Arxiu de la categoria: Article

Article, Ruptura i República

Entre el “mori el Borbó” i l’ordre establert per Jaume Renyer

Deixa un comentari

Els posicionaments d’ERC en relació al trentè aniversari de la Carta Magna espanyola han oscil·lat entre Joan Tardà i el seu crit de “mori el Borbó” i l’informe sobre la legitimitat democràtica de la Constitució del 1978 elaborat per la Fundació Irla.

Joan Tardà va cloure el seu abrandat parlament en un acte de les JERC contra la Constitució espanyola amb l’històric crit de lluita de la Guerra de Successió. Fou, el seu, un gest políticament legítim i inhabitual en discurs oficial de l’Esquerra actual perfectament homologable dins del llenguatge característic de la classe política autonòmica. La reacció de la “brunete mediatica” el portà a emular la conducta seguida per Carod (després de l’entrevista amb ETA), Puigcercós (amb la bandera espanyola) i Benach (amb els complements del cotxe oficial), és a dir, rectificar conductes no pas fruit de l’autocrítica voluntària sinó de la pressió externa. Feta aquesta reflexió, Joan Tardà és un patriota i un diputat honest que mereix la solidaritat dels companys davant les anunciades actuacions de la fiscalia espanyola.

L’altre pronunciament d’ERC és un document -conegut la vigília de la festa constitucional elaborat per la Fundació Irla (d’autor anònim i que per defecte cal atribuir a Josep Vall, que n’és el director)- sobre la legitimitat de la Constitució del 1978. Consta de dues estadístiques, una sobre el percentatge de població actual que no va poder votar en el referèndum constitucional d’ara fa trenta anys, i l’altra sobre la predisposició a una reforma constitucional entre la ciutadania. Unes dades i les altres estan enllaçades per frases més pròpies d’un power-point que d’un document políticament argumentat i tot plegat conclou amb un paràgraf del punt 24 de la Declaració de Principis de la Internacional Socialista, de l’any 1989, referit al dret d’autodeterminació dels pobles.

En conjunt és un document inconsistent, jurídicament i políticament, que no està a l’alçada de la temàtica que pretèn abordar, i més quan empra l’argument del temps transcorregut per deslegitimar la validesa del text constitucional (com si allò procedent fos revalidar periòdicament les lleis vigents). L’any 1978 la direcció d’ERC fonamentà el rebuig a la Constitució en el no reconeixement del dret d’autodeterminació dels pobles, trenta anys després aquesta raó queda desdibuixada en un context en el qual hom sembla estar a l’espera d’un gest governamental en pro de l’Espanya plural per acollir-se a una eventual reforma constitucional. Joan Ridao, que va presentar l’informe, va desaprofitar l’ocasió de concretar allò que anunciava en el seu llibre “El Pla B: l’estratègia cap a la sobirania” (Editorial Mina, Barcelona, 2007), és a dir, quin pla B i quina estratègia ha de seguir ERC, un cop declarat esgotat el procés autonòmic.

El proppassat dia 4, la direcció d’ERC va convocar un acte polític amb el títol “Estem construïnt un estat propi. Disculpin les molèsties”. A banda d’un lema tan agosarat, res es va aclarir sobre la posició que adoptarà el Partit davant el desenllaç del finançament de la Generalitat i la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. En tot cas, hauría de ser una resposta congruent amb les resolucions del congrés del juny i amb els bons propòsits que inspiren la convocatòria d’actes com l’esmentat, i si pot ésser, doni consistència jurídica i política a un projecte nacional que va més enllà del “mori el Borbó” i de l’informe sobre la Fundació Irla.

Article, Ruptura i República

Víctor Baeta: “Las falacias actuales de EL PAÍS que Aranguren desmontó ya en 1978”

1 comentari

Las falacias actuales de EL PAÍS que Aranguren desmontó ya en 1978

per Víctor Baeta

En la editorial del domingo 4/11/ 2018 Regímenes de libertades, EL PAÍS pretende hacernos pasar gato por liebre. Nos refriega por la cara y sin atisbo de vergüenza que:

“la voluntad popular expresada en el referéndum por el que, en 1978, los ciudadanos ratificaron mayoritariamente el texto elaborado por una comisión de partidos con representación parlamentaria, y aprobado por una Asamblea Constituyente elegida dos años antes.”

