Arxiu mensual: novembre de 2020

contra el 78/39

Els sindicats i les patronals del 78, s’uneixen… article d’Agustí Colomines

Deixa un comentari

QUERELLES POLÍTIQUES (versión en castellano)

per Agustí Colomines

1. La patronal de la petita i mitjana empresa Pimec, que és, juntament amb Foment del Treball Nacional, la principal organització empresarial de Catalunya, ha decidit querellar-se contra Joan Canadell, president del Consell de Cambres i de la Cambra de Comerç de Barcelona. Canadell va gosar denunciar, sense esmentar Pimec, que hi ha patronals que fa 25 anys que no elegeixen president i que s’escull a dit. Josep González es va sentir al·ludit perquè, efectivament, és president de Pimec des del 1997, quan l’antiga patronal del Baix Llobregat, Sefes, que ell també presidia, es va fusionar amb Pimec. Hi ha dirigents patronals i sindicals que s’enganxen a les cadires amb pega. Un vell costum del règim del 78.

  1. Està clar que les organitzacions patronals i sindicals estan nervioses davant la tramitació de la llei de cambres que obre la porta al finançament públic i la representativitat institucional a les entitats camerals. És una proposta de Junts i Esquerra, mitjançant el tràmit de lectura única i urgent. El projecte de llei ha unit Foment del Treball, Pimec, UGT i CCOO de Catalunya per oposar-s’hi. Les patronals i els sindicats del règim del 78 van remetre una carta als grups parlamentaris en la qual exigien que no es tramités la iniciativa i de moment ja han trobat el suport del PSC, que aquest cap de setmana ha anunciat que el portarà al Consell de Garanties Estatutàries. Això ha provocat que ERC ara dubti, per pur seguidisme dels socialistes, i perquè els republicans —com els antics convergents— no han apostat mai de veritat pels sindicats independentistes de classe. Patronal i sindicats no volen compartir el finançament públic de què gaudeixen per llei amb les cambres, que tanmateix representen 500.000 empresaris i autònoms que sí que tenen l’opció de votar candidatures obertes i realment competitives. Estan en joc “les competències dels que fins ara som els agents socials”, ha manifestat González sense embuts.

  2. Aquest és el pinyol de la polèmica i el rerefons de la querella. Xavier Coronas, secretari general de la Cambra, ha recordat fa poc que la representativitat de les cambres és diferent, de manera que, “a tot el món, el que defineix una cambra de comerç és la defensa dels interessos generals. En canvi, les patronals defensen els d’una part”. Josep González i els altres implicats no ho veuen així, és clar, i es queixen de l’intrusisme d’un Canadell que ja va fer saltar la banca en les eleccions a la Cambra del maig del 2019 en derrotar els candidats de l’establishment, Carles Tusquets i Ramon Masià, amb un programa renovador i independentista. Potser tot s’entén millor si hom recorda que llavors Josep González era vicepresident segon de la Cambra que presidia Miquel Valls i formava part de l’entorn convergent, simplement perquè era el partit governant, i, des dels negocis alertava que el “seu mal no vol soroll”.

  3. Si fos un treballador normal, Josep González faria deu anys que estaria jubilat. Ha estat més conegut com a dirigent patronal que no pas com a empresari. Avui dia presideix una entitat —una més— públic-privada, Pallarsactiu SA, “que té com a objectiu influir, promocionar i desenvolupar els interessos econòmics del Pallars Jussà i Sobirà”. I tanmateix, la Pimec de González va boicotejar —com també va fer Foment— la trobada sobre el dèficit en infraestructures que va convocar la Cambra i que va comptar amb la presència del Racc, FemCat, el Col·legi d’Economistes, d’Enginyers i de Camins i el Consell de Cambres. La guerra entre els vells empresaris del subsistema autonòmic del règim del 78 i l’empresariat sobiranista és total. Canadell subverteix cada dia un món acostumat a manar arreu.

