A Nova Zelanda la prostitució es un treball qualificat per a poder adquirir residència

A Nova Zelanda, la prostitució és considerada una labor com qualsevol altra i exercir-la permet obtindre més punts a l’hora de sol·licitar un permís de residència.
La prostitució en diversos països no està permesa i no és considerada un treball, com qualsevol altre; no obstant això, un país no sols el valora com a tal, sinó que l’ha agregat a la llista de les labors qualificades per a adquirir la seua residència.
Tal com ho va anunciar en la seua pàgina web, l’agència d’Immigració de Nova Zelanda, a partir d’ara, accepta que els estrangers incloguen la seua experiència com a treballadors sexuals o persones de companyia per a obtindre més punts a l’hora de sol·licitar el seu permís de residència.
No obstant això, això no elimina que Nova Zelanda siga menys rigorosa, perquè aquelles persones que seleccionen aqueixa nova habilitat en la llista que apareix en la Classificació Uniforme d’Ocupacions d’Austràlia i Nova Zelanda (ANZSCO, per les seues sigles en anglés), han d’aportar qualificacions rellevants reconegudes i un mínim de tres anys d’experiència en la rúbrica de la prostitució.
Sobre això, el portaveu de l’agència de l’Associació de Migració i Inversió de Nova Zelanda (NZAMI), Peter Moses, va assenyalar que obtindre un visat de resident d’aquesta manera no és gens fàcil perquè en aquest país no hi ha una gran manca de personal en aqueixa indústria.
Cal indicar que a Nova Zelanda la prostitució és un treball, perquè en 2003 va deixar de considerar-se un delicte, amb la intenció que aqueixa mesura garantisca els drets de les persones que desenvolupen aqueixa activitat i defensar-los contra l’explotació.

Homenatge a les ‘pajaritas’ del carrer Trompetes de Barcelona i en contestació al retoret Ximo Puig

(…)

Ara sembla que Ximo Puig i altres Teresa’s de Calcuta, volen abolir la prostitució de la Comunitat Valenciana.

Per eliminar les màfies, l’explotació sexual de les dones i eliminar les prostitutes de carretera… no cal l’abolició. El que cal és regular l’activitat econòmica de les treballadores del sexe. L’abolició el que faria, com a qualsevol altre tipus d’abolició, és el foment de les màfies, la irregularitat, la clandestinitat i el descontrol.

En aquest sentit defenem els plantejaments de La Plataforma Estatal pels Drets en el Treball Sexual que demana:

  • Que es reconeguen i es garantisquen els drets de totes les persones que exerceixen la prostitució, bé al carrer o en locals tancats, especialment el dret a emigrar, a la llibertat de moviments i a establir els seus propis negocis
  • Que es compte amb la veu de les persones treballadores del sexe en totes les mesures legislatives que es prenguen en relació a la prostitució
  • Que es reconega, com planteja una sentència dictada en 2001 pel Tribunal de Justícia de Luxemburg, que la prostitució és una activitat econòmica legítima.
  • Que no s’establisquen controls sanitaris obligatoris per a les treballadores del sexe, perquè, a més d’ineficaços, contribueixen a estigmatitzar a les prostitutes com a grups de risc.
  • Que, en cas d’impossibilitat real de l’ús compartit de l’espai públic, es creuen espais públics, a l’estil dels barris rojos d’algunes ciutats europees, on es puga exercir lliurement la prostitució, en bones condicions d’higiene, seguretat i tranquil·litat. La ubicació d’aquests barris ha de ser negociada amb les persones treballadores del sexe i els veïns en peus d’igualtat.
  • Que es perseguisca de manera fefaent a les màfies que obliguen i forcen a dones a prostituir-se i les exploten en règim d’esclavitud. És necessari acabar amb la hipocresia de les pomposes declaracions públiques de rebuig i anatema d’aquestes pràctiques inhumanes, internacionalment organitzades i posar els mitjans, que n’hi ha, per a acabar amb elles, per damunt de tot tipus d’interessos creats. Exigim que les accions que es realitzen posen en primer terme la protecció de les dones que denuncien i es prenguen de mutu acord amb ella des del respecte als drets humans, sense criminalitzar a les víctimes.
  • Que es destinen recursos econòmics i materials i alternatives d’ocupació reals i efectives, als quals puguen acollir-se voluntàriament aquelles persones que, pels motius que siga, decideixen abandonar l’exercici de la prostitució.
  • Que es reconega i respecte la dignitat de les prostitutes i la seua capacitat de decidir, sense coaccions, a què volen dedicar-se i com o amb qui volen establir acords comercials. Conseqüentment, rebutgem la “fustigació” a prostitutes i clients que s’està donant en algunes ciutats del nostre país, ja que aquestes mesures no sols no redueix la demanda, sinó que afavoreixen els tractes ràpids i clandestins amb el consegüent empitjorament de les condicions de treball de les prostitutes.

