Mostra totes les entrades de ANNA lliure

La llibertat d’un, la llibertat de tots.

[ANNA notícies ha rebut este article d'una persona coneguda que vol reservar el seu nom i signa com L'Encovert. Passem a la seua publicació]

La llibertat d’un, la llibertat de tots.

En les planes dels diaris, el mateix dia, apareixen dues notícies que, aparentment, no hi tenen res a vore. D’una banda, la de la identificació policial reiterada i  les denúncies que repetidamnent rep un ciutadà valencià, l’informàtic Alejandro Colomar, pel fet d’haver decidit passejar nu pels carrers, ja que sent naturista i practicant el nudisme habitualment dins la seua casa, va descobrir que fer-ho en la via pública de cap manera pot ser considerat ilegal, així que decidí reivindicar el seu dret a ser qui és sense amagar-se de ningú, amb passejades. D’altra banda, la del poeta i raper català Pablo Hasel, que en els pròxims deu dies pot entrar en presó per vint anys, fruit de la decisió judicial repressora i la complicitat de tot l’aparell de l’Estat espanyol, incloent l’executiu hui ocupat per PSOE I UP, i tot per exercir la seua llibertat d’expressió i opinió, tot practicant el seu ofici, el de raper I poeta, que li ha comportat haver de fer front a una llarga llista de processos judicials.

Aparentment res a vore l’un I l’altre cas, i res més lluny de la realitat aquesta aparença. Tots dos s’enfronten a la repressió, via poder judicial en última instància, per exercir senzillament els seus drets més bàsics com a ciutadans, el dret a ser, a expressa-se, a opinar i manifestar-se. De cap manera cap dels dos han atemptat contra ningú ni violat la llibertat d’altres ni posat en risc la seguretat de cap bé o persona. I malgrat això, tots dos pateixen la virulenta resposta repressora de l’Estat espanyol.

Mai la dictadura franquista va empresonar un sol cantant, ni tan sols els de pitjor gust musical. I només amb l’aplicació d’una llei, la coneguda com de “vagos y maleantes”  i de perillositat social, aconseguí exercir la repressió sobre les conductes no volgudes pel règim  la moral dominant nacional-catòlica, sobre grups socials definits per unes identitats individuals alternatives a les tolerables per aquesta moral. L’exili en uns casos, la mort en vida en altres amb la invisibilitat, i la repressió brutal, via reclusió penitenciària o psiquiàtrica, que incloïen la tortura i arribar fins I tot a l’aniquilació mental i física, foren en aquella dictadura la norma. Però mai va aconseguir el règim cap legitimitat per exercir aquesta repressió ni imposar la seua moral de part.

En els anys 80 del segle passat, es produí a l’Estat espanyol el canvi de tendència. Casualment no, amb l’agressiva introducció de les drogues dures com l’heroïna, amb l’alarma social provocada per l’extensió de la Sida, amb el segrest de la contracultura antifranquista i la imposició de la “Movida Madrileña” o la “Ruta del Bakalao” com a nous paradigmes d’una modernitat trivial i inofensiva políticament i socialment, tot just quan la dictadura franquista consolidava la seua heretat en forma de monarquia, amb l’autocolp televisiu i berlanguià del 23F i l’entrada a l’OTAN I la pertinença a la UE, com a cireretes, tota l’emoció que despertaven fins aquells anys totes i cadascuna de les espurnes de llibertat que somniàvem, esdevingueren minetes que s’esmortien a poc a poc d’una en una, per ser substituïdes per un cada vegada més asfixiant moviment pendular conservador, repressor i anorreador de revolta individual i col·lectiva.

