Arxiu de la categoria: Article

Article

Contra la caritat. En defensa de la renda bàsica

Deixa un comentari

Immigració i llàgrimes de cocodril

Agustí Colomines

 Agustí Colomines
Barcelona. Dilluns, 14 de desembre de 2020

1. Save the Children, una ONG ben coneguda, emet uns anuncis per televisió que quan els veig em posen de mal humor. No és que l’anunci em commogui, és que no suporto la càrrega emocional que vol transmetre per conscienciar-nos o per arrencar un donatiu a l’audiència. El primer anunci és el d’una nena de tretze anys que es diu Zahara i que explica que viu en un camp de refugiats, que el seu germà petit està malalt i que no tenen un metge per atendre’l. Al final es dirigeix a l’espectador plorant. El segon és el que es pot veure a dalt, amb el testimoni de Reijanah, una nena refugiada al camp de Moira (a l’illa de Lesbos), que es dirigeix a la càmera en anglès i es pregunta per què ha de viure en un camp com aquell des de fa més d’un any quan el que desitja és estar amb les seves amigues i menjar espaguetis.

2. Aquests anuncis pretenen deixar-te destrossat i fer-te sentir impotent, perquè cada vegada que vegis les llàgrimes de la Zahara o de la Reijanah i sentis la seva veu trencada pel dolor, t’embargui un sentiment de pena i compassió que et porti a fer el donatiu que et reclamen. Els pidolaires de carrer utilitzen sovint la mateixa estratègia. Són poques les vegades que algú et para pel carrer, com va passar-me a mi fa un dies, i davant de la porta d’un forn un home sense llar em va demanar, sense llàgrimes ni dramatisme, si podia convidar-lo a un cacaolat i a un entrepà. No vaig dubtar-ho ni un moment. Mentre jo pagava amb el meu Apple Pay (fa temps que no porto mai diners a la butxaca), l’home li va demanar a la fornera si podia asseure’s en una de les taules per menjar-hi el berenar. L’escena va resultar ser un retrat costumista bestial que, vista en perspectiva, mostra les grans desigualtats socials actuals.

3. L’home que em va demanar caritat, perquè de fet és això el que va fer, no era un immigrant, però hauria pogut ser-ho i l’hauria convidat a berenar igualment. Però donar diners empès per un sentiment de culpa en veure unes nenes plorant per televisió o deixar anar una mica de xavalla en un pot o bé fer, com jo vaig fer, pagar-li una mica de menjar a qui ho necessita, no és res més que un acte pal·liatiu afavorit pel que ens arriba mitjançant els sentits i posa en marxa les nostres emocions. La caritat no és el remei a les grans desigualtats, més aviat és una expressió, com l’escena que els he explicat del forn, de la desigualtats entre els individus. A Contra la caritat. En defensa de la renda bàsica (Arcàdia), Daniel Raventós i Julie Wark defensen que la bondat caritativa, sovint gratificada fiscalment, és una estafa que no fa més que agreujar la divisió entre rics i pobres. Ni la predisposició a fer el bé, ni apel·lar a les emocions, ni intentar commoure els telespectadors amb nenes refugiades, resoldran un problema que les grans migracions del nostre temps han fet més gran que mai. Estic amb Raventós i Wark quan reclamen que cal substituir la caritat per unes polítiques públiques que promoguin una existència materialment digna al conjunt de la població.

Reclamar acollir indiscriminadament mentre no es tenen els mecanismes legislatius, ni els recursos per fer-ho, és tan hipòcrita com la solidaritat momentània

4. L’incendi de la nau de Badalona ha fet sortir de nou a la llum la qüestió de la immigració irregular i les condicions de vida en les quals viuen persones que tothom sap que existeixen però que són invisibles per als benestants fins que no passa una desgràcia. En el cas de Badalona, les dosis de demagògia són tan elevades, que resulten tan enervants com les llàgrimes televisives de les nenes refugiades. Quan fou mort el combregaren, ja se sap, però les lamentacions són llàgrimes de cocodril. L’esperit caritatiu que anima a qui proclama —inclús des de les institucions— que està disposat a acollir tothom que aconsegueixi arribar a sòl europeu, després no es tradueixen en res, en cap dret real. Les consignes no fan sortir de la misèria els immigrants que, com els de Badalona, s’instal·len ens naus o edificis abandonats que no tenen les mínimes condicions d’habitabilitat i higiene. El benestar comença quan s’assegura la dignitat de les persones i no pas amb llagrimetes per commoure consciències.

5. Sovint es dona la paradoxa que qui se sent interpel·lat per l’anunci de Save of Children és rematadament intolerant amb la immigració. És més fàcil donar uns calerons que “suportar” els immigrants al costat de casa o deambulant pels carrers. Acollir o no acollir immigrants, tancar o no les fronteres són els grans dilemes de les societats opulentes, que elles mateixes ja conviuen amb la pobresa extrema generada pel desenvolupament econòmic desigual propi del capitalisme. Una política que pretengui ser realment liberal, només ho serà si és capaç de bastir polítiques públiques que evitin el naufragi vital d’una part de la població. La millor inversió en una societat dinàmica i oberta, que és la filosofia que fonamenta el liberalisme progressista, és sempre la que inverteix en polítiques de benestar i no diu mentides. Reclamar acollir indiscriminadament mentre no es tenen els mecanismes legislatius, ni els recursos per fer-ho, és tan hipòcrita com la solidaritat momentània provocada per “una sobredosi de realisme atroç”, com va escriure Mònica Planas en comentar l’anunci de la Zahara.

6. La pandèmia ha provocat un caos social terrible. Parlem del nombre de morts a les residències, i ens escandalitzem per la major incidència de la Covid entre els afroamericans, però no sabem quants morts hi ha hagut entre immigrants sense targeta sanitària o entre els molts pobres que cada vegada més omplen tots els racons imaginables de les grans ciutats catalanes. Són els invisibles, dels quals només tenim imatges impactants quan les flames cremen els refugis indignes de la pobresa i la immigració. Hi hem après a conviure, a Badalona o al 22@, però cap polític aporta una solució, ni els que sempre diuen que tenen una resposta per tot. La majoria són incapaços de confessar que per abordar una qüestió tan important com aquesta, Catalunya no disposa ni d’una organització política que li permeti regular els fluxos migratoris ni dels recursos econòmics per anar més enllà de la caritat. No cal ser independentista per veure-ho. És clar que els governants actuals també podrien fer-ho millor amb el que tenen si fossin més bons gestors i tinguessin un sentit polític més perspicaç i agut.

Article, Comunicats, defensa de les llibertats, feminisme

Hui 25-N, ANNA notícies per la regulació de la prostitució per acabar amb les màfies, els proxenetes, l’explotació i el desempar de les dones treballadores del sexe. DIRIGIT AL GOVERN DEL BOTÀNIC. En defensa del treball sexual regulat.

