Arxiu de la categoria: Article

Mosques amb canonades per Mercè Teodoro

Mercè Teodoro és advocada i responsable dels serveis jurídics del Sindicat Valencià Republicà.

Mosques amb canonades

per Mercè Teodoro  

Mosques amb canonades
Mosques amb canonades

Fa uns quants anys, la televisió difonia un anunci en el qual un home netejava el seu cotxe primorosament. Anava amb un drapet repassant totes les superfícies, interiors i exteriors, passava l’aspirador, espolsava les estoretes, feia els vidres… acurat, amb una delicadesa i una exhaustivitat dignes de millor causa. Està clar, saps netejar! o una cosa semblant feia l’eslògan, una frase amb què s’evidenciava que els mascles de l’espècie eren perfectament capaços de netejar les coses que s’estimaven, com ara els cotxes. I que si no netejaven les rajoletes de la cuina, l’extractor del fum, el poal del fem o la tassa del vàter, no era per falta d’aptituds biològiques per a la neteja.

L’anunci, del Ministeri d’Igualtat, anava adreçat òbviament a promoure el repartiment equitatiu de les tasques domèstiques. Era molt eloqüent. Qui no ha vist, un dissabte o un diumenge, com els homes en les benzineres, els descampats, els polígons i també, en la porta de la seua “caseta” o el seu “xaletet” netegen els cotxes? Milions de persones podien veure’s identificades en eixa situació i per tant, el missatge arribava de forma directa i ràpida: tothom sap netejar.

Els darreres dies i gràcies a l’expansió del Covid-19 hem corroborat aquesta evidència en veure els militars fent tasques de neteja. Ells també en saben, de netejar. Alguns amb aspersors i mànegues arruixant per les més diverses localitzacions una solució d’aigua amb lleixiu i d’altres amb simples draps i botelles amb la mateixa mescla desinfectant. Al·leluia!

La desinfecció amb lleixiu, activitat realitzada habitualment, tant en l’àmbit domèstic com en l’àmbit professional majoritàriament per dones, una més de les desagradables, imprescindibles i invisibles tasques de cura, passa, en temps de pandèmia vírica, a mans de l’exèrcit. La cosa, però, canvia radicalment i lluny de ser una activitat ignorada i menystinguda pren ara connotacions èpiques: enviem els nostres soldats a lluitar contra l’enemic. Aquesta darrera frase, s’ha de llegir en majúscules, és clar.

Així és com se’ns presenta aquests dies l’exèrcit als ciutadans: com uns servidors públics, necessaris en la lluita contra la pandèmia. El seu desplegament per ciutats i pobles ha estat justificat per aquesta raó i hem vist, tristament, per primer cop després del 23F, desfilar els militars per les nostres comarques.

Els militars fan patrulles a peu i motoritzades que són definides pel comandament militar com “funciones de presencia y apoyo a la población” o “labores de control y vigilància”. Operación Balmis és com el Ministeri de Defensa anomena aquest desplegament estratègic per totes les comunitats autònomes, en homenatge al metge de Carles IV, qui va encapçalar un viatge a les colònies espanyoles per a difondre la vacuna contra la verola (territorios del imperio español segons explica el redactor Miguel González, en el seu article de El País del passat 16 de març).

M’he preguntat a mi mateixa què puc fer en aquesta crisi, com puc col·laborar socialment i, a més de desinfectar ma casa, com de costum, i rentar-me molt bé les mans, com el meu iaio Pepito -l’home més pulcre del País Valencià- em va ensenyar de ben menuda, crec que la millor contribució social que puc fer és denunciar la gran campanya de propaganda militarista que està duent a terme el Govern d’Espanya. Perquè el virus ens priva temporalment d’eixir al carrer, ens emmalalteix i ens pot fer morir, però no ens priva de les nostres facultats intel·lectives i no ens converteix en ramat, amb tots els meus respectes pels animals.

