El partido de Oltra mantiene el órdago en Compromís y exige primarias abiertas con cuotas

Iniciativa rechaza que sólo se vote al número uno de la candidatura y que una comisión de listas decida el resto de puestos de la coalición

26.01.14 – 01:09 -HÉCTOR ESTEBAN | VALENCIA.

 La ejecutiva de Compromís se va a sentar mañana en la mesa para aprobar el reglamento de primarias con una coalición alborotada. Lo que parecía que iba a ser, o al menos así lo publicitaron, un proceso transparente, ejemplar y diferenciador, ha pasado a destapar las profundas diferencias que hay en la formación. Continua la lectura de IdPV a Comprromís segueix els mateixos pasos que EiP va aplicar, amb tant d’èxit, en EUPV →

La coordinadora d’EUPV i síndica en Les Corts, Marga Sanz, i la diputada autonòmica d’EUPV Esther López Barceló, han participat aquest matí, junt a la diputada provincial, Rosa Pérez Garijo, els regidors a l’Ajuntament de València, Amadeu Sanchis i Rosa Albert, el regidor a l’Ajuntament de Paterna i secretari general del PCPV, Javier Parra, i altres càrrecs públics i dirigents de la formació d’esquerres, en la concentració convocada a les portes del Palau de la Generalitat, per exigir la retirada del copagament i de les retallades aplicades en Benestar Social. Continua la lectura de Esquerra Unida participa en la concentració per exigir la retirada del copagament en Benestar Social →

Banderes, nacions i Estats

Fa més de cinquanta anys, el 1962, vaig anar a Segòvia, amb les colònies escolars, a l’estiu, jo tenia onze anys. Em van donar una llibreta perquè féssim un diari, que després el mestre ens el repassaria.

A la tapa hi havia banderes el món, les primeres per ordre alfabètic. Crec que en deia banderes de nacions, no banderes d’Estats. En coneixia unes quantes. En desconeixia la majoria, la bandera i el país d’on eren. A finals de juliol, els nens, calor i mosques, fèiem la pàgina de diari, abans de sortir a passejar en fila.

Ja tenia la pàgina feta i encara faltava mitja hora per sortir. Vaig decidir establir imparcialment i objectivament si m’agradaven o no aquelles banderes, tant les que coneixia com les que no coneixia. M’era indiferent la seva exactitud, em sembla que hi havia alguns errors. De les que en ratllava el nom del país, negant el nom i i la seva existència, m’agradaria recordar els criteris per a fer-ho. Eren les horitzontals o les verticals, les que portaven lletres o dibuixos? O era una consideració aïllada de cada bandera?

Molts anys després em pregunto: Estats o nacions? Són Estats perquè és una llista tancada, ordenada alfabèticament, són noms perquè tenen noms de nacions que són més amables que els noms d’Estats. Amb aquests catàlegs de banderes s’aprèn geografia política i coneixes noms i banderes molt interessants.

Quina és la principal incoherència d’aquest catàleg?

El gauleiter Bauzá s’ha proposat exterminar el català de les Illes i ha posat mans a l’obra. És un fet greu. El gauleiter Bauzá persegueix la quadribarrada, qüestió de banderes. És un fet simbòlic. És un fenomen nacional, d’Estat o un detall de protocol de senyals d’identitat?

Ignacio Blanco (EU): “És molt revelador que la denúncia inicial vinga de la Generalitat i d’un grupuscle d’extrema dreta que no és el PP”
El diputat autonòmic d’EUPV Ignacio Blanco ha qualificat de “atac frontal a la llibertat d’expressió” l’intent de tancament de Catalunya Ràdio al País Valencià. Blanco ha anunciat que la formació d’esquerres portarà a terme diverses iniciatives en el Congrés dels Diputats contra aquesta atac a la llibertat d’expressió. Continua la lectura de EU reclama al Govern espanyol que no tanque Catalunya Ràdio al País Valencià →

(II) Posicionament del sobiranisme valencià republicà sobre les banderes que porten el senyal de les quatre barres.