Deixa un comentari

HOMENATGE A LES ‘PAJARITAS’ DEL CARRER TROMPETES DE BARCELONA I EN CONTESTACIÓ AL GOVERN DEL BOTÀNIC

Eren els anys 50 del segle passat, anys de misèria a Barcelona. Però al carrer Trompetes, entre Consolat de Mar i el carrer dels Agullers, hi havia una activitat econòmica que irradiava riquesa a tot el barri de la Ribera. L’activitat es circumscrivia exactament a aquest carrer, sense traspassar els seus límits, entre les columnes gòtiques de l’antic port medieval de Jaume I i el carrer dels antics fabricants d’agulles. En aquest darrer hi era la perruqueria de ma mare on jo vaig passar tota la meua infantesa i part de la meua joventut. Jo era el fill de la perruquera del carrer Agullers i la perruqueria de ma mare va ser, per a mi, una universitat de la vida que em va donar uns coneixements que han anat en mi des de llavors.

L’activitat econòmica que s’exercia al carrer Trompetes corresponia a treballadores de l’ofici que diuen és el més antic de món. Eren meuques, és a dir dones que s’avenen a mantindre relacions sexuals amb altres persones a canvi de diners. Però les meuques del barri de la Ribera, cal deixar clar, que no tenien res a veure amb l’estil, ni amb les formes, ni amb l’oferta de les meuques dels carrers Robadors, o de les Tàpies, al barri del Rabal, a la dreta de la Rambla o a l’esquerra del Paral·lel, baixant cap el port. Cal dir de les nostres, que cap d’elles anava pintada, ni la seua vestimenta era extremada, ni portaven cap element de reclam. Eren totes elles d’un posat discret. Amb vestimentes de mestresses duent el cabàs de la compra al braç, semblava que estaven fent temps per anar al colmado  de queviures o al mercat de Santa Caterina a fer la compra del dia. Del veïnat, elles eren les més apreciades pels botiguers pel seu poder adquisitiu. Elles eren el motor econòmic del barri i una font de riquesa sense precedents en aquells anys i que recordem -els que encara vivim d’aquella època- en agraïment. Elles captaven, recollien, els ingressos dels sectors econòmics que ens envoltaven i feien possible reconduir-los per a tots. Ho feien dels pagesos que des dels seus pobles portaven les collites al Born i aprofitaven el seu pas pel cap i casal per desfogar-se; dels maquinistes de l’Estació de França que feien parada a Barcelona; dels portuaris, tan dels embarcats, com dels concessionaris, com dels militars de la Comandància de Marina i, finalment que jo em puga recordar, dels treballadors de la Companyia Transmediterrània, dels funcionaris d’Hisenda o els del Sindicat Vertical, tots ells treballant en edificis a la Via Laietana. Elles recaptaven la riquesa de l’exterior i elles eren les encarregades de fer la distribució i repartiment de la riquesa pel barri, en les tendes de queviures, en els forns, en les merceries, en la mongeteria de la tenda de llegums cuinats, en la lleteria, en la tenda dels ous… i com no, totes elles eren clientes de ma mare. La perruqueria de ma mare era el lloc d’encontre de les veïnes del barri i elles, les treballadores del carrer Trompetes, hi formaven part de forma natural i que jo percebia que hi eren sense cap discriminació ni problema. Jo com a fill de la perruquera hi era present i compartia, en silenci, els problemes familiars de les clientes, entre – ara una, ara l’altra- les nores i les sogres, entre les filles i les mares i de les diverses malalties i misèries que es prodigaven. Però també de les petites alegries que les clientes tenien i que les agradava compartir.

Elles -les treballadores del carrer Trompetes- eren veïnes, per aquesta raó i pel fet de ser-ho, la resta no podien anomenar-les com de normal la cultura popular les anomenen. Si ho hagueren fet no sols les hagueren denigrat a elles, sinó que  la resta de veïnes s’hagueren menyspreat  així mateixa; no ho podien fer-ho perquè elles hi formaven part. No se com va ser però jo sempre vaig escoltar un nom per a elles que jo vaig percebre com entranyable. Elles eren les ‘pajaritas’.
– Escolta, ha vingut Carme i ha dit que al migdia passarà.
– Quina Carme?
– Sí dona, la ‘pajarita’
– Ah! Val. D’acord.

Elles eren autònomes. Éssers lliures i sobirans que no treballaven per a ningú. Una altra dona més major era la que regentava en el mateix carrer Trompetes un pis on es feia la transacció econòmica i s’encarregava de proporcionar els estris necessaris, el canvi de llençols i mantenia polit el lloc de treball.

Un dia va aparèixer pel barri una en pinta de missionera, a l’estil de Teresa de Calcuta, que anava recollint signatures per foragitar-les.
– Araceli– ma mare es deia Araceli- no pensaràs firmar -li va dir una ‘pajarita’ a la que estaven pentinant.
– No et preocupis -li va tranquil·litzar ma mare- ja l’hem dit que no i que s’estalvie el treball de demanar res. Que no torni.
– Gràcies Araceli -va dir alleugerada la veïna- nosaltres no fem mal a ningú ni generem cap problema. Ningú ens obliga a treballar ni necessitem que ningú ens vingui a prohibir que treballem.

Aquests i més records, com el dia que una ‘pajarita’ em va comprar la col·lecció del ‘Capitán Trueno’ para el seu fill que amb orgull el va portar a la perruqueria perquè el coneguérem, s’amuntonen en la memòria. A mode de reconeixement sempre dic que gràcies, en part, a les veïnes ‘pajaritas’ del carrer Trompetes, la meua família va poder finançar que estudiés una carrera aristocràtica a Valencià com va ser l’enginyeria de l’ETSIAV, quan en els anys 60 els fills de perruqueres -i de segur d’alguna ‘pajarita’- ja arribaven a la Universitat i les carreres aristocràtiques van començar a deixar de ser-ho.

Víctor Baeta i Subias, el fill de la perruquera del carrer dels Agullers, cantonada amb el carrer Trompetes.

(…)

DIRIGIT AL GOVERN DEL BOTÀNIC
En defensa del treball sexual regulat

Ara sembla que Ximo Puig i altres Teresa’s de Calcuta, volen abolir la prostitució a la Comunitat Valenciana.

Per eliminar les màfies, l’explotació sexual de les dones i eliminar les prostitutes de carretera no cal l’abolició. El que cal és regular l’activitat econòmica de les treballadores del sexe. L’abolició el que faria, com a qualsevol altre tipus d’abolició, és el foment de les màfies, la irregularitat, la clandestinitat i el descontrol.

