Para leer la versión en castellano clicar AQUÍ
«Delenda est Hispania»
Espanya: ni federal, ni autonòmica, ni republicana
Els republicans federals van llençar la tovallola en 1911; eixe any el Partit Republicà Democràtic Federal, fundat en 1868 per Pi i Margall , es va dissoldre i desaparegué. Va ser una experiència política que va generar gran entusiasme i esperances per acostar democràticament i igualitàriament els pobles ibèrics (Pacte de Tortosa en 1869, Pacto Federal de Eibar en 1869, primera República i constitució non nata de 1873, Pacte de Saragossa en 1892), però que després de quaranta i dos anys d’acció política, va fracassar perquè al llarg de la història s’ha demostrat que sols la perifèria ha estat federalista i esta s’ha donat de cap -sempre- contra el mur carpetovetònic  centralista. El federalisme a Espanya ha esdevingut – i esdevindrà sempre- impossible, per una senzilla raó, perquè la gènesi d’Espanya i la seua raó de ser és espúria, perquè té els seus fonaments en la conquesta militar de l’antiga Corona d’Aragó per part de la Monarquia catòlica o hispànica i perquè en les esporàdiques etapes republicanes, els republicans espanyols no han posat en dubte aquest caràcter espuri de l’anomenada  Nació espanyola.

Fracassats els republicans federals per a donar una solució global i federal a l’Estat, des de Catalunya es va intentar una altra estratègia per assolir l’autogovern. Intentar assolir acords bilaterals negociats amb l’Estat imperial espanyol. Les etapes generades per aquesta estratègia varen ser:

• En 1892, es van aprovar les Bases de Manresa, on es proposava una constitució regional catalana.
• El 1898 un grup de corporacions barcelonines van demanar a la reina regent Maria Cristina que es creés una diputació única amb un concert econòmic determinat.
• El 1901 la Lliga Regionalista va obtenir la primera victòria electoral. I el 1907 va guanyar la coalició de Solidaritat Catalana. Prat de la Riba va aprofitar aquesta onada catalanista per arribar a ser president de la Diputació de Barcelona, des d’on ocuparia una posició de força per poder negociar, juntament amb Cambó, la creació d’un sistema de mancomunitats de províncies. El Govern espanyol s’hi va oposar completament.
• 1911 es començà a pensar en la reconstitució de la personalitat catalana regida per una diputació única. Les bases del projecte comunitari, s’aprova l’octubre, i el 8 de desembre de 1911 els quatre presidents de les diputacions catalanes les presentaren al president del Govern espanyol Canalejas. El projecte va tenir l’oposició dels conservadors i lerrouxistes, però també del Partit Liberal d’Alcalà-Zamora. Assassinat Canalejas, el seu successor Romanones, ho arxiva definitivament.
• Però en 1913 amb la dimissió de Romanones, el buit de poder i les mobilitzacions catalanes, es negocia aplicar la llei provincial de 29 d’agost de 1882 que autoritzava la unió de províncies de l’Estat espanyol per a fins exclusivament administratius Els catalans van redactar una proposta de decret, i el Consell de Ministres va aprovar en desembre el reial decret que autoritzava la mancomunació de les províncies espanyoles, tot i que tan sols es va desplegar a Catalunya. El següent pas fou la promulgació del reial decret d’aprovació de l’estatut, pel qual es regia la Mancomunitat de Catalunya, el 26 de març de 1914.

Malgrat l’agrupació de les quatre províncies, Prat de la Riba, primer president de la Mancomunitat en el seu discurs inaugural va reconèixer que havia estat una concessió simbòlica, quan va dir:

«L’Estat, autoritzant les províncies a mancomunar-se, no s’ha desensenyoriat de res, no ha traspassat a la comunitat cap de les funcions que congestionen l’Administració central. La Mancomunitat, que com a personalitat és tot, com a poder no és res».

La Mancomunitat va durar nou anys, fins que en 1923 va ser intervinguda per la Dictadura de Primo de Ribera i en 1925, definitivament dissolta.

• Els catalans però no van deixar de lluitar per assolir un Estatut d’Autonomia i va ser la pròpia Mancomunitat que en gener de 1919 va aprovar el Projecte d’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 1919, proposta que una vegada i una altra va ser rebutjada pel parlament espanyol, fet que va portar a Cambó a pronunciar la seua frase: “Monarquia? República? Catalunya!”. Entenen eixa frase com monarquia o república: espanyoles.