Que desfachatez tildar de ‘Asamblea Constituyente’ la convocatòria neofranquista (de la ley a la ley) y los resultados electorales del 15 de junio de 1977.

La Monarquia restaurada por Franco y la Constitución de 1978, que pretende legitimarla, son las instituciones que fundamentan el actual estado de derecho.

La Constitución de 1978 fue un trágala que desmontó en un riguroso artículo el profesor Aranguren [El País 27.V.78] en donde decía: “…para que sea posible, en serio, una Constitución, es menester un proceso constituyente, la eclosión desde abajo, de la democracia y la convocatoria al país por el país a unas cortes constituyentes. Es decir justo lo que no ocurrió al extinguirse el régimen anterior por muerte natural de su fundador y al funcionar con todo rigor el previsto mecanismo de trasmisión del poder supremo”.

Un trágala, a la que se prestaron PCE, PSOE y CDC, que ha podido resistir hasta ahora gracias al llamado consenso entre aquellos que la pactaron y que se ha empezado a agrietar seriamente por el abandono del mismo por parte de los catalanes, ahora acontecidos republicanos.

En 1998 escribia al respecto de la Constitución de 1978.

Desde el mismo sistema se había aceptado que el proceso fue “singular, sui generis y heterodoxo“ (P.Lucas Verdú: La singuralidad del proceso constituyente español. Centro de Estudios Constitucionales, Madrid, 1978). “Singular” en la medida que no existe una ruptura legal y por la presencia “de los poderes fácticos que han conservado intacto su poder”; “sui generis”, “por la disminución (ausencia diríamos nosotros) del poder constituyente en su calificación de soberano y originario”; y “heterodoxo”, “por no seguir los cánones tradicionales de la dogmática democrática constitucional” es decir por la ausencia de un gobierno provisional encargado de organizar la transición pacífica del régimen anterior al nuevo; la inexistencia de una Asamblea unicameral encargada de redactar la Constitución, la cual fue sustituida por una Ponencia reducida donde faltaban el PSP, todos los grupos vascos y los partidos catalanes republicanos y soberanistas; y, finalmente, por la ausencia de una convocatoria hecha por parte de los “constituyentes” en este sentido.

Pero también desde el sistema, se quería justificar el tràgala al decir que si bien, en origen, faltó un verdadero proceso democrático, este fue adquiriendo esta condición con el llamado consenso y por los objetivos que se marcaron. Lucas Verdú viene a decir: “la irregularidad o heterodoxia del proceso constituyente español puede juzgarse según los resultados a los que llegue (…) La génesis de la inminente Constitución ha sido heterodoxa; sus efectos, si consigue consenso y duración, ortodoxas”. Es decir la fundamentación del trágala del 78 obliga el mantenimiento continuo del consenso por parte del “bloque constitucional” y al mantenimiento de su silencio para hacerla “ortodoxa”.

Pero con todo, aquello más inquietante, todavía hoy, por su condición de auténtico chantaje, paralitzador de iniciativas y auténtica prueba del estado de derecho vigilado y tutelado, en el que vivimos, es el mantenimiento, en el texto constitucional redactado en 1978, del artículo que atribuye a las fuerzas armadas la defensa de la “integridad territorial y el ordenamiento constitucional”. Artículo que en el año 1998, cuando yo escribía este escrito, todavía se nos presentaba escalofriante después de conocer los puntos de vista del fiscal en jefe Fungairiño sobre los golpes de estado en Chile y Argentina.

Roto el consenso por parte de los republicanos catalanes, la mentira se hace evidente y muchos, como en el cuento del danés Andersen, ven ya que “el rey está desnudo”. Los demócratas de nuevo nos hemos de agrupar para acabar con la larga noche franquista, ahora con apellido borbónico, que paso a paso, se nos aparece, ahora ya, sin maquillajes y para generar los procesos constituyentes republicanos definitivos .

