Front a «Delenda est Hispania» estómacs agraïts del 78, signem un manifest a favor de la Nació espanyola i Juan Carlos Borbón

Vergonyós manifest en suport del rei emèrit

José Antich | Barcelona. Dimarts, 18 d’agost de 2020.
Dues setmanes i un dia després que Joan Carles I abandonés Espanya en un exili que l’ha portat fins als Emirats Àrabs Units, segons va informar dilluns passat el mateix Palau de la Zarzuela, i del qual no se sap si és el punt final o hi haurà nous comunicats informatius sobre altres destinacions en la fugida del rei emèrit, un important grup de ministres, presidents autonòmics i alts càrrecs dels governs d’UCD, del PSOE i del PP durant el seu regnat han subscrit un manifest de suport. En un document de dos folis, critiquen la proliferació de condemnes que ha tingut l’emèrit “sense el degut respecte a la presumpció d’innocència”, asseguren que mai no es podrà esborrar la seva tasca de suport a la democràcia i a la nació “sota pena d’una ingratitud social que res de bo no presagiaria del conjunt de la societat espanyola” i demanen a ciutadans, entitats públiques i privades, partits, organitzacions i autoritats “que defensin amb tots els mitjans democràtics al seu abast la integritat política i territorial de la nació”. Una preocupant combinació d‘impunitat passada o venidora i d’unitat d’Espanya.

Un total de 30 exministres i 40 alts càrrecs han subscrit el manifest que evidencia la fragilitat del sistema del 78. Ningú no va haver de fer a Alemanya un manifest de suport similar al canceller Helmut Khol, que es va veure immers en un cas de corrupció que el va acompanyar en l’ostracisme dels seus últims anys de vida. La qualitat d’un sistema democràtic es reflecteix sobretot en situacions com aquestes. És des d’aquest punt de vista que el manifest és caspós, improcedent, desafortunat i vergonyós. Poc edificant per a la democràcia espanyola i de difícil digestió per a tots aquells que diuen defensar sense embuts que tots els ciutadans són iguals davant de la llei. Poc edificant perquè en res no ajuda al seu fill, avui cap de l’Estat. El regnat de Joan Carles I està ja irremeiablement vinculat a la corrupció i ja no hi ha manera que aquesta situació sigui reversible. En contra del que aparentment pugui semblar, el manifest joancarlista evidencia la debilitat del sistema institucional espanyol, no la seva fortalesa.

El nom dels signants recrea tot l’arc de Sant Martí parlamentari vinculat a la transició espanyola. Així, hi ha des d’un ministre franquista, com Rodolfo Martín Villa, fins als que van ser ministres socialistes Alfonso Guerra, Rodríguez Ibarra, Celestino Corbacho, Julián García Vargas, César Antonio Molina i Rodríguez de la Borbolla; els populars Esperanza Aguirre, Ana Pastor, Josep Piqué, Rafael Wert, Rafael Catalá, Ana de Palacio, Margarita Mariscal de Gante, Jaime Mayor Oreja; i els exfiscals generals de l’Estat Hernández Eligio i Leopoldo Torres.

La confirmació de la primera destinació de l’emèrit en l’exili, Emirats Àrabs Units, dona una primera pista dels requisits dels països per on pot moure’s Joan Carles I: que no tinguin un conveni d’extradició amb Suïssa. És evident que aquesta és, en aquests moments, la principal preocupació tant del monarca exiliat com de l’estret cercle que ha portat la seva fugida a l’estranger. Just en uns moments en què ja s’anuncien noves informacions comprometedores per a l’emèrit per al setembre.

Para leer la versión en castellano clicar AQUÍ
«Delenda est Hispania»
Espanya: ni federal, ni autonòmica, ni republicana
Els republicans federals van llençar la tovallola en 1911; eixe any el Partit Republicà Democràtic Federal, fundat en 1868 per Pi i Margall , es va dissoldre i desaparegué. Va ser una experiència política que va generar gran entusiasme i esperances per acostar democràticament i igualitàriament els pobles ibèrics (Pacte de Tortosa en 1869, Pacto Federal de Eibar en 1869, primera República i constitució non nata de 1873, Pacte de Saragossa en 1892), però que després de quaranta i dos anys d’acció política, va fracassar perquè al llarg de la història s’ha demostrat que sols la perifèria ha estat federalista i esta s’ha donat de cap -sempre- contra el mur carpetovetònic  centralista. El federalisme a Espanya ha esdevingut – i esdevindrà sempre- impossible, per una senzilla raó, perquè la gènesi d’Espanya i la seua raó de ser és espúria, perquè té els seus fonaments en la conquesta militar de l’antiga Corona d’Aragó per part de la Monarquia catòlica o hispànica i perquè en les esporàdiques etapes republicanes, els republicans espanyols no han posat en dubte aquest caràcter espuri de l’anomenada  Nació espanyola.

