El Consell de País dels republicans valencians, ratifica per unanimitat l’acord amb ENV i faculta l’executiva de l’organització per seguir esbrinant la possibilitat d’acords electorals per a les generals
Esquerra Republicana del País Valencià ha celebrat avui el seu Consell de País a la ciutat de València. La convocatòria de l’òrgan de decisió entre congressos dels republicans valencians ha servit per a l’aprovació dels candidats i candidates per al Congrés dels Diputats i el Senat. Josep Barberà, regidor la coalició Compromís-Esquerra Republicana a l’Ajuntament de Benicarló ha estat escollit cap de llista dels republicans. Per la seua banda els candidats d’Esquerra Republicana al Senat seran Rafael Fabregat per Castelló, Teresa Garcerà per València i Saül Ortolà per Alacant.
A més el Consell de País ha ratificat per unanimitat l’acord d’acció política amb Esquerra Nacionalista Valenciana a partir del qual les dues organitzacions concorreran conjuntament a les Eleccions Generals. El consell republicà ha facultat l’executiva d’Esquerra Republicana del País Valencià per seguir esbrinant la possibilitat d’establir una àmplia plataforma electoral valenciana i valencianista amb l’objectiu d’assolir un grup parlamentari propi al Congrés, i ratifica l’acord de l’Executiva d’ERPV del 19 de novembre de no concórrer en cap plataforma d’àmbit estatal.
Agustí Cerdà, ENV, ERPV, Josep Velasco
Fa uns dies es va fer públic que les nostres organitzacions, Esquerra Nacionalista Valenciana i Esquerra Republicana del País Valencià, havíem arribat a un acord d’acció política conjunta. Este acord, tot i produir-se en un moment preelectoral, no és un acord tàctic, ni producte d’una situació conjuntural com són unes eleccions; no és un acord que busque un benefici polític en el curt termini: és un acord estratègic que té la voluntat de ser l’inici de la creació d’una àmplia plataforma política, basada en el Dret a Decidir del Poble Valencià, i amb la voluntat de l’exercici d’este dret.
Estem davant d’un moment en el qual, bé per la mateixa evolució de l’Estat Espanyol, bé per l’aparició de processos constituents, es fa palesa la crisi de l’Estat de les Autonomies sorgit de la Constitució de l’any 78. La fallida d’este model -que no ha satisfet les aspiracions dels pobles que conformen l’actual Estat- ens obliga a reformular la nostra relació, la del poble valencià, amb Espanya.
És per això, pel fracàs de l’autonomisme, que creiem que el millor camí per als valencians és la creació d’una República al servici de la ciutadania i amb un marcat caràcter social, en la qual les persones recuperem la importància que com a tals mereixem. Dotar-se dels instruments que té un Estat per fer front als problemes estructurals que patix el País Valencià, és la via més eficaç i raonable per defensar els nostres drets i garantir el nostre benestar. Res que no siga la recuperació de la nostra sobirania política garantirà un tracte entre iguals.
Els segles que hem patit els valencians i les valencianes d’espoliació i explotació, de maltractament i discriminació, no es resoldran sinó des d’una aposta política decidida per la recuperació del poder polític valencià.
Esta entesa ha sigut possible arran de la Conferència de País d’Esquerra Republicana del País Valencià de l’any 2013 a Algemesí, en la qual es va marcar clarament el País Valencià com el seu espai d’actuació política així com la voluntat de conformar un ampli espai polític que avance cap a la República del País Valencià i la defensa del dret a decidir dels valencians. I és este gir estratègic el que ens permet la confluència d’ENV i ERPV en base a estos postulats compartits.
Este acord de col·laboració política ens compromet a les parts a participar conjuntament en les eleccions i referèndums que es puguen celebrar al País Valencià. Hem estat capaços de superar vells antagonismes basats en debats identitaris per posar-nos d’acord en cercar horitzons polítics compartits. Hem abandonat un estèril debat sobre el “què som” per abordar un esperançador futur basat en el “què fem”. A més, volem que este camí siga compartit amb les organitzacions polítiques i socials, i persones que compartisquen l’objectiu comú d’assolir un estat propi.
Més encara, en este moment històric, en el qual el procés sobiranista de Catalunya inicia una nova transició, el poble valencià ha de situar-se amb veu pròpia davant este escenari, i no perdre, una vegada més, el tren de la història.
Fem una crida al conjunt del valencianisme polític a sumar esforços per ser subjecte i no objecte dels temps que vindran, per abandonar camins que, com l’autonomisme, només ens portaran a la lenta dissolució com a poble.
