mesa del diálogo” que es como el “cuento de la lechera” en versión cañí.
  • También ha de asumir que su forma de entender la independencia (versión “el día más largo”) no casa con la voluntad independentista de la sociedad civil, y que sus declaraciones en este sentido son pura retórica. Como lleva ya muchos años militando en Esquerra Republicana, le resultará fácil entenderlo, ya que su partido nunca ha hecho nada concreto para conseguir la independencia (aparte de repetir su sonsonete), en sus noventa años de existencia.
  • Todo lo que se pueda hacer en favor de una República independiente se ha de hacer desde el exterior, sea a través del Consell per la República o por cualquier otra organización que no tenga que responder ante el Estado español.
  • Él ha de gobernar la gestoría y seguir haciendo trámites. Son actuaciones a corto. Los planes a largo que suponen movimientos estratégicos hay que pensarlos e implementarlos fuera. Son funciones distintas realizadas por órganos distintos. Todo muy bien delimitado.

Si el señor Aragonés, sus muchachos y su padre espiritual no tienen en cuenta algunas de estas consideraciones, se equivocarán de lleno.

Yo recomendaría a Junts per Catalunya que dentro de un par de meses (no antes) apoye la candidatura de Pere Aragonés y acuerde con ERC un pacto “flexible” de legislatura, sin entrar en el gobierno. Será entonces cuando los “republicanos” aprenderán de verdad de qué va la película y dejarán en la sacristía las flores de lirio que acostumbran a llevar en la mano.

Porque sin el “contubernio independentista”  del Consell per la República (como lo califica la insidiosa señora Eva Granados) y su extraordinario trabajo en el exterior, el ejército de ocupación habría abierto de nuevo la Modelo y resucitado a la Brigada Político Social.

Ja sabem el que votarà Compromís, però i la resta dels 32 diputats valencians a Madrid que faran

1. Resultats electorals del 10N a València

Els quinze diputats electes per la circumscripció de València (4 del PSOE, 4 del PP, 3 de Vox, 2 Unides Podem, 1 de Més Compromís i 1 de Ciudadanos) són els següents:

PSOE:
  1. José Luis Ábalos Meco. 59 anys. Diplomat en Magisteri. Ministre de Fomento. Secretari d’Organització del PSOE. Diputat nacional des de la novena legislatura. Ha sigut regidor en l’Ajuntament de València i diputat provincial.
  2. Ana Botella Gómez. 61 anys. Llicenciada en Geografia i Història. Secretaria d’Estat de Seguretat. Ha sigut regidor en l’Ajuntament de València i delegada del Govern a la Comunitat Valenciana. Diputada des de la XI legislatura.
  3. Vicent Sarrià Morell. 52 anys. Ha treballat com a ajudant de producció en el centre territorial de RTVE. Va ser secretari general de Joves Socialistes. Ha sigut diputat autonòmic. Regidor en l’Ajuntament de València. Diputat nacional.
  4. Josefa Andrés Barea. 61 anys. Diplomada en Infermeria. Funcionària del cos especial d’Inspecció de la Conselleria de Sanitat. Ha sigut diputada autonòmica i eurodiputada. Diputada nacional

PARTIT POPULAR (PP):
1. Belén Hoyo Juliá. 35 anys. Llicenciada en Dret i en Ciències Polítiques i de l’Administració. Advocada. Ha sigut secretària general de l’IVAJ i directora general de la Joventut de la Generalitat. Coordinadora de Política Nacional del PPCV. Diputada nacional des de la desena legislatura.
2. Vicente Betoret Coll. 47 anys. Llicenciat en Dret. Advocat. Corredor d’assegurances. Ha sigut alcalde de Vilamarxant, diputat autonòmic i president provincial del PP. Diputat nacional.
3. Luis Santamaría Ruiz. 50 anys. Llicenciat en Ciències Polítiques i Sociologia. Funcionari del Cos Superior d’Administracions Civils de l’Estat. Ha sigut president de la gestora del PP de la ciutat de València i diputat autonòmic. Diputat nacional.
4. Óscar Gamazo Micó. 43 anys. Llicenciat en Dret. Diplomat en Protocol institucional i empresarial. Advocat. Ha sigut regidor a Potries i a Gandia. Diputat nacional.

