Per recuperar les imatges i notícies de l’antiga ANNA notícies cal afegir ‘blog.‘ a les antigues direccions davant de ‘annanoticies‘
Per exemple amb esta direcció dona error
http://annanoticies.com/arxius/25408
però amb esta es pot accedir
http://blog.annanoticies.com/arxius/25408
Exhaurida l’edició impresa, s’ha completat la publicació en PDF per capítols del llibre ‘Per la República Valenciana, d’Oriola a Vinaròs’
Per a descarregar els PDF cliqueu damunt de cada capítol …
Crida als lluitadors per la llibertat (pàg. 15).
Capítol I. Sobre identitats. Fuster va ser massa Fuster (pàg. 17).
Capítol II. L’espill que ens acull (pàg. 25).
Capítol III. La casa que vull (pàg. 43).
Capítol IV. Antecedents. La constància d’ENV i el nyap d’EV (pàg. 61).
Capítol IX. 6 desembre 2006, sobiranistes valencians a Madrid (pàg. 145).
Capítol X. I Convenció per la República al País Valencià, 4 de març de 2007 (pàg. 155).
Capítol XIII. Eleccions Generals del 9 de març de 2008 (pàg. 225)
Capítol XVII. 9 d’Octubre de 2009 a Nules (la Plana Baixa) (pàg. 287)
Capítol XIX. Marxes del darrer diumenge d’octubre (pàg. 341)
Capítol XX. Eleccions Corts Valencianes, 22 de maig de 2011 (pàg. 353)
Capítol XXI. Vicent Gisbert i Miró, in memoriam (pàg. 365)
Capítol XXII. Proposta de Constitució de la República Valenciana (pàg. 371)
Capítol XXIII. Altres articles i documents (pàg. 379-415)
Capítol XXIII (bis). Altres articles i documents (pàg. 416-444)
Epíleg. Sobre lleialtats (pàg. 445)
AQUEST LLIBRE ES VA ACABAR DE MAQUETAR EN LA SETMANA DE FALLES DE 2014, ALS TALLERS GRÀFICS DE MARI MONTANYANA,
AL CARRER DEL FORN DELS APÒSTOLS, AL COSTAT DE LA PLAÇA DE LA MARE DE DÉU DE LA CIUTAT DE VALÈNCIA.
Quaranta-cinc articles, deu intervencions, dos comunicats, una entrevista i un llibre (2000-2023) de Víctor Baeta
Sobre tortures i torturadors. ( 1 de juliol 2000)
27 de setembre: La mirada de l’Angelus Novus. (27 setembre 2006)
Per un patriotisme valencià republicà (10 desembre 2006)
Darrera intervenció com a membre del BLOC: La paella valenciana, mai madrilenya. (29 juny 2007)
La pedra i el vidre. (19 d’octubre 2008)
El sac de boxa. (11 d’octubre del 2009)
Intervenció en la Comissió investigació de la CAM a les Corts valencianes. (11 de març 2013)
Cavalls sense carro. (26 setembre 2013)
LLIBRE: ‘Per la República Valenciana, d’Oriola a Vinaròs (19 de març del 2014)
Sobre la contradicció principal: ací i ara. (8 setembre 2014)
Los españoles y el art.99 de la Constitución. (28 novembre 2014)
Dirección estalisnista con bases trosquistas. (9 febrer 2015)
Por el Estado valenciano. (27 febrer 2015)
Ni gestió ni control: espoli. (març 2015)
Compromís i Podemos. (1 d’agost 2015)
Maragall y Teresa de Calcuta. (8 juny 2015)
Fuster-Raimon y el «procés» catalán. Versió publicada al Levante. (10 setembre 2015)
Fuster-Raimon i el procés català. Versió ampliada en valencià. (10/09/2015)
Rajoy y el artículo 99. (9 d’agost 2016)
En defensa de la República. (13 d’abril 2017)
Los valencianos y España. (16 juny 2017)
Pacto federal o «vía catalana». (27 juny 2017)
Tornen els afusellats de 1975 (27 setembre 2017)
Cal portar la República a les institucions valencianes. (29 gener 2018)
Per la Ruptura i la República. (21 març 2018)
Intervenció en la plaça de la Mare de Déu. (14 d’abril 2018)
