Para leer la versión en castellano clicar AQUÍ
Els cadàvers valencians nodriran el nou banc espanyol
per Víctor Baeta de RV/PVE
L’edifici del nou banc que l’Estat espanyol vol crear, dins de la darrera estructuració del sector financer per aprofundir en l’oligopoli, estarà construït sobre l’espoli de les entitats financeres valencianes, els cadàvers dels directius que es van enfrontar al Banc d’Espanya i la repressió judicial -que no cessa- dels empresaris valencians que no es dobleguen davant dels interessos d’un Fainé emparat per l’Estat.
La CAM, Bancaixa i el Banc de València van ser sentenciades a mort en la reunió que va tindre lloc a la Moncloa, el 5 de maig del 2010, quan Zapatero i Rajoy, este com a líder de l’oposició, van pactar el repartiment de les caixes davant de la reestructuració del sector financer espanyol que els havien dictat Botín, González i Fainé, autors intel·lectuals dels nous criteris comptables que farien inviables les caixes per convertir el mercat en un model d’oligopoli. La colònia que -des de 1707- és la Comunitat Valenciana per a Espanya, no es mereixia tindre entitats financeres pròpies.
Bankia, Caixa Banc i el Sabadell -cal recordar- van ser les beneficiades de l’espoli que l’Estat espanyol, dirigit pel Banc d’Espanya i les seues forces armades d’ocupació: el FROP, van realitzar en terres valencianes al seu favor, quan les entitats valencianes van ser adquirides per elles, després de sistemàtiques campanyes de desprestigi envers els valencians per a propiciar les operacions acordió i poder ser adjudicades per un euro. No és d’estranyar que les tres entitats beneficiades, en un gest macabre propi dels conqueridors i demostració del poder de l’ocupant, decidiren que les seues seus socials restaren al País Valencià.
En estos moments en que els espoliadors dels valencians estan negociant l’adveniment d’un nou banc espanyol, vull reivindicar dues figures que varen fer front a l’espoli que es va produir i que els espoliadors han fet, fan i faran tot el possible per desprestigiar-los i denigrar-los per a millor anul·lar-los i aïllar-los.
Em referisc, en primer lloc, a Maria Dolores Amorós, la darrera Directora general de la CAM , una dona, mare i treballadora, feta a si mateixa que va lluitar amb totes les seues forces per salvar l’entitat valenciana -de les terres del sud del País- dels seus liquidadors i que fins els darrers moments, va prendre decisions per salvar als impositors amb quotes participatives que el Banc d’Espanya es disposava a espoliar.
M D Amorós en defensa de l’entitat valenciana i murciana
En el repartiment de la Moncloa del 5 de maig del 2010, la CAM va ser adjudicada al PSOE i Bancaixa al PP. El Banc de València anava dins Bancaixa, però va ser segregat per posteriorment i amb la denigració pública corresponent per facilitar l’operació acordió, vendre-ho per un euro a Fainé.
La CAM havia d’anar en el paquet de les caixes asturianes, extremenyes i càntabres controlades pel PSOE que, malgrat el seu menor volum, volien controlar el SIP del Banco base. Per defensar els interessos dels valencians , Maria Dolores Amorós es va enfrontar amb decisió i amb totes les seues forces i sense complexos a Miguel Angel F. Ordóñez governador del Banc d’Espanya que avalava a l’asturià Manuel Meléndez. La fermesa d’Amorós va fer que el 30 de març del 2011 les caixes asturianes, càntabres, extremenyes i castellanes, abandonaren el Banco Base i deixaren a soles a la CAM. Confiats els valencians – fins i tot Camps- que el tracte amb la CAM seria el mateix que amb Caja Madrid, és a dir transformar-la en un Banc SAU, sanejar-la sobre la base d’un nou disseny i NO VENDRE-LA, la CAM va sol·licitar 2.800 milions d’euros al Fondo de Reestructuración Ordenada Bancaria para reforçar el seu capital i la seua solvència.
