Arxiu de la categoria: Opinió
Un analista fa una crítica a RV/PVE i Víctor Baeta li contesta
Un analista fa el següent retret a RV/PVE i Víctor Baeta li contesta:
ERC que té militants valencians a ERPV no poden parlar del Port de València (és una ingerència dixit), però RV/PVE que no té militants catalunyesos pot parlar dels Mossos, i això no és una ingerència. Quina incoherència, no?
Vaig a intentar respondre a esta pregunta que la trobe interessant.
1.Sobre la conveniència o no per part d’ERC, adduint la ‘nacionalitat catalana’ dels valencians d’ER-PV per parlar en nom seu:
La representació valenciana al parlament de Madrid, és a dir la representació del poble valencià democràticament elegida el 10 de novembre del 2019, ens agrade o no, és aquesta: (En parèntesi el nombre total de diputats d’eixa formació)
Si defensem la sobirania dels valencians hem d’acceptar que eixos 32 diputats valencians són els únics que ens han de representar. Si no l’acceptem estaríem legitimant que els 110 diputats socialistes restants o els 83 del PP o els 45 de Vox o els 31 de Podemos o els 8 de Cs o els 2 de Més país podrien parlar en nom dels valencians adduint que els 32 diputats valencians no són ‘nacionalment’ valencians, perquè TOTS ells són ‘nacionalment’ espanyols. El mateix raonament faríem per als 15 diputats ‘nacionalment’ dels Països Catalans (13 ERC+2 CUP).
La intervenció dels catalans d’ERC intervenint sobre assumptes valencians dóna la coartada i legitimitat perquè els espanyols intervinguen sobre els interessos dels valencians. Defensar la sobirania dels valencians és denunciar que cap altres diputats d’eixe parlament poden parlar pels valencians. Només els 32 elegits pel poble valencià. Tasca dels republicans valencians és canviar l’actual correlació de forces però, malgrat els resultats, no podem renunciar al principi sobiranista perquè estaríem legitimant la sobirania dels espanyols per damunt de la nostra sobirania valenciana.
2. Sobre el comunicat de RV/PVE sobre els Mossos d’Esquadra.
De l’èxit o fracàs del moviment d’alliberament català, des de RV/PVE, entenem que depèn prou l’èxit o fracàs del moviment sobiranista valencià republicà. RV/PVE públicament dóna suport a l’independentisme català. L’actuació dels Mossos d’Esquadra ens estava afectant directament perquè el seu desprestigi unit al de l’independentisme català era percebut per alguns valencians com un rebuig a l’independentisme valencià pel nostre lligam solidari amb els dels catalans. El comunicat de RV/PVE sobre els Mossos d’Esquadra, a diferència de la intervenció d’ERC que demanava la no ampliació del Port de València per motius ecològics, en el cas del nostre comunicat no es parla de la conveniència o no de l’existència deixe cos policial. El que fa el comunicat és DESCRIURE objectivament i informar sobre la legislació que ordena a eixe cos policial. L’objectiu del comunicat era exonerar de responsabilitat al Govern català i senyalar amb claredat els responsables i en mans de qui està eixe cos policial.
Víctor Baeta de RV/PVE
L’ampliació del port de València i la sobirania dels valencians per a decidir. Comunicat de RV/PVE.
L’ampliació del port de València i la sobirania dels valencians per a decidir
Ahir dimarts 21 de juliol, a poqueta nit, Gabriel Rufian d’Esquerra Republicana de Catalunya, mitjançant un vídeo anunciava que la seua formació, preocupada per la situació mediambiental del planeta, anava a plantejar una bateria de preguntes sobre l’impacte mediambiental que suposaria l’ampliació del Port de València, per part -va dir- d’un govern, el valencià, suposadament d’esquerres. Eixe mateix dia en el Congreso de los diputados en Madrid, l’ex regidora de l’Ajuntament de Barcelona i actual diputada per ERC en eixe parlament, Pilar Valluguera, pujava a l’estrada per a defensar que com ecologistes seguirien no facilitant l’ampliació del port de València, i ho va justificar, a banda de per la ideologia ecologista del seu partit, perquè ERC considera que el País Valencià formava part de la seua Nació que -va dir- anava de Salses a Guardamar i des de Fraga a Maó. Anem apanyats els valencians, entre els de la Nació espanyola, a la que estan adscrits la majoria dels diputats d’eixa cambra i els de la Nació catalana dels diputats d’ERC i de la CUP que ens inclouen com a catalans, també a nosaltres els valencians. Tots preocupats, els uns i els altres, per a decidir en el nostre nom.