Intervenció en la Junta d’accionistes del Banc Sabadell. (19 d’abril 2018)
La renuncia del valencianisme cultural a una proposta política republicana. (25 d’abril 2018)
Intervenció acomiadant la Declaració republicana de Sagunt. (13 maig 2018)
Als federalistes, espanyols o catalans (juliol 2018)
Carta al “republicano federal de la tercera” (agost 2018)
“Las falacias actuales de EL PAÍS que Aranguren desmontó ya en 1978” (novembre 2018)
Intervenció en l’encontre republicà de Vicálvaro-Madrid (novembre 2018)
Intervenció a l’acte de la CPVR d’Alcoià-Comtat (gener 2019)
Reflexions sobre Espanya, gènesi i futur (desembre 2019)
ESPANYA ÉS UNA CATEGORIA MILITAR (abril 2020)
‘Els cadàvers valencians nodriran el nou banc espanyol’ (setembre 2020)
‘La fal·làcia -al País Valencià- del dret a decidir’ (7 juny 2021)
‘L’esmortiment de l’independentisme català porta la revifada dels Països Catalans’ (21 juny 2021)
‘La utilització del «fusterianisme» per part del nacionalisme espanyol’ (juliol 2021)
El Consell per la República Catalana ha de decidir si vol jugar a escacs o a parxís. (agost 2021)
Protegit: Sobre el desplegament del CxRC fora de Catalunya (6 abril 2022)
D’on venim?, on som? i cap on anem? Levante-EMV (abril 2022)
‘POLÍTICA i 25 D’ABRIL’ (abril 2022)
‘COMUNITAT’ i/o ‘PAÍS’. Els paranys dels espanyols als valencians (juny 2022)
‘Crítica constructiva d’IRREDUCTIBLES’ a càrrec de Víctor Baeta (novembre 2022)
Set pensaments per encetar -políticament- l’any 2023 (gener 2023)
UNA APORTACIÓ PER A UNA POLÍTICA NACIONAL VALENCIANA, CAP A L’ESTAT VALENCIÀ: a-fusteriana i a-espanyola (març 2023)
’28M: Consolidar o no, la segona restauració borbònica’ (maig 2023)
ERPV (aliat de PODEMOS PV i EUPV) puntal del Règim del 78 (maig 2023)
‘Sobre la proposta català/valencià de Ximo Puig‘ (agost 2023)
Por el único republicanismo posible en Sefarad/Iberia (octubre 2023)
El PUNT entrevista a Víctor Baeta. 25 de febrer del 2007.
Entrevista en El Punt. Diumenge 25 de febrer del 2007.
Una setmana després de la reunió de la Coordinadora i a pocs dies de la celebració de la I Convenció per la República al País Valencià, el diumenge 25 de febrer del 2007, El Punt publicava una entrevista que m’havia fet el periodista Enric Orts i que reflecteix bastant bé la situació en aquells moments. Aquesta va ser l’entrevista:
Víctor Baeta. Pertany a la plataforma republicana Sobirania Valenciana, integrada en la coordinadora que ha convocat per al pròxim diumenge la Primera Convenció per la República al País Valencià.
— Sembla que la recuperació de la república com a forma de govern està més pròxima a l’ideari de l’esquerra espanyola que no del valencianisme. És així?
— El valencianisme modern no s’havia destacat fins ara per fer bandera de la república. No obstant això, a partir de l’aparició d’Esquerra Valenciana i de l’Associació Cultural i Republicana Constantí Llombart, i posteriorment de la creació de Sobirania Valenciana, que integra, a més de Constantí Llombart, Esquerra Nacionalista Valenciana, Estat Valencià i Valencianisme.com, les coses han canviat. També el BLOC, a través d’una esmena als estatuts que vam presentar en l’últim congrés, subratlla la revindicació d’una forma d’estat republicana.
— Hi havia algun tipus de tabú cap a la república?