En aquest sentit defenem els plantejaments de La Plataforma Estatal pels Drets en el Treball Sexual que demana:

  • Que es reconeguen i es garantisquen els drets de totes les persones que exerceixen la prostitució, bé al carrer o en locals tancats, especialment el dret a emigrar, a la llibertat de moviments i a establir els seus propis negocis
  • Que es compte amb la veu de les persones treballadores del sexe en totes les mesures legislatives que es prenguen en relació a la prostitució
  • Que es reconega, com planteja una sentència dictada en 2001 pel Tribunal de Justícia de Luxemburg, que la prostitució és una activitat econòmica legítima.
  • Que no s’establisquen controls sanitaris obligatoris per a les treballadores del sexe, perquè, a més d’ineficaços, contribueixen a estigmatitzar a les prostitutes com a grups de risc.
  • Que, en cas d’impossibilitat real de l’ús compartit de l’espai públic, es creuen espais públics, a l’estil dels barris rojos d’algunes ciutats europees, on es puga exercir lliurement la prostitució, en bones condicions d’higiene, seguretat i tranquil·litat. La ubicació d’aquests barris ha de ser negociada amb les persones treballadores del sexe i els veïns en peus d’igualtat.
  • Que es perseguisca de manera fefaent a les màfies que obliguen i forcen a dones a prostituir-se i les exploten en règim d’esclavitud. És necessari acabar amb la hipocresia de les pomposes declaracions públiques de rebuig i anatema d’aquestes pràctiques inhumanes, internacionalment organitzades i posar els mitjans, que n’hi ha, per a acabar amb elles, per damunt de tot tipus d’interessos creats. Exigim que les accions que es realitzen posen en primer terme la protecció de les dones que denuncien i es prenguen de mutu acord amb ella des del respecte als drets humans, sense criminalitzar a les víctimes.
  • Que es destinen recursos econòmics i materials i alternatives d’ocupació reals i efectives, als quals puguen acollir-se voluntàriament aquelles persones que, pels motius que siga, decideixen abandonar l’exercici de la prostitució.
  • Que es reconega i respecte la dignitat de les prostitutes i la seua capacitat de decidir, sense coaccions, a què volen dedicar-se i com o amb qui volen establir acords comercials. Conseqüentment, rebutgem la “fustigació” a prostitutes i clients que s’està donant en algunes ciutats del País Valencià, ja que aquestes mesures no sols no redueix la demanda, sinó que afavoreixen els tractes ràpids i clandestins amb el consegüent empitjorament de les condicions de treball de les prostitutes.
Article, contra el 78/39, Opinió

Els resultats de Galícia i Euskadi, ens allunya de la independència i ens acosta a la fal·làcia de l’altra Espanya possible. L’opinió de Víctor Baeta.

1 comentari

L’opinió de Víctor Baeta

Els resultats de Galícia i Euskadi, ens allunya de la independència i ens acosta a la fal·làcia de l’altra Espanya possible.

Els més entusiastes amb els resultats electorals de diumenge passat a Euskadi i a Galícia, són aquells que han renunciat a una confrontació amb l’Estat espanyol per assolir la Independència o que, més bé, mai l’havien contemplat seriosament com objectiu polític. Els triomfadors a la resta de l’Estat, per això estan tan contents, són aquells que predicaven -o mai havien deixat de practicar-ho- el ‘realisme’, el ‘pragmatisme’ i que davant els irredempts independentistes catalans els teòrics de torn divulgaven allò del ‘principi de realitat’.
Els amics independentistes sincers que s’alegren dels resultats i em critiquen el meu escepticisme em pregunten:
– I quins haurien estat uns bons resultats per a tu?
No puc contestar. El problema -a hores d’ara- no són els resultats. El problema rau -segons el meu parer- en l’estratègia que els nacionalistes guanyadors BNG i EH Bildu, tenen pensat dur per alliberar els seus pobles de l’Estat imperial espanyol. Per a mi no han guanyat forces que en el seu programa portaren la independència com objectiu i, per això mateix,  han guanyat forces que s’han nodrit d’un votant federalista republicà espanyol, però ‘espanyols’ d’allò que anomenen l’altra Espanya possible; es pot dir que BNG i EH Bildu estaven prou homologades a allò que defèn Podem.
Com a independentista no puc estar content. La fal·làcia de l’altra Espanya possible, ho sent, però no me la crec.
Convençuts ERC i EH Bildu que front a l’Estat espanyol no hi ha cap possibilitat que per la via pacífica -ni per l’armada, sí més no basada en atemptats- es puga assolir la Independència, s’han posat mans a l’obra en vore com de millor es poden quedar en Espanya.
EH Bildu va llençar la tovallola -segons el meu punt de vista- quan en les darreres eleccions al Parlament Europeu del 2019, es va doblegar davant d’ERC i va renunciar al seu plantejament inicial d’anar totes les forces independentistes de l’Estat juntes en una candidatura on hauria d’estar Puigdemont com públicament va suggerir Otegi. EH Bildu, en trobar-se el veto d’ERC va sucumbir i en ‘Ara Repúbliques’ no va poder estar JxCat. Va ser el començament d’una estratègia acoblada al ‘Principi de realitat’ que no ens duu a la Independència si no a que ens crega’m la fal·làcia de que una altra Espanya és possible.
Amb tot, puc estar equivocat.

Víctor Baeta i Subias
Benimaclet, 15 de juliol del 2020

Article, Ruptura democràtica i repúbliques

Per què estic per la República Valenciana? [escrit per Joaquim Auladell a l’octubre del 2012 i donat a conéixer ara, al 2020]

Deixa un comentari

Per què estic per la República Valenciana?
[escrit per Joaquim Auladell a l’octubre del 2012]

A començaments del mil·lenni vaig percebre que s’acostava una onada independentista, la tercera. La primera va ser amb Macià, els anys 30 del segle passat, la segona amb el PSAN, els anys 70, la tercera seria sota el lema de la Sobirania i en un escenari mundial, globalitzat, la quarta el més probable és que no es produeixi perquè s’ha assolit la Independència o perquè ha desaparegut el subjecte a independitzar. Tot això ho vaig exposar a bastament a l’article Tres onades considerades des de la carena entre segles (“Revista del Centre de Lectura”, Setena època, núm. 7. Reus, 2003).

El 2003 jo era d’ERC i abonava l‘aliança amb el PSOE, amb una política moderadament independentista i moderadament d’esquerres, amb un suport popular creixent. La destitució de Carod-Rovira per una incorrecció protocol·lària, quan després el PSOE va ser culpable de la catàstrofe dels túnels [del Guinardó] sense cap conseqüència em va demostrar qui era l’amo i que la política d’ERC era inviable. Després hi va haver la defenestració del President de la Generalitat [Maragall] (pel PSOE que, per a qui creu en les institucions, el President de la Generalitat, que és de tots els catalans i com a tal se l’ha de respectar, no pot ser substituït per un encarregat d’un partit, no català (no la persona, que si pensem en en Montilla, pot haver nascut a les Andalusies o a les Rússies, que si com a President parla en català i és lleial a Catalunya, és tan vàlid com qualsevol català, parlem del PSOE, disfressat de PSC, colonialista i imperial) per més inri.