Ahir mateix una altra organització, aquesta vegada amb la seua direcció al País Valencià, Demòcrates Valencians, que en les darreres eleccions europees va anar col·ligats amb el Partit Nacionalista Basc, i que es defineixen com a liberals, van eixir al pas de les declaracions d’ERC i van dir:
“Els valencianistes de centre denuncien que en Espanya tots tenen dret a decidir o debatre sobre quines infraestructures viàries, marítimes o aèries han de tenir els valencians i quines no es mereixen. Excepte els mateixos valencians.
Així mentre, en estos moments, no entenem la destrossa ambiental de les obres de l’autovia A38 paral·lela a l’autopista A7 i que van ser decidides per una Ministra socialista a Madrid, hem de contemplar que les preguntes d’alguna entitat valenciana amb les que discrepem siguen traslladades al Govern per ERC.
Demòcrates Valencians es manifesta a favor de l’ampliació del port de València per ser vital per a l’economia dels valencians i recorda a ERC que altres ports s’han pogut ampliar quan ho han necessitat com el de Barcelona.”
RV/PVE coincidix fil per randa amb el posicionament sobiranista de Demòcrates Valencians, en defensa de la sobirania dels valencians d’Oriola a Vinaròs, per a decidir allò que més ens convé, sense interferències de forasters. Però respecte al posicionament de l’organització liberal valenciana a favor de l’ampliació del Port, nosaltres, RV/PVE, no tenim una resposta fixada. RV/PVE partit estrictament independentista, però de composició transversal i amb diverses corrents de pensament, no té una decisió unànimement presa, però no defuig el debat. Al contrari el creiem primordial per damunt dels estereotips ideològics mancats d’arguments racionals. És per aquesta raó que el divendres 31 de juliol de 19:30 a 21:00, RV/PVE organitza una vídeo conferencia per a debatre, entre altres qüestions, sobre la conveniència o no de l’ampliació del Port de València.
Comitè Executiu de República Valenciana /Partit Valencianiste Europeu.
País valencià, d’Oriola a Vinaròs, 22 de juliol del 2020
Els resultats de Galícia i Euskadi, ens allunya de la independència i ens acosta a la fal·làcia de l’altra Espanya possible. L’opinió de Víctor Baeta.
L’opinió de Víctor Baeta
Els resultats de Galícia i Euskadi, ens allunya de la independència i ens acosta a la fal·làcia de l’altra Espanya possible.
Els més entusiastes amb els resultats electorals de diumenge passat a Euskadi i a Galícia, són aquells que han renunciat a una confrontació amb l’Estat espanyol per assolir la Independència o que, més bé, mai l’havien contemplat seriosament com objectiu polític. Els triomfadors a la resta de l’Estat, per això estan tan contents, són aquells que predicaven -o mai havien deixat de practicar-ho- el ‘realisme’, el ‘pragmatisme’ i que davant els irredempts independentistes catalans els teòrics de torn divulgaven allò del ‘principi de realitat’.
Els amics independentistes sincers que s’alegren dels resultats i em critiquen el meu escepticisme em pregunten:
– I quins haurien estat uns bons resultats per a tu?
No puc contestar. El problema -a hores d’ara- no són els resultats. El problema rau -segons el meu parer- en l’estratègia que els nacionalistes guanyadors BNG i EH Bildu, tenen pensat dur per alliberar els seus pobles de l’Estat imperial espanyol. Per a mi no han guanyat forces que en el seu programa portaren la independència com objectiu i, per això mateix, han guanyat forces que s’han nodrit d’un votant federalista republicà espanyol, però ‘espanyols’ d’allò que anomenen l’altra Espanya possible; es pot dir que BNG i EH Bildu estaven prou homologades a allò que defèn Podem.
Com a independentista no puc estar content. La fal·làcia de l’altra Espanya possible, ho sent, però no me la crec.
Convençuts ERC i EH Bildu que front a l’Estat espanyol no hi ha cap possibilitat que per la via pacífica -ni per l’armada, sí més no basada en atemptats- es puga assolir la Independència, s’han posat mans a l’obra en vore com de millor es poden quedar en Espanya.
