Bones festes! Valencianes i republicanes! Llibertat presos polítics!!!
Arxiu mensual: desembre de 2019
Iratxe Garcia, la ‘sociata espanyola’ que va udolar i llençà papers a terra, amb ràbia i impotència, davant la decisió del socialista Sassoli per acceptar Puigdemont i Comin com a eurodiputats.
“La negociadora espanyola cridava i va tirar els papers a terra, amb ràbia”
El diari francès Libération descriu els moments previs a l’acreditació de Carles Puigdemont i Toni Comin quan els espanyols “van perdre els nervis”
El diari parisenc Libération ha reconstruit, minuciosament, la pressió -al límit- que van aplicar els representants de Madrid per evitar, in extremis, que Carles Puigdemont i Toni Comin fossin acreditats a l’Europarlament. Els fets es desencadenen un cop coneguda la sentència del Tribunal de Luxemburg. El corresponsal a Brussel·les del diari francès explica -en una crònica titulada “Crisi de nervis espanyola a Estrasburg”- que “una part de l’administració del Parlament Europeu, infiltrada per funcionaris espanyols a les ordres de Madrid, igual que a la Comissió, exigeix que la qüestió sigui d’entrada llargament, molt llargament estudiada pel servei jurídic abans de prendre posició i d’apllicar-se. No és pas perquè sí que el Parlament i la Comissió han donat suport a Espanya davant del Tribunal”.
Però la cosa es torça per als interessos espanyols. En realitat, la decisió de Luxemburg és una bona notícia per a l’Europarlament, que s’allibera de les possibles arbitrarietats dels estats, com és el cas del jurament a la Constitució espanyola. Així ho enten David Sassoli, president de la cambra. Aleshores la presidenta del Grup Socialista, l’espanyola Iratxe García, exigeix una reunió amb Sassoli. “Quan comprèn que Sassoli no canviarà de parer“, continua la crònica de Libération, “García perd el control dels seus nervis i es posa a udolar“. Segons el diari, García crida, literalment, “Tu no pots fer això a Espanya, te n’adones del que vas a fer?“. Acte seguit, el moment culminant: “…rabiosa, llança els dossiers a terra. Sassoli, gens alterat per la violència de l’espanyola, no cedeix“.
Libération descriu el naufragi espanyol, que també va fracassar immediatament després quan va intentar impedir la fotografia de Puigdemont i Comin dins de l’hemicicle del Parlament. En definitiva, crits, ràbia, actituds violentes… i derrota.
El senyal que reivindica el País Valencià, lliure i sobirà, l’Estat valencià i la República Valenciana
Amb la sentència d’avui es reforça la ciutadania europea per damunt de la dels Estats. Hui 19 desembre 2019 toca això…
Amb la sentència d’avui es reforça la ciutadania europea per damunt de la dels Estats. DOCUMENT DE LA SENTÈNCIA EUROPEA
Puigdemont, Junqueras, Comin… han d’entrar al Parlament Europeu ja!!! Solidaritat amb Quim Torra!!! Llibertat presos polítics i retorn dels exiliats!!!
DOCUMENT DE LA SENTÈNCIA EUROPEA
En les darreres hores hem estat testimonis de dues maneres de funcionar de la justícia.
Per una banda, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) ha dictat que l’exvicepresident de la Generalitat i president d’ERC, Oriol Junqueras, hauria hagut de ser reconegut eurodiputat des de la proclamació oficial dels resultats de les eleccions al Parlament Europeu del passat mes de maig i gaudir “des d’aquell mateix moment” d’immunitat. Fins al moment, s’han vulnerat els seus drets polítics i fonamentals.
Entenem que aquesta sentència també afecta directament a la situació del President Carles Puigdemont i del conseller Toni Comín perquè, igual que Oriol Junqueras, van ser elegits eurodiputats el 26 de maig i els seus drets també han estat vulnerats.
Sempre hem cregut que la justícia europea donaria la raó a la democràcia, als drets civils i a la llibertat.