Víctor Baeta de República Valenciana / Partit Valencianiste Europeu

Article, Republicanisme, Ruptura i República, Sobiranisme

EL FEDERALISME EN LES PROPOSTES DE REFORMA CONSTITUCIONAL: LÍMITS I POSSIBILITATS

Deixa un comentari

EL FEDERALISME EN LES PROPOSTES DE REFORMA CONSTITUCIONAL: LÍMITS I POSSIBILITATS
• La proliferació d’apostes federals en actors dispars ideològicament no hauria de ser notícia. No hi ha un, sinó molts federalismes
• El propi origen etimològic del terme ho posa de manifest: foedus significa “pacte” en llatí. Sense pacte no hi ha federalisme
• Fins ara totes les propostes de reforma constitucional incorren en el mateix error. Totes diuen ser federals i cap ho és
Per Rubén Pérez Trujillano , 16 d’octubre de 2018 Continua la lectura de EL FEDERALISME EN LES PROPOSTES DE REFORMA CONSTITUCIONAL: LÍMITS I POSSIBILITATS →

Article, Política catalana, Republicanisme, Sobiranisme

La falsa ruta, la de debò; per Agustí Colomines

Deixa un comentari

La falsa ruta, la de debò

Agustí Colomines | Barcelona. Dilluns, 17 de setembre de 2018

Agustí Colomines  Cal fer perdre pes al sobiranisme, reclamen alguns articulistes. Cal tornar al catalanisme baix en calories, per dir-ho a la manera d’Enric Juliana. A aquell catalanisme que suposadament no molestava ningú perquè era submís, penós, desdentegat, mengívol, espanyolista a força de voler reformar l’Estat espanyol sense aconseguir-ho mai. “Rectificar” és el verb preferit d’aquest catalanisme light. Un catalanisme que sempre és a punt d’entonar un mea culpa sonor, beatífic, pocapena. L’autoinculpació és el recurs dels dèbils. I el catalanisme sempre ha estat un moviment feble en tant que Catalunya enfora no ha aconseguit el que es proposava i aquesta era una peça essencial del projecte. El 15 de febrer de 1939, l’historiador Ferran Valls i Taberner, antic diputat de la Lliga Regionalista i rebatejat com a Fernando per ell mateix, va publicar el seu primer article a La Vanguardia després de l’ocupació de l’Exèrcit Nacional. El va titular, precisament, “La falsa ruta”. No podia ser d’altra manera. La tesi d’aquest conegut article era que la guerra havia estat provocada pels catalanistes i el govern Companys, assumint la mentida, explotada per la historiografia d’extrema dreta d’ara, que els revoltats no eren els franquistes, sinó els defensors de la democràcia. De fet, la majoria de les condemnes a mort signades per Franco es justificaven amb el delicte de “rebel·lió militar” dels encausats. El món al revés, però així és com es pot justificar l’injustificable. Així és com un periodista que havia treballat a les ordres del tripartit pot recórrer a Valls Taberner per atacar l’independentisme actual.

L’independentisme és la majoria, perquè en democràcia són els vots el que compta, encara que hi hagi altres catalans que s’oposin a la separació

L’escuderia d’opinadors unionistes avui fa el mateix que va fer Ferrando Valls Taberner el 1939. Intenta fer passar per culpables els independentistes, obviant que el govern espanyol —el d’abans i el d’ara— es neguen a negociar una sortida política al conflicte amb la majoria del poble català. L’independentisme és la majoria, perquè en democràcia són els vots el que compta, encara que hi hagi altres catalans que s’oposin a la separació. Aquest conflicte no l’han provocat els independentistes, com la Guerra Civil no van començar-la els republicans. El conflicte sorgeix perquè, d’entrada, el TC es va passar per l’arc de triomf el que havia estat votat democràticament pel poble. A Espanya van ser pocs els que van escandalitzar-se. Al contrari. La xenofòbia anticatalana és un dels exercicis predilectes de la majoria d’espanyols. És increïble però és així. I la xenofòbia és estimulada tant per gent de dreta com d’esquerra, no ens enganyem. El més sorprenent és que davant d’aquests atacs el que es reclami, en el millor dels casos, sigui paciència i, en el pitjor, que s’afirmi sense ruboritzar-se que els culpables de tanta maldat són els catalans independentistes. La xenofòbia anticatalana és anterior a l’anticatalanisme, malgrat els esforços dels catalans del segle XIX i XX per participar en la construcció de l’Estat nació espanyol. La setmana passada vam poder constatar fins a quin punt encara cueja aquest catalanisme baix en calories que es postra davant el poder sense obtenir res a canvi.

