Adéu Madrid, adéu Sánchez, adéu diàleg, adéu Espanya

La Moncloa l’ocuparà el nacionalisme ultra espanyol en molt poc temps i això portarà inevitablement a la confrontació oberta i total amb Catalunya
Per: Vicent Partal en vilaweb
Adéu Madrid.
Des del famós i premonitori article de Pasqual Maragall, “Madrid se va“, fins al que hem viscut aquesta nit passada van vint anys. Són vint anys de construcció d’aquest “Madrid a part” que canvia el sentit del projecte nacionalista espanyol i de l’Espanya-estat. Madrid ha esdevingut finalment aquella Sèrbia intolerant que va fer l’ultimàtum a Iugoslàvia: o us convertiu en el jo us dic o no dubtaré a sotmetre-vos. Com a resultat Eslovènia, Croàcia, Bòsnia, Montenegro, Macedònia i Kossove es van fer independents.
Amb les eleccions madrilenyes d’ahir hem entrat tots en una nova fase històrica en què la recuperació autoritària del nacionalisme espanyol ja no té frens. Perquè el resultat el torna a la seua matriu històrica feixista i autoritària. I amb això ix reforçat. No és endebades que Espanya siga l’únic estat europeu on el feixisme mai no va ser derrotat ni per la guerra ni per la revolució. Les coses són com són i els invents al final no funcionen si no tenen una base sòlida. Espanya és el que és perquè el nacionalisme espanyol és el que és. Punt final al debat.

Adéu Sánchez.
El resultat a Madrid és un cop definitiu per a Pedro Sánchez i per al Partit Socialista espanyol. No és només que la dreta extrema i l’extrema dreta, que no són el mateix, però són igual, guanyen amb comoditat a Madrid. És també que el PSOE treu el pitjor resultat de la història i que el supera Més Madrid, amb la qual cosa el PSOE ja és tercera força i no lidera l’esquerra ni a Galícia, ni a Euskadi, ni a Catalunya de facto, ni ara tampoc a Madrid -amb la qual cosa el seu paper històric de pal de paller espanyol passa a ser més que qüestionable. Per si tot això no era prou, Pablo Iglesias fracassa, plega de la política i se’n va a casa. El govern espanyol, aquell famós govern espanyol més progressista de la història, està acabat.
I està acabat amb una acusació directa sobre el seu cap: com en tantes altres ocasions històriques anteriors, el PSOE ha tingut a les mans la possibilitat de canviar l’estat -i Sánchez la tenia claríssima després de la corrupció del PP, dels escàndols de la monarquia i de la crisi catalana- i no ho ha fet. No ho ha volgut fer. En aquesta ocasió fins i tot tenia els vots necessaris al parlament espanyol per a fer gestos forts que representaren un canvi de rumb real i acorralaren així el nacionalisme espanyol, però no els ha fet. I la imatge de la celebració al balcó de la seu del PP, aquella seu que es volien vendre avergonyits per fer oblidar la corrupció, el perseguirà sempre. Quina ocasió més gran perduda!
Ara per a Sánchez comença el seu calvari personal perquè la dreta extrema, l’ayusisme, ja sap que arribar a La Moncloa només és qüestió de temps i prou. Pedro Sánchez és ja un cadàver polític.

Adéu diàleg.
El famós diàleg per a solucionar el problema català no ha existit mai, però després de les eleccions d’ahir a Madrid aquells que encara el creien possible ja se’n poden oblidar del tot. Els catalans hem perdut bona part dels darrers tres anys perseguint el que en realitat només era una fantasia intencionada d’uns pocs.
Quan els polítics i els intel·lectuals orgànics fan les anàlisis i proposen camins no d’acord amb la realitat objectiva sinó amb la voluntat d’esquivar-la, per comoditat, per por, per interés, per incompetència, pel que vostés vulguen- passen aquestes coses. Per sort, però, en aquests tres anys les bases de la confrontació també s’han fet més sòlides del que ho eren el 2017 perquè Catalunya ha resistit la violència espanyola i la confusió interior, les dues coses, i sobretot perquè aquesta Espanya és més descarada, més lletja, i  molt menys presentable encara que la ja poc presentable Espanya del 2017.

Adéu Espanya.
Així que situem-nos al lloc que toca i no perdem més temps. La felicitació ahir de Pedro Sánchez al PP ja apunta a nou gir de La Moncloa, ara cap a la dreta, com el que va fer al principi de la pandèmia envoltant-se de guàrdies civils i militarots. Però fins i tot això és igual ja. La Moncloa l’ocuparà el nacionalisme ultra espanyol en molt poc temps i això portarà inevitablement a la confrontació oberta i total amb Catalunya, ho vulga o no la nostra classe política.
Ep!, amb Catalunya i amb el País Valencià i amb les Illes. I amb Euskadi i Galícia, segurament amb parts d’Espanya i tot. Això és el primer que va dir anit Pablo Iglesias en abandonar la política i no s’equivocava: l’estat espanyol camina des d’avui cap a una tensió territorial extrema. Tensió, això ja ho dic jo, que només es podrà resoldre definitivament si es derrota del tot l’espanyolisme i no se’l vol reformar. Nació contra nació, doncs. Nacions contra nació. Val més que tots ens fem a la idea, i que ens posem a la feina.
PS1. Un record molt especial, aquesta nit, per a Jordi Cañas, Albert Rivera, Inés Arrimadas i Carlos Carrizosa.
PS2. I dijous Escòcia. Quina setmana!

Ara cal tornar a escoltar les paraules d’Otegi…