EH Bildu va llençar la tovallola -segons el meu punt de vista- quan en les darreres eleccions al Parlament Europeu del 2019, es va doblegar davant d’ERC i va renunciar al seu plantejament inicial d’anar totes les forces independentistes de l’Estat juntes en una candidatura on hauria d’estar Puigdemont com públicament va suggerir Otegi. EH Bildu, en trobar-se el veto d’ERC va sucumbir i en ‘Ara Repúbliques’ no va poder estar JxCat. Va ser el començament d’una estratègia acoblada al ‘Principi de realitat’ que no ens duu a la Independència si no a que ens crega’m la fal·làcia de que una altra Espanya és possible.
Amb tot, puc estar equivocat.
Víctor Baeta i Subias
Benimaclet, 15 de juliol del 2020
Baròmetre CIS. Principal problema d’Espanya segons comunitat
Un article, diguem-ne, prou objectiu del fusterià Vicent Partal.
Després de comentar ahir la barbaritat aquesta de les vuit nacions ‘espanyoles’, us anunciava un article, aquest d’avui, que té la intenció de fixar-se més en nosaltres que no pas en ells. M’agradaria reflexionar un poc sobre la nació catalana i sobre el poc rigor –a parer meu– amb què la defineix el moviment independentista actual. Continua la lectura de Un article, diguem-ne, prou objectiu del fusterià Vicent Partal.
ERPV es posiciona davant la decisió de la Intersindical perquè no vol participar en una concentració per falta de democràcia dels convocants
Intersindical no participarà en la cadena humana pel finançament just i acusa la Plataforma d’exclusivista
El sindicat lamenta que dins de la Plataforma per un Finançament Just participen “partits que qüestionen l’estat de les autonomies”
VALÈNCIA. Intersindical Valenciana ha anunciat que no acudirà a la cadena humana convocada per la Plataforma per un Finançament Just el pròxim 22 de novembre i ha acusat les organitzacions que lideren la Plataforma de “vetar la resta” d’associacions i sindicats “de la presa de decisions i la participació, que s’arroguen en un protagonisme excloent”.
Intersindical Valenciana no forma part d’aquesta plataforma, “que funciona de manera exclusivista”, perquè “poques organitzacions decideixen sobre el seu funcionament i iniciatives”. En aquest sentit, el sindicat “va proposar que totes les organitzacions tingueren veu i vot per a prendre totes les decisions, proposta que va ser rebutjada per una minoria d’organitzacions”, segons ha expressat en un comunicat.
A més, Intersindical també va expressar en el seu moment que l’estratègia seguida era “erràtica” perquè “no marcava un vertader full de ruta davant una situació tan greu per als interessos valencians” i va manifestar que calia organitzar un “potent moviment social, des de la base, per a aconseguir obligar el govern espanyol a seure a negociar un finançament valencià”. Tampoc va ser tinguda en compte aquesta proposta, raó per la qual Intersindical Valenciana va deixar de participar en la Plataforma, segons han explicat.
Intersindical ha considerat que “fa falta la màxima unitat de la societat valenciana” per a “donar una resposta” a l'”espoli fiscal, a l’infrafinançament i al deute històric”. “Aquest desig xoca de ple amb l’actuació excloent de les organitzacions que lideren la Plataforma per un Finançament Just, que veten la resta a poder prendre decisions i a participar i s’arroguen en un protagonisme excloent”, han afegit.
A més, han denunciat que “darrere d’aquesta manera de funcionar s’amaga un intent de controlar qualsevol mobilització que puga produir-se amb el tema del finançament”. Per això, han optat per “accions de baixa intensitat”, és a dir, “molta foto, moltes reunions i poca organització social i mobilització als carrers, més enllà de la manifestació de fa un parell d’anys”.
“No és coherent”
Intersindical Valenciana tampoc entén com “partits que qüestionen l’estat de les autonomies, la transferència de competències en matèries d’educació o sanitat, o que són contraris a la nostra llengua i cultura també participen en les accions convocades per la Plataforma”.
Sobre aquest tema, han censurat que “no és coherent que en els últims dies un d’ells haja votat contra la recuperació del dret civil valencià”. “Mentrestant, al nostre sindicat, que aposta clarament per una sobirania fiscal, per la condonació del deute històric, ja que aquesta serà l’única manera d’aconseguir una solució real a un problema històric que afecta greument l’autogovern se l’exclou de la possibilitat de treballar en igualtat de condicions en el marc de la Plataforma per un Finançament Just”.
