Declaració d’Izquierda Castellana davant les mocions reivindicant l’autonomia del País Leonés.

Declaración de IzCa ante las mociones aprobadas por el Ayuntamiento de León y otros municipios de la provincia reivindicando la autonomía del País Leonés.
reivindicació de l’autonomia en 1978

Lo primero que tenemos que decir es que esta situación es una expresión más de la crisis del Régimen de las Autonomías basado en la Constitución del 78, que como se viene evidenciando en diversas cuestiones no ha servido en absoluto para resolver la problemática de la organización territorial de los pueblos del Estado español. En coherencia con esta reflexión, desde IzCa consideramos que lo que se necesita es un replanteamiento global de esta problemática, sobre la filosofía política de la confederación de pueblos y, por tanto, la necesidad de abrir un auténtico Proceso Constituyente, cosa que no ocurrió en el llamado proceso de Transición.
En segundo lugar, queremos expresar nuestra consideración de que la moción aprobada en el Ayuntamiento de León tiene legitimidad de inicio. En ese sentido, animamos a los que han promovido esa moción a que demanden la realización de una consulta democrática a la ciudadanía del conjunto de la provincia de León. Desde IzCa consideramos que cualquier decisión política ha de ser tomada democráticamente por el sujeto afectado por esa decisión. Una vez aclaradas estas cuestiones de principios, queremos manifestar también que tenemos muchas dudas de que la mayoría de la población de León comparta el sentido de la moción aprobada en el Ayuntamiento de esa capital el 27 de diciembre, y mucho menos en las provincias de Zamora y Salamanca. Ello no debe ser impedimento para que tal consulta se pueda realizar si hay una demanda significativa para ello.
En tercer lugar, queremos recordar que la involución demográfica y socioeconómica de las provincias de la Comunidad de Castilla y León no afecta solamente a León, Zamora y Salamanca, sino que desgraciadamente es un problema común en el resto de provincias de la Autonomía, tal como es el caso de Ávila, Palencia, Segovia y Soria de manera muy similar, y también Burgos y Valladolid aunque en menor medida. De hecho, seis de las diez provincias del Estado que más población han perdido en los últimos años se encuadran en Castilla y León. Este fenómeno de pérdida de población afecta también al conjunto de capitales de las provincias de la Comunidad. Para documentar tal cuestión incorporamos el gráfico elaborado por El Mundo de Castilla y León según fuentes del INE y un anexo con más datos de interés al final de esta declaración.

La Autonomía de Castilla y León -de manera similar ocurre en Castilla la Mancha- no solo no ha supuesto un elemento de impulso al desarrollo común ni de las diferentes provincias que la componen, sino que ha condicionado un agravamiento en el deterioro de los indicadores demográficos, socioeconómicos, etc. La Autonomía pluriprovincial castellano y leonesa es desde luego un problema para las provincias del Antiguo Reino de León, pero lo es en similar medida para las provincias de origen castellano. La constitución, por tanto, de una autonomía pluriprovincial con las tres provincias del Antiguo Reino de León que se reivindica en la moción, no solo no resolvería el problema sino que lo agudizaría al crear una nueva superestructura política que habría que pagar con recursos públicos. En cualquier caso, el único territorio que potencialmente se podría ver beneficiado sería la ciudad de León, ni tan siquiera el conjunto de la provincia, por la ubicación en esa ciudad que toda la burocracia asociada a la constitución de un ente autonómico.

En los territorios correspondientes con los antiguos reinos que conformaron la Corona de Castilla en la Península se ha venido forjando una larga tradición de identificación con la provincia. La articulación de la administración territorial desde hace siglos ha recaído sobre esta y, sin menoscabo de otras demarcaciones como las comarcas, la respuesta a esta crisis debería buscarse en ella. Lo que tendría que desaparecer en su totalidad, y no duplicarse, es el Régimen Autonómico de Castilla y León, siendo sustituido por las Diputaciones Provinciales, por supuesto modernizadas y democratizadas, tomando como ejemplo las Diputaciones Forales, que serán seguramente las administraciones más eficientes y eficaces entre todas las existentes en el Estado español. Una Diputación elegida democráticamente por distritos provinciales y con las mayores competencias en sus manos, competencias que actualmente recaen en las Autonomías, sí sería un instrumento de gran potencia para revertir la tendencia involucionista demográfica y socioeconómica que sufrimos.

Por supuesto, habría que establecer estructuras de coordinación y planificación supraprovinciales para optimizar recursos sanitarios, educativos, investigadores, etc. que incluyera a las dos Castillas, León y por supuesto también a Madrid. Sería de una gran utilidad para el replanteamiento inevitable de la cuestión territorial en el Estado español.

Estamos a las puertas del V Centenario de la Revolución Comunera, en la que León tuvo un papel muy significativo, protagonismo que también ocurrió hace ahora siglo y medio con la firma del Pacto Federal Castellano de 1869, impulsor de la I República. Es un momento histórico muy oportuno para abordar estas cuestiones con reflexiones rigurosas de fondo y de forma.

En cualquier caso nos sorprende la campaña anticastellana que se ha iniciado a raíz de esta moción y de la que se han hecho eco algunos medios de comunicación de ámbito estatal. Castilla, tal como queda reflejado en los datos que aportamos en este editorial y en el anexo correspondiente, es la nación del Estado más perjudicada por la propia construcción de este a través de sus proyectos autonómicos, convirtiéndose en una auténtica colonia interior del capitalismo español. La puesta en marcha no ha hecho sino reforzar ese proceso. No aceptamos que se hagan ese tipo de consideraciones que corresponden con un pueblo expoliador de sus vecinos. Sería un paradójico caso de expoliador empobrecido. Intuimos que detrás de esa campaña hay intereses muy estrechamente relacionados con la actual situación política y el proceso en marcha de acuerdo para formar gobierno con el Neo-Pujolismo.

ANEXO: Despoblación, desigualdad social y marginación política

La Comunidad de Castilla y León es un territorio de una amplísima superficie, más de 100.000km², el mayor territorio de estas características de Europa Occidental. La población absoluta de Castilla y León ha descendido entre 2008 y 2017 en 131.529 habitantes, una caída del 5,14%, lo que supone que la intensidad del descenso demográfico, iniciado en el periodo autonómico desde mediados de la década de los 80 del siglo XX ha visto incrementado su ritmo de caída en la última década. La población de Castilla y León en el año 2017 era de 2.425.801 habitantes. Hay que remontarse hasta el año 1920 para encontrar una cifra de población más baja. Desde 1981 la población ha descendido un 7,1% en el conjunto de Castilla y León, con provincias como Soria, Palencia y Ávila con descensos superiores al 10% y que alcanzan su cota máxima en Zamora con una caída del 20,7%. Las caídas de población se han generalizado y extendido a todas las provincias sin excepción a partir del año 2008. Las dinámicas demográficas que seguían diferentes pautas y ritmos según nos situáramos en áreas rurales, centros comarcales o áreas urbano-industriales, han empezado a tender a la homogenización desde el año 2008. La Comunidad Autónoma en su conjunto se define bajo los parámetros de la despoblación. Y es que, por ejemplo, de las 12 ciudades más pobladas de Castilla y León, esto es, las nueve capitales de provincia más Aranda de Duero, Miranda de Ebro y Ponferrada, todas han perdido población entre los años 2012 y 2017.

El periodo histórico de la España de las Autonomías ha supuesto para Castilla y León un crecimiento negativo, un descenso de población que tiene una lógica explicación en las migraciones y el movimiento natural, con otra importante derivada como es el envejecimiento de población. Y es que entre 1981 y 2017 la tasa bruta de natalidad (nacimientos por mil habitantes) se ha reducido a la mitad, de 12,11 a 6,38. Ajustando un poco más el indicador de natalidad, la tasa global de fecundidad (nacimientos por 1.000 mujeres) pasa de 53,95 en el año 1981 a caer hasta los 32,05 en el año 2017. Algo que ni tan siquiera está siendo compensado por la tasa bruta de mortalidad que ha aumentado, pasando del 8,75 al 12,15. Unas cifras que guardan estrecha relación con otro de los rasgos fundamentales para entender la realidad demográfica y sus derivadas, el envejecimiento de la población y las elevadas tasas de dependencia. Basta con poner de relieve un dato, el índice de envejecimiento, entendido como la relación porcentual entre la cantidad de personas mayores de 65 años y la cantidad de personas menores de 15 años, se ha triplicado entre 1981 y 2018 pasando del 58,4% a 193,5% en el conjunto de Castilla y León. La tasa de dependencia de población envejecida, relación entre la población de más de 64 años y la población entre 15 y 64 años, también ha aumentado significativamente, pasando del 24 % en 1981 a alcanzar el 40 % en el año 2018, lo que la convierte en la más elevada de todo el Estado. De la misma forma se ha incrementado la proporción de personas mayores de 64 años, que en 1981 es de 14,03 y en 2018 es del 24,9. La edad media ha pasado de 37 a 47 años, pero con una esperanza de vida alta, la segunda mayor de todo el estado con 83,8 años.