Els sobiranistes valencians republicans reivindiquem l’Estat valencià i que la bandera de la República Valenciana onege en la seu de les Nacions Unides. Ara per ara ens hem posat d’acord en que siga  la descrita en l’article anterior com BRV. Però això no lleva que puga ser una altra, que porte o no, el senyal de les quatre barres, en el ben entès que cal descartar aquelles banderes que reivindiquen Estats diferents a l’Estat valencià, com és el cas de les banderes BRC que reivindica la República Catalana o la  BRA, que reivindica la República Aragonesa. En aquest sentit l’actual bandera autonòmica BCV o la identitària BNV, així com  qualsevol altra, són susceptibles de poder ser el senyal que identifique l’Estat valencià, la República Valenciana.

Respecte a la identificació sobre l’adscripció territorial de la persona que porta una bandera, queda també clar que si, posem per cas, un seguidor del Tour en els Alps o els Pirineus, vol ser comptabilitzat com a valencià per les càmeres de TV entre la munió d’espectadors que onegen banderes, aquest valencià haurà d’onejar una d’aquestes tres: la BRV, o la BCV o o la BNV. Ara, si aquest mateix valencià té una lleialtat al País Valencià prou laxa i no li importa ser comptabilitzat com a català, pot onejar la BCAC, o la BRC o la BNC. El mateix es pot dir si, en comptes d’estar als Alps o als Pirineus, aquest valencià participa onejant una d’aquestes banderes pel carrer Colom de València formant part d’una manifestació.

Respecte a l’adscripció ideològica de la persona que porta una bandera el ben cert és que, al País Valencià, l’esquerra espanyola ha aconseguit que les banderes BCAC, BRC o BNC s’identifiquen amb eixa ideologia i que la dreta espanyola i fins i tot l’extrema dreta, hagen d’alguna manera segrestat la BCV. Cal informar que si bé al País Valencià la BRC passa per ser d’esquerres, pel contrari a Catalunya és una bandera amb un senyal ideològic interclassista que fins i tot pels partidaris de la BNC és de dretes o burgesa. Els sobiranistes valencians republicans, com a valencians de dretes, de centre o d’esquerres, assumim per aquest ordre les banderes: primer la BRV, després la BNV i finalment la BCV. Per a nosaltres la BRV la volem com un senyal estrictament independentista valenciana i republicana, és a dir interclassista per no estar adscrita ideològicament a l’esquerra o a la dreta, com ho és a Catalunya la BRC.

Respecte a la BCV la posem la darrera perquè, a l’igual que la BCAC a Catalunya, són -les dues- banderes constitucionals espanyoles. Però malgrat aquesta classificació la BCV no deixa de ser valenciana i susceptible de deixar de ser constitucional espanyola i esdevenir independentista valenciana; de la mateixa manera que pels catalans la BCAC no deixa de ser catalana i en el futur pot deixar de ser constitucionalment espanyola i esdevenir independentista. A més com a valencians no renunciem a cap de les nostres banderes.

Marina Albiol (EU): “Un atac al valencià en l’educació és un atac a la societat valenciana”
La diputada autonòmica d’EUPV Marina Albiol ha anunciat que denunciarà la intenció de la Conselleria d’Educació de suprimir 151 unitats d’educació en valencià davant el Síndic de Greuges, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i el Consell Valencià de Cultura. Continua la lectura de EU denuncia al Síndic de Greuges, l’AVLL i el CVC la intenció de la conselleria de suprimir 151 unitats educatives en valencià →

Dilluns, 20.1.2014 00h00

Un colomar d’aforismes

Enfrontaments
Nicolau Colomar
Editorial Germania, S.L.
176 pàgs
ISBN: 978-84-16044-05-4

