Una veu valenciana
per Joaquim Auladell
Passades les eleccions estatals, hi ha valencians decebuts i n’hi ha d’indignats pel bombardeigs per l’Estat amb tòpics que no els interessen, i hi ha valencians serenament conscients i actius, que no poden parlar i decidir les opcions centrades sobiranament.
Aquí va una història d’idees expressades amb imatges, no és un conte de fades, és pura realpolitik: hi havia tres presidents, que representaven i simbolitzaven, més o menys, tres Estats. Un era demòcrata, els altres dos no, i van sacrificar-lo (fer-lo màrtir) a la glòria i el benefici dels seus Estats. Un dels dos no demòcrates, al cap de cinc anys se suïcidà arrossegant el seu Estat (i els seus territoris) al desastre, amb grans esforços als Estats més o menys demòcrates, que el van execrar per sempre. L’altre va quedar arraconat però acceptat per fer el joc a les dictadures. Va morir trenta-cinc més tard i es va mantenir la seva essència pestífera, camuflada d’«Estat de dret».
Ara el nostre Estat ens va oferir el darrer espectacle: el canvi de lloc de la Mòmia amb tota pompa, amb helicòpter i corresponsals estrangers, mentre les seves víctimes, reduïdes a pols anònima a la glòria del Caudillo. Nosaltres, reduïts a espectadors obligats a aplaudir. La Memòria Històrica falsejada, els morts de les vores del camins i de les clapes dels boscos han de descansar en pau. Una apoteosi del franquisme.
L’Estat espanyol està en crisi, el seu joc de partits (el bipartidisme) ja no enganya la gent. El que sí funciona discretament és el món político-econòmic de les finances fantasmals de l’IBEX i de les Corporacions de la UE que estan dins i fora de la UE, portat per un equip de comediants que fan de «liberals», de «socialdemòcrates» i de «conservadors». Mireu què ha passat: hi havia els Ciudadanos liberals-centristes-franquistes, uns titelles, l’Amo els ha despatxat i ha posat un papu nou, Vox, disfressat de falangista, de nazi sud-europeu. A la República Francesa, per exemple, perquè no guanyi l’ultra dreta, la dreta aplica la política de l’ultra dreta. Al Regne d’Espanya, el PSOE vol restaurar el bipartidisme PSOE-PP, franquisme pur, en lloc d’intentar un reformisme ERC-Iglesias. D’aquí a un any i mig potser PSOE i PP intentaran reconstruir el pol bipartidista sense Compromís (quin nom!), sense Ciudadanos.
El dilluns va semblar que guanyava l’opció principal a base de carregar-se la seva gràcia, l’aparença d’oposició, base de la seva alternança. El dimecres vam saber que havia guanyat la Coalició Progressista (pròpiament Regeneracionista) amb forces provincials o neo-tribals (Euskadi, canaris, càntabres, asturs o asturians, terolencs (de ciutat, comarca o província), es pensen que són espanyols, però tenen voluntat d’arrelament a la terra.
Hi ha el Moviment Sobiranista català, que amb el Full de Ruta o sense, s’acosta a la majoria electoral i social. Que tingui sort.

Tornem als valencians. Els indignats que es palpin el cos a veure quants ossos tenen trencats, que reprenguin la consciència i el domini del seu cos i del paisatge, que es mirin els uns als altres i emprenguin una reflexió col·lectiva i comencin a caminar, a poc a poquet, sense genialitats. Només per ells podem tenir esperança.
Els que ja estan aclarits sobre Sobirania, República Valenciana, Estat valencià i bandera valenciana estan bé, tenen raó, però han de fer-se entendre pels seus conterranis, amb humilitat i, sobretot, fer-se entendre amb un llenguatge dels interlocutors.
Amb qui tindreu difícil d’entendre-us és amb els il·lusionats o il·lusos per decidir-ho tot (o gairebé tot, tot menys allò que importa). Són uns predicadors que volen vendre no sé quina salvació. Són els responsables de endarreriment polític del País Valencià. Refugiar-se el «mal menor» és autonegar-se.
I amb els valencians que se somien espanyols, federalistes d’una federació que no existeix (la passada setmana hi va haver eleccions generals, quants diputats, quants vots federalistes hi va haver?). Són més de fiar els regionalistes o localistes de la resta de territoris espanyols, es diuen espanyols però en el fons en dubten.
Després hi ha els que es confessen contraris a les coses valencianes. I els que ho demostren, són el PSOE i el PP i ara, VOX, de llarga tradició (Aznar). Hi ha els que baladregen i els que fan mal.  Fins i toto  a aquests valencians cal tractar-los amablement i clara. Si ells han renegat de qualsevol traça de valencianisme, si tots els punts de referència són Madrit, ells s’han exclòs. Jo sóc català (estrafaig la cançoneta «Yo soy español, español, español»). Discrepo, i molt, de Ciudadanos, però sempre estic disposat a parlar amb el Rivera o l’Arrimadas, perquè són catalans, viuen aquí i parlen català, però no estic disposat a aguantar les impertinències d’una Cayetana .
Els habitants dels territoris del Regne d’Espanya han d’acceptar la sobirania valenciana. Hi ha, demòcrates, «espanyols bons», però, ara com ara fan poca remor.
Se sent una veueta dels desperts i dels aclarits.
Sobirania i dues Repúbliques!