És per això que estem oberts a acords per tal d’anar avançant en aspectes que ens acosten a la construcció de l’Estat valencià, com són el canvi en el model de finançament, en l’estructura política de l’Estat espanyol, en marc econòmic, social i laboral, en la presa de decisions en l’àmbit europeu… en definitiva, canvis estructurals que augmenten la capacitat real dels valencians per a decidir el nostre futur. Un futur en llibertat i sense dependències; basat en la voluntat, lliure i sobirana, del poble valencià. Josep Velasco, president Nacional d’ENV
Agustí Cerdà, president d’ERPV
Les accions de l’activista i membre de l’ACR Constantí Llombart, Antonio Marín, que des d’agost està sol·licitant a la Generalitat perquè s’òbriga al públic, i no sols als investigadors, la casa Museu Joan Fuster, i també a l’Ajuntament de Sueca, al que fa dos dies va instar telefònicament a actuar, comencen a tindre resultats: Francesc Pérez Moragón ha estat nomenat com nou Director de la casa Museu Joan Fuster… A veure si amb una mica de sort i atenen a la resposta del Secretari de Cultura, Albert Girona, abans del 25 de gener del 2020 es pot obrir …
Josep Algarra (RV/PVE) sosté els escrits, un de l’activista en defensa del patrimoni cultural valencià Antonio Marín (a la seua esquerra) i l’altre de RV/PVE, lliurats a l’administració demanant l’apertura de la Casa Museu Joan Fuster de Sueca. A la seua dreta, Josep Alamar de RV/PVE. Tots tres sostenen la bandera que reivindica l’Estat valencià i la República Valenciana, a la porta principal de la Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esports, el 14 d’agost del 2015.
Després de Puig (PSPV) fent de manifasser amb Catalunya i els bascos, per al seu boss Sànchez, ara és Eva Ortiz que fa de manifassera per la indissoluble unitat d’Espanya, emulant a l’autista de Rajoy. Per a quan, un líder/essa que ens defense als valencians sense més, sense mirar a Madrid?
(…)
Eva, com oriolana i per haver-te preocupat des d’Europa per les quotes de la CAM, estàvem predisposats cap a tu… però en aquesta ocasió ens has fallat, Esquivel té raó en el seu article…
Subject: Crònica de Per la República Valenciana d’Oriola a Vinaròs
A l’espera que pugui publicar la crítica del llibre Per la República Valenciana, d’Oriola a Vinaròs de Víctor Baeta, publico aquesta crònica complementària dels plantejaments i l’acció de Baeta per les Quatre Províncíes.
Joaquim Auladell
1. De 2000 a 2004, prepolítica i agitació cultural
Vaig conèixer Víctor Baeta el 2000 en el III Congrés de Cultura Catalana, a Montblanc. El Segon Congrés, als anys 1974-1978, havia servit perquè els intel·lectuals antifranquistes dels Països Catalans disposats a col·laborar amb CDC es reconciliessin amb els empresaris culturals no antifranquistes i desapareguessin. El Tercer Congrés només tampoc va ser de gaire profit, només en vaig treure el coneixement de Benimaclet, una barriada molt viva de València. Ah, i que ell era, intrínsecament, un valencià que havia nascut a Barcelona.
Explico tot això com a part de la ressenya del llibre Per la República Valenciana, d’Oriola a Vinaròs de Víctor Baeta perquè, en la seva voluntat de fer un llibre intrínsecament valencià, pot haver-hi qüestions que no s’entenen si no es té en compte el seu periple català al costat del periple valencià, dues trajectòries paral·leles, que per definició no es troben mai, dues rutes separades però que, en ser fetes per un i el mateix subjecte, podem pensar que hi ha experiències i reflexions comunes.
De 2001 a 2005 Baeta va enraonar amb molta gent en convencions i trobades a Barcelona, Badalona, Girona i Solsona, al Pi de les Tres Branques i la UCE de Prada de Conflent, i va fer una gran tasca ideològico-cultural: un opuscle sobre Prat de la Riba/Rovira i Virgili, l’edició de les Tesis sobre la història de Walter Benjamin, l’edició en facsímil de La Boatella (1935-36) revista dels valencians a Barcelona d’aquells anys, i va organitzar molts actes com la Testa per Papasseit i l’Estellés, amb un dinar amb fesols i naps, ceràmica commemorativa, actuació els gegants de la Barceloneta i reedició facsímil de la revista Mar Vella, o una festa amb un autocar ple de cantants i llibres valencians.
El novembre de 2003 hi va haver eleccions al Principat. CiU no va quedar amb majoria absoluta i ERC i CDC no van constituir el front nacional o ERC no va empènyer la “gran coalició” sòciovergent per accelerar la decadència del PSOE i de CiU sinó que va muntar el Tripartit. Al poble català ho va veure bé, jo també i em sembla que Baeta també. Havíem de fer l’aprenentatge de la política real i saber quin pa s’hi donava.
Víctor Baeta feia una prospecció dels grups del Principat, especialment els no partidaris del plantejement de Països Catalans, com CDC i la colla d’Enric Borràs. Baeta és un racionalista que vol tenir informació empírica. Si no en té gira en el buit, si en té, si n’hi ha, és altament productiu.
És molt bo com a constitucionalista, més que els diputats que conec, i l’indignen profundament les trampes i les mentides en aquest camp. I un expert en les mentides que es va trobar el PRC, a l’ERC del Tripartit, al maragallisme i a les esquerres en general.
2. De 2004 a 2007, Sobirania i República i altres col·lectius
El 2004, davant de les eleccions estatals, el PP menysprea estúpidament l’islamisme armat i Occident deixa pujar el PSOE al Govern. Zapatero és el president accidental, quan era una només una figura buida i simpàtica per esperar que al PSOE li toqués el torn bipartidista.
