Mostra totes les entrades de ANNA

Exhaurida l’edició impresa, s’ha completat la publicació en PDF per capítols del llibre ‘Per la República Valenciana, d’Oriola a Vinaròs’


Per a descarregar els PDF cliqueu damunt de cada capítol …

Contraportada, llom i portada

Sumari. (pàg. 3-11)

Qüestió prèvia (pàg.13).

Crida als lluitadors per la llibertat (pàg. 15).

Capítol I. Sobre identitats. Fuster va ser massa Fuster (pàg. 17).

Capítol II. L’espill que ens acull (pàg. 25).

Capítol III. La casa que vull (pàg. 43).

Capítol IV. Antecedents. La constància d’ENV i el nyap d’EV (pàg. 61).

Capítol V. Evolució teòrica de les bases independentistes. Dels plantejaments culturals identitaris als polítics republicans del sobiranisme valencià (pàg. 93).

Capítol VI. L’aliança d’ENV amb l’ACR Constantí Llombart. Primer manifest unitari del sobiranisme valencià republicà (pàg. 107).

Capítol VII. Nous corrents del republicanisme: llibertat sense dominació. Lectura de dos documents borbònics: el Decreto de Nueva Planta de 1707 i la Constitución española de 1978 (pàg. 111)

Capítol VIII. El sobiranisme valencià republicà impulsor de la Coordinadora del País Valencià per la República (2006-2010). Primera manifestació a València “Per la república” el 15 de maig de 2006 (pàg. 125)

Capítol IX. 6 desembre 2006, sobiranistes valencians a Madrid (pàg. 145).

Capítol X. I Convenció per la República al País Valencià, 4 de març de 2007 (pàg. 155).

Capítol XI. Manifestació a Alacant el 15 d’abril de 2007. Primer tren republicà de Castelló a Alacant (pàg. 189).

Capítol XII. La paella valenciana, mai madrilenya (29 de juny de 2007). Fundació de República Valenciana – Partit Valencianista Europeu (26 de novembre de 2007) (pàg. 213)

Capítol XIII. Eleccions Generals del 9 de març de 2008 (pàg. 225)

Capítol XIV. 19 d’abril de 2008, tercera manifestació republicana convocada al País Valencià per la CPVR i segona a València (pàg. 237)

Capítol XV. El dissabte 25 d’abril de 2009 i el diumenge 25 d’abril de 2010, manifestacions polítiques per la sobirania valenciana (pàg. 247)

Capítol XVI. 16 de maig de 2009, manifestació a Castelló amb l’arribada del segon tren republicà des d’Oriola (pàg. 271)

Capítol XVII. 9 d’Octubre de 2009 a Nules (la Plana Baixa) (pàg. 287)

Capítol XVIII. 29 de maig de 2010, manifestació a Oriola amb l’arribada del tercer tren republicà procedent de Castelló (pàg. 297)

Capítol XIX. Marxes del darrer diumenge d’octubre (pàg. 341)

Capítol XX. Eleccions Corts Valencianes, 22 de maig de 2011 (pàg. 353)

Capítol XXI. Vicent Gisbert i Miró, in memoriam (pàg. 365)

Capítol XXII. Proposta de Constitució de la República Valenciana (pàg. 371)

Capítol XXIII. Altres articles i documents (pàg. 379-415)

Capítol XXIII (bis). Altres articles i documents (pàg. 416-444)

Epíleg. Sobre lleialtats (pàg. 445)

AQUEST LLIBRE ES VA ACABAR DE MAQUETAR EN LA SETMANA DE FALLES DE 2014, ALS TALLERS GRÀFICS DE MARI MONTANYANA,
AL CARRER DEL FORN DELS APÒSTOLS, AL COSTAT DE LA PLAÇA DE LA MARE DE DÉU DE LA CIUTAT DE VALÈNCIA.

Trenta-dos articles, nou intervencions, una entrevista i un llibre (2000-2020) de Víctor Baeta

Sobre tortures i torturadors. ( 1 de juliol 2000)

Intervenció a favor de la República (amb autocrítica prèvia de l’autor) plaça del Patriarca.(13 de maig 2006)

27 de setembre: La mirada de l’Angelus Novus. (27 setembre 2006)

Per un patriotisme valencià republicà (10 desembre 2006)

EL PUNT entrevista a Víctor Baeta: “Per a nosaltres, el subjecte de sobirania és el poble valencià” (febrer de 2007)

Darrera intervenció com a membre del BLOC: La paella valenciana, mai madrilenya. (29 juny 2007)

La pedra i el vidre. (19 d’octubre 2008)

El sac de boxa. (11 d’octubre del 2009)

Intervenció en la Comissió investigació de la CAM a les Corts valencianes. (11 de març 2013)

Cavalls sense carro. (26 setembre 2013)

LLIBRE: ‘Per la República Valenciana, d’Oriola a Vinaròs (19 de març del 2014)

Sobre la contradicció principal: ací i ara. (8 setembre 2014)

