Per a eixa gent suposadament d’esquerres, suposadament demòcrata que demana posar-se de costat, mantenir-se callats, mirar cap altre costat…, jo ja no els demane que reflexione i anem junts, ja no…, senzillament els demane que no molesten, que de veritat es posen de costat i se’n tornen a casa a vore sèries nord-americanes i escoltar regaton, que s’asseguren de ser tan dòcils al règim que mai ningú no els distorbe les seues tertúlies de cafè ni els vaja mai a buscar a casa, que es retiren de fer cap pas polític (compte, que tot pas polític, vertaderament polític, acabarà molestant algun poderós), que parlen la llengua del poble però molt en la intimitat no siga que els puguen confondre amb cap poble, que tornen els diumenges a sentir als bisbes, que canten públicament la Marcha Real i que redueixen la memòria i la dignitat a una mera referència de llibre i tres dates conmemoratives a l’any (discretament, conmemorades, si és possible en cementiris)… Una i mil vegades preferisc vore l’enemic cara a cara, que el suposadament amic d’aquesta mena guardant-me les espatlles… Sí, poseu-vos de costat, gireu l’esquena i aneu-vos a casa en silenci…

(Joan S. Sorribes)

Vindrà l’abril i vindrà el maig / i vindrà després l’octubre / i jo et miraré de fronts als ulls / buscant la dignitat que no tingueres / i no et diré amic, ni et diré company / ni et donaré l’esquena en cap moment / conscient que series tu qui em lliuraries a l’enemic / i li assenyalaries la casa on visc / perquè em vingués a buscar / qualsevol nit / Vindra l’abril i vindrà el maig / i vindrà després l’octubre / i pots estar segur que jo / em mantindré ferm junt a molts altres / defensant l’última barricada que quede en peu / la llibertat de tots / també la teua (Shac).