  4. Josep González també presideix la Fundació Pimec, creada el 2007, la missió de la qual es confon amb els propis de l’organització general, si bé té una personalitat jurídica pròpia. El que sorprèn més és que fa cosa d’un parell d’anys Pimec transferís els seus actius a la Fundació no se sap ben bé per quin motiu. ¿És que González vol perpetuar el seu control de l’organització patronal un cop sigui substituït per Antoni Cañete, actual secretari general de Pimec, a qui ja ha ungit com el seu hereu?. Segons explicava Àlex Font Manté l’estiu passat, González ho té tot lligat i ben lligat, incloent-hi la reforma dels estatuts de l’entitat per assegurar un salari a Cañete, per quan acabi el mandat el 2022 i piloti el relleu a favor de Cañete, a la manera clàssica dels antics politburó sindicals: primer es designa i després es vota per ratificar, que és al que es referia Canadell.

  5. Un dels punts febles del moviment independentista és l’escassa incidència que té dins de les patronals i dels sindicats del règim autonòmic del 78 que s’alimenten amb diners públics directes, incloent-hi els recursos —que no són pocs— destinats a la formació. Això no vol dir que no hi hagi empresaris i treballadors independentistes. L’èxit de la candidatura de Canadell en les eleccions de la Cambra i la irrupció de la Intersindical-CSC, un sindicat independentista i de classe sense complexos, indica el camí a seguir per “ampliar la base”. Ocupar “espais de llibertat” sota el règim franquista —als col·legis professionals o inclús dins de les estructures del sindicat vertical— va ajudar a corcar el franquisme però no va tombar-lo. No n’hi va haver prou per fer net i, en realitat, segons com, va ajudar a perpetuar persones que van transitar de la dictadura al parlamentarisme com si no hagués passat res. Cal fer foc nou i apoderar-se de les institucions per canviar-les i no pas per seguir fent el mateix.

  6. Antoni Cañete ha fitxat ara Josep Ginesta com a cap de l’àrea de Treball de Pimec. El fitxatge s’ha realitzat deu dies després que Ginesta —encara avui secretari d’Emprenedoria, Treball i Funció Pública d’ERC— fos destituït pel conseller Chakir el Homrani com a secretari general del departament de Treball, Afers Socials i Famílies, degut al fiasco de les ajudes als autònoms.

¿Quin millor exemple hauríem pogut trobar de porta giratòria dels temps de l’autonomisme? Velles pràctiques amb nous protagonistes en una època de renúncies en què el fracàs obté premi. El fitxatge fa mal als ulls, però ningú alça la veu per denunciar-ho, ni tan sols els republicans que abans eren tan exigents amb els convergents. Tothom sap qui exerceix la dictadura mediàtica a Catalunya i per què s’imposa la llei del silenci. Potser és perquè la mentalitat dels que conceben el món públic com una finca privada retorna amb nous protagonistes. Deuen pensar que “ara els toca a ells”, com va dir Alfonso Guerra el 1982, no per governar, sinó per treure’n un profit personal i partidista. És per això que Canadell molesta tant. Ell i el seu equip estan impregnats d’un real esperit republicà que topa amb les formes del subsistema català del règim del 78, que malda per acabar amb el procés mitjançant complicitats incomprensibles. L’estat ha judicialitzat la política per destruir el moviment independentista i els dirigents de l’1-O. Es veu que hi ha qui està disposat a fer el mateix en altres àmbits.

Política catalana

Es retira Jordi Ferrés, candidat de JxC a les primàries, i demana el vot per a Laura Borràs

Deixa un comentari

PRIMÀRIES DE JUNTS A LA PRESIDÈNCIA DE LA GENERALITAT 2ª CARTA DE CAMPANYA
JORDI FERRÉS VALCARCE

“… VOTA LAURA BORRÀS”

Benvolgut/da company/a de JUNTS,

Primer de tot, vull dir-vos que ha estat un honor i un privilegi participar en aquesta campanya de primàries per escollir el millor candidat de JUNTS per ocupar la Presidència de la Generalitat de Catalunya.

El simple fet que un militant de base com jo hagi participat en les primàries del partit ja parla de la democràcia, la participació i la transversalitat de JUNTS. Aquestes primàries ens demostren a tots nosaltres, i a la gent del país, que tenim un partit modern, nou, fresc i fort, preparat per guanyar aquestes eleccions i formar un govern capaç d´afrontar els moments històrics que venen.

En els diferents debats entre els tres candidats, he pogut comprovar que hi ha dos missatges molt diferenciats: per una banda, el missatge de la Laura Borràs i el meu propi, on queda clara la voluntat d´implementar el mandat de l’1 d’octubre de forma immediata… I per altra banda, el missatge d’en Damià Calvet que parla de ser la “generació” que proclami la independència de Catalunya.