M D Amorós va demostrar amb xifres la viabilitat de la CAM en un article que es va publicar en els mitjans el 17 de juliol del 2011 i que venia avalat per l’informe de l’Institut Valencià de Finances (IVF) fet uns dies abans, el 11 de juliol, favorable a la segregació del negoci financer de la CAM a favor del Banc CAM SAU i, també, i per l’auditoria de KPMG que no va detectar cap problema en la situació financera de la CAM. L’escrit d’Amorós en línia amb allò que l’Estat estava fent amb Caja Madrid i Bancaixa, finalitzava dient:
“CAM sigue trabajando en el camino de reforzar su posición con algún inversor que aporte valor y aumente su solidez financiera. El FROB ha ratificado esta semana, una vez más, la aportación de 2.800 millones de euros para fortalecer nuestro capital, lo que asegura a CAM sobrepasar el 10 % exigido y estamos cumpliendo y superando los objetivos recogidos en el Plan de Reestructuración diseñado para mejorar la eficiencia.
Y si finalmente la aportación de capital público fuera mayoritaria en la Caja, y por tanto se produjera lo que se denomina “nacionalización”, nuestros clientes pueden estar muy tranquilos. De producirse este hecho, no mermarían ni un ápice las garantías de las que ahora disponen, porque supone estabilidad, confianza y futuro para nuestro proyecto ya que el Estado participaría como socio. CAM continuará siendo su entidad de referencia, estrechamente vinculada al territorio y con una Obra Social que es nuestro orgullo y razón de ser.”
Una vegada més els valencians confiant en Espanya. Quina ingenuïtat. Amorós lluitadora, valenta però ingènua.
A la setmana següent d’aquest article i de l’acord del Consell de la CAM de 21 de juliol, a proposta d’Amorós, on s’aprovava d’amortitzar les quotes participatives, com explicarem després, es produeixen dos fets que donava una vegada més prova de la distinció de tracte de l’Estat amb els valencians.
El 20 de juliol de 2011 eixia a borsa una Bankia avalada per l’Estat i amb tota publicitat. I pel contrari, l’altra cara de la moneda , el 22 de juliol, el Banc d’Espanya resol (BOE 23 juliol 2011) entrar manu militari (Iturriaga, Gonzalez i Herraz) en la CAM, destituir a tots els seus dirigents i registrar l’escriptura de constitució del Banc CAM SAU eixe dia, quan portava escripturat des del 21 de juny. Podem dir com diu la cobla: ”Que madre (caja Madrid) solo hay una y a ti (CAM) te encontre en la calle”
I a partir d’eixe dia comença el viacrucis de MD Amorós per a ser finalment cremada -com Joana d’Arc- en la foguera , però no pels anglesos sinó pels espanyols. Cremada i vilipendiada la seua darrera Directora general, la CAM ja estava en disposició de ser venuda en el mercat d’esclaus i per un euro.
M D Amorós en defensa dels quotapartícipes.
A proposta d’ella, el 21 de juliol del 2011 el Consell d’administració de la CAM acorda amortitzar les quotes participatives a 4,7714 euros/títol, que corresponia a la mitja de cotització del darrer trimestre. Per a finançar el cost de l’amortització el Banc CAM SAU, societat sorgida el 21 de juny de 2011 per escriptura de segregació per al negoci financer de la CAM, s’havia d’efectuar un repartiment de prima d’emissió a favor del seu accionista únic per import de 238.570.312 euros. Aquest acord precisava de l’aprovació de l’Assemblea General convocada pel 16 de setembre. Doncs bé, a partir de la proposta d’Amorós i aprovada pel Consell per amortitzar les quotes, al dia següent -i com ja em descrit abans- el 22 de juliol del 2011, el Banc d’Espanya acorda iniciar el procés que nosaltres entenem com d’assetjament i enderrocament de la Caixa valenciana i murciana per a ser adjudicada, sencera o per trossos, a la gran banca privada espanyola. Eixe dia decideixen entrar a sac en la CAM i el primer que fan els interventors-liquidadors del FROB, és desconvocar l’Assemblea General del 16 de setembre que havia d’aprovar l’acord del Consell pel qual i a proposta de la seua Directora General MD Amorós feta i aprovada el dia anterior, s’haurien d’aprovar l’amortització de les quotes participatives.
El calvari que per als impositors va representar l’acció del Banc d’Espanya sols es va resoldre molt temps després quan AIVCAM va negociar amb el Banc Sabadell i al marge del Banc d’Espanya.