— Tot el nacionalisme, fins i tot el català, el gallec i el basc, havia manifestat una mica de complex d’inferioritat davant la paraula “república”. Tots identifiquem, encara ara, la república amb la bandera tricolor, amb un projecte polític espanyol. Això ha començat a canviar. Sobirania Valenciana, per exemple, parla de “repúbliques” i ha introduït un símbol diferent a la tricolor espanyola. Es tracta de la històrica bandera d’Esquerra Valenciana. En les manifestacions la gent agafa amb naturalitat la bandera republicana espanyola, un símbol que respectem. També se sol veure la senyera amb triangle blau i estel blanc, que és el símbol de la república catalana, de l’Estat Català. Són dues senyeres molt respectables però alienes als sobiranistes valencians. Per què no utilitzar els nostres propis símbols republicans valencians quan sí que els tenim?
— Creu que el llegat polític d’Esquerra Valenciana i el Partit Valencianista d’Esquerra en els anys de la II República i la Guerra Civil ha sigut menyspreat pel valencianisme de la segona meitat del segle XX?
— En la transició els espanyols recuperen les sigles PSOE i PCE, els catalans ERC… Els valencians no recuperem cap partit històric. Si en el seu moment haguérem recuperat les sigles històriques, haguérem pogut reclamar el patrimoni històric: cal recordar que Esquerra Valenciana fou un partit de masses. Alguns valencianistes ens vam preocupar per recuperar les sigles, però ja en 1998.
— I Fuster, va tenir en compte el valencianisme dels anys 30?
— D’eixida cal dir que sense Fuster no estaríem on estem. Però ell va fer taula rasa de tot el que havia passat abans del 1931. I és que Fuster no era un estrateg, sinó un pensador. De Nosaltres, els valencians s’han fet moltes edicions però d’El valencianisme polític de Cucó se n’han fet poques. Això significa que els valencians no coneixem suficientment la nostra història anterior a la Guerra Civil, i el llibre de Cucó és fonamental en eixe sentit. Els valencianistes no vam aparéixer de sobte.
— Hi ha un component nostàlgic a l’hora de reivindicar la República?
— Hi ha certament qui ha rememorat la II República sense cap plantejament de futur, un punt de vista còmode per al PSOE. No oblidem que el PSOE, i també el PCE, van subscriure el pacte constitucional del 1978. Nosaltres no rebutgem l’aliança amb aquells que fan plantejaments de futur, als que donen suport a la III República, encara que aquesta no és la nostra. Nosaltres estem per una república valenciana sobirana i per coordinar-nos en l’àmbit estatal amb els republicans sobiranistes catalans, bascos, gallecs… per a poder parlar de tu a tu amb els republicans espanyols.
— Sí, però no tots els que han convocat la convenció comparteixen els seus plantejaments sobiranistes.
— És clar que no, però els nostres aliats els saben i reconeixen el dret d’autodeterminació. Això està bé i ho agraïm, però creiem que no és suficient. Cal omplir de sobiranistes les nostres institucions i cal que hi haja una majoria que vulga exercir de facto la nostra sobirania. Cal una república pròpia per a decidir les nostres dependències i independències. Per a nosaltres, el subjecte de sobirania és el poble valencià.
— Aquest objectiu encara és molt llunyà.
— Tot depén de la força que tinga un poble. Si una hipotètica república espanyola estiguera d’acord amb que els bascos exerciren la seua sobirania, aquests ja l’haurien exercida probablement. Tinc els meus dubtes que els catalans també ho pogueren fer ara i, en el cas dels valencians, la cosa estaria més verda encara. Recordem que encara no tenim cap sobiranista a les Corts. Bé, potser sí, un: Carles Arnal, l’únic diputat que va votar a favor del Pla Ibarretxe en una moció en contra que va promoure el PP i que PSOE i EU hi van donar suport. Per cert, que les Corts van ser l’únic parlament autonòmic de l’Estat que va tractar aquest assumpte. Potser tanta insistència del PP i de Camps en l’espanyolitat dels valencians palesa que hi ha alguna cosa que no és tan clara.
— Hi ha raons per a pensar que la monarquia espanyola està amenaçada i que la República està a prop?
— La monarquia està tocada de fons, però és clar que si les coses funcionen, si hi ha treball, no es qüestiona el sistema, encara que hi haja aspectes no democràtics en el seu funcionament. Les coses depenen de la seua utilitat. Tu no portes el cotxe al mecànic si funciona. El que cal és tenir un discurs alternatiu llest per a quan es produïsca el fracàs del sistema. Amb la corrupció i l’especulació estem veient que el sistema està deixant de funcionar.