Estem convençuts que aquesta sentència és un primer pas. Confiem que allà on el sistema judicial funciona els nostres arguments i les nostres raons, seran escoltats.
El Partit Demòcrata no pararà fins aconseguir l’alliberament de tots els presos polítics i exiliats. Podem guanyar i guanyarem. Aquesta és una missió que demana temps i esforços però persistirem i guanyarem.
Per altra banda, durant les darreres hores hem estat testimonis d’una altra manera de fer justícia o, en aquest cas, de fer injustícia. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha condemnat el President de la Generalitat, Quim Torra, a un any i mig d’inhabilitació per un delicte de desobediència en mantenir la pancarta per la llibertat dels presos i el llaç groc, malgrat l’ordre de la Junta Electoral Central (JEC).
Recordem que el President Torra va ser jutjat el 18 de novembre per tres magistrats del TSJC per un delicte de desobediència a l’ordre de la JEC, que va dictar que havia de retirar els símbols en període electoral per mantenir la neutralitat. El President de la Generalitat va desobeir perquè no volia complir una “ordre il·legal”. Però això no ha preocupat ni ha fet pensar a la justícia espanyola, que ha decidit actuar amb ànim de revenja, amb esperit de càstig exemplar.
Així no es pot tractar a la Generalitat de Catalunya ni al seu president, ni al Parlament de Catalunya que l’ha escollit, ni molt menys al poble de Catalunya que és qui vota i configura el Parlament.
De nou, aquesta voluntat d’usar la justícia com a braç executor d’una política covarda de laminació de qui no pensa com tu, ens demostra que és més important que mai el diàleg. Però un diàleg franc, sense limitacions, i que pugui ser real i realista.
L’Estat espanyol no pot atenallar ni segrestar la voluntat dels catalans. I contra aquesta estratègia irresponsable i obsessiva sempre trobarà davant el Partit Demòcrata. Donem tot el suport al President Torra, com li donem tot el suport al President Puigdemont i a la resta d’exiliats i de presos polítics. Això no s’acaba aquí, i farem el què convingui, quan i on convingui per sortir d’aquesta situació de paràlisi política i de vulneració de drets civils, polítics i socials.
Laura Borràs ferma i segura…
Els republicans catalans necessiten una Nicola Sturgeon!!! L’exemple escocès per Agustí Colomines
L’exemple escocès
Agustí Colomines
Barcelona. Dilluns, 16 de desembre de 2019
La victòria de l’SNP a Escòcia ha estat aclaparadora. Fins i tot ho destaquen els unionistes acèrrims, els que a Catalunya neguen que un 42,5% de suport a l’independentisme sigui suficient per reclamar la celebració d’un referèndum plenament acordat. La sensació de victòria independentista i de desfeta de l’unionisme escocès no és tant pel percentatge assolit (45%) com pel fet que dels 59 escons en disputa, l’SNP n’ha guanyat 48. Els 23 diputats independentistes catalans —davant els 18 unionistes— estan repartits entre tres partits, que no s’entenen gairebé mai, i per tant transmeten pessimisme més que no pas optimisme. Suposo que a Escòcia deu haver-hi electors independentistes de dreta, de centre i d’esquerra, però tenen una altra manera d’organitzar-se i d’encarar la relació amb la metròpoli. ERC sempre ha fet fàstics del que Rufián anomena despectivament espai “convergent”, però no diu res dels seus amics democratacristians (sortits tots del partit de Duran i Lleida) que ocupen escó al Parlament i al Congrés, integrats a ERC, i que són tan de dretes o més, posem per cas, que Marta Pascal. La CUP d’ordre, com es feien dir, ara està atrapada en la teranyina d’una ERC que fa marxa enrere a tota velocitat. Pel que sembla, Joan Tardà està més disposat a entendre’s amb Miquel Iceta que amb Toni Castellà i, no cal dir, amb Carles Puigdemont.
