Arxiu de la categoria: defensa de les llibertats

Centenars de valencians reclamen l’alliberament “dels presos polítics” catalans

per engrandir cliqueu damunt
VALENCIA// Concentración frente a Delegación de Gobierno de Valencia en protesta por la detención de Carles Puigdemont.
FOTO: DANIEL GARCIA-SALAARA | DANIEL MARTÍN València
Centenars de persones s’han concentrat aquesta vesprada a València davant la Delegació del govern espanyol per mostrar el seu rebuig a l’empresonament dels dirigents polítics catalans i a la detenció del president Carles Puigdemont.  Els manifestants, convocats per entitats com Plataforma pel Dret a Decidir o Acció Cultural del País Valencià, han cridat consignes com “llibertat presos polítics”, “Catalunya no esteu sols” o “premsa espanyola manipuladora” i han cantat ‘L’estaca’ i el ‘Cant dels Maulets’. A més, alguns seguidors de l’esquerra independentista han cremat fotografies del rei Felip VI i del jutge del Tribunal Suprem, Pablo Llarena.
Entre els assistents a la protesta ha destacat la presència dels diputats de Compromís Mónica Álvaro, Miriam Campello i Josep Nadal. Aquest últim ha raonat la seva assistència a la concentració: “Hi assistirem per la nostra condició de demòcrates i perquè estem atemorits per tot el que està passant amb la llibertat d’expressió”. Per a Nadal, el govern espanyol està “garantint un conflicte per a 25 o 30 anys”, en el que ha considerat una estratègia que pretén “tapar un estat corcat que necessita els conflictes per subsistir”.
Des de Podem han acudit a la concentració dos membres del consell ciutadà de la formació lila al País Valencià, Isabel Muñoz i Jaume Monfort. El també regidor a la localitat de Gata de Gorgos (Marina Alta) ha denunciat “el comportament anòmal de la democràcia espanyola” i ha reclamat “una solució política i no judicial” a la situació que es viu a Catalunya. El dirigent de Podem ha assegurat que “s’estan empresonant persones per raons polítiques”.
A més de la concentració a València, també ha tingut lloc una protesta 
a la ciutat de Vila-real (Plana Baixa). Tot i que inicialment estava prevista per a avui, en el cas d’Alacant la manifestació se celebrarà demà, igual que a les capitals del Baix Vinalopó i la Marina Alta, Elx i Dénia.

VALENCIA// Concentración frente a Delegación de Gobierno de Valencia en protesta por la detención de Carles Puigdemont.
FOTO: DANIEL GARCIA-SALA

Va de Democràcia! Va de Llibertat!

Per a eixa gent suposadament d’esquerres, suposadament demòcrata que demana posar-se de costat, mantenir-se callats, mirar cap altre costat…, jo ja no els demane que reflexione i anem junts, ja no…, senzillament els demane que no molesten, que de veritat es posen de costat i se’n tornen a casa a vore sèries nord-americanes i escoltar regaton, que s’asseguren de ser tan dòcils al règim que mai ningú no els distorbe les seues tertúlies de cafè ni els vaja mai a buscar a casa, que es retiren de fer cap pas polític (compte, que tot pas polític, vertaderament polític, acabarà molestant algun poderós), que parlen la llengua del poble però molt en la intimitat no siga que els puguen confondre amb cap poble, que tornen els diumenges a sentir als bisbes, que canten públicament la Marcha Real i que redueixen la memòria i la dignitat a una mera referència de llibre i tres dates conmemoratives a l’any (discretament, conmemorades, si és possible en cementiris)… Una i mil vegades preferisc vore l’enemic cara a cara, que el suposadament amic d’aquesta mena guardant-me les espatlles… Sí, poseu-vos de costat, gireu l’esquena i aneu-vos a casa en silenci…

(Joan S. Sorribes)

Vindrà l’abril i vindrà el maig / i vindrà després l’octubre / i jo et miraré de fronts als ulls / buscant la dignitat que no tingueres / i no et diré amic, ni et diré company / ni et donaré l’esquena en cap moment / conscient que series tu qui em lliuraries a l’enemic / i li assenyalaries la casa on visc / perquè em vingués a buscar / qualsevol nit / Vindra l’abril i vindrà el maig / i vindrà després l’octubre / i pots estar segur que jo / em mantindré ferm junt a molts altres / defensant l’última barricada que quede en peu / la llibertat de tots / també la teua (Shac).

Ara convoquen i ens donen suport els ‘Infermers’, gràcies, però els sobiranistes republicans (catalans o valencians) el que volem són ‘soldats’ per al nostre alliberament del regim del 78

Infermers i soldats… «Són els infermers en acció. Qui pot negar-ho? Hi són. Només cal veure el discurs d’ahir de Xavier Domènech al Parlament de Catalunya. Chapeau. O el gest d’Ada Colau amb ERC al consistori barceloní. Gràcies.»

