La guerra eterna de Hamas contra Israel té una errada i no és l’Iron Dome
Per què Hamas promet una guerra aviat i una altra i una altra,
i per què no funcionarà
Hamas acaba de concloure onze llargs i dolorosos dies de guerra que li van causar enormes danys, molts han assenyalat com va utilitzar amb èxit el sorprenent bombardeig de coets del 10 de maig de ciutats israelianes per posicionar-se com el líder indiscutible de la causa palestina en lloc del decrèpit vell Fatah, però aquest assoliment es va assolir el primer o dos dies de lluita. Deu dies més de bombardeig israelià continuat més tard, el grup terrorista s’enfronta ara a la versió militar d’una ressaca dolorosa.Continua la lectura de La guerra eterna de Hamas contra Israel té una errada i no és l’Iron Dome→
Renda Bàsica Garantida: diàleg amb Yanis Varoufakis i Noam Chomsky.
05/06/2016 Yanis Varoufakis:
Bé, la revolució tecnològica que s’està produint ens amenaça amb un fenomen únic. Fins ara, sempre que hem tingut innovacions tecnològiques es destruïen moltes ocupacions, però aquestes creaven més llocs de treball del que destruïen. Aquest és el procés “schumpeteriano”.
És un procés que en conjunt tenia guanyadors nets, encara que hi haguera molts perdedors. Hui estem en la primera conjuntura des del segle XVIII en la qual hi ha moltes probabilitats que la innovació tecnològica destruïsca molts més llocs de treball assalariat dels que crearà. La qual cosa crec que ens portarà a un dilema d’envergadura. Hi haurà una cruïlla i haurem de triar. I haurem de triar, política i democràticament, entre un món en el qual la concentració de la propietat en els nous mitjans de producció conduirà a un capitalisme estancat amb intensa desigualtat, i amb ingents ingressos per a un percentatge decreixent, cada vegada menor de la població, que viu darrere de murs, tanques, tanques electrificades en comunitats amb vigilància privada. I la resta, en un pou negre de volatilitat, incertesa i misèria social.
Formulem-ho en termes de ciència-ficció. Es tracta d’una paràbola que resulta bastant instructiva i jo la utilitze sovint.
Estem anant cap a un món de ciència-ficció que deixaràs de ser ficció. Però recordem que la ciència-ficció té dues possibilitats.
Una és una societat de la mena de Star Trek, en la qual som tots iguals i tots ens beneficiem de la tecnologia. No hem de treballar. Hi ha un forat en la paret, t’arribes fins ell, saques el que necessites, ningú resulta explotat, ningú ha de treballar per això, les màquines ho fan tot per tu. De manera que la maquinària fa de servidora de la humanitat. I així podem dedicar-nos a explorar l’Univers, podem mantindre discussions filosòfiques sobre el significat de la vida, la qual cosa és meravellós, veritat? És una bona hipòtesi.
Però després tenim també Matrix, on els artefactes que hem creat ens esclavitzen. I quedem llavors atrapats en una il·lusió de llibertat, en lloc de la seua realitat. Siga que anem a tindre alguna cosa semblança a Star Trek o a Matrix com a resultat de la innovació tecnològica, és resultat de la política. I si no és democràtica, sàrria un món com el de Matrix.
O bé seguim un altre rumb, anant en direcció postcapitalista, i per descomptat postsocialdemócrata. La socialdemocràcia es basava en la idea que la classe treballadora es dota de seguretat per mitjà de la fiscalitat i les aportacions a un segur nacional. Recordem les reformes posteriors a 1945 del govern de Attlee. Però si disminueix el treball assalariat, la democràcia ha de generar un nou model, amb la finalitat de sobreviure, en el qual es redistribuïsca la propietat dels mitjans de producció – per usar un vell terme marxista-, o almenys es redistribuïsca la demanda d’ingressos dels mitjans de producció de tal manera que es garantisca objectivament la llibertat.
La llibertat no es manifesta només a dir que sí a una oferta, perquè a la màfia se li dóna molt bé fer ofertes de les quals no pots rebutjar. La llibertat es manifesta quan es pot dir que no, i sobreviure, no obstant això, i prosperar amb tot. I en aqueix cas, si dius que sí, llavors es tracta d’una elecció veritablement lliure. Però per a això es requereix una renda bàsica, que és essencial per a les opcions exteriors que apuntalen la llibertat.
De manera que la pregunta és: considerem a la nostra comunitat com a família ampliada de la humanitat o no? Això es pot aconseguir per mitjà de l’Estat o donar-se a través d’un nou mercat social, en el qual, per exemple, tots tinguem capital que heretar. No sols de naixement, o gràcies a un progenitor que tinga propietat de mitjans de producció, sinó perquè senzillament li dota de capital la societat, i aqueix capital s’utilitze de tal manera que a tots se’ns garantisca el que se li garanteix a Paris Hilton, a saber, un fons fiduciari que li permeta, faça les ximpleries que faça amb la seua vida, portar una bona vida.
No dic que hàgem de ser tots com Paris Hilton, però crec que tot xiquet que nasca hauria de tindre un mínim fons fiduciari, que permeta que un xiquet visca amb llibertat, amb dignitat i fer després el que puga amb el seu talent si necessita més.
No es pot demanar a un país pobre, a un país en una gran depressió com Grècia que proporcione una renda mínima garantida quan no pot si més no proporcionar medicaments als pacients de càncer. Un país ric com Suïssa disposa d’una gran oportunitat per a intentar aquest meravellós experiment.
Zain Raça:
A Alemanya hi ha moltes organitzacions de base que s’estan centrant en una renda bàsica per la qual els ciutadans reben una suma incondicional que cobreix les despeses bàsiques de lloguer, aliments i electricitat, etc. Podria fer-nos una valoració d’aquest concepte de renda bàsica garantida?
Noam Chomsky:
Renda bàsica garantida…a Alemanya i en altres llocs….La veritat és que es tracta d’un concepte interessant. Prové en principi de la dreta. Ho va proposar Milton Friedman, per exemple. Des del seu punt de vista, formava part de l’obstinació destinada a soscavar les mesures de l’Estat del Benestar. Però no té per què tindre un component reaccionari. Es pot interpretar com una cosa progressista, que la gent té drets. De fet, si es llig la Declaració de Drets Humans de 1948, i es dóna una ullada a l’article 25, afirma que tota persona té dret a una adequada alimentació, nutrició, salut, ocupació, seguretat i altra. Són aqueixos els drets mínims i qualsevol societat hauria de garantir-los. I bé, una manera de garantir-los podria ser la d’una forma socialment acceptable de renda bàsica. De fet, en certa manera això és el que els anomenats Estats del Benestar tracten de subministrar en certa manera. Així que, sens dubte, és alguna cosa que es podria proposar. Vull dir, no crec que baste, però està bé com a forma a curt termini d’alleujar problemes de consideració. I hi ha elements en diverses societats que proporcionen coses d’aquest tipus.