A la CAC, el Tripartrit, encapçalat per Maragall, comença els preparatius del Nou Estatut. Iniciativa surt amb un autobús recollint iniciatives. Zapatero, ja president comença a desdir-se d’allò que havia dit, que “Catalunya serà el que voldrà”.
El món autonomista del Principat va trontollar quan Carod-Rovira va fer un viatge a Perpinyà per parlar d’una cosa que no entrava entre les seves funcions oficials. Una falta de protocol que Maragall, el seu superior immediat immediatament li va perdonar. Però el PSOE, el superior de Maragall, no, i ho va agafar com excusa per fer-lo dimitir. Això va obrir els ulls dels catalanistes: el Tripartit no era la coalició de tres partits sinó un lot de d’empleats de luxe. Oi més quan hi va haver la catàstrofe del Carmel i no va dimitir ningú, del PSOE.
Cada dia hi havia més catalans indignats per com anaven la política i l’economia, en un malestar sense diagnòstic. Hi havia els independentistes recalcitrants però s’hi anava afegint, primer de gota a gota, més endavant a raig fet, una multitud que havia estat d’un catalanisme que sospitava que l’havien estafat. Se separaven dels partits (CiU, PSOE, ERC i Iniciativa), creixia la desafecció pels representants que havien elegit, la marxa del Nou Estatut decebia, el PSOE (Guerra) i el PP (Aznar) hi ajudaven molt.
Els catalans indignats es mobilitzaven en peregrinacions reivindicativo-turístiques per Europa en lloc d’entrontar-se amb Madrit a Madrit. Van aparèixer “plataformes” de partits autonomistes que no donaven el nom ni la cara: Plataforma Sobirania i Progrés, Plataforma del Dret de Decidir, Ciemen… que es dedicaven a demanar que “els nostres dirigents” que sol·licitessin/reclamessin a l’Estat espanyol el “dret a decidir”. Davant la insuficiència del “dret a decidir”, pseudònim del Dret d’Autodeterminació, hem de dir que hi va haver moltes discussions, tant sobre el Dret d’Autodeterminació en general com sobre l’aplicació concreta en la tradició soviètica. En el primer cas l’autodeterminació, que és un dret democràtic, l’Estat preexistent i el presumpte pre-Estat fan una consulta vinculant i apliquen el resultat. L’autodeterminació és un cas de modificació d’Estats. Fa quatre dies va passar entre UK i Escòcia i es pot repetir. Si no és així cal que una instància o una potència s’erigeixi en àrbitre superior (ONU, UE, EUA, Rússia…). El dret d’autodeterminació és democràtic i serveix per dir que sí o per dir que no. L’Estat espanyol no és democràtic i els seus principals agent, PP i PSOE, tampoc. Només queda la DUI (Declaració Unilateral d’Independència) amb la resistència interna i la simpatia passiva dels Estats democràtics.
Això es debatia en molts cercles que es descobrien sobiranistes. Per la seva banda les “plataformes” intentaven mantenir el poble, vull dir l’electorat, dependent dels seus dirigents suposadament naturals, “són bons, estan equivocats però rectificaran”. Víctor Baeta, Josep Pinyol i col·lectius esparsos elaboraven el pensament independentista. L’Esquerra Independentista organitzava Universitats Populars en racons dels Països Catalans quan les multituds subalternes feien manifestacions multitudinàries als carrers de Barcelona. Nosaltres vèiem que gent baixada a Barcelona amb autocars dels partits autonomistes s’aplegaven a les nostres pancartes. Sintonitzàvem però encara no connectàvem. Es començava a intuir que es passava de l’espectacle de “jo soc més d’esquerra/demòcrata que tu” a la tensió de fons entre sobiranisme i imperialisme. Molts grups discutien el Full de Ruta entre la situació actual i la Indepèndencia.
2.1 Vocabulari de 2004
:. Full de Ruta
És un terme de navegació. És una trajectòria amb un punt de sortida, un punt d’arribada i punts intermedis (i un punt o un moment sense retorn). Diversos grups hi van treballar. Dels que es van editar comercialment hi ha el de Josep Pinyol, que compartíem, i el de Salvador Cardús i el d’Uriel Bertran, coixos en el seu desplegament.
:. Ruptura
“Trencament” d’un Estat i “fractura” de la societat “oficial”, per obrir pas a la “societat civil”. Ruptura té un sentit jurídic (nous subjectes polítics: un que apareix i un que es modifica) i un sentit físic de separació. “Ruptura democràtica” catalana no vol dir només un canvi de règim sinó un canvi de subjecte polític (“nacional”).
Exemples: la Revolució Americana, la Revolució Francesa, la dissolució de la República Democràtica Alemanya.
:.Procés independentista
Estem repassant conceptes de 2004. “Procés Independentista” és “Full de Ruta”. Procés que no és una modificació sinó una transformació de la societat en què els seus agents esdevenen els seus subjectes. El 2004 el personal independentista era d’un 10 %. Una multitud autonomista es va persuadir amb la pròpia pràctica de la burla del via crucis l’Estatut (gràcies nanet Guerra, gràcies nanet Aznar!) que el camí és la independència, i han fet caure les altes torres del PSOE, PP, CDC i el Tripartit. A qui es mou i actua se li canvia el panorama i l’horitzó, descobreix un món nou i nous camins. Al començament hi havia catalans perplexos davant de l’Estatut. El 2010 arriben a la intuïció de la Independència. Encara han de descobrir els camins. El 2014 se’ls plantegen. Aquest viatge comporta canviar de política i de polítics.