Els polítics catalans són especialment maldestres. Escòcia no està en millors condicions que Catalunya per assolir la independència, però té un full de ruta més clar i, sobretot, menys frívol que el català. M’escandalitzen les declaracions de l’antiga presidenta del Parlament —i lamento dir-ho, perquè està empresonada injustament— sobre la greu equivocació que van cometre. Dir que no s’imaginava que l’Estat respondria com va respondre em sembla, sincerament, naïf. Servidor, que era un simple director general, sabia perfectament quin pa s’hi donava. I, a més, ho vaig advertir. M’atreveixo a qualificar el que ha declarat Carme Forcadell perquè s’ha deixat entrevistar per parlar de política, d’abans i d’ara. Estar empresonada no li dona la raó. Ella té un punt de vista i si ara diu que es va equivocar quan era presidenta de l’ANC, i com a militant d’ERC, nosaltres tenim dret a respondre-li que uns quants ja van escriure en el seu moment que s’equivocava. Caminar de pressa pot provocar que et trenquis el fèmur. Tota una generació de dirigents republicans està inhabilitada per atrevir-se a suggerir quin camí cal seguir.
Escòcia no està en millors condicions que Catalunya per assolir la independència, però té un full de ruta més clar i, sobretot, menys frívol que el català
El gran problema de l’independentisme català és que vol i dol. No s’atreveix a fer segons què condicionat per la por a la repressió —de la qual es veu que ara són conscients— i així no es poden prendre decisions polítiques. Aquesta setmana comença una nova batalla legal per determinar l’estatus legal dels tres eurodiputats electes als quals Espanya —i la UE— nega la condició d’aforats. Avui s’enceta la vista sobre l’euroordre de Llarena per detenir i extradir el president Carles Puigdemont i els consellers Toni Comín i Lluís Puig i dijous se sabrà la decisió del TJUE sobre la immunitat d’Oriol Junqueras. No cal dir que una resolució favorable als interessos dels dirigents independentistes seria una gran victòria, personal i política. La justícia espanyola ha estat tan arbitrària, que la justícia belga i l’alt tribunal de la UE poden rebregar Espanya i provocar així un canvi polític radical, sobretot a l’exili.
Però les victòries legals no poden substituir la política. I això és el que troba a faltar la gent. Ho he escrit i ho torno a repetir: el debat sobre investir o no Pedro Sánchez està plantejat en termes espanyols i no pas catalans. Sembla l’operació de salvar el soldat Ryan. Escolto Tardà argumentar per què cal fer-ho, per què cal investir Sánchez, i no l’entenc. Em fa l’efecte d’estar escoltant els dirigents d’ERC dels anys trenta, els quals, entossudits a combatre la CEDA, es van aliar amb el PSOE de Largo Caballero i el 1934 van provocar una crisi de campionat. Si el que propugna Tardà és que cal bastir ponts amb els socialistes, llavors per què es queixa que Junts per Catalunya hagi pactat amb el PSC governar la Diputació de Barcelona? ¿Vostès s’adonen que res de tot això té a veure amb el procés independentista? El 13 de setembre passat es va commemorar el desè aniversari de la consulta d’Arenys de Munt sobre la independència, una fita històrica que va desencadenar una allau de consultes populars arreu de Catalunya. Llavors l’independentisme electoralment era minoritari, sobretot perquè CiU encara no hi apostava. Al cap de 10 anys l’independentisme ha assolit el 42,5%. Qualsevol bon polític estaria més preocupat per no desinflar aquest suport independentista que per apuntalar l’enemic. Potser és que l’independentisme necessita una dirigent com Nicola Sturgeon que sàpiga superar les rancúnies i les misèries de la política catalana.
España no té solució…Reflexions sobre Espanya, gènesi i futur per Víctor Baeta (RV/PVE)
Reflexions sobre Espanya, gènesi i futur per Víctor Baeta (RV/PVE)
- España és el nom en que va esdevindre finalment el projecte imperial, hui en fase terminal, de les oligarquies lligades a la monarquia hispànica austro-borbònica, que amb la derrota dels Comuneros de Castella en 1520 varen escollir a la Nació castellana com a la seua metròpoli; projecte imperial que els republicans espanyols també han fet seu.