I així dècada rere dècada, nasqueren les noves generacions, les que feren velles les del Baby Boom i l’anterior, la del Silenci. La X, la Y i la Z, les primeres cibergeneracions, tan anodines com insulses. I passant d’un miratge a un altre. Del miracle dels olímpics 90 i dels primers 2000, quan tot era possible i qualsevol podia esdevenir ric en quasi un no res, fins el miracle del 15M, en què es podia de nou conquistar el cel d’una empentada de palmes i bonisme. I arribem ací, amb només uns fets no sols paraules, que sí efectivament trasbalsaren la “normalitat” i suposaren un vertader risc per al règim, els de Catalunya, creixents durant uns anys i amb l’1 d’Octubre de 2017 com a simbòlica data cim.

Ben mirat, als de sempre els ha eixit barat el preu del seu poder: escindits hui els ahir agermanats, en presidi, exili o repressió un grapat de revoltats, i amb un raper i poeta, d’una banda, i un informàtic naturista, d’un altra, que exerceixen de tals,com a imatges d’aquesta “modernitat reaccionària” que lluny d’acabar-se es nodreix de misèries, d’hipocresies i covardies fins fer-se inabastable, emmudint tota crida a una revolta present o futura amb el seu gest determinista, fent estralls de tota esperança. La revolta sempre té un preu I la revolució encara resulta més cara. El preu de tot plegat sempre el posa qui vol que res no canvie el seu lloc de poder. Però que ningú dubte que només estant decidits a pagar el preu que calga, el somni pot esdevenir realitat. Contràriament, els anys de COVID esdevindran la norma de l’esclavitud per moltes dècades.

Hui, als dos protagonistes de les dues notícies els reivindique en nom de la meua pròpia llibertat, perquè la llibertat d’un sempre serà la llibertat de tots, perquè la valentia de les seues actituds rebels i dignes, són la valentia que ens caldria a tots per sobreviure, per reivindicar-nos com a ciutadans, per (re)construir-nos com a poble, com a societat, per proclamar-nos col·lectivament, com a valencians, una República Valenciana, on tot siga, sense miratges, possible si ho volem, digne sempre, de llibertat victoriosa…

Fem cadascú examen de consciència i actuem amb la conseqüència necessària. Fa massa temps ja que era hora d’alçar-se i caminar.

L’Encobert

Víctor Baeta (RV/PVE) per la Pàtria valenciana i retreu als seus ‘benvolguts’ presidents veïns catalans Torra i Puigdemont la utilització del terme «Països Catalans»

Víctor Baeta (BLOC, en aquells moments), exhibint amb orgull la bandera que duia el patriota valencià Albert Marín (ENV), mentre ell, en la seua cadira de rodes, llegia un manifest, en el monument als Maulets de l’avinguda de l’Antic Regne de València, un 29 de juny del 2007, fatídica data que recorda com eixe dia en 1707 els valencians varen ser esborrats del mapa polític d’Europa.

Víctor Baeta de RV/PVE, en un fòrum català on es debatia la conveniència o no, del terme «Països Catalans» ha tingut la següent intervenció:

“Barregeu identitat i política i així mai ens podrem entendre.
Dos germans tenen la mateixa identitat i cadascú ser molt gelós de la seua sobirania individual.
Dos pobles poden tenir la mateixa identitat o pareguda i això no obliga a ser un sol poble políticament.
I si es tracta de lluitar contra un enemic comú, no hauria d’haver cap problema en mantenir aliances entre ells.
Per anar units no cal la unificació.
(…)
Però això sols ho entén aquell que ho pateix.
Aquell que ho viu.
Fins que no vaig anar a viure a València no ho entenia.
Però la terra fa l’esser, ho tinc comprovat.
I jo, català de naixement i de pares, si voleu d’identitat catalana, vos dic que a mi el País Valencià m’ha fet valencià.
Jo, al País Valencià, sóc valencià, no català.
I els meus benvolguts presidents catalans Torra o Puigdemont, pels que m’he manifestat en solidaritat i al seu favor quan l’Estat espanyol els ha perseguit i reprimit, m’ofenen quan ells, POLÍTICS com són i no lingüistes ni antropòlegs, a l’utilitzar el terme Països Catalans ens estan dient que el País Valencià és un país català i que nosaltres els valencians som catalans.
Escoltar això d’ells, en fa mal, em grinyola i no m’agrada.
(…)
Alguns valencians d’este fòrum, valencians de nació (identitat o política?) catalana, em direu que no penseu com jo.
Evident.
Però jo, com a valencià (políticament i per decisió) sí, afirme, que el meu pensament coincideix amb allò que pensen la majoria dels valencians: que els valencians som valencians i no som catalans.
Pensament que coincideix, fil per randa, amb el pensament de la majoria dels catalans, quan ells tenen clar que són catalans i no són valencians.
Valencians i catalans, catalans i valencians, ho tenen clar.
Valencians i catalans, cosins germans, però no més enllà.
(…)
Per als valencians NO espanyols, aquells que no volem estar adscrits a l’Estat espanyol, com és el meu cas, se’ns presenten, al País Valencià, dos alternatives: o se és patriota valencià o se és patriota català.
Jo trie ser patriota valencià.
Jo, perquè els valencians deixen de ser espanyols, els oferisc, com alternativa, la Pàtria valenciana.
L’acceptaran o no,  però m’escoltaran.
No els puc oferir la Pàtria catalana, com em demaneu els valencians de Nació catalana.
Em tindrien per un extraterrestre.
Ni tan sols m’escoltarien.
Seria una absurditat.
(…)
Al País Valencià, si ens volem despenjar d’Espanya, hem de reivindicar la Pàtria valenciana.
Tots els valencians, defensen la identitat que defensen, per a deixar de ser políticament espanyols ens hem d’unir i, tots a una veu, defensar i lluitar per la Pàtria valenciana, lliure i sobirana.
(…)
No veig una altra eixida independentista amb trellat.”

NOTÍCIA RELACIONADA
-Intervenció de Víctor Baeta el 29 de juny de 2007 en l’acte d’homenatge als Maulets. Darrera intervenció com a membre del BLOC: La paella valenciana, mai madrilenya

Dues cançons, de Brel i Piaf, sobre l’amor… i un article de Francesc Bayarri (M)