Ara (2015), hi ha el de “transició nacional”, que no coincideix totalment a “independència”. No ens cansarem fent demostracions del Dret a Decidir. Ja n’hem fet prou. Hem de canviar de polítics (“els nostres representants”) i de política (no líders màgics sinó poble en marxa).
:.Declaració Unilateral d’Independència (DUI)
Acte d’Independència davant dels Estats el món, públic i pràctic, còsmica i epifànica, afirmació evident i sense interpel·lació. Simplement, amb la bandera a l’edifici de a ONU.
Realitzada pel Parlament Constituent la majoria de Diputats. (No representants autodisignats o electes no diputats i d’altra banda no governants del Regne d’Espanya convertits en tribuns de la República Catalana).
Un Estat no democràtic, si és derrotat democràticament, apel·la a tots els mitjans, inclosos els no democràtics, naturalment. La preparació i defensa de la DUI ha de donar la mesura de la fermesa del sobiranisme (desobediència, protesta, resistència…)
:. República Catalana
Estat sobirà entre els Estats sobirans del món amb la bandera quatribarrada i un estel blau com s’ha ostentat multitudinàriament als carrers i als Ajuntaments de Catalunya i s’ha d’ostentar a l’edifici de l’ONU.
:.Sobirania
Sobirania estatal i independència nacional són el mateix. Hi va haver l’intent de dir que la sobirania es pot parcel·lar en “espais de sobirania” cm va dir el “sobiranista” Felip Puig. (És com la bestiesa de pretendre tenir “estructures d’Estat” sense tenir Estat). Ara tothom s’entén parlant de sobiranistes i heterosobiranistes.
:. Transversalitat
Des de l’existència de l’efímer segon Partit Republicà Català, a començaments de segle, estem tirant-nos pel cap aquesta parauleta. Es tracta d’encobrir o de descobrir la realitat, l’aletheia. Es tracta d’esbrinar els eixos d’una societat i com canviar-los si es vol i es pot.
Sento per TV que una populista centramericana que diu que “el que cal es que ens entenguem transvrsalment els liberals i els socialdemòcrates”. Bé. A la primera Restauració borbònica s’entenien librals i conservadors i hi eren exclosos republicans i carlins. A partir de 1900 el “catalanisme polític” (regionalista) va maldar per una “autonomia” condicionada però consolidada, s’hi va acostar i el 1918 es va ensorrar. El 36 els feixistes van aconseguir una transversalitat autoritària i els republicans es van dessagnar en lluites entre ells. L’enterrament de Durruti va ser molt emocionant, tots units, però els Fets de Maig van revelar la realitat.
La unificació de les dues Alemanyes no era una qüestió només de les dues Alemanyes. Cal veure en quin camp es posa la qüestió, quines són les forces en presència i el joc en què s’integren: l’Imperi del Sol Ixent no va declarar la guerra a l’URSS. Un oblit diplomàtic sense importància o és que realment no pensava fer-ho? Tot això depèn dels marcs de les unitats de poder (sobiranies reals, realitzades en Estat o no) i dels jocs de poder, de les articulacions del poder, separats en “amics” i “enemics”, vistos no individualment per un “estadista” o un “líder” amb la seva visió subjectiva i les seves obsessions (“absoluts”) sinó amb la visió, evidentment fal·lible, en el fons també obsessions, però més representatives i més mudables, dels grups en presència de la societat. Entre els amics hi ha discussió, debat o enfrontament dialèctic i col·laboració o unitat d’acció. Amb els enemics, ni aigua. Encara que uns amics es poden tornar enemics i uns enemics amics, si es canvia l’eix de la transversalitat. Els kurds eren terroristes i ara són lluitadors per la llibertat. No passa res. Sadam va ser un agent contra l’Iran dels aiatolàs i després enemic i abatut. Ben Laden, lluitador de la llibertat, “Rambo”, contra els soviètics i després abatut per terrorista. Iniciativa era “catalanista”, de l’Espanya plural, i ara, amb el procés independentista, és contrari perquè és contrari al sobiranisme, en canvi EUPV, que és de la mateixa família que Iniciativa, la de les grans superfícies, i en conseqüència, l’Espanya plural, està pel manteniment del valencià, està contra el PP, extermini immediat i sarcasme del valencià, és un aliat del valencianisme i el sobiranisme valencià. Potser més que d’amics i enemics, com el nazi Carl Schmidt, hauríem de pensar en aliats i contraris, com els imperialistes britànics, que van abandonar els seus aliats quan els va convenir. Perquè les transversalitats canvien i s’enfronten.
Un canvi de transversalitat concreta és una conjuntura en què canvia i quedat canviat tot. Un beneit deia: “Amb el que em guardo i amb el que em toqui en ra…”. Un canvi de transversalitat de sobirania no és només un canvi en la política electorals sinó un canvi social (en tots els aspectes: polític qüestió del poder—, econòmic –qüestió dels béns o recursos, de salaris o rendes– i cultural —qüestió de l’expressió i la comunicació—). També cal distingir entre el dia a dia i les diades. El dia a dia, a base de la repetició d’allò no ben igual i genera el canvi, canvi que pot ser insensible o per salt, en dies decisius, les diades, amb el canvi irreversible i la seva manifestació o epifania.