- Com el κατέχον paulí que deté la vinguda de l’anticrist, l’existència de l’Imperi deté la desaparició d’Espanya. Espanya subsistirà mentre es mantinga el seu Imperi. Eliminat definitivament l’Imperi, Espanya desapareixerà.
- Com tot imperi, Espanya ha tingut i encara té colònies.
- Els territoris de l’antiga Corona d’Aragó van ser incorporats manu militari com a colònies a l’Imperi, per el “justo derecho de conquista”, base jurídica dels Decrets borbònics de Nova Planta de 1707 (per als Regnes d’Aragó i de València), de 1715 (per al Principat de Catalunya) i de 1716 (per al Regne de Mallorca).
- En l’actual fase terminal d’aquest Imperi, despreses ja les colònies d’ultramar, només resten com a colònies els territoris de l’Antiga Corona d’Aragó i els enclavaments africans de les Illes Canàries i les ciutats marroquines de Ceuta i Melilla. La relació d’Espanya amb Navarra i País Basc és ambigua i basada en un pretés pacte. La resta de territoris, com Castellà o Andalusia, estan prou alienats amb l’idea d’Espanya, per haver estat utilitzats, per les oligarquies de l’Imperi, com a base identitària ‘nacional’ per a la metròpoli.
- Actualment les colònies, segons la darrera constitució estan regulades per LOE’s (Lleis Orgàniques Espanyoles) i reben el nom d’autonomies.
- A partir de 1812 les oligarquies de la monarquia hispànica van batejar l’Imperi amb el nom de ‘Nació espanyola’ i comencen a construir-li una identitat ‘nacional’.
- La primera aparició i definició de ‘Nació espanyola’ apareix en la Constitució de 1812 com:
Artículo 1: La Nación Española és la reunió de todos los Españoles de ambos Hemisferios (sic).
Definició que lliga la Nació espanyola a la idea d’Imperi
- En conseqüència, la Nació espanyola subsistirà mentre sobrevisca l’Imperi (κατέχον) que van forjar els sobirans (reis, oligarquies o parlaments) que van triar Castella com a metròpoli del seu imperi.
- La Nació espanyola o Espanya, des de la seua primera aparició política en la Constitució de 1812 fins a l’actual Constitució del 78 i totes les constitucions aparegudes fins ara, inclosa la constitució republicana de 1931, en totes elles, només es reconeix un subjecte de sobirania: el ‘pueblo español’, eufemisme per anomenar els súbdits de l’Imperi.
- Españoles (no confondre amb castellans, catalans, andalusos, bascs, asturians, etc.) són les persones que voluntàriament –amb emoció o indiferència– s’adscriuen a la Nación española o Reino de España o ‘pueblo español’ o España o Estado español, un Estat que predica o intenta construir, no sense dificultats, una ‘identidad nacional española’. La resta de persones d’aquest Estat ho són per imperatiu legal.
- Els fonaments de l’actual Constitució tenen el seu origen en el Comunicat de guerra d’1 d’abril de 1939 que certifica la derrota de la II República espanyola i en la concatenació de lleis que li van seguir, entre elles:
– Llei de 7 de juny de 1947 per la qual Franco restaura la monarquia;
– Llei de 22 de juliol de 1969 per la qual es designa a Juan Carlos com a successor del Dictador i finalment
– L’engul-la per a ratificar tot això va ser la Constitució de 1978, que ha sobreviscut fins ara pel CONSENS dels qui la van pactar i que ara està en fallida per haver trencat els republicans independentistes catalans aqueix pacte i consens.
13. Els republicans dins el Regne d’Espanya plantegen diverses propostes polítiques republicanes; una de facto i la resta testimonials.