VOX:
1. Ignacio Gil Lázaro. 62 anys. Llicenciat en Dret. Ha sigut senador i diputat en el Congrés des de 1982 a 2016 pel PP, partit que va deixar en 2018 per no sentir-se ja identificat. Diputat nacional.
2. Cristina Esteban Calonje. 43 anys. Llicenciada en Geografia i Història, en la branca Història de l’Art. Treballa en banca. Diputada nacional.
3. Julio Utrilla Cano.

UNIDES PODEM:
1. Héctor Illueca Ballester. 44 anys. Doctor en Dret. Inspector de Treball i Seguretat Social. Professor de la Universitat de València. Diputat nacional.
2. Roser Maestro Moliner. 30 anys. Advocada. Ha sigut regidor d’Esquerra Unida en l’Ajuntament de Sagunt. Membre dels òrgans de direcció del PCE i d’IU. Responsable de l’Àrea institucional d’EUPV. Diputada nacional

MÉS COMPROMÍS:
1. Joan Baldoví Roda. 61 anys. Maestro. Ha sigut alcalde de Sueca (València). Diputat nacional des del 2011. Membre del Bloc.

CIUDADANOS:
1. María Muñoz Vidal. 41 anys. Llicenciada en Dret. Postgrado en Gestió Patrimonial i Banca Privada i Postgrau en Urbanisme. Ha desenvolupat la seua carrera professional com a gestora de banca personal i en banca privada. Diputada nacional.

2. Resultats de les eleccions generals 10N a Castelló

Els cinc diputats electes per la circumscripció de Castelló, 2 del PSOE, 1 del PP, 1 de Vox i 1 d’Unides Podem són els següents:

PSOE:
1. Susana Ros Martínez. 50 anys. Diplomada a Turisme. Ha sigut regidor a Benicàssim. Secretària executiva contra la violència de gènere del PSOE. Diputada nacional.
2. Germán Renau Martínez. 41 anys. Enginyer tècnic de Telecomunicacions. Màster en Administració d’Empreses. Vicesecretari segon de la Comissió Executiva Provincial del PSPV de Castelló. Diputat nacional.

PARTIT POPULAR (PP):
1. Óscar Clavell López. 40 anys. Llicenciat en Història. Va ser alcalde de la Vall d’Uixó entre 2011 i 2015. Professor d’institut en l’assignatura d’Història. Diputat nacional.

VOX:
1. Alberto Asarta Cuevas. 68 anys. General de Divisió de l’Exèrcit de Terra, en la reserva des de 2013. Professor del Master de Relacions Internacionals en la Universitat Alfons X de Madrid. Conferenciante i autor de diversos articles.

UNIDES PODEM:
1. Marisa Saavedra Muñoz. 57 anys. Treballadora social. Membre del Consell Ciutadà Valencià de Podemos, en la secretaria de Societat Civil. Diputada nacional.

3. Resultats electorals del 10N a Alacant

Els dotze diputats electes per la circumscripció d’Alacant, 4 del PSOE, 3 del PP, 3 de Vox, 1 d’Unides Podem i 1 de Ciudadanos, són els següents:

PSOE:
1. Pedro Duque Duque. 56 anys. Enginyer aeronàutic. Astronauta. Premi Príncep d’Astúries de Cooperació Internacional al costat d’altres astronautes. Ministre de Ciència, Innovació i Universitats en funcions. Diputat nacional.
2. Patricia Blanquer Alcaraz. 46 anys. Llicenciada en Econòmiques i Empresarials. Màster en Auditoria i Gestió Empresarial. Profesora associada en la UPV. Ha sigut regidor a Alcoi. Diputada nacional.
3. Alejandro Soler Mur. 47 anys. Llicenciat en Dret i Màster en Assessoria Jurídica d’empreses. Ha sigut alcalde d’Elx i diputat provincial. Director general de l’empresa pública SEPES. Secretari adjunt de Política Municipal del PSOE. Diputat nacional.
4. Yolanda Seva Ruiz. 49 anys. Diplomada en Magisteri. Mestra. Alcaldessa de Santa Pola. Presidenta de l’executiva local del PSPV de Santa Pola. Diputada nacional.