En aquests debats, és evident que la Laura Borràs i jo mateix hem coincidit en gran mesura en com afrontar els reptes econòmics, culturals, ambientals i socials del país i la seva emergència sanitària.

Francament, en aquesta campanya he comprovat que la Laura, a qui jo no coneixia abans, és una dona amb claredat d’idees, enorme qualitat humana, capacitat d´escoltar, de posar-se al servei de la gent, de ser pròxima i empàtica i, a l´hora, treballadora, executiva i determinada.

Per tant, he arribat a la conclusió que la meva candidatura i la de la Laura Borràs són opcions que han de col·laborar i no han de competir, fent que JUNTS abandoni definitivament l’estratègia de peix al cove i la gestió de les engrunes de l’autonomisme.

Així doncs, per coherència amb els meus principis, per responsabilitat de país, i perquè la Laura ha assumint al llarg de la campanya el meu compromís de fer efectiu el mandat de l’1 d’octubre en aquesta legislatura, us anuncio que en les properes hores renunciaré a la meva candidatura, per posar-me a la seva disposició i continuar treballant amb totes les meves forces perquè Catalunya esdevingui un país independent en forma de República (que era la pregunta que es va fer i va guanyar al referèndum de l’1 d’octubre).

Per acabar, us agraeixo moltíssim els ànims i el recolzament que fins ara he rebut i us demano que VOTEU A LA LAURA BORRÀS, perquè crec sincerament que és la millor candidata d´aquestes primàries i, amb el vostre suport, podrà ser la primera dona presidenta de la Generalitat de Catalunya.

Moltes gràcies,

Jordi Ferrés Valcarce

defensa de les llibertats

Article publicat al LEVANTE-EMV a favor de la regulació dels treballadors i treballadores sexuals… una veu aïllada davant del front prohibicionista, més que abolicionista, de la consellera Bravo.

Deixa un comentari
L’article publicat al LEVANTE-EMV… una veu aïllada davant del front prohibicionista de la consellera Bravo.

https://www.levante-emv.com/opinion/2020/11/25/homenatge-les-pajaritas-carrer-trompetes-25565284.html

Per llegir l’article en ANNA notícies…
Hui 25-N, ANNA notícies per la regulació de la prostitució per acabar amb les màfies, els proxenetes, l’explotació i el desempar de les dones treballadores del sexe. DIRIGIT AL GOVERN DEL BOTÀNIC. En defensa del treball sexual regulat.
Enllaços al sindicat OTRAS
https://es.wikipedia.org/wiki/OTRAS_(sindicato)
https://sindicatootras.org/
Article, Comunicats, defensa de les llibertats, feminisme

Hui 25-N, ANNA notícies per la regulació de la prostitució per acabar amb les màfies, els proxenetes, l’explotació i el desempar de les dones treballadores del sexe. DIRIGIT AL GOVERN DEL BOTÀNIC. En defensa del treball sexual regulat.

Deixa un comentari

HOMENATGE A LES ‘PAJARITAS’ DEL CARRER TROMPETES DE BARCELONA I EN CONTESTACIÓ AL GOVERN DEL BOTÀNIC

Eren els anys 50 del segle passat, anys de misèria a Barcelona. Però al carrer Trompetes, entre Consolat de Mar i el carrer dels Agullers, hi havia una activitat econòmica que irradiava riquesa a tot el barri de la Ribera. L’activitat es circumscrivia exactament a aquest carrer, sense traspassar els seus límits, entre les columnes gòtiques de l’antic port medieval de Jaume I i el carrer dels antics fabricants d’agulles. En aquest darrer hi era la perruqueria de ma mare on jo vaig passar tota la meua infantesa i part de la meua joventut. Jo era el fill de la perruquera del carrer Agullers i la perruqueria de ma mare va ser, per a mi, una universitat de la vida que em va donar uns coneixements que han anat en mi des de llavors.

