Ana Rosa té ben apresa la lliçó

“…ens hem de preguntar si no s’ha fet cap Fox News perquè, de fet, els objectius que aconsegueix un òrgan d’opinió com aquest ja estan ben institucionalitzats en el sistema comunicatiu.”

Ana Rosa té ben apresa la lliçó

Àlex Gutiérrez    02/05/2021
El totpoderós Murdoch té un taló que se li resisteix (relativament): el Regne Unit. Després d’haver intentat infructuosament controlar tot el capital de la televisió de pagament Sky, també ha provat d’impulsar un canal tot notícies de biaix conservador, a imatge i semblança de la temible Fox News als Estats Units. Però, després de fer números, ha vist que el projecte té tots els ídems d’estavellar-se financerament. I encara més quan ja hi ha en marxa un projecte de televisió esbiaixada cap a la dreta, liderat per Andrew Neil.
El que és interessant és la reflexió que Rebekah Brooks, alta executiva del grup, ha fet saber a la redacció: els resulta molt més interessant produir programes concrets i col·locar-los a les plataformes de pagament, que van necessitades de continguts.
La notícia m’enxampa seguint aquests dies la polèmica entre Ana Rosa Quintana i Pablo Iglesias. La manera com la presentadora s’ha posicionat frontalment contra el líder de Podem, acusant-lo directament de “feixista”, hauria d’alertar. És cert que ho fa des de l’altaveu d’una empresa privada, però fa servir un bé públic com és l’espai radioelèctric. Però Espanya va decidir -bé, Zapatero– que era una gran idea deslliurar els canals privats d’unes mínimes obligacions de servei públic. Durant un temps hem especulat sobre si la ultradreta feixistoide tindria capacitat de muntar una Fox News a l’espanyola. N’hem vist intents precaris a Intereconomía, o per part de Javier Negre i els seus adlàters. No feien por, esclar, perquè ja es veia que es tractava d’un exèrcit de Pancho Villa, sense capacitat de muntar res amb cara i ulls. Però és que, de fet, Fox News ja ha arribat, des de fa temps. El programa d’Ana Rosa és el Fox and Friends particular: una presentadora clarament partidista, amb lligams poc edificants amb el deep state -ai, aquelles reunions amb Villarejo– i amb la voluntat clara de normalitzar la ultradreta a Espanya. Quintana ha arribat abans a la conclusió de Rebekah Brooks: ¿qui vol la nosa de tot un canal si pots col·locar el teu altaveu en una televisió ja existent?
De la mateixa manera que a Espanya no hi ha premsa sensacionalista tabloide com al Regne Unit perquè els diaris de la caverna assumeixen amb gust aquesta funció, també televisivament ens hem de preguntar si no s’ha fet cap Fox News perquè, de fet, els objectius que aconsegueix un òrgan d’opinió com aquest ja estan ben institucionalitzats en el sistema comunicatiu. No cal actuar al marge i muntar un sistema alternatiu, com va fer Murdoch per rivalitzar amb l’hegemònica CNN. A Espanya només cal posar la televisió líder al matí.

EL FUTUR ÉS NOSTRE. Ser del València CF és una elecció del cor. El valencianisme és un sentiment!!!