Los españoles y el art.99 de la Constitución. (28 novembre 2014)

Intervenció en nom de la coalició ENV-RV/PVE en l’homenatge a Vicent Marco Miranda. (21 de desembre 2014)

Dirección estalisnista con bases trosquistas. (9 febrer 2015)

Por el Estado valenciano. (27 febrer 2015)

Ni gestió ni control: espoli. (març 2015)

Compromís i Podemos.  (1 d’agost 2015)

Maragall y Teresa de Calcuta.  (8 juny 2015)

Fuster-Raimon y el «procés» catalán. Versió publicada al Levante. (10 setembre 2015)

Fuster-Raimon i el procés català. Versió ampliada en valencià. (10/09/2015)

Rajoy y el artículo 99.  (9 d’agost 2016)

En defensa de la República. (13 d’abril 2017)

Los valencianos y España. (16 juny 2017)

Pacto federal o «vía catalana». (27 juny 2017)

Tornen els afusellats de 1975 (27 setembre 2017)

Cal portar la República a les institucions valencianes. (29 gener 2018)

Per la Ruptura i la República. (21 març 2018)

Intervenció  en la plaça de la Mare de Déu. (14 d’abril 2018)

Intervenció en la Junta d’accionistes del Banc Sabadell. (19 d’abril 2018)

La renuncia del valencianisme cultural a una proposta política republicana. (25 d’abril 2018)

Intervenció acomiadant la Declaració republicana de Sagunt. (13 maig 2018)

Als federalistes, espanyols o catalans (juliol 2018)

Carta al “republicano federal de la tercera” (agost 2018)

“Las falacias actuales de EL PAÍS que Aranguren desmontó ya en 1978” (novembre 2018)

Intervenció en l’encontre republicà de Vicálvaro-Madrid (novembre 2018)

Intervenció a l’acte de la CPVR d’Alcoià-Comtat (gener 2019)

Reflexions sobre Espanya, gènesi i futur (desembre 2019)

‘La nit dels morts vivents’ o L’Estat d’alarma contra Catalunya, la felicitació de VOX i l’espontani aplaudiment, en tota Espanya, d’ahir nit. (15 març 2020)

ESPANYA ÉS UNA CATEGORIA MILITAR (abril 2020)

Dirigit als republicans valencians -demòcrates i federals- que reivindiquen la ‘Tercera República espanyola’ (juliol 2020)

Els resultats de Galícia i Euskadi, ens allunya de la independència i ens acosta a la fal·làcia de l’altra Espanya possible.(juliol 2020)

‘Els cadàvers valencians nodriran el nou banc espanyol’ (setembre 2020)

El programa de Rocío Carrasco “Rocío, contar la verdad para seguir viva” vist des de Catalunya

Pilar Rahola que ja fa unes setmanes va donar la seua opinió defensant a Roció Carrasco, esta nit en la que es clou la docu-sèrie “Rocío, contar la verdad para seguir viva”, ha estat invitada pels creadors i realitzadors de la sèrie l’empresa ‘La fábrica de la tele’
Esta nit Pilar Rahola, amb aquest motiu,  retorna a una televisió espanyola i en un programa que defensa aferrissadament la lluita contra la violència de gènere.

Catalunya, objectivament i subjectivament, ( i només objectivament el País Valencià, també) és una colònia

El recent editorial d’El País, A los catalanes, ens permet entendre com una part molt majoritària dels espanyols continua girada d’esquena a l’invencible fenomen polític que significa l’independentisme en el planeta. Al realisme polític. A diferència d’altres antics imperis universals, com els d’Anglaterra i França, ben clarament a diferència de Portugal, aquesta gent tan ufana i tan superba d’Espanya, i especialment els seus propagandistes assalariats, continuen sense voler entendre res de l’amarga i alliçonadora experiència històrica que han tingut més de cinc-cents anys per conèixer i assumir. O com a mínim des que els Estats Units van imposar la seva invariable política internacional, com a gendarme i consciència moral del món, una doctrina orientada a acabar amb la subordinació política d’una nació sobre una altra per sempre més. Una política estrangera que Espanya hauria de conèixer millor que ningú, perquè fou la que imposà el president William McKinley en iniciar la guerra de Cuba i que acabà d’establir Woodrow Wilson després de la Primera Guerra Mundial, després de la independència de la República d’Irlanda el 1921, una vella nació europea tan integrada o més a la Gran Bretanya del que ho és avui Catalunya respecte a Espanya. És difícil de comprendre com del Desastre de 1898 no n’ha quedat res en la memòria col·lectiva espanyola, res excepte una profunda intolerància al que no és castellà i castís, a més a més d’un notable aïllacionisme i d’un victimisme fabulador. Al llarg de la rica història d’Espanya, més de vint-i-tantes independències, als cinc continents, de Mèxic a Guinea Equatorial, de l’Argentina a Nàpols, han anat esmicolant, sense aturador, l’Estat espanyol, un Estat espanyol que a cada generació, i de manera absurda, de  vegades còmica, confia debades a restaurar aquell imperi perdut, aquella fe religiosa distreta en el passat. Exactament com durant els temps del franquisme més tossut, fora del realisme imprescindible que necessita una política que pretengui sobreviure a les principals dinàmiques de la política internacional. Des de la terrorífica guerra contra els patriotes holandesos de 1568-1648 —que va durar vuitanta anys— fins a la fugida del Sàhara Occidental, Espanya ha imaginat i continua imaginant-se ser una realitat política única i invariable, divina, eterna en el temps de manera màgica. I que són els altres imperis els que es degraden i desapareixen sense remei, mentre que les forces colonials repressives continuaran apallissant indefinidament ciutadans —i contribuents— catalans i bascos davant la indiferència internacional. Perquè són especials. Que De Gaulle va haver de renunciar a Algèria i Churchill a l’Índia, però que Espanya mai no haurà de renunciar a Barcelona. Sobretot si tenim en compte que algerians, indis i catalans comparteixen una mateixa realitat. Una realitat social, la voluntat molt majoritària que exigeix la fi immediata del període colonial.