Finalment, des del sindicat, donada la importància d’aquest assumpte, han fet una crida “als partits polítics, especialment als del Botànic II, i a altres entitats a la reflexió” per a “bastir ponts” amb l’objectiu d'”aconseguir la màxima unitat de totes les organitzacions sindicals, socials i polítiques que defensen un finançament just per les valencianes i valencians”.
Cròniques d’EL MÓN i EL PUNT-AVUI de l’acte sobre els PPCC a Prada i comentari d’ANNA notícies
ANNA notícies: Segons les cròniques i a l’espera de la del nostre enviat especial, el President de la PDAD dóna un pas necessari -una condició necessària- per a, sí més no, poder ser escoltat pel poble valencià, però resta saber encara -POLÍTICAMENT- que li vol dir exactament als valencians i que és allò que vol reivindicar, sí és que d’allò que es tracta és de fer POLÍTICA o, com recull el corresponsal d’EL MÓN, de moment el que cal fer és… “turisme cultural”, tot i esperant -com ho fa Tardà- que un Estat espanyol democràtic els permeta als catalans ‘decidir’ en un referèndum assolir la República Catalana, i als valencians en un altre referèndum permès per eixe Estat, que puguen ‘decidir’ incorporar-se -directament- a eixa República Catalana, amb el supòsit previ, naturalment, que els catalans estigueren dispostos a acceptar els valencians.
Titular d’EL MÓN: “El sobiranisme valencià proposa “fer dues passes enrere” i repensar els Països Catalans. Toni Infante demana més “interaccions” i deixar de banda el «concepte»”
per Quico Sallés Prada (El Conflent).22 d’agost de 2019 10:25
Diuen que sovint cal fer dues passes enrere per agafar impuls. Això és el que demana un dels líders civils del sobiranisme valencià, Toni Infante, que reclama un canvi d’estratègia per revaloritzar el concepte de Països Catalans. De fet, proposa deixar-lo de banda com a “bandera” per donar-li “contingut” amb fets que acabi amb el caràcter negatiu que li ha endossat l’ofensiva política, social i mediàtica de l’Estat contra la idea dels Països Catalans.
En un debat organitzat per l’ANC a la Universitat Catalana d’Estiu, a Prada (El Conflent) aquest dimecres titulat “Com articulem la construcció dels Països Catalans en el context de cada territori?”, Infante va explicar la seva estratègia com a president de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià, integrada al Consell Federal d’Entitats Sobiranistes dels Països Catalans. “Cal fer dues passes enrere i fer més interaccions des del País Valencià, partint de la seva realitat social, conceptual i psicològica i entrelligar molt més les accions”, ha plantejat com a nou marc de lluita sociopolítica.
“Durant molt temps només ham brandat la bandera dels Països Catalans, una bandera que poc a poc ha esdevingut buida i que ha facilitat molt a l’Estat resinificar-la i convertir-la en una cosa negativa tant pel País Valencià com per a la resta de la catalanitat”, ha descrit. “Cal revertir la situació psicològicament i cognitivament i convertir la bandera en valors positius”, ha advertit.
La fórmula d’Infante és fer més feina i. deixar de banda el concepte. “Apostem pel País Valencià a patir de la seva realitat concreta, de les seves 34 comarques i els cinc milions d’habitants”, ha aclarit. En conversa amb El Món, Infante insisteix en aquesta idea, que la catalanitat arribi amb interrelacions concretes entre els diferents comunitats catalanes, buscar “lligams” que es vegin eficaços per part dels valencians i la seva perspectiva. En aauest sentit, emfatitza utilitzar iniciatives que ja s’han testat a Catalunya com “Eines de País” -l’operació independentista per guanyar les eleccions a La Cambra- o la campanya de Consum Estratègic de l’ANC. “Són iniciatives socials molt útils que es poden enxamplar cap el País Valencià i fer-les des del País Valencià, per tal de fixar-nos més en el contingut i no pas en un concepte buit de Països Catalans, que enteníem com a positiu i que l’Estat ha convertit en tancada i negativa per a la majoria”, conclou.
Titular del PUNT-AVUI: “Una independència a molt diversos ritmes.”
Paluzie referma l’aposta unilateral i per la desobediència en un acte que constata llunyana la sobirania dels Països Catalans. Al País Valencià volen potenciar primer aquest concepte, a les Illes fan passos i al nord la lluita és per la llengua.
