Torrent no aplaudeix, Colau sí, al Borbó, ahir a Barcelona
Arxiu de la categoria: defensa de les llibertats
Parla la mare de Saül
Un Dalai Lama a Brussel·les per Jordi Barbeta
Un Dalai Lama a Brussel·les
Jordi Barbeta | Barcelona. Diumenge, 4 de febrer de 2018
El que va consolidar definitivament el cop d’estat del general Augusto Pinochet a favor dels militars va ser que els membres de la Cort Suprema de Xile van proclamar el seu suport als qui havien usurpat el poder per la força. Lisa Hilbink, una autoritat mundial en l’estudi de les relacions entre el dret i la ciència política, explica que a més de donar suport a la dictadura, dels 5.400 recursos d’empara presentats per advocats en defensa dels drets humans, el Suprem xilè en va rebutjar 5.390 considerant que suposaven una obstrucció al funcionament normal de la institució. És interessant fixar-se amb el que ha passat en altres indrets per saber on som nosaltres… I cap on anem.
La confirmació de la presó preventiva contra els líders sobiranistes amb interlocutòries judicials més pròpies de tribunals inquisidors i les noves citacions de dirigents independentistes deixen clar que l’ofensiva repressora no ha fet més que començar. La teoria atribuïda al general Espartero segons la qual s’ha de bombardejar Barcelona cada mig segle “per mantenir-la a ratlla” s’està aplicant amb tot el rigor, malgrat que els instruments devastadors encara no siguin els mateixos. Ho ha deixat clar el coronel Pérez de los Cobos quan ha dit que “l’acompliment de la llei [tal com ell la interpreta] passa per sobre de la convivència”. Pinochet, amb el suport dels jutges, no ho hauria dit més clar. Això vol dir que la violència policial de l’1 d’octubre es repetirà tantes vegades com calgui. El ministre de l’Interior s’ha compromès a esmerçar els recursos necessaris i la ministra de Defensa ha afegit que l’Exèrcit està preparat per intervenir a Catalunya quan el govern espanyol ho consideri oportú.
La mateixa estratègia de sempre consisteix a atemorir els catalans a base d’aixafar-los tal com ha passat manta vegades
La mateixa estratègia de sempre consisteix a atemorir els catalans a base d’aixafar-los tal com ha passat manta vegades, des de la guerra dels Segadors fins als bombardejos feixistes del 38. I l’estratègia no ha canviat, perquè el plantejament espanyol dominant respecte de Catalunya s’ha basat sempre i estrictament en el dret de conquesta. No es tracta de seduir o convèncer els catalans, sinó de dominar-los. Per això, des de l’inici del procés sobiranista, les autoritats espanyoles no han pres ni una sola mesura que no sigui repressiva i/o amenaçadora. A diferència del que van fer els canadencs amb els quebequesos o els britànics amb els escocesos, que combinaven algunes amenaces amb propostes seductores de més autogovern, l’actitud espanyola ha estat implacable amb la repressió, els empresonaments i la usurpació de l’autogovern. No cal dubtar que l’Estat espanyol està obsessionat ara a desarticular el moviment independentista i escarmentar-lo per a unes quantes generacions.
Així que sembla ingenu pensar que si els independentistes moderen posicions, l’Estat tindrà misericòrdia. Fins ara ha passat tot el contrari. El ministre de Justícia ja ha avançat, perquè els jutges en prenguin nota, que no ha de quedar cap líder independentista sense inhabilitar i el Tribunal Constitucional s’ha sotmès a les pressions de l’executiu com si fos un terç legionari: “Con razón o sin ella”. Tanmateix, alguna cosa està passant entre els bastidors europeus quan el que està generant preocupació i fins i tot histèria en les autoritats espanyoles és la presència del president Puigdemont a l’escenari europeu posant en evidència la involució democràtica del sistema polític espanyol.
La vergonya que està passant Espanya i la irritació dels seus governants és tanta que fins i tot els porta a cometre errors tan greus com el fet d’enviar el rei a Davos a justificar-se, a jurar i perjurar que Espanya és una democràcia amb tots els ets i uts, i a acusar els catalans de subversius. Algú s’imagina a la reina d’Anglaterra anant a un fòrum internacional a denigrar els escocesos? Segurament seria més fàcil imaginar-se el rei del Marroc malparlant dels sahrauís. Som, doncs, en aquest nivell d’homologació. I han estat els darrers episodis d’aquest autoritarisme espanyol els que han portat el think tank britànic Economist Intelligence Unit a classificar el règim polític espanyol com a “democràcia defectuosa” poques hores després que Felip VI fes el ridícul a Davos.