El 2005 em vaig incorporar a la Plataforma SOBIRANIA I REPÚBLICA, una associació política per impulsar projectes sense presentar candidatures. Vam realitzar moltes iniciatives per la Sobirania en abstracte i per les Repúbliques en concret. En el món de la comunicació vam instituir el Guardó de la República Catalana, creació de Jordi Argemí i que s’ha atorgat a:
– el 2007 a Till Steigman, a Vicent Gisbert  [La Nucia-PV] i al CEIM (Coordinadora de l’Esquerra Independentista del Montserratí),
-el 2008 a Rut Carandell, a Daniela Grau, a Daniel Mach, a Joan Becat, a Alfons López Tena, a Xavier Polo, a Teresa Peyrí Macià i a Marc Belzunces.
– el 2009 a Heribert Barrera, a Josep Gifreu, a la CUP de Sallent, a Aminatu Haidar i a Ramon Carner.
– el 2010 a Carles Mora, a Joan Laporta, a Agustí Barrera, a Pau Alabajos i a Isona Passola.
– el 2011, a Joan Carretero i
– el 2012, el 14 d’abril, dia de la República Catalana, a Muriel Casals.

També en el 2005 em vaig incorporar al Bloc Nacionalista Valencià (BNV), un partit progressista i valencianista (Progressista és el que no pot ser res més, i de valencianistes n’hi ha d’espanyolistes, com hi ha catalanistes espanyolistes) perquè com deia Fuster, cal fer política.

El 2006 un equip sobiranista va redactar el Full de Ruta a la Independència i el va presentar Joan Carretero. Es va muntar una plataforma, Reagrupament Independentista, per fer una candidatura sobiranista. El resum del programa és “PEL PARLAMENT SOBIRÀ QUE PROCLAMI L’ESTAT CATALÀ” (aconseguir una majoria de diputats que s’haguessin presentat amb el programa de proclamar la independència). SOBIRANIA I REPÚBLICA hi coincidia i ens hi vam adherir. El 10 de juliol de 2010 hi va haver una gran manifestació en què SOBIRANIA I REPÚBLICA i Reagrupament amb el poble català va canviar la fada i bleda consigna “Som una nació” per “Independència!”, que és el que va cridar la gent.

Barcelona.10.07.2010 Manifestación contra sentencia del Estatut © Marcel.lí Sàenz. La pancarta “PEL PARLAMENT SOBIRÀ QUE PROCLAMI L’ESTAT CATALÀ”  va ser confeccionada a València per encarrec de Joaquim Auladell a Víctor Baeta, els dos membres de Sobirania i República.

Després, a l’agost va aparèixer Solidaritat Independentista, Reagrupament es portà com un partit encobert a les eleccions del desembre 2010 i no va treure cap diputat. Les falles de Reagrupament van ser confiar que un líder li faria la feina (Laporta) i somiar ser un partit d’empresaris quan la immensa majoria dels electors (i els associats) són assalariats. SOBIRANIA I REPÚBLICA es dissol en el poble.

Vist des Barcelona, de fa dos anys les coses han canviat molt de pressa. Convergència va guanyar les eleccions, la crisi econòmica, agreujada per la dependència de Spain (nom que funciona), ha empitjorat, l’Estat no paga el que deu a l’administració territorial i local i als particulars i es dedica a retallar l’ús de la llengua catalana. Fa un mes hi va haver la manifestació de l’Onze de Setembre [2012], multitudinària i plural, decididament independentista, i el president de la Generalitat, com que el Govern del Regne no va acceptar la seva proposta de pacte fiscal, va convocar eleccions amb perspectiva independentista.

El Full de Ruta de l’antic Carretero, de Solidaritat i de SOBIRANIA I REPÚBLICA està a mig camí. L’estat propi no és l’estat sobirà, republicà, amb bandera a l’ONU que volem. Els imperialistes declarats i i els catalanistes espanyolistes ho faran tot perquè canviant tots els detallets reials, forals, federals, que calgui, perquè tot continuï igual. No n’hi haurà prou amb guanyar unes eleccions, els imperialistes, del Guerra a l’Aznar, són pertinaços.

Els canvis que no es noten és dubtós que hagin existit. L’alternativa sobiranista passa per una fractura amb l’Estat espanyol. A la Comunitat Valenciana cal, a més, un despertar, una fractura mental amb l’Estat espanyol, entitat ben real, i Espanya, entitat imaginària. Si no es vol ser sobirà, no se n’és. Del 1980 al 2010 els valencians han viscut, per il·lusió o conveniència, el somni del Levante Feliz, l’Eix de la Prosperitat Madrid-València i l’ofrenar flors a Espanya compulsiu. El 2010 comença el malestar, no és una qüestió moral, de si Zaplana o Fabra son bons o dolents, sinó que un tenia diners per repartir i l’altre no. Com la defenestració de Camps, tan semblant a la de Maragall, pels seus superiors espanyols. El malestar social és el començament del despertar del somni. Et fan mal tots els ossos però no saps per què. Uns poden buscar remei en ersatz espanyols i d’altres en l’alternativa sobiranista valenciana.

Molts valencians es desperten, es demanen “On som?” i intenten orientar-se. Tant de bo que els convenci el sobiranisme republicà.

Un incís: jo vull que la llengua catalana creixi, floreixi i tingui fruits a la futura República Valenciana i molts residents (valencians) també. I això no és per cultura (simbologia), ideologia o “suprastructura”, sinó condició material de vida que es resoldrà en la marxa majoritària cap a la independència i en el debat de la Constitució. Final de l’incís.

En aquests moments només està per la República Valenciana la coalició de dos partits: Esquerra Nacionalista Valenciana i República Valenciana /Partit Valencianista Europeu. Agustí Cerdà, dirigent d’ERC al País Valencià, està per l’Estat valencià.

Joan Fuster, des del document Apèndix a la Justificació de Catalunya de Mn. Armengou (1962) que conté el Material Països Catalans diu: “Penseu en la unitat i feu el que vulgueu”, que no vol dir que fem el que ens roti sinó el que convingui. És evident que no volia que ens poséssim tots al pas de la regió o parcel·la més lenta per fer els passos solemnes junts. El PSOE ha segrestat la figura de Fuster, ha amagat el polític i ha potenciat l’erudit. Deixem l’erudit als erudits i fixem-nos en el polític.