Fracassats els republicans federals per a donar una solució global i federal a l’Estat, des de Catalunya es va intentar una altra estratègia per assolir l’autogovern. Intentar assolir acords bilaterals negociats amb l’Estat imperial espanyol. Les etapes generades per aquesta estratègia varen ser:

• En 1892, es van aprovar les Bases de Manresa, on es proposava una constitució regional catalana.
• El 1898 un grup de corporacions barcelonines van demanar a la reina regent Maria Cristina que es creés una diputació única amb un concert econòmic determinat.
• El 1901 la Lliga Regionalista va obtenir la primera victòria electoral. I el 1907 va guanyar la coalició de Solidaritat Catalana. Prat de la Riba va aprofitar aquesta onada catalanista per arribar a ser president de la Diputació de Barcelona, des d’on ocuparia una posició de força per poder negociar, juntament amb Cambó, la creació d’un sistema de mancomunitats de províncies. El Govern espanyol s’hi va oposar completament.
• 1911 es començà a pensar en la reconstitució de la personalitat catalana regida per una diputació única. Les bases del projecte comunitari, s’aprova l’octubre, i el 8 de desembre de 1911 els quatre presidents de les diputacions catalanes les presentaren al president del Govern espanyol Canalejas. El projecte va tenir l’oposició dels conservadors i lerrouxistes, però també del Partit Liberal d’Alcalà-Zamora. Assassinat Canalejas, el seu successor Romanones, ho arxiva definitivament.
• Però en 1913 amb la dimissió de Romanones, el buit de poder i les mobilitzacions catalanes, es negocia aplicar la llei provincial de 29 d’agost de 1882 que autoritzava la unió de províncies de l’Estat espanyol per a fins exclusivament administratius Els catalans van redactar una proposta de decret, i el Consell de Ministres va aprovar en desembre el reial decret que autoritzava la mancomunació de les províncies espanyoles, tot i que tan sols es va desplegar a Catalunya. El següent pas fou la promulgació del reial decret d’aprovació de l’estatut, pel qual es regia la Mancomunitat de Catalunya, el 26 de març de 1914.

Malgrat l’agrupació de les quatre províncies, Prat de la Riba, primer president de la Mancomunitat en el seu discurs inaugural va reconèixer que havia estat una concessió simbòlica, quan va dir:

«L’Estat, autoritzant les províncies a mancomunar-se, no s’ha desensenyoriat de res, no ha traspassat a la comunitat cap de les funcions que congestionen l’Administració central. La Mancomunitat, que com a personalitat és tot, com a poder no és res».

La Mancomunitat va durar nou anys, fins que en 1923 va ser intervinguda per la Dictadura de Primo de Ribera i en 1925, definitivament dissolta.

• Els catalans però no van deixar de lluitar per assolir un Estatut d’Autonomia i va ser la pròpia Mancomunitat que en gener de 1919 va aprovar el Projecte d’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 1919, proposta que una vegada i una altra va ser rebutjada pel parlament espanyol, fet que va portar a Cambó a pronunciar la seua frase: “Monarquia? República? Catalunya!”. Entenen eixa frase com monarquia o república: espanyoles.

En 1931 a Catalunya el govern de la República Catalana, presidit per Francesc Macià només va durar del 14 al 18 d’Abril de 1931. L’endemà de l’arribada a Barcelona de tres ministres del govern provisional de la República Espanyola, els catalans haurien de renunciar a la sobirania nacional i a l’Estat Federal. Catalunya va obtindre un règim provisional d’autogovern, la Generalitat de Catalunya, i el compromís per part del govern central que s’iniciaria el procés per a redactar i aprovar un Estatut d’autonomia. Una comissió triada per l’assemblea de representants dels ajuntaments catalans es van reunir en Núria i van concloure un avantprojecte de l’estatut d’autonomia de Catalunya, va ser aprovat massivament el 2 d’Agost de 1931.

El 6 de Maig de 1932 va començar al Parlament espanyol la discussió de l’Estatut. Després de duríssims atacs contra l’Estatut, acompanyats d’una intensa campanya anticatalana a la premsa i al carrer i de l’intent de colp d’Estat de Sanjurjo, el 9 de Setembre de 1932 es va aprovar l’Estatut, on es mantenia el control de l’estat central en l’ensenyament i es donava al govern central la facultat de suspendre l’Estatut.