L’Estat espanyol reserva a Defensa el doble del que a Sanitat en els Pressuposts Generals de l’Estat, 8.537 milions d’euros front a 4.292. A més, aquest pressupost augmenta any rere any. Així, el pressupost de defensa se situa, a hores d’ara, vora als 600 milions d’euros anuals per sobre de les xifres de 2009, abans de la crisi, mentre que el de Sanitat, per contra, ha perdut més de 700 milions d’euros anuals en el mateix període. També els pressuposts prevists a Seguretat Ciutadana són molt superiors (8.418 milions d’euros) als reservats per a Serveis Socials (2.512 milions), Justícia (1.781 milions d’euros) i Educació (2.600 milions). I no, evidentment l’increment de la despesa militar no té el seu fonament en les tasques de neteja i desinfecció, ni tampoc les sanitàries.

Les matemàtiques no enganyen i els números canten. L’Estat aposta per la repressió i l’autoritarisme front a la protecció social, l’educació i la salut. I és clar que l’eclosió d’aquesta pandèmia ha posat en evidència aquestes mancances i que milers de persones de tot el món estan morint per aquesta política irresponsable i genocida. I és justament ara, quan tots miren com s’han invertit els diners i molts entenen de cop i en les seues carns el significat veritable de les retallades en serveis socials, podríem girar els nostres ulls cap a les despeses militars. I criticar-les. Potser fer-nos objectors fiscals. I manifestar-nos per un món en pau i sense exèrcit, com ja vam fer als anys 60, 70, 80 i 90 del darrer segle.

I clar, és ara quan s’ha de fer un esforç de justificació i visibilització de l’exèrcit. És un comodí amb múltiples avantatges, aposta segura: enforteix l’Estat central front a les comunitats autònomes i reforça el centralisme en plena crisi sobre l’estructura territorial de l’Estat; transmet, amb la seua pròpia estructura de comandament i el seu llenguatge una aparença (falsa) de control i fermesa en situació d’incertesa, por i desorganització, aparença que l’Estat prefereix, abans que donar informació clara, veraç i no alarmista; implica una aposta per la repressió i l’autoritarisme davant l’educació, el civisme, la responsabilitat personal i l’autogestió social i comunitària; reforça la corona en moments crítics (el rei és el primer soldat) i en definitiva serveix per a justificar la pròpia existència de l’exèrcit, dotar a la seua pròpia existència de raó de ser i de fonament. Especialment trist si ve de la ma d’un Govern de progrés. Així s’explica el silenci satisfet de la dreta i de la ultradreta.

Però no, no cola, ja sabíem que tothom sap netejar. També els homes. També els militars. Però l’exèrcit no es crea ni es manté per a fer neteja ni per a contenir pandèmies víriques. No es maten les mosques a canonades. Ni els virus amb metralletes.

Homenatge a les ‘pajaritas’ del carrer Trompetes de Barcelona i en contestació al retoret Ximo Puig

(…)

Ara sembla que Ximo Puig i altres Teresa’s de Calcuta, volen abolir la prostitució de la Comunitat Valenciana.

Per eliminar les màfies, l’explotació sexual de les dones i eliminar les prostitutes de carretera… no cal l’abolició. El que cal és regular l’activitat econòmica de les treballadores del sexe. L’abolició el que faria, com a qualsevol altre tipus d’abolició, és el foment de les màfies, la irregularitat, la clandestinitat i el descontrol.

En aquest sentit defenem els plantejaments de La Plataforma Estatal pels Drets en el Treball Sexual que demana:

  • Que es reconeguen i es garantisquen els drets de totes les persones que exerceixen la prostitució, bé al carrer o en locals tancats, especialment el dret a emigrar, a la llibertat de moviments i a establir els seus propis negocis
  • Que es compte amb la veu de les persones treballadores del sexe en totes les mesures legislatives que es prenguen en relació a la prostitució
  • Que es reconega, com planteja una sentència dictada en 2001 pel Tribunal de Justícia de Luxemburg, que la prostitució és una activitat econòmica legítima.
  • Que no s’establisquen controls sanitaris obligatoris per a les treballadores del sexe, perquè, a més d’ineficaços, contribueixen a estigmatitzar a les prostitutes com a grups de risc.
  • Que, en cas d’impossibilitat real de l’ús compartit de l’espai públic, es creuen espais públics, a l’estil dels barris rojos d’algunes ciutats europees, on es puga exercir lliurement la prostitució, en bones condicions d’higiene, seguretat i tranquil·litat. La ubicació d’aquests barris ha de ser negociada amb les persones treballadores del sexe i els veïns en peus d’igualtat.
  • Que es perseguisca de manera fefaent a les màfies que obliguen i forcen a dones a prostituir-se i les exploten en règim d’esclavitud. És necessari acabar amb la hipocresia de les pomposes declaracions públiques de rebuig i anatema d’aquestes pràctiques inhumanes, internacionalment organitzades i posar els mitjans, que n’hi ha, per a acabar amb elles, per damunt de tot tipus d’interessos creats. Exigim que les accions que es realitzen posen en primer terme la protecció de les dones que denuncien i es prenguen de mutu acord amb ella des del respecte als drets humans, sense criminalitzar a les víctimes.
  • Que es destinen recursos econòmics i materials i alternatives d’ocupació reals i efectives, als quals puguen acollir-se voluntàriament aquelles persones que, pels motius que siga, decideixen abandonar l’exercici de la prostitució.
  • Que es reconega i respecte la dignitat de les prostitutes i la seua capacitat de decidir, sense coaccions, a què volen dedicar-se i com o amb qui volen establir acords comercials. Conseqüentment, rebutgem la “fustigació” a prostitutes i clients que s’està donant en algunes ciutats del nostre país, ja que aquestes mesures no sols no redueix la demanda, sinó que afavoreixen els tractes ràpids i clandestins amb el consegüent empitjorament de les condicions de treball de les prostitutes.

ANNA notícies davant de la notícia apareguda hui al Levante es posiciona totalment en contra de la proposta abolicionista del govern del Botànic sobre la prostitució. ANNA notícies està per la regulació de l’activitat dels treballadors/es del sexe, per la seua legalitat, per la regulació i incorporació al règim laboral del sector. El model seria el de Nova Zelanda, Suïssa, Lituània o Alemanya, Països baixos, Àustria i Hongria. ANNA noticies dóna suport al Comité de Apoyo a las Trabajadoras del sexo http://www.asociacioncats.es/ La lluita contra l’explotació dels treballadors/es i les màfies de la trata de blanques amb l’abolicionisme que planteja el Botànic produiria l’efecte contrari. Estar per l’abolicionisme és estar a favor de les màfies.

 

Una veu valenciana per Joaquim Auladell

Una veu valenciana
per Joaquim Auladell
Passades les eleccions estatals, hi ha valencians decebuts i n’hi ha d’indignats pel bombardeigs per l’Estat amb tòpics que no els interessen, i hi ha valencians serenament conscients i actius, que no poden parlar i decidir les opcions centrades sobiranament.
Aquí va una història d’idees expressades amb imatges, no és un conte de fades, és pura realpolitik: hi havia tres presidents, que representaven i simbolitzaven, més o menys, tres Estats. Un era demòcrata, els altres dos no, i van sacrificar-lo (fer-lo màrtir) a la glòria i el benefici dels seus Estats. Un dels dos no demòcrates, al cap de cinc anys se suïcidà arrossegant el seu Estat (i els seus territoris) al desastre, amb grans esforços als Estats més o menys demòcrates, que el van execrar per sempre. L’altre va quedar arraconat però acceptat per fer el joc a les dictadures. Va morir trenta-cinc més tard i es va mantenir la seva essència pestífera, camuflada d’«Estat de dret».
Ara el nostre Estat ens va oferir el darrer espectacle: el canvi de lloc de la Mòmia amb tota pompa, amb helicòpter i corresponsals estrangers, mentre les seves víctimes, reduïdes a pols anònima a la glòria del Caudillo. Nosaltres, reduïts a espectadors obligats a aplaudir. La Memòria Històrica falsejada, els morts de les vores del camins i de les clapes dels boscos han de descansar en pau. Una apoteosi del franquisme.
L’Estat espanyol està en crisi, el seu joc de partits (el bipartidisme) ja no enganya la gent. El que sí funciona discretament és el món político-econòmic de les finances fantasmals de l’IBEX i de les Corporacions de la UE que estan dins i fora de la UE, portat per un equip de comediants que fan de «liberals», de «socialdemòcrates» i de «conservadors». Mireu què ha passat: hi havia els Ciudadanos liberals-centristes-franquistes, uns titelles, l’Amo els ha despatxat i ha posat un papu nou, Vox, disfressat de falangista, de nazi sud-europeu. A la República Francesa, per exemple, perquè no guanyi l’ultra dreta, la dreta aplica la política de l’ultra dreta. Al Regne d’Espanya, el PSOE vol restaurar el bipartidisme PSOE-PP, franquisme pur, en lloc d’intentar un reformisme ERC-Iglesias. D’aquí a un any i mig potser PSOE i PP intentaran reconstruir el pol bipartidista sense Compromís (quin nom!), sense Ciudadanos.
El dilluns va semblar que guanyava l’opció principal a base de carregar-se la seva gràcia, l’aparença d’oposició, base de la seva alternança. El dimecres vam saber que havia guanyat la Coalició Progressista (pròpiament Regeneracionista) amb forces provincials o neo-tribals (Euskadi, canaris, càntabres, asturs o asturians, terolencs (de ciutat, comarca o província), es pensen que són espanyols, però tenen voluntat d’arrelament a la terra.
Hi ha el Moviment Sobiranista català, que amb el Full de Ruta o sense, s’acosta a la majoria electoral i social. Que tingui sort.