 Per què estic per la República Valenciana?
Sóc nacionalista internacionalista (considero que les nacions són una forma d’associació humana que cal tenir en compte) i la meva nació és els Països Catalans. Les nacions han de tenir llibertat i sobirania, poder estatal. Sóc demòcrata, però això ho diu tothom. Un Estat, ho sap tothom què és i hi està d’acord: a la bandera, als ministeris, a la frontera, a les ambaixades, als portaavions, a l’ONU i als segells postals. Les nacions cadascú se les imagina com li convé, a mida. Els Estats-nació segur que són Estats, que siguin nacions ja és problemàtic, s’ha de comprovar, però és difícil. Parlar de nacions és entrar en una olla de grills i només ho faig si m’hi veig obligat. En una discussió en què cerquem entendre’ns fem servir conceptes formals, en una polèmica, on cerquem la victòria es fan servir els recursos de la retòrica. Parlarem de política i no de simbologia.

Sóc actual, concret i pràctic. Mentre perds el temps creix el malestar i el genocidi. Si parlo de societat i d’individu parlo de política, de poder i d’Estat. Per això em va venir tan bé el full de Ruta de l’equip de Carretero i el dels sobiranistes valencians: tal com estaven les coses, aconseguir (1) un Estat sobirà, republicà i democràtic (2) per a alliberar un territori d’administració colonial (3) amb la proclamació d’independència per una majoria de diputats del Parlament colonial convertit en constituent.

Majoritari, és a dir democràtic, per la majoria de la població, no minoritari, no una elit, no un Equip Alfa fantàstic. Cal comptar amb les pròpies forces, si t’alliberen, t’hauràs d’alliberar de l’alliberador (Xirinacs). No et preocupis, a l’equip guanyador s’hi suma tothom.

Parlant en el marc del Regne d’Espanya, també dit Regne Insular i Peninsular o, internacionalment, Spain, la S és la de PIIGS. Qualsevol territori definit administrativament es podria alliberar, democratitzar, autodeterminar, legítimament, si vol. La Comuniat Autonòmica de Madrid, per exemple. La veritat és que com que Spain no és un Estat democràtic (no és de ciutadans sobirans) no ho pot fer. D’altra banda a mi em sembla perfecte que la CA Madrid faci el que vulgui. En canvi, no m’és indiferent el que faci la Comunitat valenciana, estimo per un igual els territoris de les dues Generalitats.

Parlant en actual i concret, pensant democràticament, majoritàriament, “l’alliberament ha de ser obra del poble com a subjecte que s’allibera” (Xirinacs), i tenint present la perspectiva nacional dels Països Catalans, tenint en compte que a la Comunitat, catalana entre la manifestació de l’Onze de Setembre del mes passat i les eleccions de les eleccions del mes que ve hi haurà alguns canvis, cal tenir pensada i posada en marxa l’alternativa per a la Comunitat valenciana, la República Valenciana democràtica i oberta (“és valencià qui hi viu, sense condicions identitàries”) feta pels vivents concrets i no per la Història, que es pot explicar de moltes maneres.

Previsió del procés de constitució de les dues Repúbliques seguint el Full de Ruta

  1. Un primer grup (entitat per a ella mateixa) republicanista pensa i discuteix. Quan hi ha un acord sobre el complex República-Estat democràtic-Marc constitucional), passa a ser un equip (entitat que actua per assolir el seu projecte) difon el complex i mira d’incorporar gent a la idea i a la lluita.
  1. Quan es té representació electoral (un diputat, uns quants regidors), és a dir quan es tenen unes mínimes responsabilitats davant del poble, es discuteixen i es fixen les bases mínimes de la Constitució. (Cal parlar d’antiavortisme, com a Irlanda? d’animalisme, com a Dinamarca? Amb campanes o sense?)
  1. Si el republicanisme creix (cap a un 20%), hi haurà grups republicanistes que, més enllà de les bases constitucionals, plantejaran qüestions articulars, i les eleccions ajudaran a saber-ne l’acceptació popular-electoral per part dels electors.
  1. Quan s’acosti a la majoria (40%), hi haurà una coalició republicanista amb unes bases comunes fermes i propostes particulars. Si la coalició guanya, realitza l’Acte de Sobirania, proclama la República i redacta la Constitució amb les Bases i segons les votacions a les diverses candidatures independentistes.

La majoria parlamentària republicana constitueix la societat estatal cohesionada, en concret. Un Estat, la Confederació Helvètica (popularment “Suïssa”) té llengües i religions diferents, bons motius per a la guerra. Ser suïssos ha estat més atractiu que anar-se’n per una altra banda, a diferència de la federació de Iugoslàvia.
El grup impulsor inicial no pot prejutjar ni condicionar com serà la majoria constituent. En el procés sí que es veu per on va. Els primers republicans irlandesos eren laics, la majoria que va proclamar la República va ser catòlica.

Resumint
– Estic per la República Valenciana perquè es l’única manera racional que se m’acut de democratitzar, d’alliberar la Comunitat valenciana, que es faci sobirana, amb ajut de no sé qui o sense, i de realitzar els Països Catalans concrets.
– És problemàtic, però és que la realitat és problemàtica.
– Si una de les dues Repúbliques surt antiavortista i/o animalista, deixaré de donar-hi suport? Em sembla que no. Si una de les dues Repúbliques surt islàmica, deixaré de donar-hi suport? Em sembla que sí.