— Amb la línia política estratègica seguida actualment pel PP, on és evident la manca d’una mínima lleialtat al govern de Zapatero, creu que el partit de Rajoy està dins del «sistema»?
— La Constitució en vigor no té unes bases democràtiques reals, recordem que l’actual rei va ser designat per Franco. Com els mateixos pensadors del sistema accepten, la seua gènesi va ser “heterodoxa”. Només subsisteix pel consens de les parts. De fet, no és gratuït que els missatges del rei apel·len sempre al consens. El consens és la peça fonamental que manté el sistema, que manté aquesta Constitució. Si desapareix el consens, allò s’afona. En la situació actual, la dreta espanyola està sent acusada de no donar suport a aquest consens i en part és lògic perquè aquesta dreta està liderada per gent que en els seu moment no va estar a favor de la Constitució. Tal vegada, i paradoxalment, la dreta està fent trontollar la monarquia. Però aquest és el seu problema.
— Què té de roí la monarquia?
— Cal recordar que amb la Constitució del 1978 a la mà, la sobirania no la té el poble espanyol, sinó que està compartida amb una persona que no és elegida, que és el cap de l’Estat, el rei. Cal llegir atentament l’amagat article 99 per a copsar això que estic dient. A més, tenim un sistema basat en la desigualtat. Contradicció entre els articles 14 i 56. Si tots els espanyols són iguals davant la llei, una de dues: o el rei no és espanyol o no hi ha igualtat. Estic convençut que d’aquesta desigualtat té origen la corrupció.
— Per què no està Esquerra Republicana del País Valencià (ERPV) en la coordinadora que organitza la convenció?
— Al principi, l’ACR Constantí Llombart es va posar en contacte amb tots els republicans no espanyols. Vam aconseguir que ERPV i MDT vingueren a una reunió de la coordinadora, però no hi han tornat des de llavors. Les raons d’ERPV no les entenc. En la Coordinadora convivim republicans amb distints subjectes de sobirania. El dia 4, en la convenció, estarà present un col·lectiu de l’esquerra independentista: Republicans dels Països Catalans. També ha anunciat la seua participació el Partit Republicà Català.
— Tots els partits que integren la coalició Compromís pel País Valencià han anunciat la seua participació en la convenció. Respondrà la convenció demanant el vot per Compromís?
— No. En la coordinadora hi ha de tot. Hi ha gent que milita en altres forces alienes a Compromís, com ara Esquerra Nacionalista Valenciana o el PCPE. La coordinadora ni s’ha plantejat aquesta qüestió. El seu únic objectiu és fer possible que les diverses sensibilitats republicanes puguen fer coses en comú en un moment determinat. No volem que això esdevinga en cap grup polític ni que tinga una direcció política.
— Vosté va ser un dels fundadors de la «nova» Esquerra Valenciana. Per què la va abandonar?
— Jo continue compartint totalment els idearis d’Esquerra Valenciana, però estic en política perquè vull transformar. Els partits polítics són eines. Si una eina política no funciona, no podem quedar-nos amb els braços plegats admirant les sigles. La vocació d’Esquerra Valenciana sempre ha sigut entrar en el BLOC, però no va ser possible entendre’ns amb ells, ni tampoc amb Esquerra Republicana. En 2003 vam fer allò que pensàvem que havia de fer el BLOC, crear, amb EU i Els Verds, l’Entesa. Allò va representar que ara Esquerra Valenciana té un estatus de partit parlamentari. En acostar-se el 2007, vaig optar per ingressar al BLOC i contribuir a fer possible allò que no es va poder fer en 2003.
— Ara, Esquerra Valenciana ha demanat de nou l’ingrés en el BLOC. Farà alguna gestió?
— No em correspon aquest paper. No hi vull interferir. Pense que Esquerra Valenciana ha d’estar dins del BLOC i desenvolupar la seua política, per a ser agents actius. Si hi ha una manca al BLOC, aquesta és la dels agents actius ideològics. No hi ha gent que es dedique a fer ideologia nacionalista o sobiranista.
La nova ANNA notícies en període de proves… Per anar a l’ANNA notícies antiga cliqueu en ‘blog’.