Tornem als valencians. Els indignats que es palpin el cos a veure quants ossos tenen trencats, que reprenguin la consciència i el domini del seu cos i del paisatge, que es mirin els uns als altres i emprenguin una reflexió col·lectiva i comencin a caminar, a poc a poquet, sense genialitats. Només per ells podem tenir esperança.
Els que ja estan aclarits sobre Sobirania, República Valenciana, Estat valencià i bandera valenciana estan bé, tenen raó, però han de fer-se entendre pels seus conterranis, amb humilitat i, sobretot, fer-se entendre amb un llenguatge dels interlocutors.
Amb qui tindreu difícil d’entendre-us és amb els il·lusionats o il·lusos per decidir-ho tot (o gairebé tot, tot menys allò que importa). Són uns predicadors que volen vendre no sé quina salvació. Són els responsables de endarreriment polític del País Valencià. Refugiar-se el «mal menor» és autonegar-se.
I amb els valencians que se somien espanyols, federalistes d’una federació que no existeix (la passada setmana hi va haver eleccions generals, quants diputats, quants vots federalistes hi va haver?). Són més de fiar els regionalistes o localistes de la resta de territoris espanyols, es diuen espanyols però en el fons en dubten.
Després hi ha els que es confessen contraris a les coses valencianes. I els que ho demostren, són el PSOE i el PP i ara, VOX, de llarga tradició (Aznar). Hi ha els que baladregen i els que fan mal.  Fins i toto  a aquests valencians cal tractar-los amablement i clara. Si ells han renegat de qualsevol traça de valencianisme, si tots els punts de referència són Madrit, ells s’han exclòs. Jo sóc català (estrafaig la cançoneta «Yo soy español, español, español»). Discrepo, i molt, de Ciudadanos, però sempre estic disposat a parlar amb el Rivera o l’Arrimadas, perquè són catalans, viuen aquí i parlen català, però no estic disposat a aguantar les impertinències d’una Cayetana .
Els habitants dels territoris del Regne d’Espanya han d’acceptar la sobirania valenciana. Hi ha, demòcrates, «espanyols bons», però, ara com ara fan poca remor.
Se sent una veueta dels desperts i dels aclarits.
Sobirania i dues Repúbliques!

Hemeroteca (8 setembre 2014): Sobre la contradicció principal, ací i ara

Publiquem aquest article publicat en La Veu el 8 de setembre del 2014, i que en aquests moments per raons desconegudes no es pot accedir al seu contingut.