Forcadell i els seus mentors, als pincipis l’ANC, deien “Tothom hi és cridat, no li preguntem d’on ve sinó on va!”, després, amb bona voluntat, parlaran de “preocupació social”. És la mateixa pregunta, formulada en els moments inicials (“Només independència, no parlem de dretes i d’esquerres (o d’esquerres autèntiques i d’esquerres més autèntiques)” i, si la crida té resposta, una resposta multitudinària, satisfactòria, es veurà om s’articula la unitat de la diversitat (diferències generacionals, els que tenen el cap fora l’aigua i sota l’aigua, els que no tenen temps i els que no tenen feina… I aquesta transversalitat és més complexa que la de la senyora centramericana que només veia liberals i socialdemòcrates, no és un camp de tennis amb ratlles marcades i dues figures blanques sinó, si arriba a formar-se un un moviment que és, al començament, una polseguera on no es distingeixen líders i no se sap si serà president o presidenta la primera magistratura de la República Catalana, però si guanya un cos perfilat, si passa d’abstracte a concret, en una majoria que s’acosta a coincidir amb la societat, es veurà que hi ha més gent nedant a frec de la línia de flotació que volant liberalment, que hi ha més pobres que rics, vaja. I aquesta matoria ha de ser transversal i social, no purament política (majoria de diputats), sinó de majoria social perquè ha de supera l’aliança, de fet bloc imperialista, de l’Espanya imperial i l’Espanya plural. I aquesta majoria transversal no ha de comprendre la política formal, els moviments socials tipus ONG, com CC.OO. i UGT (gestió de la pobresa perquè no peti), l’economia (rendes, salaris i corrents d’aire financers) i la cultura (tot és ideologia, fins i tot allò que els ideòlegs es pensen que no ho és). La transversalitat socials travessa la política (poder), l’economia (mitjans materials) i la cultura (relacions de nocions).
2.2. Institucions sobiranistes republicanes de 20004
Plataforma Sobirania i República
Categoria: Associació política legal, “plataforma”. Impulsa i realitza tasques de discussió i acció i influeix en les llistes electorals però no presenta llistes pròpies.
Formes d’organització: Proposta, acord i realització, acció pef accció. No hi ha discussions ideològiques perquè no ens entendríem.
Formes de comunicació: Comunicats al poble i als altres grups polítics més o menys sobiramistes.
Jordi Argemí va crear el Guardó Republicà per estimular les persones capdavanteres a assumir l’aspecte republicà de l’objectiu.
“El Guardó de Sobirania i República
La Plataforma SOBIRANIA I REPÚBLICA, associació legal en funcionament des de 2005, concedeix el Guardó de la Figura de la República Catalana a persones o grups que s’han distingit en l’actuació per la Sobirania i la República Catana en tots els pobles del món.
La figura de la República Catalana, inspirada en l’antiga figura “El Més Petit de Tots” de la guerra 36-39, que arrossegava la bandera i enlairava el puny, la qual substitueix, enlairant la bandera de la República Catalana.
—L’hivern del 2005 vaig produir la figura de la República Catalana recordant la figura del Més Petit de Tots que arrossegava la bandera i enlairava el puny i l’actual enlaira la bandera de la República Catalana, que no és d’un partit, sinó de tots els catalans que estimem la llibertat —va declarar Jordi Argemí i Vidal, el seu autor.
El Guardó de la Figura de la República Catalana ha estat atorgat:
el 2007 a Till Steigman, a Vicent Gisbert i al CEIM (Coordinadora de l’Esquerra Independentista del Montserratí),
el 2008 a Rut Carandell, i a Daniela Grau, a Daniel Mach, a Joan Becat, a Alfons López Tena, a Xavier Polo, a Teresa Peyrí Macià i a Marc Belzunces,
el 2009 a Heribert Barrera, a Josep Gifreu, a Anna Gabriel, de la CUP de Sallent, a Aminatu Haidar i a Ramon Carner,
el 2010 a Carles Móra, a Joan Laporta, a Agustí Barrera, a Pau Alabajos i a Isona Passola,
el 2011, a Joan Carretero, per la seva defensa de la bandera de la República Catalana.
I el 2012, el 14 d’abril, dia de la República Catalana, és atorgat a Muriel Casals.
14 d’abril de 2012”
La insígnia honorífica del Guardó ha servit per recordar a les personalitats a qui s’ha concedit que el que importa no és la Nació, cosa vaporosa, sinó l’Estat, i que d’estelades n’hi ha moltes, unes quantes penjades en cims deshabitats, el que val són les banderes de la República Catalana primer als nostres balcons i després als Ajuntaments del Principat i a l’edifici de la ONU.
La Taula del Ratpenat
Sobretaula amb bona companyia i discussió d’iniciatives. Cappare: Enric Borràs. Assistents, a part dels fixos, els valencians i els californians, Ricard de Vargas, Belzunce, Heribert Barrera, Antoni Vicens. Cada dimecres, dinar al barri de Sant Antoni de Barcelona.