La nova ANNA notícies en període de proves… Per anar a l’ANNA notícies antiga cliqueu ACÍ en ‘blog’.
El programa de Rocío Carrasco “Rocío, contar la verdad para seguir viva” vist des de Catalunya
Pilar Rahola que ja fa unes setmanes va donar la seua opinió defensant a Roció Carrasco, esta nit en la que es clou la docu-sèrie “Rocío, contar la verdad para seguir viva”, ha estat invitada pels creadors i realitzadors de la sèrie l’empresa ‘La fábrica de la tele’
Esta nit Pilar Rahola, amb aquest motiu, retorna a una televisió espanyola i en un programa que defensa aferrissadament la lluita contra la violència de gènere.
Catalunya, objectivament i subjectivament, ( i només objectivament el País Valencià, també) és una colònia
Als espanyols d”El País’
Jordi Galves | 1 de Juny 2021.
El recent editorial d’El País, A los catalanes, ens permet entendre com una part molt majoritària dels espanyols continua girada d’esquena a l’invencible fenomen polític que significa l’independentisme en el planeta. Al realisme polític. A diferència d’altres antics imperis universals, com els d’Anglaterra i França, ben clarament a diferència de Portugal, aquesta gent tan ufana i tan superba d’Espanya, i especialment els seus propagandistes assalariats, continuen sense voler entendre res de l’amarga i alliçonadora experiència històrica que han tingut més de cinc-cents anys per conèixer i assumir. O com a mínim des que els Estats Units van imposar la seva invariable política internacional, com a gendarme i consciència moral del món, una doctrina orientada a acabar amb la subordinació política d’una nació sobre una altra per sempre més. Una política estrangera que Espanya hauria de conèixer millor que ningú, perquè fou la que imposà el president William McKinley en iniciar la guerra de Cuba i que acabà d’establir Woodrow Wilson després de la Primera Guerra Mundial, després de la independència de la República d’Irlanda el 1921, una vella nació europea tan integrada o més a la Gran Bretanya del que ho és avui Catalunya respecte a Espanya. És difícil de comprendre com del Desastre de 1898 no n’ha quedat res en la memòria col·lectiva espanyola, res excepte una profunda intolerància al que no és castellà i castís, a més a més d’un notable aïllacionisme i d’un victimisme fabulador. Al llarg de la rica història d’Espanya, més de vint-i-tantes independències, als cinc continents, de Mèxic a Guinea Equatorial, de l’Argentina a Nàpols, han anat esmicolant, sense aturador, l’Estat espanyol, un Estat espanyol que a cada generació, i de manera absurda, de vegades còmica, confia debades a restaurar aquell imperi perdut, aquella fe religiosa distreta en el passat. Exactament com durant els temps del franquisme més tossut, fora del realisme imprescindible que necessita una política que pretengui sobreviure a les principals dinàmiques de la política internacional. Des de la terrorífica guerra contra els patriotes holandesos de 1568-1648 —que va durar vuitanta anys— fins a la fugida del Sàhara Occidental, Espanya ha imaginat i continua imaginant-se ser una realitat política única i invariable, divina, eterna en el temps de manera màgica. I que són els altres imperis els que es degraden i desapareixen sense remei, mentre que les forces colonials repressives continuaran apallissant indefinidament ciutadans —i contribuents— catalans i bascos davant la indiferència internacional. Perquè són especials. Que De Gaulle va haver de renunciar a Algèria i Churchill a l’Índia, però que Espanya mai no haurà de renunciar a Barcelona. Sobretot si tenim en compte que algerians, indis i catalans comparteixen una mateixa realitat. Una realitat social, la voluntat molt majoritària que exigeix la fi immediata del període colonial.