València es va tirar al carrer per un futur sense Peter Lim

• Manolo Montalt        VALÈNCIA PLAZA    8/05/2021 – VALÈNCIA. La manifestació en contra de la gestió de Peter Lim al València CF ha constituït un pas al capdavant de l’entorn popular eixint als carrers de la ciutat per a demostrar la dignitat perduda en els últims anys a les mans dels seus dirigents.
El sentiment valencianista ha demostrat estar molt viu, i que vol tindre ganes de viure per al seu club que, desgraciadament, es troba cada vegada més prop de la mort.
L’habitual ball de xifres en aquests casos revela una forqueta de 4.000 persones segons els organitzadors i 7.000 segons l’organització. En qualsevol cas una mostra més que suficient per a exportar al món una potent imatge d’unitat i sentiment per a dir-li al planeta futbol que ningú vol a Peter Lim gestionant el València CF.
Amb 10 minuts de retard va partir la capçalera de la marxa des de la plaça de Saragossa encapçalada per membres de la Corba Nord. Per davant d’ells, una pancarta, escrita en valencià, que posava lema a la manifestació “El futur és nostre”.
Després d’ells van arrancar la marxa els membres de Llibertat VCF, l’altre col·lectiu convocant de la marxa al costat de la Corba, i que portaven una altra pancarta amb un lema en anglés “Your business, our feeling. 50+1 LibertadVCF” (el teu negoci, el nostre sentiment).
Tal com estava previst, la comitiva va partir des de la Plaça Saragossà per a enfilar la part dels números imparells de l’Avinguda d’Aragó. Durant diverses fases del trajecte es van escoltar càntics com “Anil Canalla, fora de Mestalla” i “Peter vete ja”.
Més tard la comitiva, amb un lent caminar per la quantitat de components de la marxa va girar cap al carrer Amadeu de Savoia (on es va entonar l’himne regional), per a finalitzar el recorregut en l’Avinguda de Suècia. Allí i enfront de la tribuna de l’estadi de Mestalla, Tomás Ribera per part de la Corba Nord i José Antonio Pérez per part de LibertadVCF van llegir un manifest. Jose Antonio Pérez va dir que en “El dia de hui és un dia històric. És el primer dia d’una nova era per al València. Perquè sí, els sàtrapes cauran i el club tornarà a ser de qui sempre ha sigut, dels seus afeccionats. Hem de ser conscients que si hui ens hem reunit ací no és per un escut, no, i tampoc és per un equip de futbol. Si hui ens hem reunit ací és per un sentiment més gran que cadascun de nosaltres. I això és alguna cosa que no coneixen en Meriton.
I añadio que “Ser del València no és fàcil. Si volguérem ser dels que sempre guanyen, seríem d’un equip amb més títols; si volguérem ser dels més rics seríem d’un equip de la Superliga. Ser del València no és una cosa que es fa de manera cerebral, no et fa del València comprar unes accions: ser del València és una elecció del cor. Hui som milers de cossos, però milions d’ànimes reunides amb una sola fi, retornar el València al seu legítim amo: l’afició.
Mos queda un partit dur, un partit difícil, el partit més bonico que mai podríem recórrer junts: el partit de l’alliberament del València Club de Futbol. Valencianistes, recuperem el València per a qui sent el València!
Ahir, hui, demà i sempre: Amunt Valéncia!”.
Per part seua, Tomás Ribera, portaveu de Corba Nord va dir que “Pensaven que no anàvem a respondre i s’han menjat amb creïlles. Hui teníem una final i l’hem guanyada.”
Després de la pertinent ovació final, la marxa encara va tardar bastants minuts a dissoldre’s entre crits de “Anil canalla, fora de Mestalla” i “Peter vete ja”. Alguns elements aïllats van pretendre organitzar una presa de Mestalla, acció que va ser immediatament repel·lida pels propis organitzadors de l’acte.
Sens dubte, aquest ha sigut el dia en què el valencianisme ha volgut dir “basta” a Lim. En el qual li ha fet saber al propietari del 85% de les accions del club, que té un 0% del cor dels fans del club que va comprar. I per molt home de negocis que siga un, no és tan obtús com per a ser que un negoci d’esquena a l’entorn té poc recorregut.
Ningú pot assegurar que l’ocorregut a la ciutat vaja a fer variar la voluntat del màxim accionista del club, però aquest és un primer avís. El dia que es puga tornar als estadis, igual això del 8 M comence a quedar-se xicotet.

Puigdemont avisa que JxC pren la torxa per “la batalla per la independència, sense eufemismes ni complexos”.

Puigdemont avisa a ERC: “No ens deixarem trepitjar. No callarem”

Marta Lasalas
Barcelona. Dissabte, 8 de maig de 2021. 15:06

Junts pren posicions davant la reorganització de forces que pot comportar el darrer moviment d’Esquerra que els apartar d’un acord de govern. La cloenda del congrés extraordinari que ha celebrat aquest matí ha servit perquè el president del partit, Carles Puigdemont, reivindiqués en videoconferència des de Waterloo el paper que ha d’assumir la formació. “Junts es prepara per continuar batallant des d’on calgui”, ha assegurat Puigdemont, que ha apel·lat tant al model de país que representen com al compromís de mantenir “la batalla per la independència, sense eufemismes ni complexos”.
Puigdemont no s’ha referit en cap moment de manera explícita a ERC ni a la decisió dels republicans d’apostar per un govern sense Junts, anunciada pel candidat republicà, Pere Aragonès, minuts abans, però ha enviat un missatge clar per advertir que el seu partit no té cap intenció de renunciar a ocupar una posició central en el tauler polític.