L’espanyolisme existeix independentment de si el catalanisme és més tou o bé més madur i decidit

A l’Espanya actual els criteris de la dreta extrema es van imposant a poc a poc arreu. Fins i tot a Catalunya. I, segons aquesta gent, els conflicte actual no té solució perquè Carles Puigdemont i els intransigents de la Crida Nacional no baixen del burro. Per això l’unionisme es dedica a exaltar ERC i Oriol Junqueras, perquè hi detecta signes de debilitat. Sovint la presó serveix per provocar aquest efecte. La repressió i la guerra segueixen la mateixa lògica. Aquesta és la raó per la qual Oriol Junqueras continua tancat. Segrestar la voluntat d’un pres, doblegar-la, és l’objectiu de tot empresonament. Per això és tan important solidaritzar-se amb els presos, però per això mateix els presos no poden pretendre dirigir la política catalana. L’exili, malgrat els inconvenients, dona més llibertat. Però tornem al catalanisme baix en calories, que és el motiu de l’article.

Una altra de les tesis dels defensors que el sobiranisme ha estat el que ha provocat el conflicte és que les mobilitzacions independentistes són en l’origen de les mobilitzacions espanyolistes. L’espanyolisme a Catalunya existeix des de fa anys i panys. Si no fos així no tindríem un nom per designar-lo: lerrouxisme; i els lerrouxistes no haurien disposat de la majoria absoluta a l’Ajuntament de Barcelona entre 1909 i 1911, i  no haurien esdevingut la primera minoria municipal, amb Manuel Morales Pareja com a alcalde i el populista Emiliano Iglesias ocupant la primera tinença d’alcaldia, durant el període 1918-20. El Partit Republicà Radical va ser fundat per Alejandro Lerroux el 1908 en escindir-se de la Unió Republicana de Nicolás Salmerón. El motiu de l’escissió era que els lerrouxistes s’oposaven al catalanisme light del partit de Salmerón. Una altra falsa ruta, atès que el catalanisme de l’expresident de la Primera República era més tebi, per entendre’ns, que el de Carles Campuzano i Jordi Xuclà. L’espanyolisme no en té mai prou amb les mostres públiques de constricció. No està interessat en les rebaixes, vol la liquidació de l’estoc sencer.

L’espanyolisme existeix independentment de si el catalanisme és més tou o bé més madur i decidit. El motiu de l’exacerbació espanyolista de Celestino Corbacho, per exemple, no és culpa del pujolisme, encara que l’exministre segueixi obsedit, com molts socialistes de la vella guàrdia, amb Pujol. L’espanyolisme de molts militants del PSC és marca de la casa, com ja va descriure fa molts anys Jaume Lorés, el cunyat de Pasqual Maragall. Culpabilitzar els defensors d’una determinada idea política i estendre sobre ells una sospita general de subversius, violents, intransigents o totalitaris és pur maccarthisme. Les acusacions del senador Joseph McCarthy contra els comunistes, reals o suposats, nord-americans equival a l’intent unionista d’ara de convertir l’independentisme català en el culpable del naufragi de la democràcia espanyola. Aquesta sí que és la falsa ruta.

Article, Política europea, Sobiranisme, tendències

Illueca, Monereo i Anguita responen a les crítiques: Tots els gats són marrons?

1 comentari

TOTS ELS GATS SÓN MARRONS?
Héctor Illueca, Manolo Monereo i Julio Anguita
(traducció al valencià a càrrec de RV/PVE)

Hem après molt i seguim aprenent de la polèmica que ha generat el nostre article sobre el Decret Dignitat. El primer, la tirania del políticament correcte: una coincidència àmplia i consistent entre l’extrema esquerra i els apòstols del neoliberalisme. Els dos diuen el mateix, desqualifiquen de la mateixa forma i defineixen a l’actual govern italià en termes similars. Les elits neoliberals europees i alguns intel·lectuals d’esquerra amalgamats en una estranya convergència. El segon que hem observat és quelcom molt típic de la nostra cultura política: la banalització del feixisme. La política com a espectacle quotidià i vacu. Quan tot és feixisme, res ho és, i es perd la substància del que va ser i significa la dictadura terrorista del capital monopolista. Veritat és que de nit tots els gats són marrons, però no és de nit, sinó de dia, i el que no veja la realitat és perquè està cec o no vol veure-la.