Òscar Palau. PRADA
La crescuda de l’independentisme a Catalunya ha fet perdre, en canvi, consciència de Països Catalans, a què havia anat lligat històricament. “És una pèrdua no imaginar la nació de manera completa, i hauríem de fer una reflexió al respecte”, lamentava ahir la presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, en un acte a Prada amb les entitats sobiranistes dels altres territoris, que estan federades. Paluzie, que hi coincidia que cadascú ha de seguir el seu ritme si mai es vol aspirar a una confederació, deixava clar que el de Catalunya ha de passar per la via unilateral, no per gust, sinó perquè “la via del diàleg no és realista, perquè l’Estat ha donat repetides mostres que no ens reconeix, i només ha volgut derrotar”. Per això es refermava en campanyes en el marc d’una lluita no-violenta, com es farà enguany el matí de la Diada a Pla de Palau, per “compensar les febleses” i afeblir els poders fàctics estatals. Això sí, al final, matisava, “haurem de fer la independència no sols amb desobediència civil sinó també institucional”, a imatge de l’1-O.
Els altres ponents van deixar clar que encara són lluny, tot i que comparteixen arguments com el dèficit fiscal. Des del País Valencià, Toni Infante lamentava que en el seu “marc cognitiu” s’ha “simplificat” el concepte de Països Catalans, avui marginal, per associar-se només a Catalunya amb un deix “pejoratiu i negatiu”. “S’ha girat en contra”, lamentava, per la qual cosa proposava desmarcar-se’n temporalment per enfortir el de País Valencià mateix, des d’on s’ha de guanyar la pròpia sobirania. “No hi ha cap factibilitat dels Països Catalans si no hi ha aquest empoderament previ”, ressaltava, mentre deia, això sí, que en paral·lel cal potenciar la “interrelació” a tots els nivells.
Des de Mallorca, Víctor Pagès veu un progressiu augment a les urnes del suport a les tesis sobiranistes. “S’estan fent passos”, subratlla, que segons ell s’agilitzarien si Catalunya aconseguís emancipar-se. En canvi, a la Catalunya del Nord el suport a l’independentisme al sud es veu com una “obligació”, segons Daniela Grau, i un pas per alliberar-se “del colonialisme secular franco-espanyol” que reverteixi la seva precària situació: assimilats a la regió occitana, i amb la cultura i sobretot la llengua “a punt de la desaparició”. “Volen posar fi a mil anys d’identitat”, clamava.
‘Els fonaments del moviment sobiranista valencià’ per Elisenda Cremades
Els fonaments del moviment sobiranista valencià
Estic ja cansada d’escriure articles que descriuen la situació actual tant del nostre País Valencià en particular, com de l’Estat espanyol en general. Ja no tinc ganes de pensar en els que governen a Madrid. Em posa malalta. Els meus anteriors articles -“Retrat del règim del 78” i “Pitjor que una Colònia”– són els últims que faig en eixe sentit, i els he fet de mala gana sols perquè necessito explicar la situació en la que estem i que volem superar. Però ara vull anar en una altra direcció. D’ara endavant no vaig a escriure sobre els altres, sinó sobre nosaltres, sobre les nostres il·lusions i anhels, sobre la nostra futura república, sobre com articular el nostre País Valencià. Aquest es el primer d’uns quants articles que aniré enviant.
Els pensaments son creatius, creen una nova realitat. Tots els Estats que existeixen al món, prèviament han tingut que ser pensats. Els pensaments i les idees són com bombolles que neixen i creixen a dintre nostre, i que, mitjançant la comunicació, s’estenen a altres persones que també les pensen i imaginen, fins que un dia tot el món somia el mateix, i llavors es poden materialitzar.
Ací i ara, mentre escric aquestes línies, estic imaginant quina ideologia desitge que tinga el moviment sobiranista valencià. Ha de ser una ideologia que permeta que els valencians, de tota classe i condició, de cultura valenciana, però també els que parlen castellà, tots els que són valencians pel simple fet de viure al País Valencià, d’Oriola a Vinaròs, que majoritàriament a dia d’avui són nacionalment espanyols perquè voten a partits d’obediència espanyola, puguen esdevenir sense gaire esforç nacionalment valencians, i puguen votar a partits d’estricta obediència valenciana. És una condició sine qua non per a poder guanyar a les Corts Valencianes, el nostre parlament.
1 – El primer que em ve al cap es que el nostre moviment té que ser pacífic. Des de 1707 (data on vam perdre la guerra de successió i ens van assimilar a la llei castellana) fins avui han passat aproximadament uns 310 anys. En eixos 310 anys hem patit cinc guerres (la mateixa guerra de successió, les tres guerres carlistes, i la guerra civil del 36), i no n’hem guanyat cap. Tots els morts eren els millors dels nostres, però no hem guanyat res, mai. Per tant, això no té que tornar a passar, eixe no es el camí, no necessitem màrtirs, sols necessitem gent pacífica però compromesa amb el nostre moviment.