La vergonya que està passant Espanya i la irritació dels seus governants és tanta que fins i tot els porta a cometre errors tan greus com el fet d’enviar el rei a Davos
Tenint tot això en compte, queda clar que la gran batalla del moviment sobiranista català ha de ser la constant internacionalització del conflicte. És cert que la independència de Catalunya no va trobar grans aliats a Europa, però una cosa és la independència i un altra la reivindicació estrictament democràtica i de respecte dels drets humans en una Unió Europea que tampoc està en condicions d’acumular més desprestigi. De fet, els darrers missatges de les cancelleries urgeixen Rajoy a obrir vies de diàleg.
I observant aquestes noves actituds europees, però sobretot constatant l’obsessió del govern espanyol per atrapar Puigdemont com una dels homes més perseguits del planeta, és obvi que el president -legítimament elegit, destituït amb males arts i restituït per la majoria democràticament expressada- ha esdevingut un símbol democràtic que estratègicament els sobiranistes hauran de preservar. Sense Puigdemont a Brussel·les, exercint de president, el procés català derivaria novament en un problema estrictament espanyol d’ordre públic del qual ningú de fora no voldria saber-ne res.
Qui més clar té això és un servidor de l’Estat tan fonamental com Alfredo Pérez Rubalcaba. L’exlíder socialista -i artífex de la salvació de la monarquia en el seu pitjor moment- ha reconegut que la prioritat del govern espanyol ha de ser impedir com sigui que es voti la investidura de Carles Puigdemont. “Cal pagar el que costi –va dir- però el govern ha de ser prou hàbil perquè el descrèdit de l’Estat sigui el mínim possible”. Efectivament, el descrèdit de l’Estat serà màxim si la majoria parlamentària torna a pronunciar-se a favor de Puigdemont. I el pronunciament ha de ser prou inequívoc però també prou audaç com per permetre a continuació investir un cap de Govern que assumeixi la seva subordinació al president de Brussel·les. Alfonso Guerra ja es va veure venir un Dalai Lama català. Òbviament l’escarnia, però no hi ha cap altra figura que, petita com és, sigui tan capaç de desestabilitzar tot un imperi xinès.
‘Un exercici de responsabilitat’ article d’Andreu Barnils
Un exercici de responsabilitat
«En fi, per responsabilitat, jo optaria abans per enviar el president Roger Torrent a l’exili que no pas per fer tornar el president Carles Puigdemont.»
Per: Andreu Barnils
Onze jutges espanyols van decidir ahir tres coses. Primera, que el diputat Carles Puigdemont no pot ser investit president des de l’exili. Segona, que ell mateix i quatre diputats més (Serret, Comín, Puig i Ponsatí), els cinc de Brussel·les, no poden ni votar. El seu dret a vot, eliminat. Ara resulta que els diputats a l’exili perden el dret a vot, i els diputats a presó, no. Coses. Això fa que els independentistes, per decisió del jutge, haurien de perdre la majoria absoluta al parlament. Passarien dels 70 diputats actuals, a 65 (la majoria absoluta són 68). Flipa. I tercera: la justícia avisa que si el president del Parlament, Roger Torrent, i la resta dels membres de la mesa no fan cas, podrien acabar a la presó. Roger Torrent, a la presó? Llegiu el punt set (pdf).
Jo des d’aquí només demano a Roger Torrent un exercici de responsabilitat. Senyor president del parlament, si us plau, no us deixeu agafar. Si cal, exili. Però mai presó. Seria irresponsable deixar-vos agafar. Desmoralitza, deprimeix i humilia. Si cal, president Torrent, suposo que hi haurà gent que envoltarà el parlament i no deixaran que cap piolín se us acosti fins que no sigueu a Bèlgica. Però vostè, mai de mai, presó. Molt millor a l’exili, amb la resta d’homes lliures del govern. L’aplaudiríem. I si mai arriba el dia, ja sia pel que faci aquest dimarts, o pel que faci un altre jorn, que resulta que incompliu amb el TC, i us obliguen a escollir entre anar personalment davant del jutge, o escapar a l’exili, trieu exili. Li ho demano per responsabilitat: ja tenim prou presoners. I penseu que a Europa la justícia espanyola no hi arriba. No hi encaixa. No s’accepta. Com a mínim en aquest cas.