ANNA notícies davant de la notícia apareguda hui al Levante es posiciona totalment en contra de la proposta abolicionista del govern del Botànic sobre la prostitució. ANNA notícies està per la regulació de l’activitat dels treballadors/es del sexe, per la seua legalitat, per la regulació i incorporació al règim laboral del sector. El model seria el de Nova Zelanda, Suïssa, Lituània o Alemanya, Països baixos, Àustria i Hongria. ANNA noticies dóna suport al Comité de Apoyo a las Trabajadoras del sexo http://www.asociacioncats.es/ La lluita contra l’explotació dels treballadors/es i les màfies de la trata de blanques amb l’abolicionisme que planteja el Botànic produiria l’efecte contrari. Estar per l’abolicionisme és estar a favor de les màfies.

 

8 de març 2020, FETS I NO PARAULES!!!

Pel dret i la llibertat de tota dona a disposar del seu cos i de la seua persona com vullga, sense cap domini, ni interferències… per a poder fer o desfer, per a poder acceptar o rebutjar, per a poder anar allà on desitge i també per a poder anar-se d’allà on no l’interesse estar… Per a poder organitzar-se i lluitar per la seua dignitat com a persona, lliure i sobirana…

‘Las muertes chiquitas’ de Mireia Sallarés. “Els orgasmes, com la terra, són de qui els treballa”.

Las muertes chiquitas. “Els orgasmes, com la terra, són de qui els treballa”.

Aquesta és la frase que travessa diverses veus implicades en Las muertes chiquitas. Es tracta d’un projecte en què Mireia Sallarès recull moments del seu viatge de quatre anys per Mèxic, acompanyada de la càmera i d’un rètol lluminós de neó amb aquest mateix títol. La terra –en aquest cas, la mexicana–, sota la superfície més o menys òbvia de la realitat, es densifica amb subjectivitats i arrels, conflictes i desitjos. Els orgasmes –en aquest cas, els femenins–, compartits o solitaris, catàrtics o frustrats, són un possible punt de partida per establir nexes entre el que és públic i privats, entre el que és eròtic i és polític.
L’àmbit íntim de la sexualitat se situa d’aquesta manera en l’escena del plaer públic, és a dir, de l’erotisme construït mitjançant mecanismes de transacció i control ideològics, religiosos i culturals. La peça central del projecte és el llargmetratge documental que enregistra alguns moments de les entrevistes amb diverses dones mexicanes. [Fragment traduït del text Pluralidades orgásmicas escrit per Helena Braunštajn el setembre del 2010]

Mireia Sallarès (Barcelona 1973), és llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, i va cursar estudis cinematogràfics a la New School University i a la Film & Video Arts de Nova York. Treballa com a realitzadora independent de documentals i viu en trànsit entre Barcelona, Mèxic DF i altres ciutats, on du a terme els seus projectes artístics.
Sallarès ha exposat a la Fundació Miró de Barcelona, al Museo de Arte Carrillo Gil de Mèxic, a l’Americas Society de Nova York, a l’Organización Nelson Garrido de Caracas, al Centro Cultural Montehermoso de Vitòria, al Laznia Centre for Contemporary Art de Gdansk, a Polònia, a la Galleri Image d’Aarhus de Dinamarca, al OK Centrum de Linz a Àustria, i a la Capella de Barcelona, entre d’altres.