L’Estat de la segona República, definit com Estat Integral, es reservava tot el relacionat amb la qüestió de la nacionalitat, la regulació dels drets i deures constitucionals, les relacions amb les confessions religioses, la defensa i la política exterior, la seguretat pública quan afectava a tot el país, el comerç exterior i les duanes, la moneda, l’ordenació bancària, la política d’hisenda general i les telecomunicacions.

En segon lloc, estarien les competències estatals que podien gestionar i controlar les autonomies, encara que la legislació havia de partir de les Corts: legislació penal, social, mercantil i processal, la protecció de la propietat intel·lectual i industrial, assegurances, pesos i mesures, administració de l’aigua, caça i pesca fluvial, la premsa i la ràdio, i la qüestió de la socialització de la propietat

Finalment, les competències pròpies o específiques de les regions autònomes serien totes les que no estaven assenyalades entre les anteriors.

En el cas de conflicte de competències entre l’Administració central de l’Estat i les Administracions de les regions autònomes, el Tribunal de Garanties Constitucionals havia d’emetre un dictamen perquè les Corts decidiren.

A l’igual que el regim del 78 les competències de les autonomies en la segona República, eren molt limitades, i les Corts podien rebaixar molt els estatuts, com es posaria de manifest en el cas català. Els republicans i els socialistes no eren proclius a la solució federal, encara que sí que eren sensibles a la diversitat evident dins l’Estat, però sobre tot a la importància de comptar amb el suport del nacionalisme català, però intentant no alarmar als poders fàctics  hereus de la Monarquia Hispànica i contrari a solucions que qüestionaren la unitat de l’Estat espanyol. L’Estat Integral de l’efímera segona República , seria, per tant, una solució que pretenia un difícil equilibri. Al final no ho va aconseguir perquè no va acontentar els catalans i va acréixer l’hostilitat de gran part de l’exercit cap a la República. Per als primers era insuficient, i per als segons constituïa la porta de la destrucció d’Espanya.

CONCLUSIÓ
Espanya, l’anomenada Nació espanyola, en la que ha esdevingut la Monarquia Catòlica o Monarquia Hispànica dels Àustries i els Borbons, de caràcter imperial i extractiu dels pobles que ha conquerit i que encara domina, ni entén de llibertats, ni entén de democràcia, ni entén de repúbliques, ni entén de federacions, ni entén d’autonomies. Espanya és barbàrie, tirania, corrupció, violència i la seua cultura política, casernària i carcerària.
Però ara, al 2020, albirem els pobles revoltats d’Ibèria, encapçalats pels catalans, en les raneres finals que mostra Espanya, la seua mort definitiva.
Arribats a aquest moment ja no és suficient espentar i cridar:
DELENDA EST MONARCHIA.
cal dir, sense cap mena de vacil·lació, per la democràcia i la llibertat dels pobles i les persones que:
DELENDA EST HISPANIA  (ALLÒ QUE CAL DESTRUIR ÉS ESPAÑA)

Víctor Baeta i Subias, de RV/PVE

En una llarga entrevista en el nacional.cat Jordi Sànchez afirma:

Jordi Sànchez: “nosaltres no hem vingut aquí a salvar un republicanisme espanyol, hem vingut a fer república catalana.”

(…) El règim i les institucions espanyoles del 78 estan en un procés de degeneració absoluta. El republicanisme espanyol brilla per la seva absència liderant una alternativa. I nosaltres no hem vingut aquí a salvar un republicanisme espanyol, hem vingut a fer república catalana. La nostra denúncia de la fugida de l’Estat espanyol de Juan Carlos I la farem contraposant un model clar, que és la República catalana, no la república espanyola. Quan Joan Carles I anuncia que se’n va no marxa d’Espanya, marxa de la fiscalia suïssa, que és qui realment l’ha posat davant del mirall. Entre altres coses perquè a la fiscalia espanyola si que es condolen. No li fa por la justícia espanyola perquè forma part del pacte del 78 (…)

Els sobiranistes valencians republicans de RV/PVE parafrasejant al català Jordi Sànchez diem: “nosaltres no estem ací per a salvar el republicanisme espanyol, estem al País Valencià  per a fer República Valenciana, lliure, sobirana i independent, i perquè el poble valencià no li continuen prenent el pel, ara  amb l’estafa d’una República espanyola federal atorgada’

NOTÍCIES RELACIONADES
– Els valencians republicans ens hem d’espavilar, com ja ho fan els catalans des de fa anys; no ens poden tornar a prendre el pel com en el 31 i el 36.

– Interessantíssim vídeo amb entrevistes a Toni Infante (Dret a decidir), Vicent Mauri (Intersindical), Jaume Ferrà (EV/ER-PV) i Josep Barberà (ER-PV) que cal escoltar-les per conéixer de primera mà allò que reivindiquen per al País Valencià.