Després de la decisió d’ahir, el candidat Xavier Domènech és la segona persona a qui jo demano un exercici de responsabilitat. Un exercici, en el seu cas, delicat, perquè implica respondre una pregunta incòmode: per què Colau pot pactar amb Xavier Trias a Barcelona, però Domènech no amb Puigdemont? Per què? Benvolgut sentit comú, si la gent, el poble, els votants, el 21-D van donar majoria absoluta als independentistes, però un jutge se la carrega, i no deixa votar cinc diputats, què hi fem? Doncs hi ha una solució: Xavier Domènech. Els 8 diputats de Catalunya en Comú anuncien que si el TC prohibeix el vot de cinc diputats independentistes, els comuns els regalen. Cinc vots que posen a disposició de la majoria independentista. Un jutge els roba? Un comú els restaura. Per què? Per responsabilitat. Per no aprofitar-se del 155, encara que sigui sense voler. Per dir on calgui que si el parlament té una majoria, la independentista, capaç de formar govern, i així acabar amb l’ignominiós 155, s’ha d’ajudar en aquesta direcció. Un govern nou acabaria amb el 155? Doncs som-hi. A Xavier Domènech l’exercici de responsabilitat que li demano és aquest: 155, o Junts per Catalunya? Quin és el mal menor? Quina és la prioritat?
Un darrer exercici de responsabilitat el demano a Carles Puigdemont, però ni caldria, em sembla a mi : sigui responsable i no torni, president. Segueixi a l’exili europeu. Aquí dins. l’empresonarien. Diria que és el que busquen: fer-lo tornar, i a presó. Vostè, ni cas. Si us plau per favor, no es mogui de nord enllà. De moment funciona de perles. Siguem responsables, tots plegats.
En fi, per responsabilitat,jo optaria abans per enviar el president Roger Torrent a l’exili que no pas per fer tornar el president Carles Puigdemont. On vas a parar. No hi ha color.
El perquè del recurs… evitar el ‘daño irreparable’
Retrat del règim del 78 (1) per Elisenda Cremades
Retrat del règim del 78 (1)
Com deia en Carl Schmidt, la sobirania la té qui decideix sobre l’estat d’excepció, entès aquest com aquella situació on no regeix la llei pactada.
Vist així, es clar que qui té la sobirania a l’Estat Espanyol es el Rei Felipe VI, tal como va demostrar en el seu discurs de dia 3 d’octubre de l’any passat, on va ordenar un clar “a per ells” que va posar a tots els seus dempeus tots plegats, i això va permetre un 155 clarament fora de la llei que cap poder de l’Estat va qüestionar. Tot tenint en conter que la constitució no permet destituir governs ni suspendre parlaments, en eixe discurs, el Rei d’Espanya va obrir un estat d’excepció i va ordenar el que calia fer.
No és el primer cas on passa això al si del règim del 78, ara em ve al cap el cop d’Estat del 23-F, del que, com apunta, entre altres, la periodista i escriptora Rebeca Quintáns, especialista en la matèria, son pare Juan Carlos I, aleshores Rei d’Espanya, va ser el inductor, sent la seva participació necessària i no marginal. Un cop d’Estat que ell mateix va resoldre al mes pur estil Erdogan, o millor podríem dir que Erdogan va resoldre un cop d’Estat a Turquia que ell mateix havia organitzat, al mes pur estil del Rei emèrit, ja que es Erdogan qui va copiar Juan Carlos I.
En realitat tot quadra en veure la Constitució espanyola del 78, on diu que el Rei es el cap de les forces armades, i també es qui designa o proposa al president del Govern espanyol (article 99), i per tant designa qui pot o no pot ser-ho, com una mena de democràcia vigilada o permesa en el dia a dia o ordinàriament, però que, arribat el moment, com a cap de les forces armades, es qui governa a l’estat d’excepció. És per tant el sobirà en el sentit schimidtià del terme.
