Eleccions a Madrid: ha guanyat Ayuso, però sobretot ha perdut el Govern de Coalició
Comunicat de Izquierda Castellana traduït al valencià/català per ANNA notícies
Per a analitzar amb un mínim de rigor les eleccions a la Comunitat Autònoma de Madrid hem d’avaluar-les almenys en dos grans camps.

• Les qüestions estratègiques que tindran una important repercussió en el panorama polític-electoral del conjunt de l’Estat en els pròxims mesos.
• Les qüestions d’abast tàctic que es poden explicar en el context territorial concret i les repercussions del qual afectaran aqueix marc espacial i temporal.

En primer lloc cal constatar que en aquestes eleccions s’ha fet un salt qualitatiu que ens sembla de la major importància des d’una perspectiva revolucionària. Madrid s’ha convertit en un subjecte polític de primer ordre en el conjunt de l’Estat espanyol. Hi havia un procés anterior en aqueix sentit, però aquest s’ha consolidat plenament. Això es correspon amb una realitat objectiva: Madrid, per la seua història, per la seua dimensió socioeconòmica i demogràfica, havia de jugar un paper central en l’esdevindre soci-polític de l’Estat espanyol.
Tal com hem dit reiteradament, hi ha dos Madrid, com hi ha dos Castillas: la imperialista, neoliberal i reaccionària d’una banda; i la comunera, antifeixista, republicana i internacionalista per l’altre. La que s’ha expressat d’una forma clarament hegemònica en les eleccions del 4M és la primera, alguna cosa que era previsible per a qui volguera “veure, sentir i entendre”. Tot el que s’ha estat sembrant des del “Govern de Progrés”, intencionadament o no, alimentava tal procés. Qui vulga seguir autoenganyant-se (o deixant-se enganyar) per les bambolles de les xarxes socials o per sectors de la “premsa progre” pot continuar fent-ho, però això no sols no canviarà la realitat sinó que aprofundirà la seua pròpia idiocia.
Les gents han configurat el seu propi “corpus polític”, dit d’una altra forma s’han “apoderat”, encara que haja sigut sota la influència de la dreta ideològica i política. La influència dels mass-mitjana progres, que tanta importància van tindre en tot el procés de Transició, ja no han servit per a canviar la percepció que la gent tenia de la realitat. Similar fenomen ha ocorregut amb les xarxes sota control de “les capelles progres”. Estem davant el que podríem denominar -amprant el títol de l’obra potser més coneguda de José Ortega y Gasset- la “rebel·lió de les masses”. Una rebel·lió cap a la dreta, però que suposa l’apropiació de la seua pròpia subjectivitat (1).
Les masses ja no es deixen pasturar per les eines tradicionals, i aqueixa és una realitat més que rellevant; encara que ara la seua expressió hegemònica estiga sent manifestament reaccionària, no hi ha res que impedisca que aqueixa hegemonia bascule cap a un autèntic projecte de progrés. No va haver-hi possibilitat per al Front Popular sense un Bienni Negre previ. Per a això, per descomptat, des de les forces revolucionàries caldrà treballar amb molta tenacitat, intel·ligència, cor i confiança al nostre poble. Aqueix projecte ha de passar per la ruptura amb el Règim del 78. Si treballem seriosament en això i amb perspectiva estratègica, Madrid i el conjunt de Castella es configuraran com una realitat sociopolítica amb una influència molt positiva en la construcció d’un projecte de canvi per a si mateixa i per al conjunt de pobles de l’Estat espanyol. Hauríem de trobar un important esperó per a avançar per aqueix camí ara que estem en la commemoració del V Centenari de la Revolució Comunera.
L’esquerra del Règim del 78, molt particularment les forces polítiques que conformen el Govern de Coalició, ni entenen ni estan per aqueixa labor, almenys en la mesura suficient; així els va.