El periodo autonómico ha supuesto una profundización de la debilidad demográfica de Castilla y León y un aumento de los desequilibrios regionales respecto a áreas con mayor desarrollo económico, fundamentalmente en relación a Madrid. Fallando estrepitosamente en las dos cuestiones principales que se suponía venía a resolver la España de las Autonomías cuando fue planteada hace cuatro décadas.

El éxodo rural de los años 60 del siglo XX, que supuso el final de la agricultura de subsistencia y la emigración masiva desde el campo a unas ciudades en proceso de crecimiento urbanístico derivada de una intensa industrialización necesitada de mano de obra, supuso un cambio profundo del espacio castellano-leonés, una transformación radical de un escenario inalterado desde hacía siglos. Pero mientras el éxodo rural respondía a unos cambios geográficos y territoriales tangibles, bien plasmados en la realidad vital del campo y la ciudad, la burbuja inmobiliaria y todas sus derivadas territoriales y financieras, con su liberalización de las políticas de suelo, clasificación masiva de suelos urbanizables y construcción desproporcionada de viviendas como mero producto financiero, no respondía ni a una necesidad objetiva ni a una realidad económica. Fue un proceso ficticio diseñado desde los despachos de banqueros, constructores y políticos. Respondía a unos claros intereses económicos e ideológico-políticos, basados en la obtención de crédito-deuda que alimentara e hiciera efectivas las expectativas de negocio privado derivadas de la liberalización masiva del suelo, ejecutadas por parte de los partidos dominantes en las instituciones y administraciones públicas. Un proceso financiero sin base territorial donde el espacio se configuró como paisaje especulativo al margen de las capas mayoritarias de la población.

La despoblación es un grave síntoma, la marginación política y la desigualdad social es la enfermedad que se ceba con las Castillas y León. Las causas de la despoblación en Castilla y León desde mediados del siglo XX son múltiples: históricas, geográficas, sociales, culturales, pero sobre todo son económicas y políticas. Y si bien todos estos factores han intervenido a lo largo de diferentes ciclos históricos, la actual situación debe mucho al periodo conocido como la España de las Autonomías y al papel marginal en lo económico y lo político asignado en ella a los territorios castellanos, tanto en el marco español como en su contexto europeo, que lo han hecho más vulnerable a los efectos de la crisis global de 2008. El final de la llamada crisis demográfica, de la crisis en general, difícilmente se va materializar manteniendo las mismas políticas y los mismos protagonistas que han monopolizado todo el conglomerado de poder dentro de marco autonómico y estatal del actual Régimen. Tampoco dentro del actual modelo territorial y competencial. La realidad urge y los cambios globales en materia política y territorial parecen no solo necesarios sino inevitables.

Por adecuación geográfica, tradición histórica y arraigo en la percepción popular e identitaria, la provincia podría ser una escala territorial efectiva para enfrentar los graves problemas políticos y socioeconómicos en los territorios castellanos, incluida la realidad demográfica y la gestión de la sanidad pública. Articulando la configuración de unas estructuras políticas-administrativas más adecuadas a la gestión del territorio, en cuanto a su dimensión, recursos y competencias, donde la proximidad vaya de la mano de la soberanía.

Los párrafos de este anexo han sido extraídos del artículo “La población en la planificación de la Sanidad Pública de Castilla y León”, del geógrafo Pablo Arroyo, elaborado en verano de 2018.

El 2020 no serà feliç. Article en defensa de la democràcia i contra l’autoritarisme.

Agustí ColominesEl 2020 no serà feliç.

(Cliqueu per a versió en castellà)
Agustí Colomines
Barcelona. Dilluns, 30 de desembre de 2019

 S’acaba el 2019. Un any de commemoracions i d’antagonismes aguts. De malestar global. La història de la humanitat és, per damunt de tot, la història del conflicte, de la pugna social. Entre el 1919 i el 1939, Europa va quedar atrapada en un parèntesi de vint anys en què els extrems van apoderar-se dels governs i dels carrers. L’era dels extrems, en una feliç descripció d’aquell moment feta per l’historiador Eric J. Hobsbawm —ell mateix adherit a una d’aquestes ideologies extremes, el comunisme—, a Espanya va acabar, justament, el 1939 amb la victòria dels partidaris del cop d’estat franquista. El nacionalcatolicisme va dominar Espanya gairebé quatre dècades. El franquisme va ser un règim repressor que, en el cas de les nacionalitats, va ser doblement opressor. Que un munt de bascos, catalans, valencians, illencs o gallecs s’apuntessin al franquisme i actuessin contra la llengua i la cultura pròpies, no nega, de cap manera, que el franquisme no intentés, com va descriure Josep Benet, un veritable genocidi cultural. És que la gran rebuda que els vienesos van fer a la Wehrmacht el matí del 12 de març de 1938 nega que Àustria va ser ocupada per l’Alemanya nazi? Els “rojo-separatistas” que empresonava i afusellava Franco no vivien ni a Madrid ni a Sevilla. Molts catalans van celebrar l’execució del president Companys, com molts austríacs van festejar l’anschluss entre Alemanya i Àustria.

Entre els independentistes hi ha de tot, és clar, però com a moviment, com a manifestació de la voluntat llibertària dels ciutadans, és l’expressió dels temps de conflicte que s’estan vivint arreu

Els que van perpetrar les barbaritats repressives franquistes, el 1978, un cop aprovada la Constitució, seguien al seu lloc. No s’ha jutjat mai ningú pels crims comesos per la dictadura. La transició no va ser tan modèlica com es diu, i encara va ser-ho menys després del 23-F de 1981. Va ser un pacte de silenci horrorós. L’estat democràtic va començar a trontollar llavors, sobretot per la deconstrucció de l’estat autonòmic. L’autonomia havia estat el preu, la reparació històrica, que havien hagut de pagar els franquistes per “reconvertir-se” en demòcrates. Era un preu rebaixat perquè, comptat i debatut, la generalització de les autonomies pretenia diluir les nacionalitats existents i perquè els franquistes majoritàriament es van quedar amb el control de l’estat a canvi de “compartir” de tant en tant el govern amb l’oposició. 22 anys de governs del PSOE i 20 d’UCD i el PP. Ja està tot dit. Els joves nacionalistes del PSOE que esmentava el New York Times el 1982 avui ja són avis i són més nacionalistes espanyols que abans, per damunt fins i tot d’una suposada tendència esquerrana, malgrat que alguns dirigents d’ERC vulguin obviar-ho. Joan Lluhí i Vallescà i Lluís Companys ja van cometre el mateix error el 1934, amb la complicitat, curiosament, de Josep Dencàs i la colla de radicals d’Estat Català. Els socialistes espanyols no han estat mai de fiar i, a més, quan han anat mal dades n’han culpat als nacionalistes catalans o bascos. És possible que aquest 2020 es repeteixi la història i que, com assenyalava el gran barbut, sigui en forma de farsa. L’atracció pel poder és més forta que la voluntat transformadora d’alguns dels joves polítics d’avui dia.

El Tractat de Versalles del 1919, que va ser el preludi de la gran guerra que va destruir Europa del 1939 al 1945, va néixer mort, malgrat el esforços del president Woodrow Wilson i la formació de la Societat de Nacions. La croada per la humanitat que propugnava aquell president intel·lectual va quedar en no res. Al cap de dues dècades, el 1939, va esclatar una guerra que duraria sis anys durant la qual els nazis van perpetrar el Gran Crim, l’Holocaust, l’abast mortífer del qual només es pot comparar amb el gulag i les purgues estalinistes. Els extrems totalitaris sempre han estat aduladors de la mort. Destrueixen tot el que no poden controlar. Ho feien als anys 30 i ho fan ara, a petita escala, sense el dramatisme dels canons destruint ciutats europees. Amb la repressió policial ja fan. Ni Europa ni el món encara no s’han recuperat d’aquell sotrac bèl·lic. El somni europeu, que va néixer per superar la filosofia venjativa de Versalles, viu una crisi profunda degut al ressorgiment del nacionalisme estatista i a la destrucció de l’estat keynesià. A la Gran Bretanya és on es nota més, atès que la integració europea és només econòmica i encara gràcies. Més aviat és monetària, amb tots els inconvenients que suposa un model coix políticament i, sobretot, culturalment.

