El recent editorial d’El País, A los catalanes, ens permet entendre com una part molt majoritària dels espanyols continua girada d’esquena a l’invencible fenomen polític que significa l’independentisme en el planeta. Al realisme polític. A diferència d’altres antics imperis universals, com els d’Anglaterra i França, ben clarament a diferència de Portugal, aquesta gent tan ufana i tan superba d’Espanya, i especialment els seus propagandistes assalariats, continuen sense voler entendre res de l’amarga i alliçonadora experiència històrica que han tingut més de cinc-cents anys per conèixer i assumir. O com a mínim des que els Estats Units van imposar la seva invariable política internacional, com a gendarme i consciència moral del món, una doctrina orientada a acabar amb la subordinació política d’una nació sobre una altra per sempre més. Una política estrangera que Espanya hauria de conèixer millor que ningú, perquè fou la que imposà el president William McKinley en iniciar la guerra de Cuba i que acabà d’establir Woodrow Wilson després de la Primera Guerra Mundial, després de la independència de la República d’Irlanda el 1921, una vella nació europea tan integrada o més a la Gran Bretanya del que ho és avui Catalunya respecte a Espanya. És difícil de comprendre com del Desastre de 1898 no n’ha quedat res en la memòria col·lectiva espanyola, res excepte una profunda intolerància al que no és castellà i castís, a més a més d’un notable aïllacionisme i d’un victimisme fabulador. Al llarg de la rica història d’Espanya, més de vint-i-tantes independències, als cinc continents, de Mèxic a Guinea Equatorial, de l’Argentina a Nàpols, han anat esmicolant, sense aturador, l’Estat espanyol, un Estat espanyol que a cada generació, i de manera absurda, de  vegades còmica, confia debades a restaurar aquell imperi perdut, aquella fe religiosa distreta en el passat. Exactament com durant els temps del franquisme més tossut, fora del realisme imprescindible que necessita una política que pretengui sobreviure a les principals dinàmiques de la política internacional. Des de la terrorífica guerra contra els patriotes holandesos de 1568-1648 —que va durar vuitanta anys— fins a la fugida del Sàhara Occidental, Espanya ha imaginat i continua imaginant-se ser una realitat política única i invariable, divina, eterna en el temps de manera màgica. I que són els altres imperis els que es degraden i desapareixen sense remei, mentre que les forces colonials repressives continuaran apallissant indefinidament ciutadans —i contribuents— catalans i bascos davant la indiferència internacional. Perquè són especials. Que De Gaulle va haver de renunciar a Algèria i Churchill a l’Índia, però que Espanya mai no haurà de renunciar a Barcelona. Sobretot si tenim en compte que algerians, indis i catalans comparteixen una mateixa realitat. Una realitat social, la voluntat molt majoritària que exigeix la fi immediata del període colonial.

Catalunya no només és una colònia espanyola en termes econòmics i culturals. No només és que els administradors no entenguin la llengua dels administrats com passava a Hong-Kong o a l’illa de Rodes en temps de Mussolini. Catalunya és sobretot una colònia perquè, mentre l’editorial d’El País es decora amb afirmacions pomposes i paraules grandiloqüents, com ara la paraula fetitxe democràcia, la crua veritat és que la voluntat democràtica de Catalunya, la que ha fet guanyar les eleccions reiteradament a l’independentisme, no és reconeguda ni respectada. És la mateixa intolerància a la democràcia que els espanyols tenen respecte a la voluntat molt majoritària dels ciutadans de Gibraltar, que es neguen a deixar de ser britànics per esdevenir una colònia d’Espanya. Si es recorda amb insistència que la societat catalana va aprovar molt majoritàriament la Constitució Espanyola en 1978, s’hauria d’insistir també en l’evidència que cap contracte social no és etern ni pot continuar vigent quan una de les parts el rebutja de ple. Si Catalunya va tenir el dret d’integrar-se democràticament al projecte nacional espanyol, aleshores té el mateix dret de sortir-ne. Sortir d’Espanya és tan digne i legítim com entrar-hi. I viceversa, si no pot sortir-ne voluntàriament és que tampoc va poder entrar-hi per voluntat sobirana. Perquè la sobirania del poble català avui pot ser reprimida, perseguida, castigada, negada. Però el cert és que es manté en la història, generació rere generació. El fet viu de Catalunya es manté amb la mateixa intensitat que intenten negar-la, entre molts altres, El País. Un mitjà marginal a Catalunya en nombre de lectors i en incidència pública.