Catalunya no només és una colònia espanyola en termes econòmics i culturals. No només és que els administradors no entenguin la llengua dels administrats com passava a Hong-Kong o a l’illa de Rodes en temps de Mussolini. Catalunya és sobretot una colònia perquè, mentre l’editorial d’El País es decora amb afirmacions pomposes i paraules grandiloqüents, com ara la paraula fetitxe democràcia, la crua veritat és que la voluntat democràtica de Catalunya, la que ha fet guanyar les eleccions reiteradament a l’independentisme, no és reconeguda ni respectada. És la mateixa intolerància a la democràcia que els espanyols tenen respecte a la voluntat molt majoritària dels ciutadans de Gibraltar, que es neguen a deixar de ser britànics per esdevenir una colònia d’Espanya. Si es recorda amb insistència que la societat catalana va aprovar molt majoritàriament la Constitució Espanyola en 1978, s’hauria d’insistir també en l’evidència que cap contracte social no és etern ni pot continuar vigent quan una de les parts el rebutja de ple. Si Catalunya va tenir el dret d’integrar-se democràticament al projecte nacional espanyol, aleshores té el mateix dret de sortir-ne. Sortir d’Espanya és tan digne i legítim com entrar-hi. I viceversa, si no pot sortir-ne voluntàriament és que tampoc va poder entrar-hi per voluntat sobirana. Perquè la sobirania del poble català avui pot ser reprimida, perseguida, castigada, negada. Però el cert és que es manté en la història, generació rere generació. El fet viu de Catalunya es manté amb la mateixa intensitat que intenten negar-la, entre molts altres, El País. Un mitjà marginal a Catalunya en nombre de lectors i en incidència pública.

Vila-real: El Vila-real CF, campió de l’Europa League

Vila-real: El Vila-real CF, campió de l’Europa League
El Vila-real CF s’ha proclamat campió de l’Europa League després de derrotar al Manchester United en una agònica final de quasi tres hores de duració. Fins a 11 llançaments des del punt de penal van fer falta per a decidir el campió.
El Vila-real CF, que s’havia avançat en el marcador en el primer temps (gol de Gerard Moreno), no va fallar cap penal -tampoc el llançament del seu porter-.
El Manchester, per part seua, va marcar els 10 primers, però el porter groc va rebutjar el tret del meta dels ‘diables rojos’, David De Gea, i d’aquesta manera va donar el títol al Vila-real CF en la seua primera final en aquesta competició.

Història d’ANNA notícies, el mitjà per la República Valenciana

ANNA notícies, el mitjà al servei del sobiranisme valencià republicà i per la República Valenciana, té el seu precedent en l’Agència Valenciana de Noticies que estava vinculada a Esquerra Valenciana i va ser fulminada per pressions externes, arran de l’expulsió d’Esquerra Valenciana del BLOC promoguda per la direcció que encapçalava Pere Mayor i Ferran Puchades. Un altre precedent al País Valencià, de molt abans i en el temps del franquisme, va ser APEP (Agencia de Prensa España Popular) vinculada al FRAP.

El 7 d’agost del 2000, ANNA notícies, eliminada l’AVN,   va emetre la seua primera notícia que va ser esta: Dones en lluita a Puerto Rico.

En ANNA noticies cal distingir dues etapes. La que va des del 7 d’agost del 2000 fins al juliol del 2005, període en que les notícies son enviades a llistes de correu des de la direcció anna@xarxaneta.org i una altra etapa, la que va des de juliol del 2005 -amb diverses caigudes del servidor- fins ara, al 2021, amb la pàgina prou coneguda amb el domini annanoticies.com amb una antiguitat de 16 years (since 2005) per la qual cosa allò que millor pot aportar en estos moments la marca és l’antiguitat del domini i el seu fons documental.
Ara sembla que es vol donar un pas endavant del que aviat tindrem notícies…

Mitjà per la República Valenciana