14. La de facto: l’assumpció de la República Catalana, perquè existeix un mandat de la població catalana, amb una majoria parlamentària de diputats que portaven explicita la reivindicació del nou Estat català republicà en el seu programa.
15. Entre les propostes testimonials (per no comptar en els seus parlaments amb formacions que en el seu programa reivindiquen que en ser majoria proclamen el nou Estat republicà) tenim:
– la recuperació de la legitimitat de la II República espanyola,
– l’assumpció d’una nova III República federal espanyola,
– la reivindicació de la República Valenciana.
– la reivindicació de la República Basca.
– la reivindicació pre-política de la República Federal dels PPCC.
16. Qualsevol d’elles, entenem, han de ser aconseguides pel triomf democràtic d’àmplies majories que, en els parlaments respectius, restituïsca o proclame el nou estat o estats republicans.
17. Les organitzacions republicanes estatals, supediten el seu republicanisme al nacionalisme espanyol borbònic de la Nació espanyola i al seu únic subjecte de sobirania el pueblo español. És un republicanisme hereu dels decrets borbònics de Nova Planta contra la Corona d’Aragó i de la derrota comunera castellana en 1520.
18. Dels republicans , els valencians rebem ‘teòriques’ ofertes FEDERALS:
– de republicans espanyols (República Federal espanyola) i
– de republicans catalans (República Federal de PPCC).
19. Als que fan aquestes ofertes els diem: un veritable PACTE FEDERAL, per a no ser una estafa, precisa de dos condicions bàsiques.
– La existència PRÈVIA de les PARTS (Estats/Repúbliques), lliures i sobiranes.
– La IGUALTAT de les PARTS, per a poder negociar de tu a tu entre elles.
20. Llavors als republicans que ens ofereixen distints pactes federals als valencians els diem que hauran, si no ens volen estafar, de reivindicar PRÈVIAMENT l’Estat Valencià, la República Valenciana, lliure i sobirana, perquè sense la PART PRÈVIA el pacte federal que se’ns propugna és una estafa.
21. El pacte federal es construeix des de les PARTS, des dels Estats/Repúbliques, lliures i sobiranes. Un ‘pacte federal’ atorgat des de la metròpoli de l’Imperi, encara que en façana republicana, és una estafa per a perllongar l’Imperi i les colònies.
22. El reconeixement del dret d’autodeterminació, per part dels que oferixen el ‘pacte federal atorgat’ és el millor antídot per frenar la construcció de les PARTS, lliures i sobiranes.
23. L’autodeterminació s’exerceix, no s’atorga.
24. Sense majories sobiranistes/independentistes en els parlaments respectius no es pot construir cap Federació. L’existència de les parts, lliures i sobiranes, han de ser prèvies a la Federació.
25. Federació o Confederació per a nosaltres té el mateix significat. O sols ens aprofita el de Confederació. El pacte federal si no és confederal és una estafa.
26. El projecte polític dels territoris de llengua catalana, anomenats Països Catalans, no és necessàriament independentista.
27. Per als fusterians (partidaris de la unió dels territoris de parla catalana) la reivindicació de la República Catalana o de la República Valenciana no deixen de ser ‘collonades’ que trenquen la Nació catalana que va teoritzar Fuster.
28. Són ‘collonades’ perquè l’actual procés sobiranista català –i l’incipient valencià també–, el d’ara i el de sempre (Macià), dinamita aquesta estratègia unitarista, trencant la nació ideada per Fuster
29. Per als fusterians, la seua Nació , de Salses a Guardamar, la volen unida i abans la volen reconeguda dins d’Espanya (l’altra possible) que trencada. La Nació catalana (de Salses a Guardamar) abans dins d’Espanya que trencada.
30. D’ací l’aliança, en els territoris de parla catalana, dels fusterians amb l’esquerra espanyola que els promet secundar i defensar el seu ideal d’unitat dels PPCC en una altra Espanya possible.
31. Ambdós comparteixen el model dels Habsburg o el soviètic que garanteix l’existència de les nacions però sempre sense trencar l’estat-imperial.