Anem a pams. Amén d’algun libel que no mereix major comentari, el nostre text ha suscitat nombroses respostes i reaccions que ens han fet pensar. Permeta-se’ns destacar entre elles els escrits publicats per Enric Juliana (“Atracción fatal”), Esteban Hernández (“La izquierda: opción B”), Miguel Urbán i Brais Fernández (“Decreto dignidad: ¿Fascismo en Italia? Una respuesta”) i Alberto Tena i Giuseppe Quaresma (“Pensar Italia”). En general, se’ns critica haver realitzat una anàlisi descontextualitzat del Decret Dignitat, obviant les altres polítiques del govern italià, especialment en matèria d’immigració. Des del seu punt de vista, i citem literalment a Urbán i Fernández, “és fonamental per a comprendre la política econòmica i social d’un govern analitzar el conjunt de la seua deriva, no presentar de forma aïllada i parcial una mesura”. També hi ha altres crítiques, però ens semblen secundàries i estan subordinades a aquesta idea principal.

Doncs bé, no és veritat que el nostre text descontextualitze el Decret Dignitat, com si fóra una norma a-històrica. Al contrari, la nostra anàlisi parteix de l’evolució històrica de la legislació laboral italiana, caracteritzada per la desregulació progressiva del mercat de treball des de fa més de tres dècades. És precisament aquesta evolució, culminada amb la reforma de Renzi, la que ens permet percebre els canvis introduïts pel Decret, així com les seues limitacions. Per cert, tampoc és veritat que el nostre text “unfle” i “celebre” l’abast de la norma, com afirmen Urbán i Fernández. Partint de la seua importància objectiva, assenyalem fins a en dues ocasions que el Decret Dignitat ens sembla insuficient i que advoquem per reformes molt més profundes. Ara bé, de moment el govern italià és l’únic que ha desenvolupat la Resolució del Parlament Europeu sobre la lluita contra la precarietat laboral, aprovada el 31 de maig. Què va a fer el govern espanyol? Què faran els altres governs europeus?

Però no solament açò. El context és important, clar que ho és. No obstant açò, sembla que els nostres crítics veuen la palla en l’ull alié sense adonar-se de la biga en el propi. Sorprèn que cap d’ells es detinga a analitzar l’enfrontament que el govern italià manté amb la Unió Europea (UE). Veritablement sorprèn que la seua descripció de la política italiana no pare esment alguna al que Juliana denomina “el moment Europa”. Des de les passades eleccions del 4 de març, Itàlia és un poble sota el foc, assenyalat per la UE i assetjat pels mercats. El programa giallo-verd ha despertat l’hostilitat del poder financer i de la seua avançada de Brussel·les. Té açò algun significat per als nostres crítics? No els sembla important el context europeu? Per què aquest silenci? Aquestes qüestions mereixen un debat sense desqualificacions ni esquematismes basats en discursos amb plantilla. Vegem algunes dades.

El 28 de maig de 2018 es va produir un esdeveniment insòlit. La Lega i el Moviment 5 Estrelles (M5S) van proposar a Mattarella, president de la República d’Itàlia, el nomenament com a ministre d’Economia de Paolo Savona, un economista euroescèptic de 81 anys. No obstant açò, obeint ordres de Brussel·les, Mattarella es va negar a signar el nomenament, provocant una greu crisi institucional. Encara no havien passat dos dies quan el comissari europeu de Pressupostos, l’alemany Günther Oettinger, va demanar als mercats que enviaren un senyal “per a no permetre que els populistes d’esquerres i dretes tinguen responsabilitats de govern“. Oettinger tractava de desestabilitzar al govern italià desencadenant un pànic borsari i una escalada de la prima de risc, la qual cosa efectivament va aconseguir en les setmanes següents: des de llavors, Itàlia ha estat en el punt de mira dels mercats, que han desplegat un atac especulatiu orientat a enderrocar al govern. És segur que el poble italià va captar perfectament el missatge: la UE no solament és contrària a la justícia social i a qualsevol política econòmica assenyada; la UE és enemiga de la democràcia.

L’actual fase de la política italiana només pot comprendre’s en el marc de l’enfrontament que el govern nacional manté amb Brussel·les. Reduir açò, com fan Urbán i Fernández, a una simple “disputa entre sectors de les classes dominants”, és a dir, a “una batalla per com gestionar el neoliberalisme”, significa ignorar aspectes essencials de l’actual situació política. Afirmar, com fan Tena i Quaresma, que a Itàlia ha emergit “un nou bloc històric” i que “dins d’aqueix bloc hi ha un arc ideològic complex i obert”, resulta més interessant des d’un punt de vista polític, però és encara insuficient. De fet, l’aliança entre La Lega i el M5S s’aferma en dos blocs diferents i contradictoris: d’una banda, la base social de la Lega, radicada fonamentalment en el nord i formada per xicotets i mitjans empresaris colpejats per la globalització, amb suports importants en les capes superiors de la força laboral; per un altre, la base social del M5S, concentrada en el sud i centre del país i integrada per les classes subalternes i estrats mitjans empobrits. Estem, per tant, davant una gran aliança polític-social que expressa la ira acumulada per la gestió neoliberal de la crisi, una rebel·lió ja inamagada dels humiliats i ofesos per les polítiques de la UE.