La campanya de la República Catalana i Bandera de la República Catalana
La bandera amb el nom estampat i la figura de la República Catalana eren una mica kitsch, però s’havien d’oposar a unes icones realment carrinclones. Contra carrincloneries, kitsch global.
Carod-Rovira el 2000 parlava ‘Estat lliure’, les Plataformes parlaven ‘d’‘Estat propi’, més endavant Castellanos parlarà de ‘República Independent” amb un territori inconcret i sense data.
El senyor Pujol el 2009, al costat de la consigna “Menys Estat i més Nació” que li ha servit per afonar el nacionalisme, té la frase realment malparida “Els catalans hem de de triar entre democràcia i república”, en un remake cambonià on “Catalunya” no se sap si vol dir Catalunya autonòmica i borbònica o el seu iot per fugis a la Italia feixista.
Recordo el 14 d’abril de 2006 que Sobirania i República i la Taula del Ratpenat va anar a commemorar la proclamació de la República Catalana per Macià. Catalanistes borbònics, republicans espanyols i catalans de tot arreu i de tots els temps o folklòrics es van saltar la diada. Afortunadament ja havíem encarregat 500 banderes de la República Catalana.
3. De 2007 a 2010 Sobirania i República i Reagrupament
Comença a fer-se visible la renovació del cicle de la Transacció (sic) o el Transfranquisme, entitats que estan per desaparèixer i entitats que estan per aparèixer, temps de trasbals. Temps de desglaçament, de primavera. Després vindrà, si per cas, el reglaçament, el llac tornarà a ser sòlid, potser tindrà unes línies de fractura diferents.
L’equilibri autonomista Gonzàlez-Pujol ja no hi és. El món global es fa més petit i unidimensional, però mes clar. Els imperialistes espanyols veuen l’oportunitat de liquidar els residus catalanescos. L’Espanya profunda posa en marxa una campanya en pla solució final, franquisme pur, i el PSOE cada vegada coincideix més amb el PP.
Els catalanistes autonomistes se senten estafats, per la seva banda la classe mitjana baixa baixa un esglaó cap al que en diuen “austeritat”, els dirigents (els pastors, els rabadans, “els nostres representants”) s’eclipsen.
Sobirania i República s’enfronta a Dret a Decidir, que dóna la cara per ERC i CDC, mantenint el bon poble catananista com a potencial electoral, però els partits autonomistes cauen en el descrèdit. Òmnium Cultural defensa l’Estatut moribund, CiU un inconcret pacte fiscal (“Posem més aigua al vi!”), ERC el manteniment del Tripartit (la “pluja fina” de Carod), traït mil voltes. I el bloc imperialista PP-PSOE fa independentistes de mil en mil. Gràcies!
Carretero, conseller de la Generalitat per ERC, plega del govern tripartit davant la burla de la campanya de l’Estatut. El segueixen sectors d’ERC i CDC i s’hi acosta Sobirania i República. Carretero funda Reagrupament com un moviment independentista amb doble militància. Sobirania i República s’hi incorpora sobre la base exclusiva del Full de Ruta. Comença un moviment de fons: molta gent catalanista i que no havia participat en la política se senten independentistes, jubilats que descobreixen que el pujolisme –el “catalanisme polític” actualitzat–, els havia estafat, botiguers, alguns venedors ambulants que se somien brokers, gent oblidada de llogarrets minúsculs, gent que ha descobert que són catalans i que ha arribat l’hora de fer alguna cosa per Catalunya.
Els equips del Full de Ruta (Baeta) entren en contacte amb Carretero. Àngel Marínez va a les muntanyes de les vaques i només en treu un silenci reconcentrat. A l’agost, a la UCE de Prada es convoca un debat sobre el reagrupament, encara amb minúscula. Els ponents són: Renyer, Soler, Sort, Bonaventura i dos més que no recordo com se deien. Actua com a animadora Rut Carandell. Es presenta inesperadament Carretero, s’asseu, contempla els congregats i se’n va sense haver dit ni fava. A la tardor Carretero i Baeta s’entrevisten. Estan d’acord: Full de Ruta (ruptura, República Catalana, Constitució i democràcia aprofundida…). El problema és que la seva gent que té són ex-ERC i ex-CDC i gent sense pràctica política. Són “transversalistes” parcials per a qui el món s’acaba amb liberals i socialdemòcrates i “Ni dretes ni esquerres i mori el comunisme!”. Però, a Reagrupament també hi havia molta gent jove, els uns fracassats escolars i els que tenien un ofici o una carrera mirant d’anar-se’n a l‘estranger, assalariats o autònoms que han vist ensorrar-se el seu petit taller i caure en la misèria. En conec molts de L’Hospitalet, Esplugues, Molins, Olesa-Esparreguera, Abrera…
Hi havia el Reagrupament-moviment amb doble militància per a conscienciació i agitació i el Ragrupament-partit per a fer política, és a dir, les llistes electorals. A nosaltres (Sobirania i República) això no ens preocupava perquè no ens interessaven els càrrecs sinó el desvetllament del poble i l’alliberament el poble per ell mateix.