 El capitalisme a la xinesa –lliure mercat combinat amb la dictadura– és l’epidèmia que està matant la democràcia. És l’aspiració de molts governs “occidentals”

El 2020, que serà any de traspàs, començarà amb tots els deures per fer. La contestació popular als abusos de poder cada vegada és més violenta perquè la insensibilitat democràtica governamental és cada cop més evident. A tot el món la pugna torna a ser entre els demòcrates i els autòcrates. Entre els llibertaris i els autoritaris. L’esquerra clàssica, que als anys trenta dirigia els moviments populars, avui forma part del sistema, insensible socialment, fins al punt, com ha fet el PSOE, d’utilitzar la pujada de les pensions per assegurar-se el poder. Fins i tot els hereus del 15-M, un cop barallats i dividits, han tornat a la lògica del PCE i estan decidits a apuntalar el Règim del 78 perquè no tenen alternativa. L’independentisme, en canvi, té l’alternativa de crear un marc polític nou, separat d’Espanya, que sigui realment reformista. Entre els independentistes hi ha de tot, és clar, però com a moviment, com a manifestació de la voluntat llibertària dels ciutadans, és l’expressió dels temps de conflicte que s’estan vivint arreu. El malestar és global, perquè les desigualtats, les estafes, la corrupció i la dominació antidemocràtica s’han estès com la pesta. El capitalisme a la xinesa –lliure mercat combinat amb la dictadura– és l’epidèmia que està matant la democràcia. És l’aspiració de molts governs “occidentals”. Els anys 20 del segle XXI no seran tan feliços com van ser-ho els del segle XX. A Catalunya tampoc no van ser-ho gaire. La historiografia els anomena els anys del pistolerisme i no van ser pas feliços. La història és global, però la perspectiva només pot ser nacional si es vol entendre alguna cosa del que passa als carrers de sota casa. A Catalunya, la república dels somiadors és, com ja va passar a Baviera el 1918, la manifestació d’un pacifisme radical que reclama que la democràcia funcioni per dirimir els conflictes i per decidir el futur. No serà fàcil, ja que s’oposa a l’obscurantisme espanyolista. És una utopia? Potser sí, però el món només avança quan algú sap imaginar què vindrà i s’exposa al risc de defensar la llibertat.

RV/PVE comenta Martha Gellhorn vuitanta-un anys desprès…

800px-Martha_Gellhorn_stamp
I sap una altra cosa? Aquest país és massa bonic perquè els feixistes se’l facen seu. Ja han convertit Alemanya, Itàlia i Àustria en quelcom tan repugnant que fins i tot el paisatge és lleig. Quan conduïsc per les carreteres d’ací i hi veig les muntanyes de pedra i els camps aspres a banda i banda, els para-sols clavats a la sorra de les platges, els pobles de color de terra i els llits de grava dels rius, la cara dels seus llauradors, pense: s’ha de salvar Espanya per a la gent decent, és massa bonica com per malbaratar-la! »
— Carta de Martha Gellhorn a Elionor Roosvelt, Barcelona, 1938

Però no es va salvar i els feixistes se’l van fer seu…
“Per a nosaltres Espanya, com a possibilitat d’un projecte compartit i contemplant la Constitució espanyola de 1978 i el seu desenvolupament, va finiquitar definitivament l’1 d’abril de 1939. L’Estat Valencià que nosaltres, sobiranistes valencians republicans, reivindiquem no pot contemplar cap acord o dependència amb altres Estats sobirans si no estan fets des de la nostra total independència, a la qual mai renunciarem.”
La casa que vull. pàg. 49 de ‘Per la República Valenciana, d’Oriola a Vinaròs’

Estratègia republicana o acomodament autonomista? article que parla sobre la República Catalana, útil per l’esdevenir de la República Valenciana

Estratègia republicana o acomodament autonomista?

Dissabte passat, 14 de desembre, es va dur a terme la Convenció Republicana del Sobiranisme Progressista, C14D, una iniciativa que va aplegar més de 350 persones i 24 ponents de diferents tradicions polítiques i socials amb el denominador comú de la lluita per l’autodeterminació, l’amnistia, i la República Catalana.

L’objectiu era debatre sobre continguts i estratègies per al moviment republicà català, cercant elements que permetin desplegar una acció coordinada i mínimament unitària entre els diferents agents que conformen el moviment per encarar el camí de la ruptura democratica i la construcció republicana.

Pel que fa als continguts, la C14D va servir per constatar de nou un consens -si més no formal- en el sentit que el moviment republicà, per esdevenir hegemònic, necessita urgentment demostrar el seu caràcter social: la República no pot ser tan sols un projecte de radicalitat democràtica contraposat a l’autoritarisme de l’estat i l’onada feixista que recorre el planeta, sinó que tan sols tindrà sentit per a amplis sectors populars en la mesura que signifiqui un projecte d’igualtat, justícia social i plenitud de drets fonamentals i de ciutadania.

No hi ha República sense ciutadans lliures, i no es pot parlar de cuitadania lliure en un sistema econòmic que condemna a la precarietat, a l’explotació extrema i/o a  l’exclusió bona part de la població, mentre blinda els beneficis i el saqueig de recursos per part de l’oligarquia. Les polítiques de transformació i igualació social, indestriablement unides a les de radicalitat democràtica en el sentit d’empoderar la ciutadania davant el capital financer han de situar-se, doncs, en l’eix central del projecte republicà.

Fins aquí, tots d’acord. El problema ve, però, a l’hora de definir i concretar l’estratègia més adient per avançar, ja que és aquí on es va fer palesa una discrepància d’arrel, que parteix fins i tot d’anàlisi divergents respecte l’estat opressor, les seves eines i els seus agents.

Així, per exemple, diferents intervencions (entre altres la del nostre company Albert Botran) denunciaven la fal·làcia que pretén dissociar l’acumuació de forces amb la confrontació, quan és evident que l’independentisme tan sols creix quan es confronta a un estat autoritari, corrupte i oligàrquic. Nora Sànchez (Comunistes) i Albert Botran (PL) coincidien en què la crisi territorial-nacional és la baula feble del règim monàrquic espanyol, i que tota estratègia de ruptura ha de passar per incidir en aquesta contradicció, mantenir el conflicte i afeblir el règim.

Ambdós coincidien també, junt amb altres ponents, en la necessitat d’entendre l’acció a les institucions com una pota més de l’acció política, que ha de sustentar-se en un augment dels nivells de consciència, organització i mobilització populars. Remarcaven la necessitat, doncs, de desplegar una acció coordinada des del carrer, les institucions i els centres de treball.

Alhora, tant Botran com Aurora Madaula (AxR) van fer referència a la necessitat de desplegar eines d’institucionalitat i representativitat pròpies, com l’Assemblea d’Electes o els Consells per la República, que poguessin desplegar la lluita més enllà de la cotilla que suposa la intervenció dins les institucions del règim monàrquic i autonòmic.

Per contra, la intervenció d’en Joan Tardà (ERC) va consistir en vendre com a estratègia republicana el que no és res més que un pla per governar les engrunes de l’autonomisme. Partint de la consideració del PSC (i del PSC actual!) com a un “element central del catalanisme”, Tardà es va limitar a propugnar un avançament de les eleccions autonòmiques per articular “un govern d’ERC, Comuns i la CUP amb suport del nacionalisme de centre-dreta i fins i tot del PSC.”

Va fiar el futur del moviment a la creació d’un “Front Ampli” social-demòcrata a l’estil uruguaià, obviant una petita diferència: Uruguai és un estat, i els Països Catalans una nació ocupada per un estat; i obviant també una trista realitat: la derrota dels fronts amplis llatino-americans precisament per no haver previst la necessitat d’eines per confrontar amb les oligarquies i els poder econòmics, mediàtics i judicials.

…I es va quedar tan ample, tot reblant la seva intervenció amb insults vers els qui, a diferència del seu blanquejament del partit de la LOAPA, del GAL i del 155, sempre hem fet palesa una realitat, que pel que es veu cou molt als qui tenen pressa per substituir el pujolisme com a gestors de l’autonomia: que el PSOE no es res més que el pilar central del règim a Catalunya.

L’altre pilar, que era CiU, per si algú no s’ha adonat, s’ha esquerdat en la mesura que la reestructuració capitalista i dels espais de poder a l’estat espanyol i la UE han acabat amb l’idili  entre l’oligarquia (la que defensen el PSOE, El Periódico, El País i La Vanguardia) i la petita i mitjana burgesies que veient amenaçades la seva supervivència com a classe han emprès el camí del sobiranisme.