El repartiment de rols en el govern italià reflecteix la complexitat de la seua base social: mentre el M5S mostra una major vocació social impulsant mesures com el Decret Dignitat, La Lega postula una política fiscal a la mesura dels sectors que constitueixen la seua base electoral. Hi ha, per descomptat, divergències i contradiccions, com la política migratòria de Matteo Salvini o, més recentment, la nacionalització de les autopistes, convertida en una demanda democràtica després de l’ensulsiada del pont Morandi. La veritat és que el govern giallo-verd és un espai en disputa que no pot eludir concessions importants a les classes populars i treballadores. Per açò cal parar esment a mesures com el Decret Dignitat, constatant les seues limitacions, sí, però també els seus avanços en un context complex i absolutament imprevisible. Englobar-ho tot sota l’etiqueta de “feixisme”, com alguns han fet aquests dies, pot ser més còmode per a evitar certa fatiga intel·lectual, però res aporta al coneixement de la realitat.

Què està passant a Itàlia? A la vista del que portem dit, no sembla molt difícil d’entendre. El que va emergir en les eleccions del 4 de març és una autèntica rebel·lió popular contra la UE, similar a la qual es va produir a Gran Bretanya amb el brexit. Una rebel·lió molt semblada a les que van tindre lloc en altres països europeus com França, Holanda o Grècia, on successius referèndums van rebutjar sense ambages el diktat de Brussel·les. Ja no és possible ocultar que darrere del govern italià hi ha un exèrcit de perdedors que van eixir amb els ossos trencats de la globalització i les polítiques d’austeritat europees. El més fàcil és a dir, com s’escolta sovint, que es tracta de treballadors endarrerits, incapaços d’entendre els sacrificis que exigeix el neoliberalisme cosmopolita. O millor encara, titllar-los de racistes i feixistes, renunciant a explicar els fenòmens polítics que esdevenen en la UE. Quin menyspreu a les majories socials! Quin elitisme intel·lectual!

Deia Walter Benjamin que l’ascens del feixisme és la conseqüència d’una revolució frustrada. Els autors d’aquest article no tenim cap simpatia per Matteo Salvini, però creiem que el seu ascens, i el d’altres figures afins en diversos països europeus, no és més que un reflex del fracàs de l’esquerra. La demostració de la seua incapacitat per a canalitzar les energies de canvi latents en la societat. La prova que testifica la decadència d’una esquerra que es va fer neoliberal i ja no és capaç d’entendre al seu poble. Es va acabar el temps de l’europeisme ingenu i evanescent. Es va acabar el temps de “més Europa”. La clau, es vulga o no, és la contradicció cada vegada més forta entre els partidaris de la globalització neoliberal i aquells que, amb més o menys consciència, defensen la sobirania popular i la independència nacional i aposten per la protecció, la seguretat i el futur de les classes treballadores.

Article, defensa de les llibertats

Els cops d’Estat per mutació interpretativa, article d’Elisenda Cremades

1 comentari

Els cops d’Estat per mutació interpretativa

El 23-F, un cop d’Estat que va tindre èxit

En plena transició del règim del 39 al del 78, quan estaven fent-se els estatuts  d’autonomia, ara ja és sabut per tothom que el cop d’Estat del 23-F va ser instigat pel llavors rei Juan Carlos I, i en eren còmplices els principals partits del règim (el PP, llavors AP, i el PSOE). Aquella maniobra va servir d’avís i en va tindre conseqüències, per exemple, el País Valencià, que tenia que ser autonomia de primera, va esdevindre autonomia de segona categoria, i la primera llei que es va aprovar després d’aquest cop d’Estat va ser la LOAPA, la primera llei harmonitzadora.