 “Avui sabem amb més claredat que mai, que la independència de Catalunya necessita que Junts existeixi i sigui rellevant, forta i decisiva. De manera que no ens deixarem faltar al respecte. És un avís per tots aquells que ens han menystingut com a força política o com a proposta estratègica. No ens deixarem trepitjar, no callarem”, ha advertit Puigdemont.

Puigdemont ha denunciat que “no s’ha escatimat esforços per intentar diluir el que és Junts”, i ha recordat el retret que dirigia als republicans durant la campanya electoral, en el que ha descrit com un “tots contra Junts”, amb “pinces curioses, amb atacs molt precisos en la seva perversitat”. 
“Ens volien rendits els uns i els altres i aquí ens trobem, en una posició de fermesa, amb conviccions i amb lleialtat al país i a la seva gent”, ha advertit.

Tancar files

Durant la intervenció, el president del partit no ha entrat en l’estratègia que prèviament havia exposat el secretari general, Jordi Sànchez, per respondre a la decisió d’ERC sobre la investidura d’Aragonès, però sí ha esperonat els militants a tancar files rere els seus líders.
Ha assegurat que Junts apareix avui més reforçada i preparada per assumir el rol que es va proposar en constituir-se. “Està cridat a ser el gran espai central de l’independentisme efectiu, dels fets, de l’ambició de la no renuncia ni del càlcul partidista per anar guanyant eleccions autonòmiques o fer governs de qui dia passa any o càrrec empeny“.
Puigdemont ha reivindicat el model de país que defensa Junts des del punt de vista econòmic i cultural, que no té res a veure amb la manera de fer del centralisme exacerbat i clientelar de l’Estat espanyol ni s’inspira “en l’extremisme ideològic, a vegades populista i minoritari”, en referència a la CUP; i ha defensat la necessitat de la independència davant d’un dèficit fiscal de 160.000 milions d’euros que s’acumularà en deu anys.

Junqueras obvia en un article paraules com “independència” o “independentisme” per a referir-se als reptes del nou govern i al futur de Catalunya

A l’escrit, publicat a ‘El Periódico’, parla de “planificar els canvis necessaris a 10 i 20 anys vista per aconseguir una nova Catalunya millor
[notícia publicada en Racó català]

El president d’ERC, Oriol Junqueras, ha publicat un article d’opinió a ‘El Periódico’ on parla dels reptes a què s’enfronta Catalunya i el futur nou govern derivats de la gestió de l’escenari post-covid i dels fons europeus. Al text, en cap moment fa referència a la independència o l’assoliment d’una república com a palanca de canvi necessari per a garantir el futur i la viabilitat del projecte de país. Tampoc utilitza ni un sol cop els termes “independència”, “independentisme” o conceptes més neutres com “sobiranisme” o “dret a decidir”. Les referències a una futura República catalana també són absents. El més similar, una “republicana” al títol, “Reconstrucció republicana”, que llegit tot l’escrit sembla fer menció a les accions de govern que hauria de dur a terme una Generalitat amb un president d’Esquerra Republicana al capdavant, com ho serà amb Pere Aragonès, si les negociacions entre el seu partit i el de Puigdemont arriben a bon port abans del 26 de maig, data límit per haver tancat una investidura si no es vol anar a unes noves eleccions.

Castellans no espanyols analitzen els resultats de Madrid

Eleccions a Madrid: ha guanyat Ayuso, però sobretot ha perdut el Govern de Coalició
Comunicat de Izquierda Castellana traduït al valencià/català per ANNA notícies
Per a analitzar amb un mínim de rigor les eleccions a la Comunitat Autònoma de Madrid hem d’avaluar-les almenys en dos grans camps.