PARTIT POPULAR (PP):
1. César Sánchez Pérez. 41 anys. Llicenciat en Sociologia, especialitat en Publicitat i Màrqueting. Ha sigut diputat autonòmic, sotssecretari general del PPCV i alcalde de Calp. President de la Diputació d’Alacant. Diputat nacional.
2. Macarena Montesinos de Miguel. 58 anys. Assessora laboral. Ha sigut diputada autonòmica, regidora a Alacant i diputada nacional durant quatre legislatures.
3. Agustín Almodóbar Barceló. 41 anys. Màster en gestió hotelera i turística. Diplomat en Empreses i Activitats. Ha sigut senador. Diputat nacional.

VOX:
1. Manuel Mestre Barea. 67 anys. Tinent General de l’Exèrcit de l’Aire, en la reserva des del 2015. Diplomat d’Estat Major per l’Escola Superior de les Forces Armades i diplomat de l’Air Way College d’Alabama (EUA). Diputat nacional.
2. José María Sánchez García. 62 anys. Doctor en Dret. Diplomat en Lletres. Catedràtic d’Universitat. Advocat. Jutge en excedència.
3. Eduardo Luis Ruiz Navarro.

UNIDES PODEM:
1. Txema Guijarro García. 44 anys. Llicenciat en Economia. Diputat nacional.

CIUDADANOS:
1. Marta Martín Llaguno. 47 anys. Doctora en Ciències de la Informació. Catedràtica en Deontologia universitària. Secretària autonòmica de Programes del comité autonòmic de Ciudadanos a la Comunitat. Diputada nacional.

(1) A l’espera de l’anunciat comunicat de RV/PVE per al proper 14 d’abril, ANNA notícies reprodueix un article de Pere Martí del febrer passat: A Espanya ja no queden republicans.

Article relacionat on s’anuncia el comunicat de RV/PVE per al 14 d’abril
A Espanya ja no queden republicans.
L’entrada de Podem al govern espanyol ha comportat abraçar la monarquia com a peatge per a ser al poderrepublicans
Per: Pere Martí    07.02.2020
Aplaudiments. La plàcida visita de dos dies de Pedro Sánchez a Barcelona ha tapat una imatge significativa d’aquesta setmana: la dels membres del govern espanyol de Podem, amb Pablo Iglesias al capdavant, aplaudint dilluns la figura de Felipe VI en l’acte de constitució de les corts espanyoles. Una imatge que ha causat polèmica perquè se suposava que Podem era una formació republicana. Per mirar de fer equilibris, el grup parlamentari es va quedar dret sense aplaudir, però encara va ser pitjor, perquè va fer més evident que ho feien per obligació, empassant-se les conviccions, les que havien mantingut fins ara. En una democràcia no és obligatori aplaudir el rei, i si un govern, o un dels partits que en formen part, és republicà, hauria de poder-ho expressar. Però a Espanya, la monarquia és intocable, pel seu origen franquista i perquè no ha estat mai ratificada democràticament. Els qui diuen que votant la constitució espanyola del 1978 ja es va validar la monarquia és fals, perquè en aquell referèndum es votaven moltes coses més.
A Espanya, ja no hi queden partits republicans. El PSOE havia estat republicà durant el franquisme, però en la seva mutació durant la transició va abandonar el socialisme i va acceptar la monarquia. El PCE també va renunciar a la república a canvi de ser legalitzat el 1977, tot i que va mantenir la simbologia de cara a la galeria. Alguns asseguren que el pacte, impulsat per Adolfo Suárez, incloïa un referèndum sobre monarquia i república, però Santiago Carrillo es va morir esperant-lo. El referèndum no es va fer mai i la monarquia va aprofitar el 23-F per emblanquir-se d’acord amb un relat oficial més que dubtós. El sorgiment del moviment del 15-M va fer tornar les banderes espanyoles republicanes als carrers, i la formació que en va sortir, Podem, assumia per primera vegada la república en un partit que no havia hagut de pagar les hipoteques de la transició.
Però la realitat ha demostrat que quan es toca poder les conviccions desapareixen o passen a ser purament estètiques. Les imatges de Pablo Iglesias aplaudint Felipe VI certifiquen la defunció de Podem com a formació republicana, per molts equilibris que fes el grup parlamentari. Però les explicacions que ha donat el partit refermen aquesta interpretació. La ministra d’Igualtat espanyola, Irene Montero, va explicar que havia aplaudit per cortesia i que respectar les institucions formava part dels valors republicans. Una lectura molt oberta del concepte republicà que també ha compartit Cayetana Álvarez de Toledo, qui des de l’altre extrem ideològic també troba valors republicans. Amb aquest consens tan transversal, Espanya serà el primer país a tenir una monarquia republicana.
Per justificar-se, Montero va fer un pas més i va dir que si els aplaudiments servien per a apujar el salari mínim interprofessional o per a aprovar la llei de llibertats sexuals, ho tornaria a fer. Vincular la conquesta de drets socials a acceptar la monarquia, com va fer Montero, és inacceptable des d’un punt de vista democràtic. Els drets humans i les conquestes socials van davant de la forma d’estat, i si el seu respecte o el seu avenç depenen de raspallar la monarquia o no, és una clara involució democràtica. És molt significatiu que això ho hagi de fer una formació com Podem, que havia d’enderrocar el règim.
L’única opció republicana que roman a l’estat espanyol és l’independentisme, que vincula l’assoliment de l’estat propi a l’establiment d’una república. Per això els seus representants d’ERC, Junts per Catalunya i la CUP no van assistir a l’acte de constitució de les corts espanyoles, igual com tampoc no hi era l’esquerra independentista basca ni gallega. Detalls com aquest invaliden totes les lliçons de progressisme que, sovint, l’esquerra de Podem i els comuns vol donar a l’independentisme. Els qui volien posar fi a la casta han acabat convertint-se en una crossa més del règim del 78, aplaudint-ne la màxima representació.