Contràriament al que es pensa, aquell cop d’Estat va estar necessari per a l’Estat perquè la  monarquia, hereva del franquisme, obligada a pactar amb el catalanisme moderat per a poder legitimar-se, no va tindre mes remei que fer alguna concessió, i tenia por de que la constitució del 78 fos interpretada massa generosament. Aquell cop d’Estat va servir al seu propòsit de portat a tots els territoris novament a la cleda, va servir per a que les forces centrípetes poguessen contindre les forces centrífugues. El rei va esmenar la voluntat popular infonent por als ciutadans, i en eixe sentit, encara que es va crear una situació jurídicament intolerable, el cop d’Estat va tindre èxit.

Cap a un altre escenari

Però el 23-F també va tindre una altra conseqüència, la constatació de que ja no es podia anar per Europa a punta de pistola. Ja no era possible sostenir un Estat mitjançant cops d’Estat militars. De cara al futur, calia pensar una altra estratègia diguem-ne, més sibil·lina, més encoberta i indetectable per a sostenir l’Estat centralista. En el futur era necessari controlar el Tribunal Constitucional (endavant TC) per poder fer cops d’Estat per mutació interpretativa.

I així va ser quant el TC va deixar sense ànima l’Estatut català en derogar els articles més importants d’eixa llei orgànica. De tots es sabut que la composició d’aquell TC va estar alterada en negar-se el PP a renovar els membres en les legislatures de Zapatero per a poder portar a terme un cop d’Estat en tota regla.

El lector es preguntarà, mira aquesta, ¿com s’atreveix a qualificar de cop d’Estat una sentencia del TC?. Doncs eixe es el propòsit d’aquest article, desembolicar i explicar perquè considere que el que va fer el TC va ser un autèntic cop d’Estat, un canvi de rumb per mutació interpretativa, ja que la nova interpretació era, i es, del tot il·legal, va contra els principis del dret, i tenint en conter que tots els membres d’eixe tribunal son juristes, no es pot pensar una altra cosa que ho van fer a posta i sabent, es a dir, van prevaricar per alterar i fer impossible la voluntat popular del poble de Catalunya.

Que es un cop d’Estat per mutació interpretativa?

Imagine el lector la següent contradicció jurídica: una llei ordinària contradiu a una altra llei ordinària. Per exemple, la Llei General Tributaria estableix que les deutes tributàries que no es paguen en el període voluntari de pagament, es constrenyeran. Per una altra banda, la Llei Concursal, que també es una llei ordinària, estableix que les deutes d’aquelles persones jurídiques que es troben en concurs de creditors no podran ser constrets. Veieu la contradicció?. Us haveu adonat que una llei ordinària diu una cosa i una altra llei ordinària diu la contraria?

Si  fóssiu una funcionaria que es troba davant d’aquest dilema, que faríeu? quina llei aplicaríeu? Fixeu-vos que les dos lleis tenen el mateix estatus, en teoria cap preval sobre l’altra. Les dos son lleis ordinàries, les dos tenen el mateix rang.

Doncs aquesta aparent contradicció la jurisprudència ho ha resolt donant preponderància a la llei especial o específica sobre la llei general, es a dir, en l’exemple que estem estudiant, tindríem que interpretar que la Llei General Tributaria es una llei general, mentre que la Llei Concursal es una llei especial, o específica per a un cas concret. Llavors la llei especial, o específica, en el seu àmbit d’aplicació, te preponderància sobre la llei general. S’aplica la Llei tributaria ordinàriament excepte en aquells casos en que una llei específica la contradiu, en el cas estudiat, quant una persona jurídica està en situació de concurs de creditors.

Això no es una invenció meua, això passa moltes vegades en dret, que una llei contradiu una altra, per exemple, quan la Llei sobre el Procediment Sancionador contradiu la Llei de Procediment Administratiu, les dos son lleis procedimentals, les dos tenen el mateix rang, però en matèria sancionadora preval la primera per ser específica, i no la segona, que es una llei general que s’aplicaria en els altres procediments administratius diferents del procediment sancionador.

Bé, hem donat un pas per comprendre com deuen interpretar-se i engranar-se les lleis. Ara anem a aplicar el mateix criteri però no sobre lleis ordinàries, sinó sobre les lleis que componen el bloc constitucional, però abans he d’explicar que es això del bloc constitucional.