D’això, i de res més, van les lluites entre PDCAT, Junts per Catalunya, La Crida… i ERC, que per molt que vulgui revestir-se d’un discurs esquerranista, comparteix amb l’espai post-convergent no tan sols el gruix del seu target electoral, sinó també les seves propostes programàtiques i polítiques concretes a nivell econòmic i social (com, per exemple, en l’àmbit de la gestió privada de serveis públics o, més en concret, en el de l’educació, com a principals valedors i aplicadors -excepte pel que fa al finançament, of course– de la LEC).

L’estratègia republicana ha de ser necessàriament una estratègia de ruptura, i no perquè ens faci gràcia, sinó perquè l’oligarquia i el seu estat hereu i portador de les essències víriques del franquisme ens han demostrat que tan sols contemplen una “reforma”: la involució autoritària i la retallada de drets i llibertats. Cal, per tant, explotar al màxim les contradiccions i fugir d’escenaris d’estabilitat que permetin la recomposició de les forces d’ordre.

Convindria, doncs, que no ens féssim trampes al solitari, i que no confonguéssim una de les necessitats imperants del moviment com és l’hegemonia cultural i política de l’esquerra en el més estricte sentit gramscià, amb la simple substitució dels gestors d’una institucionalitat degradada i amb escassos marges d’intervenció.

Certament, ens calen un Govern i uns Ajuntaments que forcin al màxim les polítiques d’igualació i justícia social, entre altres coses per desemmascarar el caràcter oligàrquic de l’estat i mostrar la impossibilitat de garantir els drets socials més bàsics dins el marc del règim monàrquic espanyol. Però, alhora (i d’això se’n va parlar ben poc en el capítol d’estratègia, però molt en el de llibertats republicanes) ens cal assumir l’empoderament popular i el paper central de la ciutadania organitzada i mobilitzada en la construcció del projecte republicà.

Una estratègia de ruptura ha de contemplar l’acció coordinada a tres nivells: un és el del marc institucional fixat pel règim, però històricament sabem que juguen un paper fonamental el de la mobilització popular i la resistència civil no-violenta, i el de la construcció d’eines de contra-poder republicà.

Cal fugir de calendaris, perquè el contrari també juga, però cal centrar-se en dues qüestions: afeblir l’enemic (l’estat espanyol i l’oligarquia) tot accentuant-ne les contradiccions per forçar una nova finestra d’oportunitat, i acumular el màxim de forces i d’eines d’intervenció per guanyar el proper embat.

Sigui com sigui, cal tenir en compte i valorar positivament la diversitat i la disparitat d’opinions (sovint entre persones que compartixen un mateix espai de militància o una mateixa referència electoral) expressades en la convenció. Caldrà, per descomptat, aprofundir en els debats i baixar a les concrecions per saber quins camins -esperem que molts- estem disposat a recórrer junts.

I, en tot cas, segur que aquesta iniciativa ajudarà a clarificar i repintar un mapa polític que encara avui pivota a l’entorn del règim monàrquic, oligàrquic i autonòmic, ja sigui per crítica o per defensa. Les organitzacions polítiques, socials, sindicals són només eines, i ara ens calen eines i idees per a la deconstrucció de l’estat i la construcció d’una República Catalana socialment justa i radicalment democràtica.

duesrepubliques
Dues banderes, dues Repúbliques

Dues banderes que aspiren a representar dos Estats. Bé, les banderes no aspiren a res, són inanimades, els qui aspiren a alguna cosa són els que lluiten perquè representin els seus Estats davant les nacions del Món.
Dues banderes singulars, paral·leles en el seu origen sobirà i mestresses de la història que faran.
Ara no són banderes d‘Estat, sinó banderes de moviments d’alliberament.
Ara són banderes provisionals, per conèixer-nos i aplegar-nos. Les banderes “definitives” es fixaran quan el poble es doni la Constitució.
Estem al començament d’un curs que passaran, que farem!, moltes coses. Penseu un moment en la bandera.
Visca la bandera republicana!
Julià Cabot

Un simpatitzant de RV/PVE fa una pregunta i Víctor Baeta li contesta.

UN SIMPATITZANT FA AQUESTA PREGUNTA:
Si be els valencians som una nació, un poble “diferenciat” i per lo tant podríem formar un nou estat, veient i analitzant les condicions materials de hui dia en l’Estat Espanyol, no penseu (el partit) que lo que més trellat té és una República Federada Espanyola (o confederada com mencioneu en el document Reflexions de de RV/PVE sobre Espanya, gènesi i futur), encara que l’objectiu siga una República exclusivament valenciana?
I VÍCTOR BAETA CONTESTA:
  1. No considere el poble valencià (tots els residents de la CV) com un poble ‘diferenciat’. El concebo com podem concebre el ‘poble’ que formaven els independentistes americans front a l’Imperi Britànic. El poble valencià (conjunt de residents de la Comunitat Valenciana), és un poble divers amb interessos compartits i front a l’Estat espanyol, RV/PVE els hi fa una proposta als valencians i a les valencianes.
  2. Una Federació sense l’existència prèvia de les PARTS (Estats/Repúbliques) que negocien en pla d’IGUALTAT un PACTE FEDERAL, és una estafa.

Respecte a allò que preguntes, este és el nostre plantejament.
Però la contingència dels fets i de la història manaran finalment.
Els independentistes republicans catalans no estan esperant cap Federació.
És més, la seua acció política tal vegada force a l’assumpció d’una Federació d’ells amb… amb qui?
Pense que hem d’anar a les construccions de les PARTS.
La Federació, si no es vol que siga una estafa, es fa de l’acord (pacte federal) entre les PARTS.
A catalans i bascos els oferiran la Federació perquè seran PARTS realment existents. PODRAN -si volen i els interessa- PACTAR!!!
Els valencians -POLÍTICAMENT- volem existir?
Llavors cal lluitar per fer possible ser una PART, per fer possible l’Estat valencià, la nostra República sobirana.
En la possible Federació sols comptaran les PARTS que s’hagen guanyat el ser una PART, ser un Estat, ser una República.
Quan més a prop estem els valencians de ser una PART, un Estat (els catalans s’ho estan treballant) més serem tinguts en compte per a construir i decidir sobre una possible Federació.
Si els valencians no ens ho guanyem, no existirem políticament, els valencians no comptarem per a res, ningú pactarà amb nosaltres res.
Sols es comptarà amb les PARTS realment existents.
(…)
La pregunta que fas al principi és el plantejament que ens venen i fan els republicans espanyols als valencians perquè no lluitem per ser sobirans i no assolim ser una PART.
Cal que ens preguntem, si el poble valencià (residents de l’actual CV) no assolim ser una PART (l’Estat valencià/la República) entre les PARTS, llavors que serem?
Resposta: els valencians serem el que som ara: RES POLÍTICAMENT!

‘Evolució teòrica de les bases independentistes. Dels plantejaments culturals identitaris als polítics republicans del sobiranisme valencià’

Del capítol V. ‘Evolució teòrica de les bases independentistes. Dels plantejaments culturals identitaris als polítics republicans del sobiranisme valencià’ del llibre ‘Per la República valenciana d’Oriola a Vinaròs’ 2014.

La lectura tardana del llibre País i estat: la qüestió valenciana, d’Alfons Cucó, editat en 1989, va ser tot un descobriment que em va obrir el camí d’allò que calia fer per a eixir de l’atzucac polític en què la interpretació de Nosaltres, els valencians, el llibre del sociòleg i de l’historiador, però no del polític, ens havia dut als valencianistes.
La concepció de la “nació natural” de Prat de la Riba i del seu “nacionalisme integral” i la crítica que fa d’aquesta Antoni Rovira i Virgili, em va portar a concloure que la frase “una llengua, una nació, un estat”, per a aquells valencians que desitgen un Estat valencià i no volen estar supeditats, o inclosos, dins d’un Estat
català, els portaria, seguint el sentit contrari, a la conclusió secessionista següent: una “llengua distinta, ens dóna una nació distinta i, en conseqüència, un Estat distint”; llavors, -pensen ells- separem la llengua catalana de la valenciana per a assolir un Estat valencià.

En el període entre el moment que vaig deixar Esquerra Valenciana (tardor de 2004) i em vaig reincorporar al BLOC (Falles de 2005), va ser el moment de reflexió teòrica d’allò que calia dir i fer.