L’activitat econòmica que s’exercia al carrer Trompetes corresponia a treballadores de l’ofici que diuen és el més antic de món. Eren meuques, és a dir dones que s’avenen a mantindre relacions sexuals amb altres persones a canvi de diners. Però les meuques del barri de la Ribera, cal deixar clar, que no tenien res a veure amb l’estil, ni amb les formes, ni amb l’oferta de les meuques dels carrers Robadors, o de les Tàpies, al barri del Rabal, a la dreta de la Rambla o a l’esquerra del Paral·lel, baixant cap el port. Cal dir de les nostres, que cap d’elles anava pintada, ni la seua vestimenta era extremada, ni portaven cap element de reclam. Eren totes elles d’un posat discret. Amb vestimentes de mestresses duent el cabàs de la compra al braç, semblava que estaven fent temps per anar al colmado  de queviures o al mercat de Santa Caterina a fer la compra del dia. Del veïnat, elles eren les més apreciades pels botiguers pel seu poder adquisitiu. Elles eren el motor econòmic del barri i una font de riquesa sense precedents en aquells anys i que recordem -els que encara vivim d’aquella època- en agraïment. Elles captaven, recollien, els ingressos dels sectors econòmics que ens envoltaven i feien possible reconduir-los per a tots. Ho feien dels pagesos que des dels seus pobles portaven les collites al Born i aprofitaven el seu pas pel cap i casal per desfogar-se; dels maquinistes de l’Estació de França que feien parada a Barcelona; dels portuaris, tan dels embarcats, com dels concessionaris, com dels militars de la Comandància de Marina i, finalment que jo em puga recordar, dels treballadors de la Companyia Transmediterrània, dels funcionaris d’Hisenda o els del Sindicat Vertical, tots ells treballant en edificis a la Via Laietana. Elles recaptaven la riquesa de l’exterior i elles eren les encarregades de fer la distribució i repartiment de la riquesa pel barri, en les tendes de queviures, en els forns, en les merceries, en la mongeteria de la tenda de llegums cuinats, en la lleteria, en la tenda dels ous… i com no, totes elles eren clientes de ma mare. La perruqueria de ma mare era el lloc d’encontre de les veïnes del barri i elles, les treballadores del carrer Trompetes, hi formaven part de forma natural i que jo percebia que hi eren sense cap discriminació ni problema. Jo com a fill de la perruquera hi era present i compartia, en silenci, els problemes familiars de les clientes, entre – ara una, ara l’altra- les nores i les sogres, entre les filles i les mares i de les diverses malalties i misèries que es prodigaven. Però també de les petites alegries que les clientes tenien i que les agradava compartir.

Elles -les treballadores del carrer Trompetes- eren veïnes, per aquesta raó i pel fet de ser-ho, la resta no podien anomenar-les com de normal la cultura popular les anomenen. Si ho hagueren fet no sols les hagueren denigrat a elles, sinó que  la resta de veïnes s’hagueren menyspreat  així mateixa; no ho podien fer-ho perquè elles hi formaven part. No se com va ser però jo sempre vaig escoltar un nom per a elles que jo vaig percebre com entranyable. Elles eren les ‘pajaritas’.
– Escolta, ha vingut Carme i ha dit que al migdia passarà.
– Quina Carme?
– Sí dona, la ‘pajarita’
– Ah! Val. D’acord.

Elles eren autònomes. Éssers lliures i sobirans que no treballaven per a ningú. Una altra dona més major era la que regentava en el mateix carrer Trompetes un pis on es feia la transacció econòmica i s’encarregava de proporcionar els estris necessaris, el canvi de llençols i mantenia polit el lloc de treball.

Un dia va aparèixer pel barri una en pinta de missionera, a l’estil de Teresa de Calcuta, que anava recollint signatures per foragitar-les.
– Araceli– ma mare es deia Araceli- no pensaràs firmar -li va dir una ‘pajarita’ a la que estaven pentinant.
– No et preocupis -li va tranquil·litzar ma mare- ja l’hem dit que no i que s’estalvie el treball de demanar res. Que no torni.
– Gràcies Araceli -va dir alleugerada la veïna- nosaltres no fem mal a ningú ni generem cap problema. Ningú ens obliga a treballar ni necessitem que ningú ens vingui a prohibir que treballem.