32. Per a RV/PVE, la nostra lleialtat és envers el poble valencià, nosaltres reivindiquem la sobirania (que és el mateix que la independència) dels valencians, per a poder fer o desfer, per a poder acceptar o rebutjar, per a poder ‘ANAR’ allà on ens convinga, però també, per a poder ‘TORNAR’ d’on no vullguem estar.
33. En conseqüència i respecte a Catalunya som solidaris ACTIUS amb la seua lluita per la República Catalana, i el que hem dit respecte a la República Valenciana pot servir perfectament per als independentistes republicans catalans respecte als ‘republicans federals’ dels Comuns a Catalunya, caldria dir-los als Comuns que si no volen ser uns farsants en les seues propostes federals, haurien de lluitar i reivindicar PRÈVIAMENT la República Catalana, lliure i sobirana.
PEL DRET a decidir del Poble Valencià. Naix un nou partit sobiranista valencià republicà que trenca amb el règim del 78. ANNA notícies li dóna la benvinguda.
En els seus estatuts podem llegir…
Artículo 4.- Finalidades.
PEL DRET a decidir del poble valencià no es un Partido anti catalán ni anti español, PEL DRET a decidir del poble valencià es un Partido Político demócrata, valenciano, municipalista, independentista, europeísta, social, humanista, feminista, LGTB+, ecologista y republicano que sirve al progreso y a las libertades soberanistas de Valéncia y de sus ciudadanos.
Llucifer dels PPCC pregunta i RV/PVE respon
ens pregunta…
República Valenciana us heu presentat a algunes eleccions?
I Creieu en els Països Catalans?
Gràcies
I RV/PVE respon…
- La existència PRÈVIA de les PARTS (Estats/Repúbliques), lliures i sobiranes.
- La IGUALTAT de les PARTS, per a poder negociar de tu a tu entre elles.
Llavors els diem als republicans espanyols i als catalans, que si ens estan oferint un pacte federal al País Valencià hauran, si no ens volen estafar, haurien de reivindicar PRÈVIAMENT l’Estat Valencià, la República Valenciana, lliure i sobirana, perquè sense la PART PRÈVIA el pacte federal que es propugna és una estafa.
En conseqüència respecte a Catalunya som solidaris ACTIUS amb la seua lluita per la República Catalana, i el que hem dit respecte a la República Valenciana pot servir perfectament per als independentistes republicans catalans respecte als ‘republicans federals’ dels Comuns a Catalunya, caldria dir-los que si no volen ser uns farsants haurien de lluitar i reivindicar PRÈVIAMENT la República Catalana, lliure i sobirana.
(..)
TRES ARTICLES SOBRE ELS ‘PACTES FEDERALS’
(…)
Ampliant respecte a allò que estem parlant, llig el segon dels objectius sobre la nostra ‘vocació confederal’ …
I respecte a les corrents perfectament pot haver-hi una de partidaris dels PPCC dins de RV/PVE, encara que el partit en el seu conjunt no es defineix… entre altres qüestions perquè no hi ha cap oferta clara ni definida…
– Eleccions Corts valencianes 22 maig del 2011
– Eleccions Corts valencianes 24 maig del 2015
– Eleccions Corts valencianes 28 d’abril del 2019
– Eleccions Generals 10 de novembre del 2019 (presentarem llistes que varen ser acceptades però no ens poguérem presentar perquè no vàrem recollir avals)
Nosaltres des de la defensa de la sobirania dels valencians intentem ser rigorosos al respecte.
Comencem.
La nostra lleialtat és envers el poble valencià, nosaltres reivindiquem la sobirania (que és el mateix que la independència) dels valencians, per a poder fer o desfer, per a poder acceptar o rebutjar, per a poder ‘ANAR’ allà on ens convingui, però també, per a poder ‘TORNAR’ d’on no ens convingui estar.
– de republicans espanyols (República Federal espanyola) i
– de republicans catalans (República Federal de PPCC).