Carretero tenia un pla, acoblar les capes mitjanes injectar-hi entusiasme i mobilitzar-les. Hi ha utopies d’esquerra, de dreta i de centre, però s’assemblen molt, totes són utòpiques. Carretero sabia que el personal inicial que tenia era molt feble, per això els deia “Si algú ha d’anar a la presó, seré només jo, podeu estar tranquils!”. Carretero es veia com l’engegador del moviment, de fer política de traïcionetes i petonets als nens (política electoral i mediàtica) ell no en sabia ni en volia saber. Però per a això tenia la figura mediàtica de Laporta, triomfador, el candidat dels qui tenen el Barça per un alter ego de Catalunya.
I això ens porta al tema del dirigent, del líder. Baeta és sensible al tema del líder, pensa que el poble el necessita, com Carretero, per això es van avenir tan bé. En canvi, una de les consignes de les pancartes de Sobirania i República deia: “Hem de canviar de política i de polítics!”. (Em recordava la consigna d’“Els timbalers” de Reiner Zimnik, una faula amb ninots molt coneguda en l’underground barceloní dels últims 60, el ninotaire Cesc va dibuixar un petit timbaler com a lector ideal de la revista infantil “Cavall Fort” i Jaume Arnella el va posar com a nom del seu grup de folk.)
Sobirania i República era una avantguarda sense aspiracions de poder sinó com a garantia democràtica i poular. Volia fer créixer la consciencia del poble a través de les experiències de lluita, cap al poder popular. Per altra part sabia que Reagrupament era molt inexpert com a partit polític, que quan s’apartava del Full de Ruta improvisava queia en bajanades com “els emprenedors” i “els donadors de llocs de treball” .
Carretero capaç d’anar a la presó per política però no de fer la politiqueta de Barcelona, tenia pensat Laporta com a màquina mediàtica. Tenia pensat construir la llista electoral amb Laporta per davant i gent de la seva confiança personal, bona gent però gens hàbils en la política maniobrera i l’activisme de carrer. Sobirania i República es va posar en contacte amb els pocs quadres que tenia Reagrupament.
El 23 d’abril de 2010 vam veure que la consigna-crit era àmpliament, majoritària i espontàniament i la bandera republicana era als balcons de Barcelona com no havia estat en temps de Macià. Però la independència era sense data i la bandera quatribarrada blau-estalada era per a les festes i no la bandera de cada dia. Calia aprofundir aquestes idees en la consciència i la imaginació de la gent, el poble. Vam sintetitzar el Full de Ruta en la frase: PEL PARLAMENT SOBIRÀ QUE PROCLAMI L’ESTAT CATALÀ i vam encarregar a València una pancarta de 30 m.
Fem molts contactes, de Barcelona i de fora de Barcelona. L’acord era sobre el Full de Ruta, independència, democràcia radical i justícia social. No parlàvem de geopítica perquè segur que no ens estendríem.
La setmana anterior va ser molt activa. Jordi Argemí, el gran activista del franquisme i del postfranquisme, ens va portar deu mil banderes petites amb l’estel i les lletres REPÚBLICA CATALANA, que ja estàvem tips d’estelades decoratives en muntanyes desertes. El dimarts Carretero i Baeta van tenir un contacte tècnic, lligar caps. Va ser costar una mica perquè cap dels dos residia a Barcelona. Vam tenir recursos per fer dues pancartes més.
Matí del dia 10 de juliol. Assemblea de Reagrupament.
S’havien d’establir els criteris per fixar les llistes electorals, amb l’embolic que el moviment-Reagrupament no pot presentar llistes i el partit-Reagrupament eren tres persones desconegudes a qui no s’havia sentit parlar de política com a dirigents d’un partit. Nosaltres, com que teníem clar que aquell no era moment de llistes elcectorals sinó el del poble al carrer, deixàvem fer.
A les 12h va arribar Laporta i va comunicar que ell estava “moralment reagrupat”. Aplaudiments i crits. Els que sabien què volia dir, sabien què volia dir que no encapçalaria la llista de Ragrupament. És com una “victòria moral”, que no és una victòria. Alguns que es pensaven que eren els capitans de la gesta, parlaven de retirar-se, la gent de base no els va fer cas. Carretero, impassible, féu un senyal i començà la presentació, l’epifania, de la pancarta del Full de Ruta entre l’entusiasme dels assistents. Es reparteixen les instruccions per a la tarda.
Vesprada del dia 10 juliol. Gran Via / Passeig de Gràcia.
A les 16h uns passàvem pel dipòsit de València/P. de Gràcia, d’altres anàvem a recollir els que venien de fora de Barcelona. Ja no es podia passar de la gentada. Hi havia nadons als braços o al cotxet, noies que no volien perdre’s un esdeveniment mundial i avis i àvies que actuaven com a protagonistes del dia que havien esperat tota la vida. La gent ja sobreeixia de les voreres tapant qualsevol rastre d’una capçalera de manifestació. Era l’expressió d’una diada multitudinària, milionària, nacional i popular, no de propaganda d’una sigla electoral.
A les 17h Reagrupanent i Sobirania i República amb la pancarta. No ens podíem moure de tanta gent que hi havia, fins on arribava la vista. Qui havia convocat? Per què? Al cap de 20 minuts uns delegats d’Òmnium Cultural ens pregunten: “Què fem?”. Carretero, que estava amb les personalitats de Reagrupament amb la pancarta del Full de Ruta desplegada de vorera a vorera del Passeig de Gràcia, pregunta a Baeta amb la mirada, i Baeta da que està amb Jordi Argemí, Enric Rorràs, Imma Albó, Ricard de Varguas, Agustí Barrera i gent de les Terres de l’Ebre: “Què?” i Baeta contesta amb una oscil·lació de cap: “Esperem una mica”.