Vaig voler teoritzar la defensa per damunt de tot de l’Estat valencià, per convicció, però també com a solució per a no arribar a l’aberració d’inventar-nos una llengua. Entenc que com més gent parle valencià, entre ells els catalans, millor. L’Estat valencià hauria de defensar una llengua culta compartida, que caldria negociar amb altres estats sobirans que també la comparteixen amb nosaltres i, per descomptat, no acceptar cap supeditació.

Des de l’ACR Constantí Llombart vam redactar el primer manifest sobiranista valencià republicà que va ser inclòs en la ponència de la qual parlem a continuació.

Conscient que la batalla teòrica calia donar-la a Catalunya –espill on tots els valencians pancatalanistes s’enlluernen– des de l’associació Constantí Llombart vaig redactar una ponència per a ser presentada al Congrés per la Sobirania dels Països Catalans que es va celebrar a finals de febrer de 2005 a Barcelona. Cal dir, per als lectors acatalanistes d’aquest llibre, que la ponència va dirigida a fusterians de pedra picada i, malgrat que la ponència parteix dels seus objectius, tan legítims en les seues derivacions polítiques com qualsevol altra entre nosaltres, l’aportació i conclusió, segons el meu criteri, per a assolir-los era del tot heterodoxa per a ells, com beneficiosa per als nostres objectius sobiranistes valencians.

A continuació transcrivim el document:

Bases teòriques per a desenvolupar una estratègia per a arribar a la unió política dels Països de Llengua Catalana/ Valenciana (PLC/V): Catalunya, País Valencià, Illes Balears i Rosselló.

0. Objectius
La tesi que volem exposar en aquest escrit és que del pensament teòric d’Enric Prat de la Riba (1870-1917) (PR), i de la seua concepció de “nació natural”, que ens porta al seu “nacionalisme integral”, s’han derivat actuacions, o manca d’actuacions, en l’acció política del nacionalisme en els PLC/V que han dificultat, i encara dificulten, la consecució de la seua unió política.

Al mateix temps, volem plantejar una estratègia/proposta per a assolir la independència de l’Estat espanyol i la unió política dels PLC/V en la qual, els diversos territoris que componen els PLC/V, han de sentir-se lliures, perquè la proposta que fem inclou la defensa de la sobirania de cada territori per a decidir la lliure unió. Sense la llibertat de les parts no hi haurà unió política dels PLC/V. Però amb aquesta proposta, de defensa de les sobiranies dels distints territoris dels PLC/V, a més de ser condició necessària per a fer-ne possible la unió, el que fa és qüestionar en primer lloc el subjecte de sobirania imposat per l’Estat espanyol: l’anomenat “pueblo español”; imposició que cal superar prèviament a qualsevol altre plantejament. És en aquest sentit, en el cas valencià, que els partidaris de la unió política dels PLC/V hauríem de ser els més valencianistes, els més ferms defensors de la sobirania valenciana, per a entrar així en conflicte, en conseqüència i en primer lloc, amb l’Estat espanyol. L’objectiu seria, al País Valencià, capgirar la contradicció cap a Madrid, causa de la falta de sobirania dels valencians, però hauria de ser també l’objectiu dels catalans i dels illencs. Aquesta estratègia caldria que fóra acceptada pel conjunt de forces sobiranistes, nacionalistes i independentistes de tots els territoris.

Per a desenvolupar aquestes tesis utilitzarem i exposarem arguments d’Antoni Rovira i Virgili (1882- 1949) (RV), del corrent liberal-democràtic i d’esquerres del catalanisme.

1. Sobre el terme “nació”
En l’estratègia per a la consecució de la unitat política dels PLC/V no trobem escaient utilitzar el terme “nació” per raons que al llarg de l’escrit pensem que quedaran exposades, però, com que és inevitable, a hores d’ara, prescindir-ne, acceptem la definició de “nació” de Pasquale Stanislao Mancini, i que Rovira i Virgili recull en els seus escrits. Per a ells, una nació o una nacionalitat és:

“Una comunitat d’homes, aplegats en vida comuna per la unitat del territori, d’origen de costums i de llengua, tenint consciència d’aquesta comunitat.”

Compartim amb RV la importància que aquest dóna a la consciència de la pròpia personalitat i de la voluntat per mantindre-la fins al punt d’escriure:

“Basta que un poble se senti nació perquè ho sigui. Sentint-s’ho, ho és. I, si cal, ho és, àdhuc contra la Història, i contra la raça, i contra les teories, i contra la geografia i tot.”

[Capítol VI: “Elements de la nació”, del llibre El principi de la nacionalitats.1932]

I amb RV també compartim que quan la consciència existeix, l’afirmació del fet nacional necessita, ultra la consciència (fet intern):

“un factor transcendent, susceptible de manifestació exterior, i aquest és la voluntat.”

Així doncs, per a RV, el concepte de nació comprén dues categories d’elements: els “naturals” o objectius: territori, història, llengua, dret, costums, cultura…, i els “polítics” o subjectius: la consciència i la voluntat.

Quan, en el cas valencià, la consciència de pertànyer a la “nació catalana” és mínima –fins i tot es podria dir el mateix respecte de qui defensa la “nació valenciana”, o pitjor encara, quan l’acceptació en amplis sectors és a “la nació espanyola” i, en conseqüència, manca “la voluntat” de deixar-la–, incidir únicament en els aspectes “naturals” de la nostra catalanitat, i no afrontar o menysprear els “polítics” per a “deixar de ser cada vegada més espanyols” ho considerem una errada que ens ha portat a l’atzucac actual al País Valencià.

2. Les bases teòriques del discurs

2.1. Rovira i Virgili (RV) analitza Prat de la Riba (PR)

Entre el 10 d’abril i el 19 de juny de 1912, RV, escrivia sis articles en la Revista de Catalunya en els quals procedia a una revisió dels fonaments científics i doctrinals del nacionalisme català i que tenien en PR el seu màxim exponent. En el primer, d’aquests sis articles, plantejava:
“Creiem arribada l’ocasió de revisar els fonaments científics del nostre moviment patriòtic, de procedir a la renovació doctrinal del Nacionalisme. En nom d’aquest, corren encara per aquí una pila de monedes falses, de teories ja arraconades per l’estudi dels fets nacionals i socials. I és necessari retirar-les de la circulació. El sentit arcaic que un temps havia tingut el catalanisme, en ésser esbandit venturosament de l’actuació política, s’ha refugiat en el cos de doctrina nacionalista, arca rònega, feixuga i tancada, que cal espanyar i orejar.”

Anys després Rovira i Virgili poliria en La Publicitat (01-08-1923) aquestes afirmacions dient:
“En l’ideari polític de l’autor de La Nacionalitat Catalana (PR) hi ha afirmacions fonamentals que han d’ésser acceptades igualment per tots els patriotes catalans, i d’altres que no sols poden ésser discutides, sinó que avui, davant la dura lliçó dels fets, han d’ésser netament rebutjades.”

I a l’agost de 1928 en La Publicitat, RV resumia el sentit de la seua obra així:
“Per una banda, una correcció del federalisme pimargallià i, per una altra banda, una correcció del positivisme biològic de Prat de la Riba.”

Però cal dir que les “correccions” als dos pensadors no eren, per part de RV, equiparables. Mentre que a Pi i Margall la crítica era una constatació de deficiències o mancances, les crítiques a PR afectaven el moll de les tesis pratianes.

2.2. Crítica de RV al principi “a cada nació un Estat” de PR
Al principi “doctrinal”, el moll de la tesi de PR, del seu “nacionalisme integral”, que diu: “a cada nació un Estat”

RV l’analitza en el primer dels seus articles (Revista de Catalunya, 10.4.1912) i escriu:

“Segons el nacionalisme d’en Prat, s’ha d’unir tot allò que és una mateixa nacionalitat i s’ha de separar federant-ho o no després, tot allò que forma nacionalitats diverses. Aquest és el criteri. El mal està que la seva estricta aplicació és impossible. La realitat, en nombrosos casos, s’hi revoltaria. […] La fórmula “a cada nació un Estat”, tan simple i lògica teòricament, ens duria en la pràctica a solucions desgavellades o inadmissibles […] Fixem-nos, en primer lloc, que per a tot intent de reconstitució de les nacions que respongui a un criteri d’autonomia cal comptar amb els sentiments, amb l’estat d’esperit, amb la voluntat dels pobles. L’essencial és que desaparegui l’opressió de l’unitarisme, el règim de dominadors i dominats.
L’aplegament dels agrupaments humans en tants Estats independents o autònoms com nacionalitats hi hagi és ja un altre aspecte del problema; no és essencial, no porta pressa. Barrejar les dues qüestions equival a complicar-les i dificultar-les greument. Perquè es pot donar el cas —i ineludiblement es donaria— que algunes parts de la nacionalitat natural, per raons múltiples i variades no s’avinguessin a confondre’s en el conjunt de l’Estat únic nacional i volguessin formar un Estat a part, ja sigui amb autonomia federal, ja amb completa independència […]

El criteri pannacionalista no podria triomfar en la pau de la llibertat, sinó que exigiria l’ús dels procediments de coacció i de força emprats pels conqueridors. En nom del nacionalisme, els exèrcits del Kàiser haurien d’envair els cantons suïssos del nord i les terres germàniques d’Àustria […]”

RV, que considerava aquesta fórmula “impracticable”, ens en proposa una altra que entenia com a “menys categòrica, menys precisa, menys rotunda” que la de PR però “molt més pràctica, molt més humana i molt més liberal”, la que ell anomenà “nacionalisme federatiu”.