Eugenio Calabuig, l’empresari valencià que s’enfrontà a Mainé
En el cas del Banc de València, l’espoli per part del espanyols per a realitzar una operació acordió per a poder-la vendre per un euro, com van fer amb la CAM, va ser més complicat, perquè a diferència de les caixes que no tenien propietaris, el Banc de València era una societat que cotitzava en el mercat de valors i tenia accionistes que posseïen la propietat de l’entitat. El Banc de València, juntament amb la CAM eren les entitats valencianes que l’Estat havia decidit liquidar formalment mitjançant una operació acordió per després ser venudes per un euro. No així Bancaixa que per millor “ofrenar noves glòries a España” el sector zaplanista del PPCV, contrari a Camps, havien decidit lliura-la per a formar part a traves d’un SIP (fusió freda) del Banco Financiero de Ahorros (FSA) i posteriorment, com una filial del FSA va sorgir l’actual Bankia, que porta en el seu si el cadàver valencià, l’espectre d’allò que va ser la lluminosa i amb aires sorollans: Bancaixa.
Per al FROB la destrucció del Banc de València anava a ser més complicada i anava a topar-se amb la resistència d’empresaris que com el castellonenc Eugeni Calabuig anaven a plantar cara.
José Antonio Iturriaga, reencarnat duc de Berwick, va entrar també pel sud del Regne i en una campanya dura en la qual -en una primera fase- va necessitar macerar la carn del quadrúpede abatut de major grandària (CAM) que la serp que se l’havia d’engolir (Banc de Sabadell) , va actuar des del 22 de juliol fins al 31 de desembre del 2011, data en que un cop adjudicat el Banc CAM SAU al Banc Sabadell, es va quedar a l’espera del plàcet de la Comissió europea que va arribar el 30 de març del 2012. Liquidada doncs la campanya militar del sud, amb, consellers i directius «Ai, dels vençuts!». com justificat aliment per als súbdits atònits davant l’eliminació de la CAM, presentats com culpables pel FROB, com a necessaris cadàvers exposats a les places públiques penjats pels peus, acusats com a responsables de la desaparició de la CAM, diem que acabada la campanya d’Alacant, Iturriaga va emprendre el camí cap a València a on arriba a l’abril de 2012 per rematar la faena de liquidació del Banc de València que s’havia iniciat amb la dimissió de José Luis Olivas el 28 d’octubre de 2011 i a partir del 21 de novembre es donava el senyal de sortida per crear les condicions que havien de justificar l’operació acordió que es precisava per vendre-la als dinàstics catalans de Mainé per un euro. Però aquesta operació mostrava certes dificultats, no tant per la grandària sinó per la seua condició de societat cotitzada. El Banc de València com hem dit abans, tenia propietaris, tenia accionistes amb veu i vot, no com els pseudo accionistes de la CAM amb quotes participatives, emmudits i sense drets polítics Però el cas del Banc de Valencia era una mica diferent. Fernado Restoy, el concunyat del nou duc Berwick, reconeixia la peculiaritat del Banc de València en ser el primer banc intervingut –com no, valencià- , en el seu informe com a president de la comissió rectora del FROB davant la subcomissió de reestructuració bancària i sanejament financer del congrés, el 24 de abril 2013, deia: «El Pla de Resolució de Banc de València revesteix característiques peculiars ja que s’instrumenta a través de la transmissió de les accions de titularitat del FROB a CaixaBank». Efectivament el 27 de novembre de 2012, la Comissió Rectora del FROB, va formular el pla de resolució del Banc de València, que contemplava la seua integració amb CaixaBank. El pla contenia les següents mesures: «subscripció per part del FROB d’un augment de capital en Banc de València per un import de 4.500 milions d’euros, transmetent posteriorment el FROB la seua participació íntegra en Banc de València a CaixaBank pel preu d’un euro. Prèviament a la recapitalització, segons estableix l’article 4 de la Llei 9 / 2012, els accionistes actuals suportaran les pèrdues en què haja incorregut l’entitat ». Però l’Estat en la seua tàctica de desviar l’atenció del saqueig als valencians, en aquest cas del Banc de València, necessitava, com en el cas de la CAM, assenyalar culpables i sobretot neutralitzar els díscols que es resistien a l’espoli i a que s’endugueren impunement el botí. Va ser el cas del castellonenc Eugeni Calabuig que com un reviscut Vinatea, va resistir com un autèntic maulet empresarial, la defensa valenciana de l’empresa Aigües de València que era desitjada per Fainé, per a així eliminar un futur competidor en el contracte a signar pel proveïment d’Aigües de Madrid. Tots els cronistes valencians coincideixen que l’aliança dinàstica de Caixabank amb l’aparell de l’Estat, FROB, no va dubtar a utilitzar els procediments més abjectes per eliminar l’empresari valencià com a soci majoritari de l’empresa valenciana i el més trist que catalans i madrilenys van comptar amb la col·laboració d’algun destacat empresari valencià, actuant de botifler. I encara ara la justícia espanyola va darrere per imputar-lo en el cas de l’Operació Coral’. Finalment la Cort d’Arbitratge i Mesura de la Cambra de Comerç de València va decidir que: “Foment Urbà de Castelló (FUCSA) d’Eugenio Calabuig, que posseeix el 51% d’Inversions Financeres Agval (societat aquesta majoritària d’Aigües de València), té el dret de tempteig com a soci majoritari de Agval per adquirir el 49% restant”, que pertanyia al Banc de València i, fins aquest laude, en mans de Caixabank.
