El programa de Rocío Carrasco “Rocío, contar la verdad para seguir viva” vist des de Catalunya

Pilar Rahola que ja fa unes setmanes va donar la seua opinió defensant a Roció Carrasco, esta nit en la que es clou la docu-sèrie “Rocío, contar la verdad para seguir viva”, ha estat invitada pels creadors i realitzadors de la sèrie l’empresa ‘La fábrica de la tele’
Esta nit Pilar Rahola, amb aquest motiu,  retorna a una televisió espanyola i en un programa que defensa aferrissadament la lluita contra la violència de gènere.

Catalunya, objectivament i subjectivament, ( i només objectivament el País Valencià, també) és una colònia

El recent editorial d’El País, A los catalanes, ens permet entendre com una part molt majoritària dels espanyols continua girada d’esquena a l’invencible fenomen polític que significa l’independentisme en el planeta. Al realisme polític. A diferència d’altres antics imperis universals, com els d’Anglaterra i França, ben clarament a diferència de Portugal, aquesta gent tan ufana i tan superba d’Espanya, i especialment els seus propagandistes assalariats, continuen sense voler entendre res de l’amarga i alliçonadora experiència històrica que han tingut més de cinc-cents anys per conèixer i assumir. O com a mínim des que els Estats Units van imposar la seva invariable política internacional, com a gendarme i consciència moral del món, una doctrina orientada a acabar amb la subordinació política d’una nació sobre una altra per sempre més. Una política estrangera que Espanya hauria de conèixer millor que ningú, perquè fou la que imposà el president William McKinley en iniciar la guerra de Cuba i que acabà d’establir Woodrow Wilson després de la Primera Guerra Mundial, després de la independència de la República d’Irlanda el 1921, una vella nació europea tan integrada o més a la Gran Bretanya del que ho és avui Catalunya respecte a Espanya. És difícil de comprendre com del Desastre de 1898 no n’ha quedat res en la memòria col·lectiva espanyola, res excepte una profunda intolerància al que no és castellà i castís, a més a més d’un notable aïllacionisme i d’un victimisme fabulador. Al llarg de la rica història d’Espanya, més de vint-i-tantes independències, als cinc continents, de Mèxic a Guinea Equatorial, de l’Argentina a Nàpols, han anat esmicolant, sense aturador, l’Estat espanyol, un Estat espanyol que a cada generació, i de manera absurda, de  vegades còmica, confia debades a restaurar aquell imperi perdut, aquella fe religiosa distreta en el passat. Exactament com durant els temps del franquisme més tossut, fora del realisme imprescindible que necessita una política que pretengui sobreviure a les principals dinàmiques de la política internacional. Des de la terrorífica guerra contra els patriotes holandesos de 1568-1648 —que va durar vuitanta anys— fins a la fugida del Sàhara Occidental, Espanya ha imaginat i continua imaginant-se ser una realitat política única i invariable, divina, eterna en el temps de manera màgica. I que són els altres imperis els que es degraden i desapareixen sense remei, mentre que les forces colonials repressives continuaran apallissant indefinidament ciutadans —i contribuents— catalans i bascos davant la indiferència internacional. Perquè són especials. Que De Gaulle va haver de renunciar a Algèria i Churchill a l’Índia, però que Espanya mai no haurà de renunciar a Barcelona. Sobretot si tenim en compte que algerians, indis i catalans comparteixen una mateixa realitat. Una realitat social, la voluntat molt majoritària que exigeix la fi immediata del període colonial.

Catalunya no només és una colònia espanyola en termes econòmics i culturals. No només és que els administradors no entenguin la llengua dels administrats com passava a Hong-Kong o a l’illa de Rodes en temps de Mussolini. Catalunya és sobretot una colònia perquè, mentre l’editorial d’El País es decora amb afirmacions pomposes i paraules grandiloqüents, com ara la paraula fetitxe democràcia, la crua veritat és que la voluntat democràtica de Catalunya, la que ha fet guanyar les eleccions reiteradament a l’independentisme, no és reconeguda ni respectada. És la mateixa intolerància a la democràcia que els espanyols tenen respecte a la voluntat molt majoritària dels ciutadans de Gibraltar, que es neguen a deixar de ser britànics per esdevenir una colònia d’Espanya. Si es recorda amb insistència que la societat catalana va aprovar molt majoritàriament la Constitució Espanyola en 1978, s’hauria d’insistir també en l’evidència que cap contracte social no és etern ni pot continuar vigent quan una de les parts el rebutja de ple. Si Catalunya va tenir el dret d’integrar-se democràticament al projecte nacional espanyol, aleshores té el mateix dret de sortir-ne. Sortir d’Espanya és tan digne i legítim com entrar-hi. I viceversa, si no pot sortir-ne voluntàriament és que tampoc va poder entrar-hi per voluntat sobirana. Perquè la sobirania del poble català avui pot ser reprimida, perseguida, castigada, negada. Però el cert és que es manté en la història, generació rere generació. El fet viu de Catalunya es manté amb la mateixa intensitat que intenten negar-la, entre molts altres, El País. Un mitjà marginal a Catalunya en nombre de lectors i en incidència pública.