Missatge per a Pilar Rahola…

Hola Pilar…
Avui a Tot es mou has dit que no li donaves massa importància al ritual del l’article 99 de la Constitució. Compte!!!
Aquest article fa que el Rei (una persona que no es presenta a les eleccions) puga neutralitzar la sobirania del ‘pueblo español’…
El Rei no pot imposar el seu candidat però pot impedir proposar al que té la majoria, simplement no proposant-lo.
L’article 99 està dissenyat com un dic de contenció per a impedir que una majoria no desitjada pel 78 no s’impose. https://wp.me/p1focU-6fi

Otegi impulsa la Declaració de la Llotja de Mar [article de Moncloa.com]

El PNB dinamita el pla d’Otegi: crear un Podem independentista
• Arnaldo Otegi no va aconseguir que el PNB o Compromís se sumaren a la Declaració de Llotja de Mar.
• El líder abertzale vol crear una espècie de Podem independentista.
• Aquest nou projecte podria tenir referents en nou comunitats autònomes.
Per Andoni Fernández| Moncloa
8 de novembre de 2019
Arnaldo Otegi segueix perfilant un projecte que va prenent cos des de fa tres anys. El líder de l’esquerra abertzale vol eixamplar l’espai d’Euskal Herria Bildu amb una espècie de plataforma que podria tenir referents en nou comunitats autònomes.
En les últimes eleccions generals del mes d’abril EH Bildu va fer campanya al costat d’ERC, encara que en aquesta breu legislatura tots dos han tingut les seues posicions pròpies. Ambdues forces també es van posar d’acord per a posar en peus Ara Repúbliques, coalició amb picada d’ullet a l’esquerra espanyola.
En aquest projecte també va estar el Bloc Nacionalista Galego, però Otegi no va aconseguir que el PNB, els postconvergentes i les CUP se sumaren a aquest projecte sobiranista que beu dels ressons de les europees de 1987, any en el qual HB va aconseguir més de 100.000 vots fora d’Euskadi i Navarra.
Aquesta fita ho va aconseguir l’esquerra abertzale gràcies a suports de partits madrilenys, la Lliga Comunista Revolucionària o el Moviment Comunista, o i una força catalana, el Moviment de Defensa de la Terra.
OTEGI IMPULSA LA DECLARACIÓ DE LLOTJA
El procés va enxampar a contrapié a l’independentisme basc. La resolució del conflicte a Navarra i Euskadi desinflamó al soberanisme i des de llavors Arnaldo Otegi ha tingut molts dubtes sobre com llançar picades d’ullet a l’independentisme català sense renunciar al seu propi projecte.
Però el full de ruta més ambiciós, les votacions populars de Gure Esku Dago, van naufragar per la freda rebuda de la societat basca i per l’empipament d’EH Bildu davant la control de la plataforma de sectors lligats al PNB.
Otegi ha apostat ara per la Declaració de Llotja, que ha unit a EH Bildu amb BNG, Crida Nacional, CUP, Demòcrates de Catalunya, ERC, Esquerra Valenciana, JxCat, Més per Mallorca, Més per Menorca, PDeCAT i República Valenciana/ Partit Valencianista Europeu.
SONORES ABSÈNCIES