En el seu quart article, RV hi deia:

“Cada nacionalitat, o cada fragment distint d’una nacionalitat, o cada poble amb voluntat d’ésser lliure (sigui o no sigui una nacionalitat perfectament classificada com a tal), té el dret a constituir un Estat, podent aplegar-se amb altres en la forma que li plagi o que convingui a cada cas.”

2.3 Crítica de RV a la “nació natural” de PR
RV, en constatar la inviabilitat d’aplicar el “nacionalisme integral” de “a cada nació un Estat”, esbrinava l’error teòric que hi havia darrere d’aquesta proposta. Per a RV no era un altre que el concepte de “nació natural” de PR.
“L’error de molts nacionalistes —deia RV en el segon del seus articles—està en creure, com repetidament afirmen, que la naturalesa ja ens dóna fetes les nacionalitats. Error formidable! […] no s’ha de creure que la naturalesa produeixi nacionalitats a la manera com donen flors les plantes. […] la majoria de les vegades els elements naturals no coincideixen, no porten a una solució única, indiscutible.”

I en el capítol VIII: “Els elements naturals i la voluntat”, del llibre El principi de les nacionalitats 1932, RV li diu:
“[…] durant el segle XIX [i fins al XXI afegim nosaltres] ha predominat en certs moviments nacionalistes i en les doctrines que els han sostingut la teoria dita de les nacionalitats naturals. Segons aquesta teoria, la nacionalitat l’ha feta Déu o la natura; no cal sinó reconèixerla i atorgar-li els drets que li pertoquen. Els elements naturals són els únics presos en compte.
La seva feblesa
Formulada així, la teoria de les nacionalitats és falsa. No resisteix el més lleu debat.
[…]
L’error neix de creure que la natura ja ens dóna fetes les nacionalitats […]
Precisament aquells qui volen basar llurs teories en la realitat natural són els qui demostren un més gros
desconeixement d’aquesta realitat […]”

A l’afirmació de PR que, malgrat reconéixer aquesta divergència dels elements dits “naturals”, la dóna per resolta quan PR hi diu:
“[…] La idea de nacionalitat ve a ésser la flor de tota aquesta elaboració científica. Cada un dels grans corrents examinats porta un element; no hem de fer més que agrupar-los en una unitat sistemàtica, i tindrem la fórmula ideològica de la nacionalitat.”

Així de simple i així de senzill. RV, fent referència al llibre La raça eslava, escrit pel professor Lubor Niederler de la Universitat de Praga, contesta a PR en el tercer article d’aquesta manera:
“[…] n’hi ha prou amb llegir les dues-centes pàgines … per a veure lamentablement enfonsada i feta trossos la teoria de les nacions naturals . Un cop d’ull al mapa etnogràfic ja fa trontollar els doctrinarismes i les fórmules ideològiques i pràctiques del vell nacionalisme català. Aqueix mapa, en efecte, ofereix a la vista –i encara només l’ofereix a grosso modo– el mosaic complicadíssim dels pobles del centre i de l’est d’Europa.
Les races i les nacionalitats estan barrejades; llurs límits geogràfics són incerts i borrosos; grans i petites clapes d’unes races i nacionalitats envaeixen i trenquen el territori dels altres. El color torrat d’Eslovàquia, situada al nord de l’imperi austrohongarès, taca amb clapes considerables el territori hongarès, arribant una d’elles fins a tocar, al sud, el color morat de Croàcia i la Sèrbia. Aquest color morat, al seu torn, puja també amb ses clapes cap amunt, i en una bona part de l’Austria-Hongria està marcat amb ratlles que alternen amb el blanc de l’Hongria el qual vol dir que en aquelles regions els serbo-croates i els hongaresos estan barrejats, confosos. L’alternança de ratlles la trobeu en moltes altres bandes del mapa, a dalt i a baix, a la dreta i a l’esquerra. Si el mapa fos més gros i hi estiguessin detallades totes les clapes, puntes i barreges de que l’autor parla en el text del llibre, l’entrellaçament inextricable dels colors ens causaria pampallugues i rodaments de cap.
Ara digueu, davant d’això, que la naturalesa ja ens dona fetes –com sortides d’un motlle– les nacionalitats. I digueu, després, que hi ha d’haver un Estat distint , exclusiu per a cada nació natural!”

2.4 Defensa de la voluntat popular en la construcció de la nació
Però, on Rovira i Virgili se’ns apareix definitivament com el teòric del catalanisme que els partidaris d’uns PLC/V units políticament, lliurement units, i el valencianisme polític necessitem per a no despenjar-nos –per la via dels fets no desitjats i dels “doctrinarismes”, ideològics i “organitzatius” que ens neutralitzen–, del Pi de les Tres Branques, és quan en el seu article cinqué a la Revista de Catalunya (22-05-1912) comença dient:

“Convé remarcar una importantíssima conseqüència de l’anteriorment exposat. És evident que el nacionalisme doctrinari, en vincular el dret de tenir Estat propi, o llibertat autonòmica, en les nacionalitats naturals, l’ha de negar lògicament als grups que no constitueixen una nacionalitat natural, i per tant, a les regions, a les veritables regions, o sigui a les varietats regionals d’una nacionalitat. Així tenim que aquest nacionalisme
és contrari a la plena autonomia de les regions: tot al més, permet a aquestes una més o menys ampla descentralització administrativa. Aquest nacionalisme —oh paradoxa!— és unitari [i “centralista” afegiríem nosaltres]. Sols una terminologia equívoca pot fer compatible el nacionalisme integral i el regionalisme autonomista.”

Caldria recordar sobre això que Prat de la Riba, per bé que rebutgés el qualificatiu de federalista, propugnà una federació de Catalunya amb els altres pobles ibèrics sota un règim que –fidel a la consigna de la Lliga respecte a l’accidentalitat de les formes de govern– tant podia ésser monàrquic com republicà. Fins i tot es pronuncià a favor d’un difús supranacionalisme llatí que anomenà imperialisme (l’entesa de tots els pobles compresos “entre Lisboa i el Roine”). [Tret de GEC]

I quan PR (Prat de la Riba), en La Nacionalitat Catalana, hi escriu:

“Principi elemental de tota classificació és unir el semblant, separar el diferent, i quan hi ha diferents gradacions de semblances i de diferències han de correspondre-hi gradacions de classificació […]”

RV (Rovira i Virgili) li respon en la Revista de Catalunya el 22.5.1912:

“[…] Als pobles no pot imposar-se’ls divisions i classificacions, per científiques que siguin. La voluntat popular i la força de determinades circumstàncies socials, demana un ample marge de llibertat i d’arbitri en l’aplicació de les teories.
Per a delimitar, mitjançant els criteris naturals, les quatre nacionalitats ibèriques susdites tindríem una feina àrdua i nous problemes es plantejarien. Però la dificultat més forta la trobaríem de la voluntat humana. València, Mallorca són Catalunya, jo també ho crec. Més si haguéssim de crear l’Estat català, de segur que, per ara i tant, ni València ni Mallorca voldrien ésser-hi; demanarien cada una formar un Estat particular.
I no hi hauria més remei que avenir-s’hi. Al cap i a l’últim, per a formar part veritablement d’una nacionalitat, no hi ha prou amb ésser-ne; cal sentir-se’n, i que el sentiment de la nacionalitat engendri el voler o el consentiment de formar-ne part; els mallorquins i els valencians, sobretot per la llengua, són catalans; però no se’n senten i no admeten gaire la unitat pancatalana.
Una cosa semblant succeiria, probablement, amb Aragó, o amb Extremadura, o amb Andalusia respecte a Castella […] De manera que, si es fes la federació ibèrica, no tindríem els quatre Estats, sinó sis, o vuit, o deu, encara que no arribéssim als tretze o catorze del vell federalisme espanyol. I així veuríem una altra vegada el cas d’una pluralitat d’Estats d’una nacionalitat mateixa, pluralitat que representa el fracàs de la teoria nacionalista integral.
Aquest és el cas de tots, absolutament de tots els Estats federals. En Prat de la Riba esmenta els casos de l’Alemanya i els Estats Units, decantant-se a creure que la federació d’Estats diferents d’una mateixa nacionalitat és un pont o una bastida per anar a la unió nacionalista. Això serà més o menys cert; però es pot admetre com a hipòtesi. Ara bé: aquest pont, aquesta bastida dels Estats Units i de la Confederació
germànica, per què no podem aplicar-los, en la federació espanyola o en la ibèrica, a les diverses nacionalitats peninsulars? “