RV/PVE en defensa del valencià-català a la Catalunya del Nord (Rosselló, el Conflent, el Vallespir, el Capcir i l’Alta Cerdanya) i per la sobirania política de tots els pobles que la parlen.

A la Catalunya del Nord (Rosselló, el Conflent, el Vallespir, el Capcir l’Alta Cerdanya) la part històricament i culturalment catalana i separada,  de la resta de Catalunya,  en virtut del tractat dels Pirineus (el 7 de novembre del 1659), este dissabte 29 de maig a les 15 hores s’ha convocat una manifestació a la plaça Catalunya de Perpinyà per defensar el dret a l’ensenyament en català a l’Estat francés i  ha estat tot un èxit. Prop de 3.000 persones s’han concentrat a la plaça Catalunya de la ciutat amb pancartes a favor de la immersió lingüística. La protesta neix per les accions del Tribunal Constitucional (TC) francès, el qual va tombar dos articles nuclears de la llei que protegeix i promou les llengües regionals minoritàries del país, com ara el català, el basc, l’occità o el bretó.

Des de República Valenciana/Partit Valencianista Europeu, partit dels sobiranisme/independentisme valencià republicà,  ens volem sumar a tots els que han donat suport a esta mobilització pel fet que, com a valencians, compartim amb eixos catalans la nostra llengua valenciana que és anomenada també català, llengua compartida de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Una sola llegua, però en els distints territoris i països parlada, amb distints subjectes de sobirania als que hem de retre lleialtat.
En defesa de la llengua compartida valencià/català, arreu de tots els territoris i per la sobirania política de tots els pobles que la parlen.

Assemblea de RV/PVE
País valencià, d’Oriola a Vinaròs, 29 maig 2021

La guerra eterna de Hamas contra Israel té una errada i no és l’Iron Dome

VERSIÓ ORIGINAL EN ANGLÈS: Hamas’s forever war against Israel has a glitch, and it isn’t Iron Dome
AUTOR: Haviv Rettig Gur

La guerra eterna de Hamas contra Israel té una errada i no és l’Iron  Dome

Per què Hamas promet una guerra aviat i una altra i una altra,
i per què no funcionarà

Hamas acaba de concloure onze llargs i dolorosos dies de guerra que li van causar enormes danys, molts han assenyalat com va utilitzar amb èxit el sorprenent bombardeig de coets del 10 de maig de ciutats israelianes per posicionar-se com el líder indiscutible de la causa palestina en lloc del decrèpit vell Fatah, però aquest assoliment es va assolir el primer o dos dies de lluita. Deu dies més de bombardeig israelià continuat més tard, el grup terrorista s’enfronta ara a la versió militar d’una ressaca dolorosa. Continua la lectura de La guerra eterna de Hamas contra Israel té una errada i no és l’Iron Dome

Vila-real: El Vila-real CF, campió de l’Europa League

Vila-real: El Vila-real CF, campió de l’Europa League
El Vila-real CF s’ha proclamat campió de l’Europa League després de derrotar al Manchester United en una agònica final de quasi tres hores de duració. Fins a 11 llançaments des del punt de penal van fer falta per a decidir el campió.
El Vila-real CF, que s’havia avançat en el marcador en el primer temps (gol de Gerard Moreno), no va fallar cap penal -tampoc el llançament del seu porter-.
El Manchester, per part seua, va marcar els 10 primers, però el porter groc va rebutjar el tret del meta dels ‘diables rojos’, David De Gea, i d’aquesta manera va donar el títol al Vila-real CF en la seua primera final en aquesta competició.

Història d’ANNA notícies, el mitjà per la República Valenciana

ANNA notícies, el mitjà al servei del sobiranisme valencià republicà i per la República Valenciana, té el seu precedent en l’Agència Valenciana de Noticies que estava vinculada a Esquerra Valenciana i va ser fulminada per pressions externes, arran de l’expulsió d’Esquerra Valenciana del BLOC promoguda per la direcció que encapçalava Pere Mayor i Ferran Puchades. Un altre precedent al País Valencià, de molt abans i en el temps del franquisme, va ser APEP (Agencia de Prensa España Popular) vinculada al FRAP.

El 7 d’agost del 2000, ANNA notícies, eliminada l’AVN,   va emetre la seua primera notícia que va ser esta: Dones en lluita a Puerto Rico.

En ANNA noticies cal distingir dues etapes. La que va des del 7 d’agost del 2000 fins al juliol del 2005, període en que les notícies son enviades a llistes de correu des de la direcció anna@xarxaneta.org i una altra etapa, la que va des de juliol del 2005 -amb diverses caigudes del servidor- fins ara, al 2021, amb la pàgina prou coneguda amb el domini annanoticies.com amb una antiguitat de 16 years (since 2005) per la qual cosa allò que millor pot aportar en estos moments la marca és l’antiguitat del domini i el seu fons documental.
Ara sembla que es vol donar un pas endavant del que aviat tindrem notícies…

Mitjà per la República Valenciana