Per: Andreu Barnils -vilaweb

Dalt d’un avió de Finn Air deixo Hèlsinki, on hi he passat tres nits intenses, i tres dies viscuts. A banda esquerra, un finlandès aprofita els darrers segons d’Internet per escoltar un discurs de Puigdemont en anglès. A banda dreta, una finestreta perfila un paisatge nevat. Se m’apareix amb nitidesa. I entre tanta neu blanca, si tanco els ulls, puc discernir amb dificultats un vestit d’infermer. Blanc entre blancs. Hi és. El noto. És un vestit perfectament reconeixible. Sí, són els vestits dels famosos infermers de Jordi Borja, fundador i crític amb els comuns. Els tinc calats de lluny. Concretament, de tan lluny com el 15 de juny.

Efectivament, el 15 de juny, Jordi Borja va expressar-me una idea que m’acompanya des d’aleshores, i que s’està expressant de manera brutal aquestes darreres hores: en aquesta guerra la direcció dels comuns no volen ser soldats. Volen ser infermers. I efectivament, com ell pronosticava, l’1O la direcció dels comuns van defugir l’embat. Res de soldats. No era la seva guerra. Es veu que a l’1O no hi havia garanties (no com ara); es veu que l’1O no tenia conseqüències jurídiques (que ho expliquin als presoners!). Tal com preveia Borja, l’1O la direcció comuna no només no va pujar al carro de la independència, és que no van pujar al carro del referèndum. Part de la direcció (no els votants) ens van abandonar a la nostra sort.

Ara, en canvi, és tota una altra història. Ara sí que els tenim al nostre costat. Són els infermers en acció. Qui pot negar-ho? Hi són. Només cal veure el discurs d’ahir de Xavier Domènech al Parlament de Catalunya. Chapeau. O el gest d’Ada Colau amb ERC al consistori barceloní. Gràcies. I com ells, tan referents de l’esquerra unionista: Maruja Torres, Pablo Iglesias, Xavier Domènech, Elisenda Alamany, Marta Ribas.  Ara tot són gestos. Sempre hi ha excepcions, és clar. Gent com Marc Andreu, Coscubiela o Oriol Güell, incapaços d’empatia. Però, en general, la direcció dels comuns, com bé pronosticava el seu fundador, Jordi Borja, van fugir de ser soldats, però s’han posat el vestit d’infermers. Estant disposats a ajudar. I curar ferides. Ara és el seu moment. Ara és la seva hora. Ara sí que pugen al carro. I, de fet, si forço els ulls, em costa poc de perfilar els seus vestits blancs entre la neu nòrdica.

A mi la direcció dels comuns (no els seus votants) em recorden, ai ara, Maria Teresa de Calcuta. La monja infermera que en lloc de ser un soldat lluitant contra la pobresa, era una infermera de la pobresa. Com més pobres, millor. Sabeu per què? Perquè això voldria dir que més feina tindrà l’infermer.

Els líders comuns (no els votants), en el moment de l’embat, i de la lluita, pals a la roda. Tot eren excuses. En canvi ara, quan tot són ferits, tot seran ajudes. Ara que Espanya ens explota a la cara, i tot són plors, escriuen les seves millors pàgines. Passa que han estat, diguem-ho, uns infermers particular. Un punt sàdics: han deixat caure el soldat … per a poder-lo curar després  Això han fet. Felicitats.

És per això que, a la vegada que agraït, els veig com uns enormes irresponsables. I crec que la seva tàctica provoca dolor. Aquí, per evitar de fer el soldat, han enganyat amb una Espanya irreal, federal fraternal. Han parlat d’un somni que no existia. I tot per no anar al combat, i no fer el soldat. Han blanquejat un orangutan. Una mentida que ara cau a trossos. Espanya reformable? Jutge Llanera. Madrid, la nostra capital? A Brussel·les exiliats. Xalets a la Cerdanya? Cel·les a Estremera. Han jugat amb els sentiments de la gent dient que a ‘España‘ hi tenim més aliats que mai. Si es descuiden. I tot per negar que els soldats feien falta. I falta que fan … com Dante Fachín i altres votants sí que han vist.

Tothom sap que de la revolució dels somriures tenim feta la part dels somriures, i ens falta la part de la revolució. Hi anem de cap? Potser sí. O potser no. Mon pare, Ramon Barnils, sempre present en la memòria, explicava això: ‘La cosa que detesto més a la vida és la poca valentia de la gent per a ser feliç. La gent no vol viure. Prefereix sobreviure. I anar tirant’. Hi penso, amb mon pare, mentre per la finestreta de l’avió de Finn Air distingeixo, entre la blanca neu, un vestit blanc d’infermer. Olora sang, aquest, i viurà els seus grans moments els dies vinents. L’1O no ens va deixar viure i, ara, en canvi ens ajuda a sobreviure. Felicitats!

Republicans valencians en solidaritat amb els republicans catalans presos pel règim del 78/39

Membres de la CPVR-Coordinadora  del País Valencià per la República- (d’esquerra a dreta: ENV, UCR, Republicans de Xàtiva, ACR Constantí LLombart, ACR Utopia XXI, Estat Valencià) en acabar la reunió técnica de preparació de la reunió del 7 d’abril a Sagunt, hui a la SC Micalet de València en solidaritat amb els republicans presos polítics catalans, mostrant fotos cap avall del jutge Llanera i dels tres Caps d’Estat del règim del 78/39