Catalunya no només és una colònia espanyola en termes econòmics i culturals. No només és que els administradors no entenguin la llengua dels administrats com passava a Hong-Kong o a l’illa de Rodes en temps de Mussolini. Catalunya és sobretot una colònia perquè, mentre l’editorial d’El País es decora amb afirmacions pomposes i paraules grandiloqüents, com ara la paraula fetitxe democràcia, la crua veritat és que la voluntat democràtica de Catalunya, la que ha fet guanyar les eleccions reiteradament a l’independentisme, no és reconeguda ni respectada. És la mateixa intolerància a la democràcia que els espanyols tenen respecte a la voluntat molt majoritària dels ciutadans de Gibraltar, que es neguen a deixar de ser britànics per esdevenir una colònia d’Espanya. Si es recorda amb insistència que la societat catalana va aprovar molt majoritàriament la Constitució Espanyola en 1978, s’hauria d’insistir també en l’evidència que cap contracte social no és etern ni pot continuar vigent quan una de les parts el rebutja de ple. Si Catalunya va tenir el dret d’integrar-se democràticament al projecte nacional espanyol, aleshores té el mateix dret de sortir-ne. Sortir d’Espanya és tan digne i legítim com entrar-hi. I viceversa, si no pot sortir-ne voluntàriament és que tampoc va poder entrar-hi per voluntat sobirana. Perquè la sobirania del poble català avui pot ser reprimida, perseguida, castigada, negada. Però el cert és que es manté en la història, generació rere generació. El fet viu de Catalunya es manté amb la mateixa intensitat que intenten negar-la, entre molts altres, El País. Un mitjà marginal a Catalunya en nombre de lectors i en incidència pública.
Laura Borràs parlant amb passió de la poesia del valencià Ausiàs March
RV/PVE en defensa del valencià-català a la Catalunya del Nord (Rosselló, el Conflent, el Vallespir, el Capcir i l’Alta Cerdanya) i per la sobirania política de tots els pobles que la parlen.
A la Catalunya del Nord (Rosselló, el Conflent, el Vallespir, el Capcir l’Alta Cerdanya) la part històricament i culturalment catalana i separada, de la resta de Catalunya, en virtut del tractat dels Pirineus (el 7 de novembre del 1659), este dissabte 29 de maig a les 15 hores s’ha convocat una manifestació a la plaça Catalunya de Perpinyà per defensar el dret a l’ensenyament en català a l’Estat francés i ha estat tot un èxit. Prop de 3.000 persones s’han concentrat a la plaça Catalunya de la ciutat amb pancartes a favor de la immersió lingüística. La protesta neix per les accions del Tribunal Constitucional (TC) francès, el qual va tombar dos articles nuclears de la llei que protegeix i promou les llengües regionals minoritàries del país, com ara el català, el basc, l’occità o el bretó.
Des de República Valenciana/Partit Valencianista Europeu, partit dels sobiranisme/independentisme valencià republicà, ens volem sumar a tots els que han donat suport a esta mobilització pel fet que, com a valencians, compartim amb eixos catalans la nostra llengua valenciana que és anomenada també català, llengua compartida de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Una sola llegua, però en els distints territoris i països parlada, amb distints subjectes de sobirania als que hem de retre lleialtat.
En defesa de la llengua compartida valencià/català, arreu de tots els territoris i per la sobirania política de tots els pobles que la parlen.
Assemblea de RV/PVE
País valencià, d’Oriola a Vinaròs, 29 maig 2021
Degouezh ar Redadeg gant yaouankiz ar vro !
La jeunesse bretonne à l'arrivée de la Redadeg 👏 pic.twitter.com/hvrD6EqvW9— Diwan (@Diwan) May 29, 2021
La guerra eterna de Hamas contra Israel té una errada i no és l’Iron Dome
VERSIÓ ORIGINAL EN ANGLÈS: Hamas’s forever war against Israel has a glitch, and it isn’t Iron Dome
AUTOR: Haviv Rettig Gur
La guerra eterna de Hamas contra Israel té una errada i no és l’Iron Dome
Per què Hamas promet una guerra aviat i una altra i una altra,
i per què no funcionarà
Hamas acaba de concloure onze llargs i dolorosos dies de guerra que li van causar enormes danys, molts han assenyalat com va utilitzar amb èxit el sorprenent bombardeig de coets del 10 de maig de ciutats israelianes per posicionar-se com el líder indiscutible de la causa palestina en lloc del decrèpit vell Fatah, però aquest assoliment es va assolir el primer o dos dies de lluita. Deu dies més de bombardeig israelià continuat més tard, el grup terrorista s’enfronta ara a la versió militar d’una ressaca dolorosa. Continua la lectura de La guerra eterna de Hamas contra Israel té una errada i no és l’Iron Dome