Però RV colla més la defensa de la “voluntat” popular davant la “natura” quan, en el capítol VIII: “Els elements naturals i la voluntat” del llibre El principi de les nacionalitats de 1932, hi diu:

“Pot succeir, però, que la voluntat d’un poble es manifesti en un sentit innegablement contrari a les raons ètniques, lingüístiques, històriques, etc. Ah!, és que aquell poble no tindrà amor a la seua personalitat, o bé que dins la seva ànima s’ha fet una vida nova, deslligada de les velles rels de la natura; cosa aquesta, que al capdavall no és impossible.
En cas de conflicte entre la natura i la voluntat, el nostre nacionalisme i sobre tot el nostre liberalisme ens posen, sense vacil·lacions, al costat de la voluntat humana.”

I tot seguit RV cita el professor italià Eduardo Cimbali quan escriu en Della necessita di un nuovo Diritto internazionale conforme allo spirito dei nuovi tempi e della vera civiltà. Roma.1904:

“La teoria de la nacionalitat –escriu Cimbali– , que sota les aparences de llibertat i de progrés sol amagar un pur dret de conquesta ha d’ésser rebutjada. L’única manera legítima de constituir-se els Estats és la voluntat dels pobles que els componen. Si la voluntat i la nacionalitat concorden, perfectament; si no, ha de prevaler la voluntat.”

I, a continuació, RV, després d’aquesta cita de Cimbali, afegeix:
“I això no lesiona pas el principi nacionalista. El poble que no estima la seva personalitat, que no té l’anhel de reivindicar-la, que té apagada la flama de l’ideal nacional, és, per al nacionalisme, un cos sense vida. El nacionalisme afirma el dret dels pobles vius i desperts i deixa de banda els pobles morts i catalèptics.
Cal advertir, però, que ni la catalèpsia ni la mort són sempre definitives en els pobles.
Els pobles morts poden ressuscitar; els pobles adormits poden despertar-se. En el moment de ressuscitar i despertar-se comença el dret nacional dels pobles. Els pobles morts i els dorments no tenen aquest dret […]”

I RV en trau aquesta conseqüència:

“[…] No podem dir que un Estat nacional té dret a annexionar-se una regió o comarca de la seva mateixa nacionalitat. El principi ha d’ésser considerat des d’un altre punt de mira, i la seva fórmula ha de girar-se així: un país, una comarca, una regió, tenen dret a unir-se a l’Estat de la seva nacionalitat si aquest s’hi avé […]”

Pensem que cal concloure aquest punt dient que l’obra, ideològica i política, d’Antoni Rovira i Virgili va estar allunyada d’un tancament dogmàtic i, recollint les seues paraules en 1931, del seu llibre Catalunya i la República, acabem:

“He format les meves idees en la reflexió i l’estudi, i les he corregides davant la realitat i la història […] Jo crec que els idearis polítics han d’estar subjectes al treball d’assimilació i desassimilació, que és el senyal de les coses vives.”

(…)
(…)
i continue amb la proposta per al PV de l’ACR.
Des de l’ACR Constantí Llombart vam redactar el primer manifest sobiranista valencià republicà que va ser inclòs en la ponència de la qual parlem a continuació…

 

El que no conta l’exposició sobre el tramvia a l’estació del metro a Benimaclet de FGV. La batalla contra l’administració del PSOE per llevar el trenet de Benimaclet, crònica històrica de gener a maig de 1988.

A l’estació del metro de FGV de Benimaclet hi ha una exposició sobre la història del trenet i la seua transformació en tramvia… ANNA notícies completa allò que pel que es veu s’han oblidat de posar…La batalla contra l’administració del PSOE per llevar el trenet de Benimaclet, crònica històrica de gener a maig de 1988.

Dissabte, 16 de gener de 1988
Unitat d’Esquerres de Benimaclet (UEB) ha convidat al veïnat al recorregut que les regidores d’EU-UPV, Carme Arjona i Empar Ferrando, realitzen pel barri. Es denúncia la situació del trenet: morts i carrers tallats. L’agrupació del PCPV-PCE de Benimaclet boicoteja la visita de les regidores.

Dilluns, 18 de gener
Mort arrossegada pel trenet, a l’altura del carrer Dolores Marqués, l’estudiant valenciana de 23 anys, d’origen libanès, SAHERA ABDUL RAHMAN SALEH.

Dimarts, 19 de gener
El col•lectiu UEB reunit per la vesprada en el Café Comercial del carrer Baró de San Petrillo, proposa a falta de solucions des de 1976, tallar el pas del trenet. Es decideix passar la proposta a l’AVV.

Dijous, 21 de gener

Plantejat el tema a l’AVV, es decideix, per 6 vots a favor i 5 en contra, impedir el pas del trenet el dissabte 30 de gener. El PCPV-PCE local es posiciona en contra.

Dilluns 25 de gener
Es reparteixen pamflets i es passa megafonia pel barri convocant a les vies el dissabte 30 de gener.

Dimarts, 26 de gener

Carme Arjona proposa un acord a la comissió d’urbanisme de l’Ajuntament.

Dissabte, 30 de gener
Primer tall de les vies. La policia no intervé. Els allí reunits, constituïts en Assemblea, decideixen concentrar-se a les vies tots els dissabtes a les 12.00 del migdia, durant una hora.

Dijous, 4 de febrer
Davant els fets, l’AVV assumeix les accions.

Dissabte, 6 de febrer
Segon tall de les vies. Acudeixen les regidores d’EU-UPV.

Dimarts, 9 de febrer
Enviament de telegrames a José M. Del Rivero de FGV, a Rafael Blasco conseller de la COPUT (PSOE), a l’alcalde Ricard Pérez Casado (PSOE) i als grups EU-UPV, CDS, AP i UV de l’Ajuntament de València, amb el següent text:

“Dissabte, dia 13 a les 12.00 carrer Emilio Baró al costat de les vies de FGV, esperem la seua presència per a donar solucions a situació tercermundista en Benimaclet.
Garantim respecte i megafonia per a ser escoltat.
Signen: Els veïns afectats.”

Dimecres, 10 de febrer
UEB fa una crida al veïnat per acudir a les vies el dissabte.

Dissabte, 13 de febrer
Tercer tall de les vies. Acudeixen les regidores d’EU-UPV i Tàrsilo Piles d’UV.

Dissabte, 20 de febrer
Quart tall de les vies a les 12.00 durant una hora. Per la vesprada i nit celebració del Carnestoltes. Els dies anterior membres de l’AVV havien tapat amb cartells dels carnestoltes els cartells convocant a les vies del trenet. Amb una polaroide es fan fotos dels fets que són denunciats en la reunió de la Unitat d’Esquerres de Benimaclet.

Dijous, 25 de febrer
S’acudeix a la Federació d’AAVV sol•licitant ajuda i perquè es generalitze el problema, aprofitant les mobilitzacions per les al•legacions al PGOU.

Dissabte, 27 de febrer
Cinquè tall de les vies. Com tots els dissabtes els viatgers descendeixen del tren i prenen un altre a l’altre costat del tall de les vies.

Dijous, 3 de març
La Junta Directiva de l’AVV pren la decisió de crear la comissió del trenet.

Dissabte, 5 de març
Sisè tall de les vies. El veïnat continua tallant les vies a falta d’una resposta de l’administració. La única autoritat que es dona per al•ludida és el Governador Civil, el socialista Eugenio Burriel (PSOE)l que envia puntualment a la policia.

Dilluns, 7 de març

El membre de la Federació de Veïns Domingo Laborda, promou reunions en la Junta de Districte, per a “canalitzar” la protesta del trenet.