Joaquim Auladell
Barcelona,  12 d’octubre del 2012

Article, Ruptura democràtica i repúbliques

L’ESCARMENT [l’Estat espanyol contra Laura Borràs] article d’Alfons Duran Corner

Deixa un comentari

L’ESCARMENT
23/06/2020 [traducció d’ANNA notícies]
A Laura Borrás no li perdonen moltes coses i volen escarmentar-la. No li perdonen que siga dona, que siga culta, que siga interessant, que siga atractiva, que siga independentista i que siga catalana. En ella es produeix la condensació d’una sèrie de trets que l’Espanya de la Contrareforma odia visceralment i que al llarg dels segles s’ha anat transmetent de generació en generació.
Una societat masclista, ignorant, mediocre i ominosa no pot donar cabuda a una persona amb aquest perfil.
I acollint-se a un tema menor, que ja va ser investigat pels Mossos d’Esquadra sense resultats concloents, s’ha obert un expedient que porta el segell de la Guàrdia Civil. I ja sabem per experiència que quan afecta temes de polítics independentistes catalans, les diligències segueixen un procés regular: guàrdia civil, fiscalia, tribunal.
Crida l’atenció, en aquest i en tots els casos, que la guàrdia civil (que és un cos militar) intervinga per a fer investigacions com a policia judicial, és a dir, com a unitat de serveis als tribunals.
Hi ha una diferència substancial, conceptualment, entre un cos militar, que s’ajusta a un rigorós codi de disciplina i està per a protegir els interessos de l’Estat, i unes institucions (policies, mossos, ertzaines) que són servidors públics i la seua obligació és defensar els interessos dels ciutadans. El propi llenguatge simbòlic el delata, quan la guàrdia civil té com a lema “Todo por la patria”. I la pàtria, que és un ens abstracte, permet tot tipus d’elucubracions.
Amb un material esbiaixat, apareix el tàndem de moda (senyors Zaragoza i Marchena), que posa en marxa la roda. Tots dos són molt coneguts per la seua història recent en el procés contra els independentistes catalans, però la seua notorietat ve des de lluny.
El senyor Marchena va formar part del tribunal que va condemnar a l’expresident Atutxa, que més tard (massa tard) el Tribunal Europeu de Drets Humans va desautoritzar. També del que va ratificar l’absolució del president valencià senyor Camps, va ser el que va reduir substancialment la condemna al president balear senyor Matas, i el que va arxivar la querella presentada contra el ministre Fernández Díaz i el cap de l’oficina antifrau a Catalunya senyor Alonso, que va destapar les bafarades putrefactes  de les clavegueres de l’Estat.
Quant al senyor Zaragoza cal recordar que, com a fiscal cap de l’Audiència Nacional, va signar la instrucció en la qual es feia un canvi en la jurisdicció penal espanyola, amb un nou llistat de delictes si s’ha de jutjar per l’Audiència Nacional que incloïen els de “sedició i rebel·lió”. I que aquesta modificació es va fer uns dies abans que el Parlament de Catalunya fera una declaració explícita d’iniciar un procés constituent per a crear un Estat català independent. I que com a fiscal es va oposar al processament dels militars nord-americans acusats de la mort del periodista José Couso.
Hi ha un pas previ en tot aquest trist espectacle i és retirar la immunitat com a diputada a Laura Borrás. Atapeïdes les files, els representants del feixisme explícit de Vox, els del feixisme implícit del PP i Ciutadans i els nacionalistes espanyols del Psoe, donaran la seua aprovació amb alegria. Que alguns demòcrates s’oposen permet donar l’aparença d’un Estat democràtic. Que els autonomistes d’ERC (cada dia més mongívols) dubten de la seua posició, no és més que un altre signe del seu baix aspecte moral. Que la CUP dispare i expresse així la seua confusió ideològica és quelcom  al que ja estem acostumats.
Laura Borrás serà condemnada, per ser dona, per ser culta, per ser interessant, per ser atractiva, per ser catalana i, sobretot, per ser independentista.
Un brindis per aquesta brava dona !

Alfons Duran Corner

Article, Ruptura democràtica i repúbliques

Torna ‘el timo de la estampita’. Tornen els Pactes de la Moncloa

Deixa un comentari

EL TIMO DE LA ESTAMPITA per Alfons Duran | 06/04/2020

“España de charanga y pandereta, / cerrado y sacristía, / devota de Frascuelo y de María, / de espíritu burlón y de alma quieta (…) España inferior que ora y bosteza, / vieja y tahúr, zaragatera y triste; / esa España inferior que ora y embiste, / cuando se digna usar de la cabeza”.

El retrato vivo de Antonio Machado permanece incrustado en el ADN nacional y aflora constantemente a través de sus más notorios personajes, muchos ellos pertenecientes a la clase política (los Fraga, Aznar, Calvo Sotelo, González, Zapatero, Rajoy, Abascal, Rivera y especies similares), y otros vinculados a las clases directamente extractivas, que administran los oligopolios como si fueran comunidades de vecinos sin derecho a voto.

Todo ello aderezado, eso sí, por las nuevas tecnologías de la información y la comunicación (las TIC’s), que les da un sello de falsa modernidad, pero que no les permite ocultar sus bases ideológicas de fondo reaccionario, asociadas al “orden antiguo”, contrarias al progreso, al fomento de la ciencia, a la mejora de la sociedad.

Es por ello que cuando surge un hecho inesperado (vamos a aceptar que el Covid19 es un “cisne negro” de los que describe analíticamente Nassim Taleb), se ponga de manifiesto la chapuza nacional, tanto en términos organizativos como logísticos, tanto en la definición del personal ejecutivo como en la configuración de un potente “back office”, tanto en la gestión del tiempo como en  los procesos de comunicación. Son unos ineptos porque no pueden ser otra cosa.

Cuando algunos defendemos un Estado ligero y un predominio de la sociedad civil y de la iniciativa privada, se nos tacha de neoliberales, en una simple demostración de ignorancia y mala fe. Yo siempre he creído que hay dos capítulos cruciales en una sociedad libre y democrática: la sanidad y la educación. Y que estos capítulos han de estar en manos de un Estado, libre y democrático a su vez. El resto son subsidiarios. La alta, media y baja burocracia no hace más que impedir el flujo natural de la vida. En la actual coyuntura, la prestación y el compromiso de los sanitarios son extraordinarios, nunca superados desde la guerra civil. Como contraste, vemos a diario las trabas del entramado estatal para que el equipamiento llegue con facilidad a los servicios interesados. Son los médicos y sus ayudantes los que tienen que dar el visto bueno a las unidades de apoyo, y no los funcionarios que se aferran al procedimiento porque es su alimento natural. El “vuelva usted mañana” de Larra es la respuesta condicionada de esta perniciosa fauna.

Y en medio del desconcierto, el alto funcionario Sánchez, en su calidad de jefe de gobierno del Estado español, propone una renovación de los “pactos de la Moncloa”, como una especie de llamamiento a la unidad nacional, llamamiento al que han acudido presurosos sus colegas Casado y Arrimadas, siempre dispuestos a sacar tajada de cualquier evento. Por favor, un mínimo de seriedad y de rigor. Guarden sus cantos emotivos en el baúl de los recuerdos y traten de gestionar el tema de manera objetiva y racional.

Y permítanme recordarles, si es que no lo saben, que los “pactos de la Moncloa” fueron una versión light del “timo de la estampita”, aquella vieja estafa en la que un par de cómplices se aprovechan de las ambiciones de un “primo”, al que acaban timando de manera grosera. En aquella época el “primo” fue la sociedad española, el “tonto” la izquierda oficial, que luego cogió cuotas de poder, se institucionalizó y ha vivido ricamente a partir de entonces, y el “listo” fue el aparato franquista, que bajo la capa de la renovación vendió un falso relato que ha llegado hasta ahora.

Los “pactos de la Moncloa” fueron parte de la “Transición”, que fue más una transacción interesada que otra cosa.

¿O es que creen que porque estamos confinados acabaremos siendo todos unos perfectos gilipollas?