Aquests i més records, com el dia que una ‘pajarita’ em va comprar la col·lecció del ‘Capitán Trueno’ para el seu fill que amb orgull el va portar a la perruqueria perquè el coneguérem, s’amuntonen en la memòria. A mode de reconeixement sempre dic que gràcies, en part, a les veïnes ‘pajaritas’ del carrer Trompetes, la meua família va poder finançar que estudiés una carrera aristocràtica a Valencià com va ser l’enginyeria de l’ETSIAV, quan en els anys 60 els fills de perruqueres -i de segur d’alguna ‘pajarita’- ja arribaven a la Universitat i les carreres aristocràtiques van començar a deixar de ser-ho.

Víctor Baeta i Subias, el fill de la perruquera del carrer dels Agullers, cantonada amb el carrer Trompetes.

(…)

DIRIGIT AL GOVERN DEL BOTÀNIC
En defensa del treball sexual regulat

Ara sembla que Ximo Puig i altres Teresa’s de Calcuta, volen abolir la prostitució a la Comunitat Valenciana.

Per eliminar les màfies, l’explotació sexual de les dones i eliminar les prostitutes de carretera no cal l’abolició. El que cal és regular l’activitat econòmica de les treballadores del sexe. L’abolició el que faria, com a qualsevol altre tipus d’abolició, és el foment de les màfies, la irregularitat, la clandestinitat i el descontrol.

En aquest sentit defenem els plantejaments de La Plataforma Estatal pels Drets en el Treball Sexual que demana:

  • Que es reconeguen i es garantisquen els drets de totes les persones que exerceixen la prostitució, bé al carrer o en locals tancats, especialment el dret a emigrar, a la llibertat de moviments i a establir els seus propis negocis
  • Que es compte amb la veu de les persones treballadores del sexe en totes les mesures legislatives que es prenguen en relació a la prostitució
  • Que es reconega, com planteja una sentència dictada en 2001 pel Tribunal de Justícia de Luxemburg, que la prostitució és una activitat econòmica legítima.
  • Que no s’establisquen controls sanitaris obligatoris per a les treballadores del sexe, perquè, a més d’ineficaços, contribueixen a estigmatitzar a les prostitutes com a grups de risc.
  • Que, en cas d’impossibilitat real de l’ús compartit de l’espai públic, es creuen espais públics, a l’estil dels barris rojos d’algunes ciutats europees, on es puga exercir lliurement la prostitució, en bones condicions d’higiene, seguretat i tranquil·litat. La ubicació d’aquests barris ha de ser negociada amb les persones treballadores del sexe i els veïns en peus d’igualtat.
  • Que es perseguisca de manera fefaent a les màfies que obliguen i forcen a dones a prostituir-se i les exploten en règim d’esclavitud. És necessari acabar amb la hipocresia de les pomposes declaracions públiques de rebuig i anatema d’aquestes pràctiques inhumanes, internacionalment organitzades i posar els mitjans, que n’hi ha, per a acabar amb elles, per damunt de tot tipus d’interessos creats. Exigim que les accions que es realitzen posen en primer terme la protecció de les dones que denuncien i es prenguen de mutu acord amb ella des del respecte als drets humans, sense criminalitzar a les víctimes.
  • Que es destinen recursos econòmics i materials i alternatives d’ocupació reals i efectives, als quals puguen acollir-se voluntàriament aquelles persones que, pels motius que siga, decideixen abandonar l’exercici de la prostitució.
  • Que es reconega i respecte la dignitat de les prostitutes i la seua capacitat de decidir, sense coaccions, a què volen dedicar-se i com o amb qui volen establir acords comercials. Conseqüentment, rebutgem la “fustigació” a prostitutes i clients que s’està donant en algunes ciutats del País Valencià, ja que aquestes mesures no sols no redueix la demanda, sinó que afavoreixen els tractes ràpids i clandestins amb el consegüent empitjorament de les condicions de treball de les prostitutes.
feminisme

Totes juntes, diverses, vives i rebels!!! Manifest del 25-N, Dones i homes de RV/PVE en suport del novembre feminista

Deixa un comentari

Manifest 25N 2020

nov. 17, 2020 | Cadena Feminista, Manifestos i comunicats

“Davant les violències masclistes, justícia feminista” “Totes juntes, diverses, vives i rebels”
L’impacte de la COVID19 en les dones i en les seves realitats