En 1931 a Catalunya el govern de la República Catalana, presidit per Francesc Macià només va durar del 14 al 18 d’Abril de 1931. L’endemà de l’arribada a Barcelona de tres ministres del govern provisional de la República Espanyola, els catalans haurien de renunciar a la sobirania nacional i a l’Estat Federal. Catalunya va obtindre un règim provisional d’autogovern, la Generalitat de Catalunya, i el compromís per part del govern central que s’iniciaria el procés per a redactar i aprovar un Estatut d’autonomia. Una comissió triada per l’assemblea de representants dels ajuntaments catalans es van reunir en Núria i van concloure un avantprojecte de l’estatut d’autonomia de Catalunya, va ser aprovat massivament el 2 d’Agost de 1931.

El 6 de Maig de 1932 va començar al Parlament espanyol la discussió de l’Estatut. Després de duríssims atacs contra l’Estatut, acompanyats d’una intensa campanya anticatalana a la premsa i al carrer i de l’intent de colp d’Estat de Sanjurjo, el 9 de Setembre de 1932 es va aprovar l’Estatut, on es mantenia el control de l’estat central en l’ensenyament i es donava al govern central la facultat de suspendre l’Estatut.

L’Estat de la segona República, definit com Estat Integral, es reservava tot el relacionat amb la qüestió de la nacionalitat, la regulació dels drets i deures constitucionals, les relacions amb les confessions religioses, la defensa i la política exterior, la seguretat pública quan afectava a tot el país, el comerç exterior i les duanes, la moneda, l’ordenació bancària, la política d’hisenda general i les telecomunicacions.

En segon lloc, estarien les competències estatals que podien gestionar i controlar les autonomies, encara que la legislació havia de partir de les Corts: legislació penal, social, mercantil i processal, la protecció de la propietat intel·lectual i industrial, assegurances, pesos i mesures, administració de l’aigua, caça i pesca fluvial, la premsa i la ràdio, i la qüestió de la socialització de la propietat

Finalment, les competències pròpies o específiques de les regions autònomes serien totes les que no estaven assenyalades entre les anteriors.

En el cas de conflicte de competències entre l’Administració central de l’Estat i les Administracions de les regions autònomes, el Tribunal de Garanties Constitucionals havia d’emetre un dictamen perquè les Corts decidiren.

A l’igual que el regim del 78 les competències de les autonomies en la segona República, eren molt limitades, i les Corts podien rebaixar molt els estatuts, com es posaria de manifest en el cas català. Els republicans i els socialistes no eren proclius a la solució federal, encara que sí que eren sensibles a la diversitat evident dins l’Estat, però sobre tot a la importància de comptar amb el suport del nacionalisme català, però intentant no alarmar als poders fàctics  hereus de la Monarquia Hispànica i contrari a solucions que qüestionaren la unitat de l’Estat espanyol. L’Estat Integral de l’efímera segona República , seria, per tant, una solució que pretenia un difícil equilibri. Al final no ho va aconseguir perquè no va acontentar els catalans i va acréixer l’hostilitat de gran part de l’exercit cap a la República. Per als primers era insuficient, i per als segons constituïa la porta de la destrucció d’Espanya.

CONCLUSIÓ
Espanya, l’anomenada Nació espanyola, en la que ha esdevingut la Monarquia Catòlica o Monarquia Hispànica dels Àustries i els Borbons, de caràcter imperial i extractiu dels pobles que ha conquerit i que encara domina, ni entén de llibertats, ni entén de democràcia, ni entén de repúbliques, ni entén de federacions, ni entén d’autonomies. Espanya és barbàrie, tirania, corrupció, violència i la seua cultura política, casernària i carcerària.
Però ara, al 2020, albirem els pobles revoltats d’Ibèria, encapçalats pels catalans, en les raneres finals que mostra Espanya, la seua mort definitiva.
Arribats a aquest moment ja no és suficient espentar i cridar:
DELENDA EST MONARCHIA.
cal dir, sense cap mena de vacil·lació, per la democràcia i la llibertat dels pobles i les persones que:
DELENDA EST HISPANIA  (ALLÒ QUE CAL DESTRUIR ÉS ESPAÑA)

Víctor Baeta i Subias, de RV/PVE