Alf Duran Corner

Article, Ruptura democràtica i repúbliques

Preparem l’eixida del confinament… Els valencians, ara per ara, no som independentistes, però si som majoritàriament republicans…

Deixa un comentari

CAL PORTAR LA REPÚBLICA A LES INSTITUCIONS VALENCIANES
[Reflexions de Víctor Baeta, representant de l’ACR Constantí Llombart en la CPVR, després la reunió celebrada dissabte el 20-Gener del 2018 a la SC Micalet]

L’eradicació de la corrupció i l’eliminació de l’espoli econòmic que patim els valencians sols es podrà superar si aconseguim impregnar a les institucions valencianes: ajuntaments, diputacions, Parlament, Consell i Generalitat, de l’ètica i relacions republicanes, és a dir si reivindiquem i portem a les institucions valencianes la República.
Cal que els partits valencians que es reclamen republicans porten, sense més dilacions, la reivindicació per instaurar la República en els seus programes electorals i la facen majoritària en les institucions.
La manifestació del 18 de novembre passat, convocada pel PSPV, Compromís, Ciutadans i Podem, implorant a l’Estat dinàstic un millor finançament s’ha demostrat inoperant. Ara el President valencià està demanant ser rebut en el Senat dinàstic per a tornar a implorar ‘un tracte just’, com explicitaven els cartells de Compromís, on es veia una mà, que entenem era valenciana, donant-li-la a una altra que entenem era la de l’Estat dinàstic, es a dir els nostres polítics valencians donant-li la mà al lladre borbònic que entra per Almansa.
No dubte de la bona fe de Ximo Puig i Mònica Oltra, quan demanen a l’Estat dinàstic un ‘tracte just’ per als valencians, o la bona fe d’Isabel Bonig per intentar eradicar la corrupció del seu partit. Però tots ells s’estavellaran en els seus intents, perquè dins del règim del 78 no hi ha solució per als problemes dels valencians. El règim del 78, concatenat al del 39, està esgotat. Cal que els republicans valencians ens coordinem per a encetar un procés constituent amb l’objectiu de guanyar les institucions valencianes per a la República i que , esta, al nostre parlament no pot ser més que valenciana. Cal passar de la nostàlgia republicana del 2006 a l’acció política republicana de futur del 2018.
Els valencians, d’Oriola-Orihuela a Vinaròs hem de fer-nos visibles per a pujar al tren de la història que s’ha començat a posar en marxa. No hem de tornar a ser espectadors, no hem de servir per a ser moneda de canvi d’altres, no hem d’esperar res de ponent: a Ximo Puig no l’escoltaran en el Senat, tal vegada ni el deixen parlar; no hem de mirar cap a Madrid, al contrari, la nostra acció republicana ha de ser allò que faça girar el cap d’ells cap a nosaltres. Esta vegada els valencians ens hem de fer de respectar, hem de ser protagonistes i hem d’estar presents allà on es prenguen les decisions que ineludiblement ens afectaran, i això serà d’ací a poc de temps. És per això que la societat civil republicana hem de posar-nos ja en marxa perquè els polítics que ens demanen el vot s’afegisquen a eixe procés constituent republicà que els reclamem. Els valencians no som, ara per ara, independentistes, però el que si som és majoritàriament republicans. Valencians i republicans.
Víctor Baeta, representant de l’ACR Constantí Llombart en la CPVR

Article, Política europea

El paper d’Europa més enllà del COVID19, article de Toni Infante [repassada a britànics, francesos, espanyols…]

Deixa un comentari

El paper d’Europa més enllà del COVID19

per Antoni Infante | El Món | 31 de març de 2020

Amb el Brexit aprovat i en procés de consumació, la pandèmia del COVID19 ha tornat a sacsejar amb gran virulència la Unió Europea (UE), consumida per la burocràcia i amb dues grans contradiccions internes de més profunditat que les picabaralles dialèctiques entre els seus actuals mandataris. La primera contradicció és la que s’estableix entre la propaganda del que diu de si mateixa l’UE i allò que està fent realment des del seu naixement. La segona entre el fet de ser un dels espais més importants del món per a la valorització del capital[1], a causa del seu gran desenvolupament econòmic, i, alhora, un dels territoris on, malgrat els retrocessos, encara hi resten importants conquestes en drets laborals i polítics que dificulten precisament aquesta valorització.

Hi ha, però, una opinió molt estesa que accepta de manera acrítica que la Unió Europea va nàixer perquè no es tornara a una situació de guerra entre els estats europeus. Però és una consideració ideològica[2], parcialment falsa, generada per anys de mentides, mitges veritats i tones i més tones de propaganda interessada. Aquest dies, amb la crisi del coronavirus, hem llegit i escoltat declaracions en aquest sentit de multitud de persones rellevants com ara Pedro Sánchez o Ximo Puig entre moltes altres.

Si mirem, tanmateix, la realitat sense la bena de la ideologia tapant-nos els ulls, podem comprovar com la gènesi de la Unió Europea, aquells primers acords dels anys 50 del segle passat sobre el carbó i l’acer entre sis estats, van estar impulsats pel mateix capital financer nord-americà, delerós d’espais on poder invertir i de mercats necessitats de mercaderies on vendre els seus productes. Recordem que prèviament va ser el mateix capital financer nord-americà l’impulsor del famós Pla (del general) Marshall de 1948 al 52 en una Europa ocupada militarment, que amb el vistiplau de les elits europees, va dirigir una determinada reconstrucció europea, amb l’obsessió per impedir l’avanç polític de les forces d’esquerres, especialment les liderades pels partits comunistes.

Un cas paradigmàtic d’aquesta obsessió va ser el suport nord-americà a les forces minoritàries i reaccionàries a Grècia, que va originar un guerra civil des del final de 1944 fins a 1949, però també el reconeixement i suport militar i econòmic a la dictadura franquista i la direcció, mitjançant la CIA i l’MI6 britànic, de la guerra bruta contra les forces populars i d’esquerres a Itàlia, com va destapar anys més tard l’escàndol mediàtic sobre l’operació Gladio[3].

Paral·lelament a la construcció d’eixe espai tan idealitzat de l’UE, alguns dels estats que en formen part no han estalviat esforços militars arreu del món per a continuar les seues polítiques extractives a qualsevol cost. Hi han traslladat la guerra perquè la pudor de la mort i la misèria no impregne els nostres salons. Alguns exemples paral·lels en el temps al procés de construcció de l’UE:

Quan Indonèsia va declarar la seua independència en 1945 els Països Baixos (Holanda), amb el suport de Gran Bretanya i EUA, la va rebutjar fins al 1949 i provocant un greu conflicte armat. En 1947 França va reprimir militarment la lluita independentista de Madagascar causant 100.000 morts. Del 1950 al 53, França, Bèlgica, Grècia, Holanda i Anglaterra (juntament amb altres països no europeus) van donar suport militar als EUA en la guerra de Corea, que va generar més de 3 milions de morts.