Enfrontaments (llibre d’afirmacions i preguntes) és el primer llibre d’aforismes de Nicolau Colomar i Lloret, i dic el primer perquè estic segur que continuarà cultivant el gènere. En general, es nota que és una opera prima, elaborada amb un estil un poc difús i indeterminat, una prosa no massa cuidada que potser connecta amb el pensament ràpid dels temps megaràpids en què vivim, com a notes fetes en alguna d’eixes xarxes socials on no es pot sobrepassar un determinat nombre de caràcters.En este sentit primer, el de la vaguetat, el llibre conté alguns aforismes certament ambigus: «Per què la llibertat si no puc aconseguir allò que vull?»; «La grandesa es manifesta en aquells que s’enfronten a la matança col·lectiva sense prejudicis estúpids i infantils»; «És trist i patètic al mateix temps, però moltes vegades l’únic camí que et queda perquè et respecten és la violència», que no sols ho són en la seua formulació, d’ambigus, sinó que podrien ser entesos de moltes maneres totalment oposades i que servirien tant per a intentar justificar alguna brutalitat (comesa per algun grup terrorista, per exemple, o un assassí masclista) com una acció heroica (ja siga de la policia o d’algun anònim ciutadà). No sé sap molt bé què ha volgut dir l’autor amb ells, potser la resposta està només en la seua ment, i esta indeterminació semàntica o conceptual també es troba en alguns altres aforismes el sentit dels quals es perd, encara que no en la traducció, perquè són originals en valencià.Així mateix, Enfrontaments conté aforismes amb un accentuat to de cinisme, d’escepticisme embrutidor, de desesperança frustradora i fins i tot de misantropia i misogínia, com ara els següents: «Ho confesse, les persones concretes no m’agraden»; «M’han educat per a ser una bona persona i m’han fet un desgraciat»; «De vegades pense que l’única cosa que puc fer és mostrar l’horror del món»; «Allò evident desconeix completament els hòmens… Allò evident és l’ànima íntima de les dones»; «Cansat de tot». Es tracta de reflexions no sols negatives, sinó negativistes, que potser furguen en la ferida oberta com per a trobar un trist consol en el dolor provocat per un mateix quan se sent la ràbia del dolor extern. Això no és gens amable, en qualsevol cas, i emparenta Colomar, d’alguna manera, amb nihilistes com ara Schopenhauer o el seu deixeble Nietzsche, un filòsof este darrer que tenia un estil encisador però una mentalitat absolutament repulsiva. També Cioran s’hi beslluma, amb la qual cosa el quadre sembla enfosquir-se fins a una negritud quasi absoluta.Però on Nicolau Colomar s’enlaira i arriba a brillar és en altres aforismes, com ara: «Per a mi escriure és una necessitat fisiològica més» (descripció dels personals motius artístics); «Què és necessari per aconseguir l’estatut de persona» (crida al respecte); «Ara són els gossos qui trauen a passejar els amos» (observació sarcàstica de la quotidianitat); «Si pense que és difícil serà impossible» (exhortació a la utopia o lluita); «El gran privilegi és senzillament la possibilitat de detindre’s i contemplar tot el temps que u vulga» (pensament sobre una altra vida, més contemplativa); «El temps no pot deixar de perdre’s» (lirisme potser fusterià); «Sóc un veí modèlic. No salude ningú» (ironia relacional); «Jo sóc amic del text en el sentit més extens de l’expressió» (autoreferència creativa); «Dominen aquells que tenen la possibilitat de modificar el text» (al·lusió àcida als mèdia o governants); «Un país també pot ser un racó de borregos aparcats i amuntegats» (crítica al narcotisme social, tan escaient al País dels valencians i les valencianes). En tots estos aforismes i en molts altres es nota que l’autor té un gran cabal, moltes possibilitats en el gènere. Són textos pròxims a Stanislaw Jerzy Lec i altres cultivadors destacats de l’aforisme. Esperem que en noves temptatives, en les noves entregues que sens dubte ens oferirà, Colomar se centre en esta veta, molt més rica que aquella més bruta que podríem anomenar com a simples ocurrències.

Agustí Peiró