L’actual crisi provocada per la COVID19 ha intensificat una situació crítica i estructural de desigualtat, posant en evidència l’escassa protecció social d’un sistema de cures desvaloritzat a tots els nivells. Aquest sistema és sostingut de forma molt majoritària per les dones, tant de manera remunerada com per les tasques naturalitzades en l’àmbit de la llar, realitzades amb sobrecàrregues o externalitzades en precarietat.
L’actual situació  es veu agreujada, no només pel marc sanitari, sinó per l’impacte en els drets laborals, socials i civils que porten moltes dones a greus situacions de risc: sense condicions de teletreball, acomiadaments i ERTEs, sense cobrar la Renda Garantida o l’Ingrés Mínim Vital.
Es tracta de dones grans i jubilades amb rendes baixes, soles i mantenint les seves famílies, suportant una política d’habitatge especuladora i el trencament de les xarxes de suport.
Cal sumar-hi les inacceptables condicions de les treballadores de la llar en règim d’internes, una llei d’estrangeria que discrimina i precaritza més encara les dones migrades (com ara l’incompliment, per part de molts ajuntaments, del dret al padró o les pràctiques encara més cruels en els trànsits migratoris i en les fronteres).
Cal destacar que les mesures restrictives actuals fan els espais més insegurs.
A més, l’afeblit sistema sanitari ha hagut de bolcar els seus insuficients recursos en la pandèmia i ha empitjorat l’acompanyament de les dones en totes les seves realitats, vulnerant els seus drets, i repuntant les xifres de violència obstètrica i obstaculitzant el dret a l’avortament. El sistema judicial en pandèmia ha estat caòtic i poc clar, especialment en els casos de guardes i custòdies compartides, impactant en el benestar de les nenes i nens, i de les seves mares.
En relació amb la cura de nens i nenes la crisi ha mostrat, de manera palpable, la necessitat de recursos i drets remunerats per protegir la criança més enllà de la seva externalització i ús de centres educatius. Aquesta insuficiència ens està abocant a una violència econòmica que ens empobreix a totes.
En plena pandèmia, la llar ha significat també per a moltes dones, nenes i nens conviure en un espai no segur, amb situacions de violència de parella i familiar. Les dades indiquen que es va produir el doble d’atenció telefònica en els mesos de confinament, i els serveis d’atenció afirmen que, especialment en el post-confinament, es van atendre moltes situacions que havien estat en contenció i que amb les mesures actuals tenen un mal pronòstic.
Per a aquestes situacions de violència no s’ha buscat ampliació d’espai per tal de fer una atenció essencial amb condicions de seguretat. Tenim uns serveis que, externalitzats o no, sempre estan precaritzats, i durant aquesta pandèmia han hagut de posar recursos personals per continuar realitzant una atenció sota mínims i esgotadora. Entitats i serveis han quedat desbordades i desemparades per les institucions.

La COVID19, impacta en una crisi sistèmica i en la manipulació de l’extrema dreta

Segons la Macroenquesta de violències envers les dones de l’any 2019, de la Delegació del Govern contra la violència de gènere, gairebé un 60% de les dones de més de 16 anys hem patit violències (físiques, psicològiques, econòmiques i sexuals -assetjaments i agressions-) pel fet de ser dones (dones grans, dones joves, dones trans*, lesbianes, dones racialitzades, dones migrades, dones amb capacitats diverses, treballadores sexuals, dones adultes, dones de contextos rurals i de contextos urbans, etc.).
Encara continuem lluitant per visibilitzar totes les violències que són instruments d’opressió de les dones, lesbianes i trans* en una societat patriarcal, exigint la implementació total de l’educació afectiva i sexual, reivindicant que es compleixi la garantia plena dels nostres drets.
Vivim una situació de crisi sistèmica on els poders econòmics i polítics globals augmenten les mesures precaritzadores en un escenari que promou les retallades de drets socials i polítics. Aquest embat neoliberal s’acompanya, en el nostre context més proper, de la visibilitat dels fonamentalismes de l’extrema dreta que es fomenta des de poders institucionals i econòmics, sovint vinculats al franquisme, perquè veuen perillar els seus privilegis. L’actual sistema de justícia i la violència dels cossos policials criminalitzen i estigmatitzen la protesta i la dissidència.
Seguim fermes i compromeses en la defensa de la democràcia i les llibertats, denunciem la llei Mordassa, i exigim la llibertat de les preses polítiques i de totes les dones injustament preses i/o represaliades.
Es reforcen contínuament els missatges masclistes, racistes i contra qualsevol dissidència a través de mitjans de comunicació generalistes, xarxes socials -plenes de missatges misògins, racistes i LGTBIfòbics- , partits polítics o, fins i tot, de sentències judicials.
Les dones migrades i/o racialitzades es troben encara més invisibilitzades i desprotegides davant les violències masclistes, tant per la llei com pels recursos de les administracions. Davant d’aquesta ofensiva, les feministes ens trobem amb l’exigència de combatre les violències, les injustícies i les discriminacions. És una qüestió de supervivència.