Tites, tites, tites… article d’Alfons Durán-Pich

TITES, TITES, TITES…

05/03/2020
Debería ser muy niño, pues mis recuerdos son borrosos y dispersos. Si sé que pasé algunos veranos en una masía llamada Ca n’Oriac, entre Matadepera y Sabadell, con la que mi abuela materna tenía ciertos vínculos.
Recuerdo subir a una tartana que nos llevaba hasta la Creu Alta; recuerdo el olor tan peculiar de la tierra; recuerdo el vigor físico de las masoveres, y, sobre todo, recuerdo el ritornello que mi abuela cantaba cuando soltaba el grano entre un montón de gallinas que campaban a sus anchas: tites, tites, tites.
El reflejo condicionado de Pavlov se ponía en evidencia al poco de identificar el paso firme de mi abuela. Aventuro que si no les hubiera dado nada, las gallinas hubieran sentido un gozo similar.
Así funcionan los mamíferos, entre los cuales nos hallamos los humanos, por lo que no es de extrañar que nuestro vector instintual nos ponga en evidencia.
El estado Español y sus representantes, en el amplio abanico que va desde la izquierda utópica a la derecha extrema (o sea, todos), siempre ha utilizado este simple mecanismo de ofrecer un puñado de grano a los “inquietos” catalanes para apagar sus continuas reivindicaciones.
Si esto no funciona, sacan la porra y liquidan el tema, como lo hicieron en 1650, 1714, 1923, 1939, 1978, 2017, y sigue.
Las historias más recientes del modelo soft nos llevan al contorsionista Zapatero (“Aceptaré el Estatuto que apruebe el Parlamento catalán”), al trolero Rajoy (“Me preocupo y me intereso de los problemas de los catalanes”), al peripatético Aznar (“Yo quiero decir que el catalán, la lengua catalana, es una de las expresiones más completas, más perfectas, que yo conozco desde el punto de vista del lenguaje”) y al equilibrista Sánchez (“Negociaremos un sistema de financiación más justo y equitativo”).
“Parole, parole, parole”, que cantaba Mina en los sesenta. “Tites, tites, tites”, que susurraba mi abuela.
Claro que se supone que en términos evolutivos las gallinas están varios pasos hacia atrás respecto a los humanos, aunque en ocasiones no lo parezca.
Ahora estamos viviendo el risible episodio de una “mesa de diálogo” (una “enganyifa” para Clara Ponsatí) entre el gobierno del Estado y una representación del independentismo catalán. Y entre el propio independentismo están los autodenominados “pragmáticos” que consideran que éste es un paso necesario. Lo que no sabemos es que podemos ofrecer para que la negociación tenga sentido. Se negocia cuando tienes solidez en tus argumentos para exigir cesiones al contrario. Pero cesiones de verdad, no “parole, parole, parole”. Y la única cesión a aceptar es poner fecha a un referendum en Catalunya sobre la autodeterminación política. Esto es un prerrequisito exigible para no levantarse de la mesa. Lo demás es cháchara.
Que los mandamases del Psoe en Catalunya (el alegre bailarín señor Iceta, la dogmática monja seglar señora Granados o el siempre triste (ahora ministro) señor Illa) critiquen duramente a los independentistas auténticos (los no “pragmáticos”) por cuestionar este montaje, no sorprende a nadie. Que la nueva figura del melting pot “En Comú Podem” señora Jéssica Albiach (que podría salir en un remake de la serie “Dallas”) o que el señor Joan Mena, figura espesa del grupo residual Esquerra Unida i Alternativa, se apunten también al carro de los que atacan a los independentistas por no aprovechar a fondo “una oportunidad histórica” como ésta, y que incorporen el mensaje de una futura Generalitat “progresista”, también resulta lógico.
Pero que los chicos y chicas de ERC y su padre espiritual no se den cuenta de la gran tomadura de pelo del Estado, dice muy poco sobre su capacidad para interpretar la realidad más evidente.
Decía Konrad Lorenz, el gran médico y zoólogo alemán, que “el hombre parece ser el eslabón perdido entre los simios antropoides y los seres humanos”. Por los indicios que tenemos, su diagnóstico resulta esclarecedor.
“Tites, tites, tites…”

Alf Duran Corner

Mitjà per la República Valenciana