La SER comentava la notícia d’aquesta manera:
Aigües de València serà totalment valenciana
Finalment el 2 de juliol del 2014 Foment Urbà va comprar les accions de AGVAL que havia obtingut La Caixa per l’absorció del Banc de València. A més, s’ha aconseguit un acord de compra-venda de la totalitat de les accions de la francesa Suez, un 33%
Eugenio Calabuig, president d’Aigües de València, en declaracions a la Ser, ha explicat com a Foment Urbà ha aconseguit el control i ha assegurat, per tant, la majoria de capital valencià en “Aigües de València” després de comprar a la Caixa la seua part i pactar amb la francesa Suez.
Va ser el passat dos de juliol quan es va produir la transmissió d’accions en Inversions Financeres AGVAL, accionista majoritari d’Aigües de València. Foment Urbà de Castelló va adquirir la totalitat d’accions que La Caixa disposava en aqueixa societat. Unes participacions que havia aconseguit després d’absorbir el Banc de València.
Així mateix, Calabuig explica que Inversions Financeres AGVAL i Suez han subscrit una sèrie d’acords a fi de facilitar l’eixida de Suez de l’accionariat d’Aigües de València, adquirint en el seu cas, AGVAL el seu paquet d’un 33% de les accions. “Ara, el següent pas, és obrir Aigües a accionistes valencians per a poder continuar creixent” ha declarat Calabuig.
CONCLUSIÓ
L’Estat espanyol va decidir eliminar les caixes a favor de cinc o sis bancs i des d’aquest Estat es va decidir que cap d’aquests bancs fora valencià. Podia perfectament haver sorgit de les tres entitats valencianes desaparegudes. La meua conclusió davant aquest espoli és que els valencians necessitem un Estat. Sense ell estem a mercè dels interessos d’altres. Necessitem la nostra Agència Tributària valenciana, el nostre Banc Central, la nostra Comissió del Mercat de Valors, el nostre registre d’associacions d’accionistes minoritaris, inexistent a la CNMV … necessitem tenir a les nostres mans els recursos financers per potenciar l’economia productiva valenciana… necessitem tenir les claus de la caixa i de la casa. Necessitem un Estat. Els valencians, quan més tardem a remar cap a aquest objectiu, continuarem sent vulnerables i tractats com els serfs quan el senyor feudal entra en el poblat i cap submissió aconsegueix parar el seu saqueig.
per Víctor Baeta de RV/PVE
València, 6 setembre 2020
NOTÍCIES RELACIONADES AMB LA LLUITA PEL CONTRACTE D’AIGÜES DE MADRID ENTRE CALABUIG I FAINÉ
DECÀLEG DE RV/PVE (aprovat per l’Assemblea de RV/PVE l’11 de maig del 2020)
Participo, des de fa molts anys, en manifestacions i concentracions de contingut polític independentista o de denúncia del règim espanyol del 78, i quan hi veig algú amb una bandera republicana espanyola a mi em genera una certa desconfiança. Sempre em pregunto: es tracta d’un espanyol solidari amb la causa catalana i que porta la seva bandera o d’algú que participa en la nostra lluita però que quan arribi el moment de la veritat ens imposarà la seva bandera i ens negarà el dret a ser lliures com a catalans? Això, per exemple, com és lògic, no em passa quan hi veig banderes basques o gallegues. És impossible que ningú d’Euskal Herria o de Galícia, quan Catalunya estigui a punt d’assolir la seva independència, ens imposi la seva ciutadania, però amb els espanyols, per molt progressistes i antimonàrquics que diguin ser, la meva desconfiança és immensa, no hi puc fer res, són massa anys de rebre garrotades de la dreta però també de l’esquerra espanyoles.