Acabar amb la justícia patriarcal

Els feminismes estem aconseguint visibilitzar els dèficits d’un sistema judicial que no està adaptat a la meitat de la població i l’estem interpel·lant perquè posi en el centre els nostres drets. No es tracta de demanar un enduriment del sistema contra els agressors, prou que s’han instrumentalitzat els nostres drets per justificar derives repressives del Codi Penal que no han millorat en res la nostra seguretat i el nostre benestar.
Els feminismes hem sabut fer que casos paradigmàtics com el de Juana Rivas o els de les violacions múltiples de Pamplona o de Manresa, posin el focus en els molts altres casos que no han tingut ressò, però que cada dia condicionen les vides de les dones. Aquests assumptes judicials anònims són els dels jutjats de família que aboquen les dones a mediacions obviant l’existència de violència masclista. Es tracta dels processos de guarda i règims de visites en què de manera implícita o explícita, l’anomenada Síndrome d’Alienació Parental segueix determinant-los (una síndrome inexistent i negat per la OMS i el CGPJ). També cal tenir presents els arxivaments per manca de proves de les denúncies per assetjament de les treballadores de la llar; els casos de retirada dels fills i filles per part de la DGAIA basant-se en prejudicis culturals. I no oblidem en l’acollida i tractament en interposar denúncia, la precarietat dels serveis de traducció contractats pels jutjats, etc.
Es tracta de reclamar que el sistema judicial incorpori els estàndards internacionals com el de diligència deguda que el fa garant de prevenir, investigar, sancionar i reparar les violències masclistes; que reconegui d’una vegada per totes l’ampli ventall d’aquestes i no només les de l’àmbit de (ex)parella; que les assumeixi com a un problema estructural i de discriminació en lloc d’una infracció individual; que deixi de revictimitzar les dones, nens, nenes i adolescents, i reconegui la valentia de les que s’exposen a confiar en el sistema, denunciant; que admeti la necessitat de formació obligatòria de la judicatura i els operadors jurídics; que tingui en consideració els fills i les filles de qui pateix violències; que s’adapti a formes de violències digitals; que ofereixi protecció real a les dones i es faci càrrec de la seva recuperació-.
Per tant, reclamem canvis estructurals claus per a la prevenció, l’atenció i la recuperació de tota mena de violències masclistes que suposen riscos afegits al de la pandèmia per a la salut mental i física. Apostem per polítiques que posin la vida al centre i amb l’assignació pressupostària que les garanteixin.
Denunciem la Llei d’Estrangeria, que exerceix violència sobre les dones migrades i subordina les seves vides al patriarcat i exigim la regularització de la situació de les dones com a única via per revertir els processos de violències masclistes.
Ens manifestem a favor de l’autoorganització i l’autodefensa feminista per desemmascarar els discursos que transmet la cultura patriarcal capitalista i tota la seva violència estructural.
“Davant les violències masclistes, justícia feminista” “Totes juntes, diverses, vives i rebels”

Ruptura democràtica i repúbliques

Otegi demana a l’esquerra estatal honestedat (cinc minuts d’intervenció) el 5 de març del 2016

Deixa un comentari

Paraules en eusquera:
Llavors, el nostre projecte és refundar un projecte emancipador. Però si volem viure en un estat decent, tenim dues opcions, existeixen dues opcions(…) Amb això vull dir una cosa (…) A la presó tens molt de temps per a llegir (…) Jo estic d’acord amb ell, totalment. Abans hem parlat de com ha de ser un estat decent. Però jo he vist en la televisió francesa un documental sobre el rei Juan Carlos. I hi ha hagut quelcom que m’ha semblat molt significatiu (…) I això vol dir un cosa molt simple (…)