  • Les qüestions estratègiques que tindran una important repercussió en el panorama polític-electoral del conjunt de l’Estat en els pròxims mesos.
  • Les qüestions d’abast tàctic que es poden explicar en el context territorial concret i les repercussions del qual afectaran aqueix marc espacial i temporal.

En primer lloc cal constatar que en aquestes eleccions s’ha fet un salt qualitatiu que ens sembla de la major importància des d’una perspectiva revolucionària. Madrid s’ha convertit en un subjecte polític de primer ordre en el conjunt de l’Estat espanyol. Hi havia un procés anterior en aqueix sentit, però aquest s’ha consolidat plenament. Això es correspon amb una realitat objectiva: Madrid, per la seua història, per la seua dimensió socioeconòmica i demogràfica, havia de jugar un paper central en l’esdevindre soci-polític de l’Estat espanyol.
Tal com hem dit reiteradament, hi ha dos Madrid, com hi ha dos Castillas: la imperialista, neoliberal i reaccionària d’una banda; i la comunera, antifeixista, republicana i internacionalista per l’altre. La que s’ha expressat d’una forma clarament hegemònica en les eleccions del 4M és la primera, alguna cosa que era previsible per a qui volguera “veure, sentir i entendre”. Tot el que s’ha estat sembrant des del “Govern de Progrés”, intencionadament o no, alimentava tal procés. Qui vulga seguir autoenganyant-se (o deixant-se enganyar) per les bambolles de les xarxes socials o per sectors de la “premsa progre” pot continuar fent-ho, però això no sols no canviarà la realitat sinó que aprofundirà la seua pròpia idiocia.
Les gents han configurat el seu propi “corpus polític”, dit d’una altra forma s’han “apoderat”, encara que haja sigut sota la influència de la dreta ideològica i política. La influència dels mass-mitjana progres, que tanta importància van tindre en tot el procés de Transició, ja no han servit per a canviar la percepció que la gent tenia de la realitat. Similar fenomen ha ocorregut amb les xarxes sota control de “les capelles progres”. Estem davant el que podríem denominar -amprant el títol de l’obra potser més coneguda de José Ortega y Gasset- la “rebel·lió de les masses”. Una rebel·lió cap a la dreta, però que suposa l’apropiació de la seua pròpia subjectivitat (1).
Les masses ja no es deixen pasturar per les eines tradicionals, i aqueixa és una realitat més que rellevant; encara que ara la seua expressió hegemònica estiga sent manifestament reaccionària, no hi ha res que impedisca que aqueixa hegemonia bascule cap a un autèntic projecte de progrés. No va haver-hi possibilitat per al Front Popular sense un Bienni Negre previ. Per a això, per descomptat, des de les forces revolucionàries caldrà treballar amb molta tenacitat, intel·ligència, cor i confiança al nostre poble. Aqueix projecte ha de passar per la ruptura amb el Règim del 78. Si treballem seriosament en això i amb perspectiva estratègica, Madrid i el conjunt de Castella es configuraran com una realitat sociopolítica amb una influència molt positiva en la construcció d’un projecte de canvi per a si mateixa i per al conjunt de pobles de l’Estat espanyol. Hauríem de trobar un important esperó per a avançar per aqueix camí ara que estem en la commemoració del V Centenari de la Revolució Comunera.
L’esquerra del Règim del 78, molt particularment les forces polítiques que conformen el Govern de Coalició, ni entenen ni estan per aqueixa labor, almenys en la mesura suficient; així els va.