2 – Una altra cosa que em ve al cap es que el nostre moviment té que ser republicà, perquè som demòcrates i ens agraden els principis republicans (de igualtat, llibertat i fraternitat), perquè no volem a ningú per dalt d’un altre, sinó que volem ser i sentir-nos un poble lliure i digne, i també madur que sàpiga governar-se a sí mateix sense amos ni reis. Volem ser un poble madur i digne.
3 – També té que ser un moviment transversal. La nostra societat és diversa i complexa i tenen que cabre tots els interessos de la nostra gent. L’eix ideològic té que estar integrat al nostre moviment de manera natural. Els valencians de dretes i els d’esquerra no podem estar sempre barallant-nos per una qüestió que es resol amb urnes i paperetes. El nostre moviment té que permetre que tots eixim guanyant, tant els treballadors assalariats, com l’empresariat.
4 – La transversalitat em porta a que el nostre moviment també té que ser inclusiu o integrador. Per a mi la cultura i la llengua valenciana son molt importants, però aquí viu molta gent que a dia de avui parla castellà, i això no es canvia de la nit al dia. Hi ha que integrar a tota eixa gent, poc a poc i amb paciència, però també amb fermesa. El nostre discurs no pot fonamentar-se en les identitats, sinó en la integració, té que ser plural abans que identitari.
5 – Finalment, també té que ser participatiu, on cadascú puga dir la seua. Crec que no es pot ser progressista sense ser demòcrata. Jo ho veig així. Les nostres referències tenen que ser les democràcies mes avançades, com ara Bèlgica o Suïssa.
Un moviment pacífic, republicà, transversal, inclusiu i participatiu defineix perfectament el que volem ser: una societat oberta, on ningú estiga per dalt de ningú, on tots cabem, on tots participem. Un petit país que es relaciona i conviu pacíficament amb altres petites repúbliques del nostre entorn, i que aspira a ser internacionalista perquè es nacionalista, és a dir, que aspirem a participar i aportar al mon des de la nostra personalitat com a poble. Un poble que es posa dempeus i es fa l’amo del seu destí, un poble que es guanya el seu futur. Un poble d’homes i dones lliures per assolir un País Valencià lliure i sobirà. Per assolir la República Valenciana.
Elisenda Cremades – Borriana – Plana Baixa
L’opinió de porisrael.com sobre la manifestació d’ahir a Barcelona
La manifestació de la por “No tinc por”
Agost 27, 2017 per: Eduard Yitzhak. Font: Porisrael.org
El dissabte 26 d’agost de 2017 es va complir a Barcelona rigorosament el significat ple del refrany castellà “Dis-me de què presumeixes i et diré de què manques” en la manifestació en rebuig de l’atemptat reivindicat per Estat Islàmic del 17-A en les Rambles i convocada per tots els partits de l’arc parlamentari espanyol.
Segons fonts de la policia local més de mig milió de persones es van manifestar sota el lema: “No tinc por” [en català], però sense la menor al·lusió a l’organització terrorista que va causar la mort de 15 persones a Barcelona i Cambrils.
En totes les manifestacions que s’han fet a Espanya contra el terrorisme d’ETA s’encapçalaven les marxes amb el lema: “Ja n’hi ha prou. ETA NO”. “Per la Llibertat. ETA no. Askatasuna. ETA EZ” (bilingüe en espanyol i en basc, quan es marxava a Euskadi). “Catalunya per la pau. ETA no” (així encapçalava la manifestació del milió de persones el 23 de novembre de 2000 per a condemnar l’assassinat de l’ex ministre socialista Ernest Lluch).
“No tinc por” A què? Tanta por al jihadisme que no sé té el més mínim valor de nomenar-ho ni condemnar-ho.
Els organitzadors col·loquen entre el Rei d’Espanya i el President de govern espanyol a una xiqueta musulmana amb hijab, quan precisament els jihadistes van assassinar atropellant a dos xiquets d’origen cristià en les Rambles, i a la resta de víctimes pel mer fet de ser “cristians i jueus”, com així va reivindicar Estat Islàmic. Si es volia representar a la infància víctima del jihadisme, el correcte i just haguera sigut posar un xiquet d’origen cristià.