Deu minuts més tard es retiren uns cotxes oficials. Tres-cents Espartans havíem fet fugir el gauleiter Montilla. Ara sí que era una festa. Avancem. Avancem per la Gran Via fins al Passeig de Sant Joan. Banderes de la República Catalana i paperets. Alegria i preocupació per la feinada que ens cau a sobre. L’Estat espanyol posarà en joc tots els recursos, democràtics i antidemocràtics perquè l’Estat Català no tregui el cap.
A les 9 h, un contacte entre els responsables dels equips per tenir una impressió de la manifestació: Victòria.
A mitja nit ens van dir que la pancarta del Full de Ruta PEL PARLAMENT SOBIRÀ QUE PROCLAMI L’ESTAT CATALÀ s’havia vist i comentat fins i tot en les televisions japoneses.
A partir del 10 de juliol manifestacions, conspiracions, campanya electoral… tot és rutina, hem pujat un esglaó del Procés. CDC i ERC van constatar que havien perdut el control del poble independentista, que havien de rectificar la seva línia política, el PSOE havia perdut la ciutat de Barcelona i unes quantes més, a Reagrupament li va sortir un imitador-competidor una mica més hàbil que s’emportà el tòtem-Laporta a Solidaritat.
A les eleccions de novembre la candidatura independentista de Solidaritat va treure quatre diputats, per primera vegada sota el post-franquisme, i declarà que quan hi hi hagués majoria de diputats de forces sobiranistes, es declararia constituent el Parlament i proclamaria l’Estat Català. Es pressenten crits de festa i de gesta, al carrer i al Parlament.
El desembre Baeta va parlar amb Carme Forcadell, que des de l’Onze de Setembre d’Arenys de Munt (2999)primer pensava i després preparava la Assemblea Nacional Catalana. Van coincidir que una entitat del moviment independentista no ha de ser una plataforma per al manteniment sentimental i apolític dels partits catalanistes-autonomistes, com l’Assemblea de Catalunya, dels 70, un un òrgan instrumental del PSUC, ni com La Crida a la Solidaritat dels 80, un òrgan de contenció apolítica de l’independentisme a través de l’estimulació controlada, ni com la Plataforma pel Dret a Decidir (PDD), espai d’esbarjo per als “catalanistes molt catalanistes”. Calia una organització transitòria per a realitzar el Full de Ruta, de funcionament autònom i democràtic, expressió dels seus participants, autofinançada, que cobrís tot el territori i els sectors… Hi havia una mica de confusió entre societat civil i política, però els cinc anys passats donaven un mínim d’experiència.
Una consulta sobre el 10-J, el resultat de les eleccions autonòmiques i la informació sobre la preparació de l’Assemblea Nacional Catalana van portar a una reunió de contactes intercomarcal que va establir que Sobirania i República havia estat necessària però que en la nova etapa que venia ja no era adequada com a punt de coordinació d’informació i aportació d’iniciatives. Es va tancar com a agència operativa deixant un Observatori del Procés el 31 de desembre, nit de Sant Silvestre.
En aquests deu anys 20002-2010 els col·lectius dels quals Baeta ha estat membre insubstituïble, el sobiranisme ha passat de ser gairebé res a atenir la majoria social d’opinió. Tots els conceptes que vam proposar sobre el Full de Ruta ara són al pensament de la gent. Moltes persones han articipat, d’alguna manera, en aquesta batalla. Felicitem-nos-en i desitgem-nos encert en les opcions que prendrem en el Procés.
L’executiva d’Iniciativa del Poble Valencià, reunida a València, ha valorat positivament la resolució traslladada pel Bloc que aposta per impulsar una candidatura d’ampli espectre polític i social per a les pròximes eleccions generals.
Des d’Iniciativa s’espera que ara el Bloc concrete esta proposta en forma d’un protocol electoral, per convocar una executiva de Compromís en què puga ser valorat.
Iniciativa es ratifica en els reiterats acords de l’Executiva de Compromís dels darrers mesos en el sentit de què en eixa candidatura Compromís conte amb un protagonisme rellevant i visible, així com que es conforme un grup parlamentari propi al Congrés.
Albert Botran, la Unitat Popular i Artur Mas
DES DE LA TRONA
Sal·lus Herrero i Gomar
27 octubre 2015 6.00 h
El divendres 23 d’octubre a l’Espai Basset de València, invitat per la gent de Pobles Lliures, va presentar el seu llibre “Unitat Popular. La construcció de la CUP i l’independentisme d’esquerres”, el diputat al parlament de Catalunya Albert Botran.
Va presentar a l’Albert, Jordi Belver plantejant la necessitat de treure’s les pors de sobre per superar els discursos predominants que són hegemònics des de la ‘transició’ i reprodueixen bona part del franquisme i la necessitat d’un trencament democràtic amb el model del 78. Continua la lectura de Albert Botran, la Unitat Popular i Artur Mas→