Des del punt de vista tàctic, l’esquerra institucional va cometre error rere error, passant de l’un a l’altre major. La fracció del poder mediàtic que els acompanya va donar plena cobertura i rèplica a aqueixos errors. Hi ha un primer error tàctic, potser el que està en l’origen de la resta, com és el de creure’s les seues pròpies fantasies. El Govern de Coalició ve desenvolupant una política inassumible per a gran part de la població que els va votar en el seu moment, política que a més va acompanyada de tremendes fal·làcies, mitges veritats o bastes manipulacions. La no derogació de la Llei Mordassa o de les Reformes Laborals, la continuïtat en els desnonaments, el suport ple a la repressió policial i judicial, la manipulació informativa més obscena… Tot això fet en la creença que el Règim del 78 no tenia més instruments per a la seua governança i continuïtat que el Govern de Progrés. És molt cert que aquest Govern ha jugat un paper de primer ordre en la maniobra conjuntural per a intentar estabilitzar al Règim de la Monarquia, aconseguint alguns èxits parcials a Catalunya i Euskal Herria. Però el Sistema sempre té previstos recanvis i mercenaris disposats a assumir tal paper; aqueixa fase, que ha començat per Madrid, continuarà pel conjunt de l’Estat. Que no somien els incauts que l’extensió de la vacunació i l’arribada de les ajudes europees permetrà recuperar un panorama similar al prepandèmic, en el qual el “Govern de Progrés” tinga l’oportunitat de tornar a lluir-se. Això és creure en quimeres. La situació socioeconòmica, segons tots els indicadors objectius, empitjorarà significativament i les seues conseqüències per al poble treballador, per desgràcia, també.
Només hi ha un camí, complex però precís, per a eixir d’aquesta situació. Continuar construint fins a la victòria un projecte de ruptura amb aquest Règim monàrquic, antiobrer i corrupte fins a la medul·la.
El Senyor Pablo Iglesias Turrión diu que deixa la política institucional. Es va presentar a so de bombo i platerets (i alguns li van fer cas) com l’eina per a aconseguir derrotar a la dreta; i, sobre la base de la “majoria d’esquerres” que la seua presència en les eleccions anava a condicionar, poder configurar un govern progressista en la Comunitat de Madrid. Després ens va contar que anava a impedir que el feixisme arribara a les institucions autonòmiques madrilenyes, sent un dels instruments principals per a aconseguir tal cosa la negativa a debatre amb Vox. Es poden dir més estupideses, però no és fàcil. A Pablo Iglesias Turrión no se li han complit cap dels seus enunciats, com era esperable. S’ha quedat en 10 escons, sent Unides Podem els menys votats de tots els grups que han entrat en el Parlament autonòmic. Ho sentim molt sincerament per l’altra part de la coalició, a la qual per cert han ocultat de manera sistemàtica. Tenim la convicció que almenys entre aqueixos deu diputats, precisament de la part que han ocultat, algun@s col·laboraran amb el moviment popular madrileny de manera coherent.
Van presentar les eleccions a Madrid com un plebiscit entre Ayuso i el Govern de Progrés; i el Govern les ha perdudes per golejada.
Comprenem que hi haja gent desmoralitzada i aclaparada pels resultats electorals, però és important aprofundir en l’anàlisi d’aquests. Si així es fa, veurem que se’ns ofereixen unes amplíssimes expectatives per al moviment revolucionari. Creiem que les condicions permeten i justifiquen més que mai la necessitat de la construcció d’un moviment popular que tinga com a base els barris, pobles i sectors de Madrid. Treballem conjuntament amb moltes altres organitzacions de tots els àmbits des de fa mesos en aqueixa direcció, per cert amb l’intent permanent per part de la Delegació del Govern a Madrid d’impedir-ho (sense èxit). S’està començant a construir una Jornada de lluita per a la segona quinzena de juny des d’aqueixa Assemblea de barris, pobles i col·lectius. És en aquesta tasca en la qual hem de bolcar totes les nostres energies. Aquesta mobilització ha de ser un avís de primer ordre per a les temptacions de més desmantellament dels serveis públics, de més neoliberalisme i autoritarisme -que sens dubte n’hi haurà- del ayusismo pretesament reforçat. Als carrers ens trobarem.
(1) [No compartim la filosofia de l’autor referit, que s’emmarca en els corrents del pensament prefeixista dels anys 20 del segle passat, però ens sembla d’utilitat recórrer al títol de la citada obra, i fins i tot algun dels seus continguts].

Izquierda Castellana, 5 de maig de 2021

Adéu Espanya… [benvingut el trencament i les repúbliques] Madrid: PP 65; MÁS M 24; PSOE 24; VOX 13; UP 10.