En tota la manifestació no va haver-hi ni una sola pancarta contra el jihadisme, la Gihad, ni contra l’Estat Islàmic, ni de solidaritat amb les víctimes del terrorisme islàmic, ni de suport als familiars. Açò si! les dels pocs musulmans que es manifestaven amb el lema de “No a la islamofòbia”, però no contra el terrorisme en nom de l’Islam, així com algunes que resaven “El terrorisme no té religió”.
El terrorisme no té religió? resen les pancartes dels pocs musulmans presents. Però quina desvergonya, bajanada i mentida manifesten aqueixes pancartes portades per aqueixes dones musulmanes!
La Gihad, el jihadisme, és el fill predilecte de l’Islam, el mateix Muhammad va portar a terme en els seus anys de “profeta”, de l’any 622 fins a la seua defunció en el 632, més 80 guerres i assassinats d’aquells que no volien convertir-se a l’Islam. Diu el mateix Alcorà 8:12: Quan el vostre Senyor va inspirar als àngels: “Jo estic amb vosaltres. Confirmeu, doncs, als quals creuen! Infondré el terror en els cors d’els qui no creen. Talleu-los del coll, pegueu-los en tots els dits!”. Però aquest text no és únic, L’Alcorà conté quasi 124 aleies de pau, que pertanyen al període de la Meca, d’abans de l’hègira, que queden derogats, invalidats per les 255 aleies que criden als musulmans a la guerra contra els infidels i que pertanyen al període de Medina, de després de l’hègira. I aquests són els que s’imposen sota el principi hermenèutic “Al Nasij wa al Mansuj” (l’últim invalida l’anterior). En l’Alcorà hi ha 80 aleies sobre l’infern, 72 dedicats al paradís. 518 sobre els infidels, 370 sobre els suplicis –amb tot detall- per als infidels. Les paraules “matar”, “guerra” i “lluitar” vénen esmentats en l’Alcorà i en la Sunna 35.213 vegades. I la Yihad és el pinacle de la fe de l’Islam. Per ventura no assassinen i moren els muiahidins (jihadistes) per Al·là, l’Alcorà i l’Islam? [1]
Com es pot acceptar l’afirmació que el terrorisme no té religió? quan Barcelona, Espanya i Europa saben molt bé que el terrorisme religiós de la Inquisició s’aplicava contra els càtars, jueus, i que les Croades es van finançar amb els diners dels centenars de milers de jueus europeus assassinats per l’Església per a “recuperar” Terra Santa i que allí s’assassinava a jueus i musulmans en nom de Jesús, o que en la Nit de Sant Bartolomé a París van ser assassinats en la nit del 23 al 24 d’agost de 1572 més de 3.000 cristians hugonots a París i de 10.000 a 20.000 en tota França, per cristians catòlics, la qual cosa va ser celebrat pel Papa Gregori XIII encenent fogates al Vaticà i encunyant una moneda commemorativa. Desenes de milers de jueus van ser torturats, cremats, esquarterats, assassinats durant segles en terres europees en nom del cristianisme.
I a Barcelona han perdut la memòria, no recorden o no volen recordar que en 1391 la Ciutat Comtal comptava amb uns 25.000 habitants i més de sis mil eren jueus que gràcies a la labor religiosa i el fervor de l’Església Catòlica aquests jueus van ser convertits sota amenaça de mort en foguera al catolicisme i aquells que no van acceptar la conversió van ser cremats vius. No presumeix els historiadors de Barcelona que els catalans són com els jueus, treballadors, intel·ligents, eficients, estalviadors, etc. ja que procedeixen els catalans barcelonins d’aqueixos jueus torturats pel terror de l’Església.
Es calcula que la quantitat de dones cremades per bruixes, assassinades per l’Església Catòlica com per les protestants varia entre dos i cinc milions, segons diferents autors.
La naturalesa d’un conflicte, d’una agressió, del terror, del terrorisme, l’estableix l’agressor, el terrorista. I l’agressor, el terrorista, del 17-A, com tots els esdevinguts aquests últims anys, ha sigut, i és, l’Estat Islàmic, i aquest ha assassinat, com ell mateix ha reivindicat, en nom de la seua religió, l’Islam. Pel que aquest terrorisme és religiós musulmà. Així de simple, senzill i sense la falsedat de la màscara mentidera del políticament correcte.
Tan poca memòria hi ha a Europa, a Espanya, a Barcelona per a acceptar que “El terrorisme no té religió”.