Dissabte, 12 de març
Setè tall del trenet al creuament dels carrers d’Emili Baró amb Dr.Vicent Zaragozà.

Divendres, 18 de març
Falles i Setmana Santa. L’Assemblea dels veïns que els dissabtes tallen les vies, es reuneixen a la Parròquia de San Lorenzo del carrer Albocàsser, on es desconvoquen els talls dels dissabtes. Per la seua banda, Domingo Laborda porta una comissió a parlar a la COPUT. Es donen per finalitzades de moment les accions sense haver obtingut cap resultat.

Dimecres, 6 d’abril

A les 11.00 es arrossegat pel trenet el xiquet de 9 anys, José Pérez, fill del propietari de Toldos Pérez.
A les 12.00 el veïnat que tallava la via els dissabtes, ara de manera espontània es tiren a la via, sumant-se més veïns. Es decideix convocar a les 17.00.
A les 17.00, nou tall del trenet. L’Assemblea de veïns que talla la via, decideix fer-ho tots els dies a les 17.00
Els sectors de l’AVV oposats a les mobilitzacions ara, davant dels esdeveniments, les volen controlar i aparèixer davant dels mitjans.

Dijous, 7 d’abril
A les 17.00 es talla la via i els carrers per tres punts: per Emilio Baró, per Cuenca Tramoyeres i per Primado Reig.
En la mateixa via, contradiccions al si de l’AVV, la direcció de la qual es veu totalment desbordada i no aconsegueix neutralitzar la mobilització.

Divendres, 8 d’abril
A les 17.00 es tornen a repetir els talls als mateixos carrers. Reunió en la seu del PCPV-PCE del carrer Rector Zaragozà, presidida per Àngel Guardia amb la ordre de la direcció del partit perquè els membres del PCPV-PCE no participen en els talls del tren.

Dissabte 9, diumenge 10 i dilluns 11 d’abril,
Talls espontanis.
L’AVV convoca concentració per al dimecres dia 13 d’abril

Dimarts, 12 d’abril
Per a preparar la concentració del dia següent, reunió a l’AVV.

Dimecres, 13 d’abril
MORT EL XIQUET PEPITO PÉREZ.
A la concentració acudeixen molts veïns. Els concentrats decideixen anar en manifestació a casa de l’alcalde de València, Ricard Pérez Casado, que viu en els adossats construïts per Gil Terrón, al final del carrer Dolores Marqués. Des de l’interior de la casa es filma als manifestants i posteriorment fan el passe de la pel•lícula a les regidores d’EU-UPV.

Dijous, 14 d’abril
A les 16.00 es soterra el xiquet. Els pares, pel seu compte, agafant les flors del cementiri i les depositen en les vies, en el lloc de l’accident. El veïnat continua tallant les vies.

Divendres, dissabte i diumenge, 15, 16 i 17 d’abril
Els veïns i les veïnes fan torns per a tallar la via.

Dilluns, 18 d’abril
Paula, Silvia i Manoli, tres dones de les més combatives i significatives que tallen la via són portades per Manolo Caramelo, president de l’Avv, i per l’antiga propietària de la llibreria La Traca, a visitar el Governador Civil Eugenio Burriel (PSOE). Aquest amenaça a les veïnes amb detencions i multes de més d’un milió de pessetes o presó substitutòria —perquè ningú es faria càrrec—, si no deixen les vies i, les diu, que seria de lamentar que els xiquets patiren la càrrega de la policia i que els homes que allí estaven eren uns covards que s’escudaven en les dones, etc.
Mentre, a la via, un tinent de la policia pregunta als manifestants si eren de l’AVV, la qual ja havia ja fet públic que no donava suport a la mobilització.

Dimarts, 19 d’abril
Davant de les amenaces repressives de l’administració del PSOE i de les públiques renúncies i col·laboració amb ella de la direcció de l’AVV i del PCPV-PCE , els veïns i les veïnes decideixen en la mateixa via desconvocar les accions i llegiren el següent comunicat:

“La Asamblea de vecinos que corta el tránsito de los Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana a la altura de la calle Emilio Baró, —formada en parte por familiares y amigos de la víctimas del trenet, vecinos de la calle Dolores Marqués y adyacentes, y en general por personas cuya dignidad de ciudadanos no quieren que siga siendo pisoteada, socios la mayoria de la Asociación de Vecinos de Benimaclet—, es algo efimero y no tiene vocación de perpetuarse.
La razón de su existencia ha sido la convicción profunda de que sin una presión constante, la administración hará oidos sordos, una vez más, a las peticiones que desde 1974 Benimaclet está demandando.
Este grupo de vecinos piensa que la presión en la calle, combinada con la presión en las instituciones, a través de la oposición, tanto en el Ayuntamiento como en el Parlament Valencià, y muy en segundo término las visitas a los despachos enmoquetados de las autoridades, por parte de los vecinos, es la única forma de avanzar seriamente hacia la consecución de nuestro objetivo que es LA TRANSFORMACIÓN DEL TRENET EN OTRO SERVICIO PÚBLICO MÀS SEGURO Y QUE PERMITA LA TOTAL APERTURA Y URBANIZACIÓN DE LAS CALLES QUE ATRAVIESA Y LA TRANSFORMACIÓN DE LA CALLE DOCTOR VICENTE ZARAGOZÀ EN UNA ALAMEDA PEATONAL.
Las amenazas e intimidacionesque que se han realizado a través del señor Burriel, —única autoridad que por lo visto no tiene problemas de agenda para llamar a su despacho a los vecinos— nos dan una idea del talante de esta administración.
Las palabras del señor Burriel manifestando que seria lamentable que la actuación de la policía pudiera afectar a los niños que vienen acompañados de sus padres, hechas a las tres mujeres, junto a los dos miembros de la Junta Directiva de la AVV —que hicieron de intermediarios entre el gobernador civil y las representantes de la Asamblea— junto a las amenazas de condena de cárcel y la inhibición por parte de la directiva de la AVV ante cualquier represalia, han hecho ciertamente mella en la mayoria de los manifestantes.
Pensamos que ahora, más que nunca, es necesaria la superación de discrepancias y salvar el movimiento iniciado, que no debe tener más vehículo natural, a pesar de todo, que la Asociación de Vecinos de Benimaclet.”

Però ja era tard. En acabar de llegir aquest escrit, Burriel amb les mans lliures i amb tots els certificats, va donar ordre de detenció. Calia omplir tots els cotxes de la policia i ho feren amb la detenció de catorze persones que van ser traslladades a les dependències policials de Gran Via Ferran el Catòlic, on van ser fitxades, fotografiades i agafades les seues empremtes digitals.

Ells si podien incomplir drets: al treball, a la salut, a uns habitatges dignes, etc.
Els veïns no podien incomplir el dret a deixar circular lliurement a un trenet que matava, dividia i degradava un barri.
Dimecres, 20 d’abril
Amb les mans encara tacades de la tinta en que els havien pres les empremtes digitals el dia anterior al costat dels calabossos, Paula, Víctor, Abelard i d’altres transmetien aquesta brutícia al Alcalde Ricard Pérez Casado que els rebia a l’Ajuntament amb un somriure en la boca…

Dijous, 12 de maig
A les 20.00 al Centre Instructiu Musical de Benimaclet, la Junta Directiva de l’AVV anunciava la vinguda del Conseller de la COPUT l’inefable Rafael Blasco, de la Federació d’AAVV i d’un representant de l’Ajuntament.

Entre el públic corrien aquest versos:

El dia dotze al Musical
en estar tot pacificat, vingueren les autoritats.
Després que els dirigents locals
Ficaren dins de casa a tot el veïnat.

Diuen que l’alternativa al trenet
un tramvia d’Amsterdam, és.
I que per fer-lo més guapet
ens el pintaran de colorets.

El poble de Benimaclet,
familiars de víctimes del trenet
i veïns de Dolores Marqués
diuen que les vies per a ells!

A la gent lluitadora, que tallava la via,
demanant solucions,
Burriel, el governador,
els envià la policia,
produint-se catorze detencions.

A pesar de la repressió i de tot tipus de pressions,
dirigents tots, feu atenció
a allò que el poble demana i crida:
que Dr.Vicente Zaragozà albereda peatonal siga,
que el trenet soterrat estiga ,
que els carrers que creua tinguen eixida
i que les vies, a la fi, se les fiquen en la figa.

TOTS EL DIA DOTZE AL MUSICAL
ANIREM, DE LA MÀ DE CARAMELO,
A ESCOLLIR, DEL TRAMVIA, EL COLOR.
ESPEREM QUE NO SIGA BLAVERO.

 

Mitjà per la República Valenciana