Del 1945 al 1954 França va desfermar la guerra d’Indoxina amb el resultat de més de mig milió de morts. Després li passaria el testimoni als EUA.

En 1956 França i Anglaterra, amb el suport d’Israel, van intervenir militarment contra Egipte en la denominada guerra del Sinaí pel control del Canal de Suez.

En els anys 1957/58 les tropes franceses van donar suport a les espanyoles en la guerra d’Ifni amb 5.000 i 9.000 soldats respectivament. França ho va repetir salvatgement a Argèlia de 1954 a 1962. Les xifres oficials de morts són de 525.000 (es parla oficiosament de més d’un milió) de les quals només uns 17.000 eren soldats de l’exèrcit francès, molt majoritàriament de la legió estrangera. França va aplicar a Argèlia[4] la tàctica del terror generalitzat que ja havia practicat a Indoxina, torturant salvatgement i massivament milers i milers de persones.

Els britànics es mantingueren en guerra colonial fins al 1968 al Iemen (protectorat d’Adem). Bèlgica va ocupar el Congo durant 80 anys, i després d’haver de reconèixer-ne la independència en 1960, li va imputar el deute extern que ella mateixa havia provocat, cosa que va empobrir-lo brutalment. Després va maniobrar juntament amb els EUA i França per a escindir el nou estat, tot i assassinant-ne el president legítim, Patrice Lumumba.

A Kènia, Anglaterra va mantenir-hi una guerra de més de 6 anys fins a l’any 1963 per tal d’impedir la independència, amb més de 100.000 morts i més de 320.000 persones detingudes.

Portugal havia declarat les colònies com a províncies d’ultramar. Tant Angola com Moçambic van haver de lluitar per la seua independència fins a la Revolució portuguesa dels Clavells de 1974. Un any abans Portugal havia assassinat Amílcar Cabrar, líder del Partit Africà da Independència da Guiné e Cabo Verde. La descolonització portuguesa de Timor va donar lloc a una immensa massacre perpetrada per Indonèsia amb el suport dels EUA.

L’estat espanyol va abandonar El Sàhara després de la visita del rei emèrit, el corrupte, en 1975, i va deixar que fos ocupat pel Marroc.

En 1987 França va donar suport a un colp d’estat a Burkina Faso, i va executar el seu líder, Thoma Sankara, i més recentment, en 2011, va liderar una aliança internacional per a enderrocar Muamar Gadafi, president de Líbia, un estat que tenia aleshores el PIB per càpita més alt de tot el continent africà. Avui Líbia és un “no estat”.

Podríem continuar referint-nos a les guerres provocades pel control del territori i les matèries primeres que “necessitem” a la nostra idealitzada Europa a tot Àfrica i amb milions i milions de morts, esclavatge infantil, violacions de dones i xiquetes en massa, etc. Més de 5 milions de morts al Congo, vora 1 milió a Ruanda… Ja no solen aparèixer-hi (si no són imprescindibles) els exèrcits colonials, i el seu lloc és ocupat per les “corporacions de seguretat”, exèrcits de mercenaris que quan es veuen desbordats provoquen algun incident perquè puguen tornar els exèrcits metropolitans, amb uniformes de forces de pau, que mai s’equivoquen de quin costat estan.

No, la Unió Europea i els estats que la componen no són el paradís terrenal. I malgrat això ha estat i és possiblement el territori on de manera genèrica i de fronteres endins, més ha avançat la llibertat i el reconeixement dels drets civils, socials i polítics de la majoria social. Un reconeixement forçat sempre per dures lluites on la suor i la sang les hi ha posades molt majoritàriament el poble, i per la realitat geopolítica que va representar la revolució soviètica primer i la derrota de l’exèrcit nazi a mans  fonamentalment de l’exèrcit roig.

Un espai de llibertats reals i formals cada vegada més esquifides i precàries, i sempre amb el perill del seu retrocés, amb normes semblants a la “Llei Mordassa” espanyola escampant-se pertot arreu amb tota mena d’excuses (algunes més creïbles que altres), majoritàriament autofabricades per al control de la població. Unes llibertats formals que costen molt d’aplicar perquè les nacions minoritzades puguem exercir el dret d’autodeterminació, per a les minories ètniques, per a les persones migrants, per a les dones, per a la diversitat d’opcions sexuals…. I són llibertats formals sobre, cada dia, menys temes importants per a la població, perquè els temes importants els negocien a porta tancada.

Sí, malgrat tot, podem continuar dient que Europa, com a continent, ha sigut on més s’havia avançat en les llibertats col·lectives i les formes democràtiques. Ara bé, és precisament la Unió Europea com a estructura política la que ha anat reduint eixos espais de democràcia, la que ha anat bastint un poder supraestatal no contra els estats, sinó contra els pobles. Una UE que va intentar aprovar una constitució d’àmbit europeu restrictiva de les llibertats individuals i col·lectives i que, quan va ser rebutjada en diversos països, va aprovar allò fonamental de tal constitució per la porta de darrere amb el Tractat de Lisboa.

Ha sigut aquesta UE la que ha donat total llibertat al Banc Central Europeu perquè puga aplicar les polítiques econòmiques que només afavoreixen el capital financer internacional, complint les directrius de l’FMI i el Banc Mundial. El BCE funciona sense cap control democràtic per part ni del Parlament Europeu ni dels parlaments estatals, i juntament amb l’FMI i la Comissió Europea, no li va tremolar la mà a l’hora d’imposar un primer ministre italià no elegit per la ciutadania i unes polítiques terribles contra el poble grec, sotmés als més grans xantatges polítics.

És aquesta Unió Europea la que ara es nega a la coordinació continental en la lluita contra la pandèmia del COVID19. I la que, sobretot, no està disposada a canviar les seues regles de joc econòmiques, perquè això seria tant com anar en contra de la seua pròpia gènesi constitutiva.

Crec que ens cal una primera tasca de clarificació del llenguatge. Cal que sapiguem diferenciar quan parlem d’Europa i quan parlem de la Unió Europea. Des de la reivindicació d’Europa com a espai de lluita per la llibertat hem de qüestionar l’essència de la Unió Europea com a contrària a eixes llibertats. Ens hi juguem el futur i la vida, com amb el coronavirus.

[1] Realització de beneficis al final de tota la cadena de producció i comercialització dels valors materials o immaterials produïts.
[2] Utilitze ací el concepte d’ideologia com a falsa consciencia dominant.
[3] La CIA i la guerra fria cultural, de Frances Stonor Saunders
[4] Una molt interessant pel·lícula sobre aquests fets, per a poder visionar aquests dies de confinament, és la Batalla d’Alger de Gillo Pontecorvo.

Mitjà per la República Valenciana