Els últims Papes de l’Església Catòlica i líders religiosos protestants han demanat múltiples vegades perdó per aqueixos crims en nom de la religió cristiana.
Però han demanat perdó els líders musulmans per les guerres religioses musulmanes que van començar amb el mateix Muhammad fins avui? MAI. MAI. MAI. Tot el contrari, ho justifiquen acusant a la resta de la humanitat de les seues malifetes.
En el centre de Madrid, en el número 55 del carrer d’Atocha, la nit del 24 de gener de 1977 van ser assassinats 5 advocats laboralistes. Els assassins van ser militants d’extrema dreta amb la participació de neofeixistes italians. Pel que es va culpar al feixisme i a l’extrema dreta en les manifestacions de repulsa de l’època.
En les manifestacions contra el terrorisme el lema principal i la raó de la marxa és el rebuig a l’organització terrorista, però en la manifestació a Barcelona del dissabte 26 d’agost només va haver-hi pancartes de rebot contra el Cap de l’Estat espanyol, el Rei Felipe VI. Però no era una manifestació de no tenir por? se suposa que al terrorisme, però de tanta por que ni nomenen a l’agressor!
Els organitzadors, tots els partits polítics –espanyolistes i independentistes, de dretes i d’esquerres- i sense excepció, van tenir por i paüra de dir la veritat i van ser incapaços d’acusar a l’Estat Islàmic. I els portadors de pancartes dels grups independentistes, que van ser molt valents contra el Rei, van resultar ser tan covards i poregosos contra el jihadisme i l’Estat Islàmic que va ser tabú només nomenar-los. Tabú per a tots els partits espanyols i catalanistes.
La crítica dels pocs manifestants musulmans presents era la islamofòia, no l’ús de l’Islam ni de la Gihad, -el Sisè Pilar de l’Islam-, com a motor i substrat ideològic de l’atemptat. No van posar ni una pancarta contra els imants salafistes que inciten els assassinats de “infidels”, ni van exigir res als seus líders religiosos que condemnen el salafisme, res de res. Silenci.
Mentrestant, independentistes com a espanyolistes criticaven als seus oponents polítics, però en cap moment a l’organització terrorista que va segar la vida d’aquells “infidels” que transitaven les Rambles de Barcelona i Cambrils el dijous 17 d’agost.
És una falta de respecte per a les víctimes, passades i les que desgraciadament vindran, posar espelmetes, floretes i poemes en record d’elles i no elevar la menor crítica contra l’organització terrorista que els va assassinar, i assassinarà, ni contra la ideologia religiosa que subjau, ni exigir la més mínima justícia.
“No tinc por”, però tanta por van tenir el dissabte 26 d’agost que ni es van atrevir a citar als criminals, ni a la seua organització –Estat Islàmic- ni a la seua ideologia religiosa –l’Islam- i van acceptar com a correctes les afirmacions que “L’Islam és religió de pau”. Des de quan ha sigut religió de pau? Si el mateix Muhammad va dur a terme més de 80 guerres i una infinitat d’assassinats. I així van continuar les seues Califes fins al dia d’avui.
Açò recorda al xiquet que pateix bulling en l’escola que està tan desconsolat i atemorit que no ho diu ni als seus pares ni a mestres i que és incapaç de nomenar al pinxo que li fustiga, i només sap repetir de manera infantil i angoixada “no tinc por”/ “no tinc por”, de tanta por que té.
NOTES
[1] Els versicles de l’Alcorà que inspiren als terroristes de l’Estat Islàmic. Wiederholen. Religió en Llibertat. 21 juliol 2016
http://www.religionenlibertad.com/los-versiculos-del-coran-que-inspiran-los-terroristas-del-estado-51004.htm
http://www.religionenlibertad.com/este-es-el-islam-no-existen-musulmanes-moderados-24411.htm
https://es-la.facebook.com/notes/frente-ateo-libertario/orden-de-asesinar-es-una-sentencia-musulmana-es-orden-cor%C3%A1nica-no-es-invento-de-/784933194883108/
Raad Salam Naaman, catòlic iraquià: “El Califat Islàmic és la cara vertadera de l’Islam, aplicant el Corán. Libertad Digital. 2014-11-03
http://www.libertaddigital.com/internacional/oriente-medio/2014-11-03/raad-salam-naaman-catolico-iraqui-el-califato-islamico-es-la-cara-verdadera-del-islam-aplican-el-coran-1276532438/