Sobre la contradicció principal, ací i ara
L’esquerra valenciana, en la seua acció política contra la dreta valenciana,  actua de manera metafísica. L’esquerra valenciana concedeix a la dreta valenciana un valor de contradicció principal, de contrari preeminent, que no té. La contradicció entre l’esquerra política valenciana i la dreta política valenciana, és una contradicció ful.
Les contradiccions que afecten als valencians són múltiples. L’avanç de la societat valenciana es fa en la mesura que, aguditzades  aquestes contradiccions, es superen. Però si no escollim amb cura, si ignorem la contradicció principal, aquella que en la seua resolució, ens ha de produir el major avanç, llavors els xicotets avanços en les contradiccions secundàries queden subsumits per la no resolució de la contradicció principal d’avanç.
L’esquerra valenciana té tantes dificultats per eixir del pou on està enfonsada tants anys, perquè, entre altres raons, actua de manera metafísica en la creença que les mancances que pateixen els valencians es resoldran dins de l’Estat espanyol. La contradicció principal per a aquesta esquerra és la que enfronta, dins de l’Estat, a l’esquerra i a la dreta. Per a l’esquerra valenciana les contradiccions entre l’Estat espanyol i els valencians, principalment l’espoli econòmic,  o no existeixen o són secundàries o es poden resoldre en una altra Espanya.
Per a aquesta esquerra els valencians no tenim cap contradicció  amb l’Estat espanyol, i sí existeix, és secundària i superable dins del mateix Estat. Per aquesta esquerra sols compta com a contradicció principal la que, com a part del pueblo español,  se’ls ha destinat que resolguen i no és una altra que l’enfrontament contra la dreta valenciana, com a part de la dreta espanyola. Aquesta esquerra ignora la contradicció existent entre l’Estat espanyol, eufemisme d’Estat castellà – esdevingut Imperi espanyol, ara ja terminal- i els territoris que domina i espolia. Aquesta contradicció, vigent i resolta fins ara contra els valencians, té data documentada d’inici: el 29 de juny de 1707 amb el decret de Nueva Planta. Decret que es reflecteix en totes les Constitucions espanyoles esdevingudes, des de la primera en 1812, fins a la darrera de 1978, passant per la republicana de 1931.
Podem afirmar que la causa del perquè l’esquerra valenciana actua de manera metafísica rau en que no exerceix com a valenciana. Perquè exerceix de manera subsidiària, com espanyola. Perquè actua d’esquenes a la contradicció principal.
Ara, per primera vegada des de 1707, el sobiranisme valencià republicà ha teoritzat la superació de la contradicció principal d’avanç, per damunt de qualsevol altra, ara i ací.
Per als sobiranistes valencians,  la contradicció principal, la que en la seua resolució ens ha de donar el major avanç per a superar les mancances de la nostra societat, és la que enfronta a l’ofegada economia productiva valenciana front a l’imperant economia especulativa i espoliadora espanyola. La contradicció entre els interessos del poble valencià (residents de l’actual Comunitat Valenciana) contraposats als interessos de l’Estat espanyol.
Aquesta contradicció sols es pot superar amb l’assoliment d’un Estat valencià que, d’Oriola a Vinaròs, controle els recursos econòmics que generem els valencians. Un Estat que face possible l’economia que ens ha caracteritzat sempre com a poble emprenedor i treballador: l’economia productiva. Economia productiva lluny de l’economia especulativa i espoliadora que ens han importat des de l’Estat espanyol.
Sols un Estat valencià sobirà i independent, amb la bandera de la República Valenciana onejant a la seu de les Nacions Unides, un Estat en mans dels valencians i al servei dels nostres interessos, que controle els nostres recursos econòmics, amb unes entitats financeres pròpies, podrà potenciar la nostra economia productiva.
Una política d’Estat –d’Estat valencià–, basada en una aliança de facto entre el Capital i el Treball, que aposte  per guanyar en productivitat, però no baixant els salaris, sinó en  millorar la tecnologia dels mitjans de producció, la qualificació de la ma d’obra i l’organització del treball, potenciant l’educació a tots els nivells, atenent suficientment la investigació, el desenvolupament i la transferència de tecnologia.
No tenim altre camí, ni cap altra alternativa.
Però per a arribar al nostre Estat valencià de benestar, cal des de ja assentar les bases que faciliten, en el seu moment, el poder assolir-lo. Caldrà començar per fer realitat dos objectius:
–         aconseguir l’AGÈNCIA TRIBUTÀRIA VALENCIANA que recapte tots els impostos.
–         refer el sistema financer valencià, partint de les nostres Cooperatives de Crèdit que ja existeixen i estan compromeses amb la nostra economia productiva, la valenciana.
 