La Constitució del 78 es una constitució oberta, no defineix un model territorial, no diu en cap lloc que tinguen que haver-hi lleis harmonitzadores, no condiciona els estatuts mes enllà de les competències que son exclusives de l’Estat. En teoria el model territorial queda indefinit en espera del que pacten els parlaments autonòmics amb les Cortes Generales. Això es el que constitucionalistes de prestigi com ara Javier Pérez Royo, defineixen com a bloc constitucional, que integra la constitució i els estatuts d’autonomia, que són lleis pactades entre dos parlaments, amb majories qualificades, i referendades per la població del territori implicat. Com que la Constitució del 78 no defineix un model territorial, queda oberta al que pacten els diversos parlaments autonòmics amb les Cortes Generales, i eixe, en teoria, es el model territorial de cada territori o Comunitat Autònoma.

La interpretació que ha de fer-se, la mes coherent des de un punt de mira jurídic, es que la Constitució es una llei general, mentre que els Estatuts d’Autonomia són lleis especifiques, i que totes elles formen part del bloc constitucional, i son les lleis autonòmiques les que defineixen, per a cada territori, el model territorial que no defineix la constitució. Com pot apreciar aquí el lector, no hi ha contradicció, perquè la Constitució no defineix cap model territorial, i a més, parla de regions i nacions. És una Constitució oberta en la que queda per definir l’estructura territorial en espera de que ho faça, per a cada territori, un pacte entre el parlament autonòmic i el central.

A més, d’acord amb la jurisprudència, les lleis especifiques prevalen sobre les lleis generals, es a dir, un Estatut d’Autonomia, jurídicament parlant, te preponderància sobre la pròpia Constitució, ja que es un pacte entre dos parlaments.

Una vegada aprovat per els dos parlaments i referendat per la població del territori implicat, eixe Estatut passa a formar part del bloc constitucional, i si contradiu la Constitució en algun article, deu prevaldre, en eixe territori específic, l’Estatut  per sobre la Constitució, que regirà ordinàriament per a la resta de territoris.

La derogació parcial de l’Estatut català va ser un cop d’Estat per mutació interpretativa de la llei, alterant la manera natural de interpretar-la. Una vegada aprovat l’Estatut català pel parlament central i referendat pels catalans, passa a ser bloc constitucional i el TC no es ningú per contradir la voluntat popular definida pels dos parlaments. Si a Madrid no els agradava l’Estatut català, doncs no haver-lo aprovat, però una vegada aprovat, el que tenia que haver fet el TC es, per a Catalunya, reinterpretar la constitució de tal manera que quedés integrat l’estatut aprovat pels dos parlaments i pel poble de Catalunya.

Altres cops d’Estat per mutació interpretativa

Una vegada el TC s’ha desviat del seu camí, ja no pot parar, a cada cop va a pitjor. A l’interpretar políticament l’Estatut català, s’ha vist obligat a admetre un 155 que també és clarament inconstitucional, i cada vegada la bola és més grossa.

La Constitució diu: “la soberanía reside en el pueblo español, del que emanan todos los poderes”. Com que al Rei no l’ha votat ningú, no pot esdevindre un poder, com a molt deuria ser un òrgan, però no mai un poder, i en canvi actua como si fos el centre de poder de l’Estat.

Una vegada l’Estat ha començat a donar cops d’Estat ja no pot parar, perquè ja s’ha trencat la cadena de la sobirania i de la legitimació, que en principi deuria ser del “pueblo español”, i que ara ja és del rei, novament per mutació interpretativa. Ahí és on està deslegitimat l’Estat.

Amb el judici als presos polítics catalans, ara ja també s’ha afegit el Tribunal Suprem, que està prevaricant contra membres d’un parlament. És quelcom molt evident, a Espanya fer un referèndum, encara que no fos legal, no és un delicte.

L’Estat ha demostrat que no està al servei de tots i que la única solució, vist que no ens podem fiar de les forces centrípetes que sempre hi seran, sols queda la desintegració d’aquest Estat per a obtindre la llibertat dels pobles ibèrics.

La deriva es molt destructiva, perquè el TC ha assumit un rol que no li correspon. S’ha convertit en un òrgan que limita la sobirania popular.

Com queda demostrat, la Constitució del 78 no es un text jurídicament brillant, mes bé al contrari. Ara ja podem assegurar que no estava “todo atado y bien atado”, sinó que més bé ho han tingut que “ir arreglando” sobre la marxa i de mala manera. Eixe és un altre camí per a  explorar.

Elisenda Cremades des de Borriana, Plana Baixa

Mitjà per la República Valenciana