Adéu Madrid, adéu Sánchez, adéu diàleg, adéu Espanya

La Moncloa l’ocuparà el nacionalisme ultra espanyol en molt poc temps i això portarà inevitablement a la confrontació oberta i total amb Catalunya
Per: Vicent Partal en vilaweb
Adéu Madrid.
Des del famós i premonitori article de Pasqual Maragall, “Madrid se va“, fins al que hem viscut aquesta nit passada van vint anys. Són vint anys de construcció d’aquest “Madrid a part” que canvia el sentit del projecte nacionalista espanyol i de l’Espanya-estat. Madrid ha esdevingut finalment aquella Sèrbia intolerant que va fer l’ultimàtum a Iugoslàvia: o us convertiu en el jo us dic o no dubtaré a sotmetre-vos. Com a resultat Eslovènia, Croàcia, Bòsnia, Montenegro, Macedònia i Kossove es van fer independents.
Amb les eleccions madrilenyes d’ahir hem entrat tots en una nova fase històrica en què la recuperació autoritària del nacionalisme espanyol ja no té frens. Perquè el resultat el torna a la seua matriu històrica feixista i autoritària. I amb això ix reforçat. No és endebades que Espanya siga l’únic estat europeu on el feixisme mai no va ser derrotat ni per la guerra ni per la revolució. Les coses són com són i els invents al final no funcionen si no tenen una base sòlida. Espanya és el que és perquè el nacionalisme espanyol és el que és. Punt final al debat.

Adéu Sánchez.
El resultat a Madrid és un cop definitiu per a Pedro Sánchez i per al Partit Socialista espanyol. No és només que la dreta extrema i l’extrema dreta, que no són el mateix, però són igual, guanyen amb comoditat a Madrid. És també que el PSOE treu el pitjor resultat de la història i que el supera Més Madrid, amb la qual cosa el PSOE ja és tercera força i no lidera l’esquerra ni a Galícia, ni a Euskadi, ni a Catalunya de facto, ni ara tampoc a Madrid -amb la qual cosa el seu paper històric de pal de paller espanyol passa a ser més que qüestionable. Per si tot això no era prou, Pablo Iglesias fracassa, plega de la política i se’n va a casa. El govern espanyol, aquell famós govern espanyol més progressista de la història, està acabat.
I està acabat amb una acusació directa sobre el seu cap: com en tantes altres ocasions històriques anteriors, el PSOE ha tingut a les mans la possibilitat de canviar l’estat -i Sánchez la tenia claríssima després de la corrupció del PP, dels escàndols de la monarquia i de la crisi catalana- i no ho ha fet. No ho ha volgut fer. En aquesta ocasió fins i tot tenia els vots necessaris al parlament espanyol per a fer gestos forts que representaren un canvi de rumb real i acorralaren així el nacionalisme espanyol, però no els ha fet. I la imatge de la celebració al balcó de la seu del PP, aquella seu que es volien vendre avergonyits per fer oblidar la corrupció, el perseguirà sempre. Quina ocasió més gran perduda!
Ara per a Sánchez comença el seu calvari personal perquè la dreta extrema, l’ayusisme, ja sap que arribar a La Moncloa només és qüestió de temps i prou. Pedro Sánchez és ja un cadàver polític.

Adéu diàleg.
El famós diàleg per a solucionar el problema català no ha existit mai, però després de les eleccions d’ahir a Madrid aquells que encara el creien possible ja se’n poden oblidar del tot. Els catalans hem perdut bona part dels darrers tres anys perseguint el que en realitat només era una fantasia intencionada d’uns pocs.
Quan els polítics i els intel·lectuals orgànics fan les anàlisis i proposen camins no d’acord amb la realitat objectiva sinó amb la voluntat d’esquivar-la, per comoditat, per por, per interés, per incompetència, pel que vostés vulguen- passen aquestes coses. Per sort, però, en aquests tres anys les bases de la confrontació també s’han fet més sòlides del que ho eren el 2017 perquè Catalunya ha resistit la violència espanyola i la confusió interior, les dues coses, i sobretot perquè aquesta Espanya és més descarada, més lletja, i  molt menys presentable encara que la ja poc presentable Espanya del 2017.