Des del punt de vista tàctic, l’esquerra institucional va cometre error rere error, passant de l’un a l’altre major. La fracció del poder mediàtic que els acompanya va donar plena cobertura i rèplica a aqueixos errors. Hi ha un primer error tàctic, potser el que està en l’origen de la resta, com és el de creure’s les seues pròpies fantasies. El Govern de Coalició ve desenvolupant una política inassumible per a gran part de la població que els va votar en el seu moment, política que a més va acompanyada de tremendes fal·làcies, mitges veritats o bastes manipulacions. La no derogació de la Llei Mordassa o de les Reformes Laborals, la continuïtat en els desnonaments, el suport ple a la repressió policial i judicial, la manipulació informativa més obscena… Tot això fet en la creença que el Règim del 78 no tenia més instruments per a la seua governança i continuïtat que el Govern de Progrés. És molt cert que aquest Govern ha jugat un paper de primer ordre en la maniobra conjuntural per a intentar estabilitzar al Règim de la Monarquia, aconseguint alguns èxits parcials a Catalunya i Euskal Herria. Però el Sistema sempre té previstos recanvis i mercenaris disposats a assumir tal paper; aqueixa fase, que ha començat per Madrid, continuarà pel conjunt de l’Estat. Que no somien els incauts que l’extensió de la vacunació i l’arribada de les ajudes europees permetrà recuperar un panorama similar al prepandèmic, en el qual el “Govern de Progrés” tinga l’oportunitat de tornar a lluir-se. Això és creure en quimeres. La situació socioeconòmica, segons tots els indicadors objectius, empitjorarà significativament i les seues conseqüències per al poble treballador, per desgràcia, també.
Només hi ha un camí, complex però precís, per a eixir d’aquesta situació. Continuar construint fins a la victòria un projecte de ruptura amb aquest Règim monàrquic, antiobrer i corrupte fins a la medul·la.
El Senyor Pablo Iglesias Turrión diu que deixa la política institucional. Es va presentar a so de bombo i platerets (i alguns li van fer cas) com l’eina per a aconseguir derrotar a la dreta; i, sobre la base de la “majoria d’esquerres” que la seua presència en les eleccions anava a condicionar, poder configurar un govern progressista en la Comunitat de Madrid. Després ens va contar que anava a impedir que el feixisme arribara a les institucions autonòmiques madrilenyes, sent un dels instruments principals per a aconseguir tal cosa la negativa a debatre amb Vox. Es poden dir més estupideses, però no és fàcil. A Pablo Iglesias Turrión no se li han complit cap dels seus enunciats, com era esperable. S’ha quedat en 10 escons, sent Unides Podem els menys votats de tots els grups que han entrat en el Parlament autonòmic. Ho sentim molt sincerament per l’altra part de la coalició, a la qual per cert han ocultat de manera sistemàtica. Tenim la convicció que almenys entre aqueixos deu diputats, precisament de la part que han ocultat, algun@s col·laboraran amb el moviment popular madrileny de manera coherent.
Van presentar les eleccions a Madrid com un plebiscit entre Ayuso i el Govern de Progrés; i el Govern les ha perdudes per golejada.
Comprenem que hi haja gent desmoralitzada i aclaparada pels resultats electorals, però és important aprofundir en l’anàlisi d’aquests. Si així es fa, veurem que se’ns ofereixen unes amplíssimes expectatives per al moviment revolucionari. Creiem que les condicions permeten i justifiquen més que mai la necessitat de la construcció d’un moviment popular que tinga com a base els barris, pobles i sectors de Madrid. Treballem conjuntament amb moltes altres organitzacions de tots els àmbits des de fa mesos en aqueixa direcció, per cert amb l’intent permanent per part de la Delegació del Govern a Madrid d’impedir-ho (sense èxit). S’està començant a construir una Jornada de lluita per a la segona quinzena de juny des d’aqueixa Assemblea de barris, pobles i col·lectius. És en aquesta tasca en la qual hem de bolcar totes les nostres energies. Aquesta mobilització ha de ser un avís de primer ordre per a les temptacions de més desmantellament dels serveis públics, de més neoliberalisme i autoritarisme -que sens dubte n’hi haurà- del ayusismo pretesament reforçat. Als carrers ens trobarem.
(1) [No compartim la filosofia de l’autor referit, que s’emmarca en els corrents del pensament prefeixista dels anys 20 del segle passat, però ens sembla d’utilitat recórrer al títol de la citada obra, i fins i tot algun dels seus continguts].

Izquierda Castellana, 5 de maig de 2021