El Partit Nacionalista Basc i Compromís han evidenciat que els seus respectius èxits electorals es deuen al fet que anteposen el pragmatisme sobre el nacionalisme. Els jeltzales s’han negat a sumar-se amb EH Bildu, que els assota des de l’oposició en el Parlament basc, i amb Junts per Catalunya, evidència de l’empipament d’Urkullu amb Puigdemont.
EH Bildu tampoc ha aconseguit sumar al seu projecte, una espècie de Podem independentista, a forces nacionalista com la Chunta Aragonesista o tres petits partits que van estar en el projecte d’Ara Repúbliques: Andecha Astur (Principat d’Astúries), Puyalón de Cuchas (Aragó) i Ara Canàries.
L’OBJECTIU D’OTEGI
Arnaldo Otegi diu que a partir del 10-N el seu objectiu és “traure als presos, defensar l’autodeterminació i una agenda social de progrés”. El líder d’EH Bildu creu que un pes important de l’independentisme dificultarà un possible pacte entre PSOE i PP.
“Si guanya Sánchez, la qual cosa farà és la investidura amb l’abstenció del PP, no una coalició però sí la investidura, i el preu que pagarà serà més llenya contra Catalunya i contra l’independentisme, més retallades de drets socials dels treballadors i més retallades dels drets de totes les nacions de l’Estat. Aqueix va a ser el preu, i ho sabem”, assegura.
El de Elgoibar no es talla contra tots dos partits: “Com si no ens acordàrem que ací Patxi López i Antonio Basagoiti van governar junts gràcies a la il·legalització de l’esquerra abertzale!”.
GALEUSCA I ELS ANTICAPIS
El projecte d’Otegi no és nou: nacionalistes bascos, catalans i gallecs van posar en peus el pacte de Galeusca en 1923 per a demanar la independència. El projecte va tenir continuació en l’exili i fins i tot amb la deriva centralista d’Aznar, que va promoure indirectament un pacte entre CiU, PNB i BNG per a les europees de 1999.
Un dels problemes que té este Podem independentista és que no compten amb un referent a Madrid, Anticapis segueix dins del partit que lidera Pablo Iglesias i Izquierda Castellana està pràcticament extingit per la mort de Doris Benegas.
OTEGI CONTRA EL PNB
El líder abertzale desvetla les raons per les quals el PNB no s’ha sumat al nou pacte: “El PNB, que coneixia la iniciativa des de feia molt temps, ara diu que no està d’acord amb els continguts d’aqueixa declaració. Jo estic convençut que les seues bases sí la comparteixen”.
“El més a llarg termini que mira el PNB són les següents eleccions. Segurament estan pensant que si són decisius, posaran açò que ells criden agenda del país sobre la taula i que consisteix bàsicament en trens d’alta velocitat. No obstant açò, nosaltres creiem que el model d’acció política del PNB es va esgotar”, va afegir.

Otegi diu que “si el PSOE cerca la companyia de la dreta, el PP posarà sobre la taula tres ingredients: Navarra, mà dura amb Catalunya i amb els independentistes i probablement una reforma de la llei electoral que faça que els governs d’Espanya no depenguen de les forces nacionalistes. Si açò ocorre, l’estratègia del PNB tindrà serioses dificultats”.