Las muertes chiquitas. “Els orgasmes, com la terra, són de qui els treballa”.

Aquesta és la frase que travessa diverses veus implicades en Las muertes chiquitas. Es tracta d’un projecte en què Mireia Sallarès recull moments del seu viatge de quatre anys per Mèxic, acompanyada de la càmera i d’un rètol lluminós de neó amb aquest mateix títol. La terra –en aquest cas, la mexicana–, sota la superfície més o menys òbvia de la realitat, es densifica amb subjectivitats i arrels, conflictes i desitjos. Els orgasmes –en aquest cas, els femenins–, compartits o solitaris, catàrtics o frustrats, són un possible punt de partida per establir nexes entre el que és públic i privats, entre el que és eròtic i és polític.
L’àmbit íntim de la sexualitat se situa d’aquesta manera en l’escena del plaer públic, és a dir, de l’erotisme construït mitjançant mecanismes de transacció i control ideològics, religiosos i culturals. La peça central del projecte és el llargmetratge documental que enregistra alguns moments de les entrevistes amb diverses dones mexicanes. [Fragment traduït del text Pluralidades orgásmicas escrit per Helena Braunštajn el setembre del 2010]

Mireia Sallarès (Barcelona 1973), és llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, i va cursar estudis cinematogràfics a la New School University i a la Film & Video Arts de Nova York. Treballa com a realitzadora independent de documentals i viu en trànsit entre Barcelona, Mèxic DF i altres ciutats, on du a terme els seus projectes artístics.
Sallarès ha exposat a la Fundació Miró de Barcelona, al Museo de Arte Carrillo Gil de Mèxic, a l’Americas Society de Nova York, a l’Organización Nelson Garrido de Caracas, al Centro Cultural Montehermoso de Vitòria, al Laznia Centre for Contemporary Art de Gdansk, a Polònia, a la Galleri Image d’Aarhus de Dinamarca, al OK Centrum de Linz a Àustria, i a la Capella de Barcelona, entre d’altres.