Adéu Espanya.
Així que situem-nos al lloc que toca i no perdem més temps. La felicitació ahir de Pedro Sánchez al PP ja apunta a nou gir de La Moncloa, ara cap a la dreta, com el que va fer al principi de la pandèmia envoltant-se de guàrdies civils i militarots. Però fins i tot això és igual ja. La Moncloa l’ocuparà el nacionalisme ultra espanyol en molt poc temps i això portarà inevitablement a la confrontació oberta i total amb Catalunya, ho vulga o no la nostra classe política.
Ep!, amb Catalunya i amb el País Valencià i amb les Illes. I amb Euskadi i Galícia, segurament amb parts d’Espanya i tot. Això és el primer que va dir anit Pablo Iglesias en abandonar la política i no s’equivocava: l’estat espanyol camina des d’avui cap a una tensió territorial extrema. Tensió, això ja ho dic jo, que només es podrà resoldre definitivament si es derrota del tot l’espanyolisme i no se’l vol reformar. Nació contra nació, doncs. Nacions contra nació. Val més que tots ens fem a la idea, i que ens posem a la feina.
PS1. Un record molt especial, aquesta nit, per a Jordi Cañas, Albert Rivera, Inés Arrimadas i Carlos Carrizosa.
PS2. I dijous Escòcia. Quina setmana!

Ara cal tornar a escoltar les paraules d’Otegi…

Nou compendi/vademècum a càrrec de Baeta&Gomis, de respostes a divuit preguntes, pertinents i impertinents, sobre l’MRV.

1. Què és l’MRV?
Una organització polític-cultural  formada per persones republicanes valencianes, agermanades i adscrites a títol individual, per coadjuvar a assolir l’alliberament nacional i social del País Valencià, l’Estat valencià i la República Valenciana. [Acord 1 de la Ponència (A1P) estratègica aprovada en la Iª CONVENCIÓ PER LA REPÚBLICA VALENCIANA , el 22 d’abril del 2021 .]
2. És un partit?
No, ni tan sols és una associació, fet que per l’A4P  no té personalitat jurídica pròpia. És una organització no registrada en cap organisme de l’Estat espanyol.
3. És independentista?
Si, com reflecteix la Declaració 2 de la Ponència (D2P) i fet que l’MRV té com únic subjecte de sobirania el poble valencià.
4. És catalanista, és anticatalanista?
Malgrat que les preguntes són polisèmiques i l’MRV no diu res al respecte, nosaltres (Baeta&Gomis) contestaríem : no, de cap manera. Aspirem a tenir amb els catalans les mateixes relacions d’amistat i fraternitat que amb els pobles veïns amb els que compartim conques hidrogràfiques, trets culturals i el mateix mar Mediterrani.
5. Doneu suport a l’independentisme català?
Si, en la mesura que es respecten els respectius subjectes de sobirania i compartim mateixa estratègia respecte l’Estat espanyol. Segons l’A16P ens adherim a la Declaració de la Llotja de Mar.
6. Quina Nació defenseu?
En la mesura que aspirem a assolir l’Estat valencià i d’acord amb la D3P i D4P, defensem la Nació valenciana, lliure i sobirana.
7. Quina normativa utilitzeu en els escrits?
Fins ara tots els escrits han respost a la normativa de l’AVL, però l’A6P diu:
Que qualsevol membre del MRV té dret a reproduir i divulgar els acords presos en la llengua i normativa que desitge, amb dos condicions: que el contingut de la transcripció siga fidel a allò acordat i que l’editor de la transcripció signe com autor i responsable de l’escrit.
8. Sou d’esquerres, sou de dretes, sou de centre?
L’MRV és un moviment transversal com ho és el Poble Valencià. El ciment que ens uneix és l’objectiu de despenjar-nos de l’Estat espanyol i esdevenir un Estat valencià, lliure i sobirà en forma de República.
9. Sou espanyols, sou antiespanyols?
Plantegem (Baeta&Gomis) per acotar la resposta, la nostra definició estrictament política del terme ‘espanyols’:
Españoles (no confondre amb andalusos, aragonesos, asturians, bascs, canaris, castellans, catalans, extremenys, gallecs, lleonesos, mallorquins, manxecs, murcians, navarresos i valencians ) són les persones que voluntàriament –amb emoció o indiferència– s’adscriuen a la Nación española o Reino de España o República española  o  ‘pueblo español’ o España o Estado español, un Estat que predica o intenta construir, no sense dificultats, una ‘identidad nacional española’ al temps que destrueix les identitats realment existents en eixe Estat. Les persones que no s’adscriuen voluntàriament a este Estat, ho són per imperatiu legal.
A hores d’ara, la majoria de valencians estan adscrits voluntàriament, alguns amb emoció i altres amb indiferència,  a l’únic Estat al que se’ls ha oferit pertànyer i en eixe sentit es consideren espanyols. L’MRV es planteja canviar eixe marc, fer créixer l’autoestima dels valencians i es marca com objectiu polític que els valencians deixem d’estar adscrits voluntàriament a eixe Estat,  que pel decret  de Nueva Planta del 29 de juny de 1707 i per «dret de conquesta» va esborrar el Regne de València del mapa polític d’Europa. Llavors contestant políticament a la pregunta: No, a l’MRV, no ens considerem espanyols, no volem estar adscrits a l’Estat espanyol i la nostra acció política rau en que els valencians esdevinguen políticament a soles valencians i adscrits a l’Estat valencià.
10. Sou federals?
L’MRV en la seu Ponència estratègica no planteja cap tipus d’acord federal. Però tots coincidim que un Pacte Federal, si no vol ser una estafa, ha de partir  de dos requisits: 1) L’existència prèvia de les parts (Estats/Repúbliques) i 2) La igualtat de les parts per negociar i acordar. En eixe sentit tot ‘federalista’ que al País Valencià, no reivindique i treballe per assolir la República Valenciana el considerem un estafador.
 11. Com esteu organitzats?
Segons l’A11P, l’MRV s’estructura territorialment en Juntes Republicanes locals, comarcals, regionals i de País (la JNR- Junta Nacional Republicana del País Valencià, òrgan sobirà de l’MRV).
12. Teniu algun òrgan de direcció executiu?
Sí, la Junta Agermanada Republicana dels Tretze (JAR13)
13. Què són les Juntes Republicanes ‘Regionals’?
Segons el Reglament que desenvolupa l’Acord 11 de la Ponència estratègica els agermanats, per a l’operativitat del MVR, s’agrupen territorialment en quatre Juntes Republicanes d’àrea o regió. La distribució comarcal d’estes quatre àrees o regions és la següent:

14. Com i quina acció política-cultural plantegeu?
L’MRV a través de voluntariat/dinamitzadors en les Juntes Republicanes existents, incideix en el territori  a partir de dues àrees que promouen l’acció cultural i republicana:
– Àrea Cultural que respon al lema: “Fer País…”
– Àrea Política que respon al lema: “Fer República…”
15. Que pot promoure un dinamitzador de l’Àrea cultural?
Tot allò referent a la promoció, defensa, coneixement i potenciació de la llengua, la història, la geografia del territori, la música, les tradicions populars, l’associacionisme cultural, el fet comarcal, etc. etc.
16. Que pot promoure un dinamitzador de l’Àrea política?
– Tot el referent al fet polític en el territori i la seua concreció existencial en les Juntes Electorals de Zona. Coneixement polític, per damunt de l’adscripció partidista, dels regidors, diputats provincials/autonòmics /estatals/europeus respecte a l’adscripció voluntària o per imperatiu legal, al règim del 78-39-1707, a la seua Constitució monàrquica i al seu subjecte de sobirania: el ‘pueblo español’.
– Anar agrupant a les persones republicanes i lleials al Poble Valencià com únic subjecte de sobirania en les Juntes Republicanes.
17. On puc llegir la Ponència estratègica i altres documents de l’MRV?
En la pàgina germanies.net,  germanies.org i germanies.eu
18. Com puc incorporar-me a l’MRV?
Enviant a info@germanies.net el teu llinatge (nom i cognom), el número del teu mòbil, població on resideixes, i la teua adreça electrònica, perquè pugues accedir a l’àrea privada de germanies.net. 

(es pot ampliar a més preguntes)

Mitjà per la República Valenciana