ARTICLE RELACIONAT
Censurar un himne a l’amor, article de Francesc Bayarri

Hymne A L’Amour

El cel blau damunt nostre pot ensorrar-se
Le ciel bleu sur nous peut s’effondrer
I la Terra pot bé desplomar-se
Et la Terre peut bien s’écrouler
Tant me fa si m’estimes
Peu m’importe si tu m’aimes
No m’importa (Passe de tot)
Je me fous du monde entier
Mentre l’amor inundi els meus matins
Tant qu’l’amour innondera mes matins
Sempre que el meu cos tremole sota les teues mans
Tant qu’mon corps frémira sous tes mains
No m’importen els problemes
Peu m’importe les problèmes
Amor meu, ja que tu m’estimes
Mon amour, puisque tu m’aimes
Aniria a la fi del món
J’irais jusqu’au bout du monde
Em faria tenyir de ros
Je me ferais teindre en blonde
Si m’ho demanares
Si tu me le demandais
Jo aniria a guanyar la lluna
J’irais décrocher la Lune
Aniria a robar la fortuna
J’irais voler la fortune
Si m’ho demanares
Si tu me le demandais
Jo negaria la meva pàtria
Je renierais ma patrie
Negaria els meus amics
Je renierais mes amis
Si m’ho demanares
Si tu me le demandais
Es pot riure de mi
On peut bien rire de moi
Faria qualsevol cosa
Je ferais n’importe quoi
Si m’ho demanares
Si tu me le demandais
Si un dia, la vida t’arrenca de mi
Si un jour, la vie t’arrache à moi
Si mors, allunya’t de mi
Si tu meurs, que tu sois loin de moi
Tant me fa si m’estimes
Peu m’importe si tu m’aimes
Perquè jo també moriria
Car moi je mourrais aussi
Tindrem l’eternitat per nosaltres
Nous aurons pour nous l’éternité
En el blau de tota la immensitat
Dans le bleu de toute l’immensité
Al cel, ja no hi ha problemes
Dans le ciel, plus de problème
Amor meu, creus que ens estimem?
Mon amour, crois-tu qu’on s’aime?
Déu uneix els qui s’estimen
Dieu réunit ceux qui s’aiment
Quand on n’a que l’amour -Jacques Brel
(lletra en català  i cantada per Mercè Madolell)
Quand on n’a que l’amour
À s’offrir en partage
Au jour du grand voyage
Qu’est notre grand amour
Quand on n’a que l’amour,
Mon amour toi et moi
Pour qu’éclatent de joie,
Chaque heure et chaque jour.
Quand on n’a que l’amour
Pour vivre nos promesses
Sans nulle autre richesse
Que d’y croire toujours
Quand on n’a que l’amour
Pour meubler de merveilles
Et couvrir de soleil
La laideur des faubourgs
Quand on n’a que l’amour
Pour unique raison
Pour unique chanson
Et unique secoursQuand on n’a que ‘amour
Pour habiller le matin
Pauvres et malandrins
De manteaux de velours
Quand on n’a que l’amour
À offrir en prière
Pour les maux de la terre,
En simple troubadour
Quand on n’a que l’amour
À offrir à ceux-là
Dont l’unique combat
Est de chercher le jour
Quand on n’a que l’amour
Pour tracer un chemin
Et forcer le destin
À chaque carrefour
Quand on n’a que l’amour
Pour parler aux canons
Et rien qu’une chanson
Pour convaincre un tambourAlors, sans avoir rien
Que la force d’aimer,
Nous aurons dans nos mains,
Amis, le monde entier

Si només tens l’amor

Mercè Madolell

Si només tens l’amor
per donar i compartir
quan l’adéu a aquest món
sigui l’hora de dir…Si només tens l’amor
i t’és prou abundant
per omplir alegrement
cada hora i cada instant…Si només tens l’amor
per viure de promeses
sense d’altra riquesa
que creure-hi de tot cor…Si només tens l’amor
per donar un raig de llum
al suburbi tant trist
sempre negre de fum…Si només tens l’amor
i cap altra raó
i cap altre company
i cap altra cançó…Si només tens l’amor
quan el fred és glacial
per cobrir els miserables
amb flassades com cal…

Si només tens l’amor
per fer córrer aquests mots,
fonda veu d’una terra
que és la terra de tots…

Si només tens l’amor
quan algú vol consol
que l’ajudi a lluitar
fins que neixi el nou sol…

Si només tens l’amor
per traçar un nou camí
i avançar pas a pas
i guanyar el teu destí…

Si només tens l’amor
per parlar amb els canons
i per vèncer els fusells
només tens les cançons…

I bé, només tenint
la força d’estimar,
el món que tots volem,
amics, nostre serà!

Els catalans-barcelonins orgullosos del seu port i preocupats per la falta d’activitat…

Port de Barcelona. Moll de mercaderies, comerç, importació, exportació 8.9.2020. Foto: Albert Salamé
Una visió inèdita del port de Barcelona, un dels més castigats de la Mediterrània durant el 2020

Ara que s’acaba l’any, les dades donen forma a allò que retraten les imatges que durant mesos ha fet Albert Salamé. Un port buit, que no s’està quiet del tot, però que de la primavera ençà ha perdut la major part de l’activitat. Si les imatges no respiren inquietud –potser fins i tot la perspectiva nova que ofereixen del paisatge té un punt de plàcid–, les dades són contundents. El port de Barcelona s’encamina a un tancament del 2020 amb una pèrdua de més del 80% dels passatgers registrats l’any passat. El transport de contenidors s’ha reduït, segons la Cambra de Comerç de Barcelona, d’un 17,5%. Un descens superior al del port de València que només ha perdut un 4% de trànsit de contenidors.