Víctor Baeta, president d’AIVCAM / NEM Sabadell
i autor del llibre ’Per la República Valenciana, d’Oriola a Vinaròs’
Valènci 8 setembre 2014

El ‘front valencià’ l’hem d’obrir els valencians sense cap “interpel·lació”. Article de Josep Gomis

El ‘front valencià’ l’hem d’obrir els valencians sense cap “interpel·lació”.
article de Josep Gomis

L’article de Josep Barbera (JB), president de la Federació valenciana d’ERC/ER/E  ‘Obrir el front valencià’, publicat al digital català ELNACIONAL.CAT mereixen unes reflexions.
El primer que ens hauríem de preguntar, per esbrinar allò que JB ens està proposant, és saber quina proposta política té el seu partit per al País Valencià. Si ens atenem als seus estatuts l’article 2 diu:
Article 2. Objectiu Esquerra Republicana té com a objectiu la unitat territorial i la independència de la nació catalana, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, i l’assoliment d’una societat més justa i solidària, sense desigualtats entre les persones i els territoris. (…).
Entenem doncs que de la mateixa manera que per a Ximo Puig, Isabel Bonig i Mónica Oltra, els valencians formem part de llur Nació espanyola, per a JB, els valencians formem part de la seua Nació catalana. Puig, Bonig, Oltra i Barberà, són polítics i en conseqüència el concepte de ‘nació’, entenem, ha de ser polític i es concreta en l’existència i defensa d’un Estat espanyol -realment existent- per als primers i català -en construcció, ampliant les quatre províncies- per a JB. Cap problema. Com ell diu ‘tot legítim’.
Aclarit llavors l’objectiu polític de JB i del seu partit, on rau el motiu del seu article?
Ho direm ras i curt.
Al nostre entendre advoca implícitament perquè la direcció d’ERC/ER/E a Barcelona, després dels reiterats fracassos electorals d’ERPV, no se’ls passe pel cap tancar la Federació valenciana.
Ni més ni menys. La ‘República Catalana’, hauríem de dir també ‘estricta’, en el seu trànsit per a esdevindre ‘completa’, ha de tenir passat el Sénia, els seus defensors homologats i en nòmina. Ha de mantenir contra vent i marees a ERPV, per l’interès dels valencians de nació catalana, però també i sobre tot per als d’allà dalt, per a no entrar en conflicte -ERC- amb els pre-polítics de l’EI, també defensors de la ‘nació sencera’.
Puig, Bonig, Oltra i Barberà, cadascú en la seua vessant, són sucursalistes. Representen a la gran majoria de valencians que els hi dona vertigen anar a soles per el món. Amb els espanyols o amb els catalans, però mai a soles com a valencians.
Amb tot l’article de JB, malgrat la seua motivació implícita, té una consideració que cal destacar i que cal donar suport. Des del sobiranisme valencià republicà cal donar suport als republicans catalans i al seu objectiu d’assolir la República Catalana. Obrir un front republicà al País Valencià, que una vegada més els fusterians no concreten,  a hores d’ara és,  si no es concreta, obrir-lo espanyol o com JB insinua comprometent als catalans a traspassar les seues quatre províncies -“interpel·lant” diu JB els catalans als valencians de Nació catalana dispersos en altres opcions electorals-, és a dir obrir un ‘front català’ al País Valencià, un veritable aprofundiment del suïcidi polític.
La millor defensa de la República Catalana, passat el Sénia, és reivindicar i fer possible la República Valenciana. La prova del cotó, que distingís a un sobiranista/independentista valencià republicà d’un sucursalista, és reivindicar, al costat i sent solidari amb la República Catalana, la República Valenciana.
El ‘front valencià’ l’hem d’obrir els republicans valencians sense cap interpel·lació de ningú. Prou problemes ja tenen els republicans catalans com per a afegir-ne més, com per a demanar-los que es fiquen en el vesper valencià. Allò que més ens agrairan els republicans catalans és que els valencians els obrim un front republicà solidari amb ells, però veritablement valencià. Que lluitem per la República Valenciana, lliure i sobirana. Això sí serà obrir un veritable ‘front valencià’.
Josep Gomis, membre de l’Executiva de RV/PVE (República Valenciana/Partit Valencianiste Europeu)
País Valencià, d’Oriola a Vinaròs, 17 de juliol de 2019