Reflexions d’un republicà català al voltant de la reunió a Saragossa

La Coordinadora Valenciana de Partits Republicans va arribar a un “acord per a la refundació de l‘Estat”, tot entenent que la lliure separació és una forma de refundació. El criteri “un territori, una sobirania” era clar. Entre valencians i aragonesos hi havia bona entesa. Amb els castellans (Castella, Castelles, Països Castellans i Madrid) les coses eren més lentes, però hi havia bona gent. Amb els valencians republicans espanyols jo vaig dir que ni podia ni volia, que estava en un full d’una altra ruta, jo sóc antiimperialista.
Però m’ho vaig mirar bé i ho vaig veure d’una altra manera.
A Catalunya preparem el referèndum. Qui accepta el Dret a Decidir és demòcrata, qui no imperialista. PSOE, Podemos i C’s estan contra el referèndum i la democràcia; Colau i el PSC probablement estaran pel referèndum i majoritàriament contra la independència. Els encoratjo a participar tot i que sabem quin serà el seu vot. Això és democràcia.
Al País Valencià passa igual. Un poble tan fragmentat i dividit per dubtes i malentesos ha de tenir un espai de recés per retrobament i vertebració des del començament i pas a pas, sense donar res per sabut, sense sobreentesos. La mentalitat republicana endegarà la discussió per a l’acció política.
Entre els republicans valencians (és republicà valencià qui vol la República Valenciana, qui té com a prioritari l’Estat  valencià, que està tot per fer) hi ha tres famílies o tribus:

• valencians estrictes (“D’Oriola a Vinaròs!” i “Per damunt dels valencians, ningú!”, “València, capital València, i la resta de l’Univers”),  ara substituïts per la República genèrica, sense atributs;
• valencians republicans espanyols que han d’aclarir què tenen com a prioritari: la República espanyola o la República valenciana i
• els socialistes pancatalanistes que s’han definit vagament per la República Valenciana, que s’han compromès fermament amb el referèndum per la independència del Principat. A part hi ha la Plataforma pel Dret a Decidir, apolítica i que porta els seus vots al PSOE, a Podemos o a Compromís, no a cap força independentista, republicana.

Jo, que després de pertànyer a la Plataforma Sobirania i República, convertida el 2010 en Observatori del Procés independentista, i que ara, al País Valencià, sóc un observador solitari sense intervenció col·lectiva i m’estranya que es parli de la sobirania com un títol nobiliari, un dret teòricament imprescriptible o una essència.  La sobirania la poden prendre en consideració una o unes persones anònimes, bona part d’un poble o les potències d’aquest món. Crec en, o aposto, pels Països Catalans, sé que no ho comparteix la majoria de la gent dels Països Catalans, a diferència del concepte de República Catalana que és compartida per l’ampla majoria dels principatins, i penso també que Espanya és el nom erroni —perquè hi ha territoris que no l’accepten— d’un Imperi execrable. Altra cosa són els pobles —penso en aragonesos, castellans i andalusos, per parlar dels que conec— que dormiten sota la fèrula de l’Imperi i que es poden desvetllar amb la crida republicana d’Un Territori, una Sobirania.

Avui, 29 d’abril, s’ha realitzat a Saragossa la segona sessió de la Coordinadora de Partits Republicans per tractar de configurar una coalició per a les eleccions.

Joaquim Auladell