En el fons és la manera de governar de totes les monarquies absolutes i dictadures com la de Franco, que va designat a Juan Carlos I com al seu successor a títol de Rei, perquè veritablement no va ser una restauració de la monarquia, sinó una successió del règim del 39 amb una rentada de cara. És comprensible que Juan Carlos I volgués fer el règim heretat a la seva mida, necessitava legitimar-se, i també necessitava que Espanya fos acceptada pels països europeus per a poder entrar al llavors Mercat Comú. Tot portava a una certa apertura aparent però sense perdre el comandament de les forces armades ni la designació sobre qui pot ser o no ser cap del Govern espanyol. Una monarquia que deixa fer si governen els partits lleials al Rei, però on no poden governar altres partits, tal com ha demostrat el cas català.
Es miri com es miri, democràcia i monarquia son idees que es contraposen, la monarquia es basa en la desigualtat, tant de naixement com sexista, es incompatible. A Europa conviuen monarquies amb Estats democràtics, però eixos reixos no van donar suport al feixisme i saben els seus límits, no així els borbons.
Un règim con el del 78, hereu del règim del 39, tampoc pot ser net, sempre serà corrupte, perquè es la Cort del Rei qui governa, una oligarquia on participen la monarquia, la banca, partits polítics afins i lleials, i fins i tot famílies d’empresaris del règim anterior que controlen el sector de la energia, la telefonia, y els grans mitjans de comunicació i informació. Els partits que no son lleials poden competir electoralment, però no poden guanyar, ho tenen tot en contra, finançament, mitjans de comunicació, fins i tot la justícia, que també esta controlada pel règim. L’actual règim es una monarquia absoluta, que ens deixa tindre la il·lusió d’una democràcia, condicionada a que ens portem bé, votem als partits del règim, i no qüestionem res. mentre ells es folren i nosaltres paguem. Es una estafa.
Elisenda Cremades – Borriana – Plana Baixa
L’hostatge del ‘Reino de España’, el republicà català empresonat Jordi Sànchez entrevistat per LA VANGUARDIA
Més que ‘demanar’ la llibertat dels presos polítics catalans cal l’acció política republicana per assolir alliberar-los
Nosaltres no som d’eixe món
Vicent Partal
«Aquest inqualificable comportament de la justícia espanyola hauria de servir com a base i argument per a proposar un full de ruta republicà que no prevegi ja el que, de fet, queda demostrat que és impossible»
No sé si dir que és sorprenent o que és indignant, però el fet clar és que les cançons que varen ser himnes contra la dictadura franquista tornen a tenir plena rellevància el 2018. Com si no haguera passat el temps. Després de llegir ahir els presumptes arguments usats pels jutges del Tribunal Suprem per a mantenir en presó Oriol Junqueras, per exemple, és gairebé impossible que no et retornen al cap els versos de Raimon: ‘hem vist tancats a la presó / homes plens de raó’.
Aquell ‘jo dic no’, aquell ‘nosaltres no som d’eixe món’ se’ns fa present de manera inevitable davant l’argumentació que els magistrats pretenen colar en la seua explicació, una argumentació que, de fet, implica la demolició completa de les garanties democràtiques. Així, en un paper oficial els jutges s’han atrevit a escriure que ‘és cert que no consta que el recurrent [Junqueras] haja executat personalment actes violents concrets. Tampoc no consta que donés ordres directes en aquest sentit. Però mitjançant de la defensa pública de la independència unilateral i fora de tota consideració i respecte a la llei vigent a l’estat […] ha empès els partidaris de la seua posició a mobilitzar-se públicament, ocupant espais públics amb la finalitat de fer efectiva la declaració d’independència’. Per tal que ho entenguem, això vol dir que els magistrats encarregats de redactar el text saben i són conscients que Junqueras no ha comès el delicte que volen imputar-li i pel qual el mantenen en presó preventiva. En el text també queda ben clara la raó real per la qual romandrà a Estremera, que no és sinó ‘la defensa pública de la independència unilateral’. Com a concepte. Com a idea. Com a projecte polític, fins i tot si ha estat votat per la població.
Però com que tenen el problema que defensar la independència encara no és cap delicte i d’això no el poden acusar, aleshores els jutges retorcen l’argument per encabir-hi com siga la violència, necessària i imprescindible per a sostenir el delicte inexplicable de rebel·lió i sedició. I així arribem a l’exposició estel·lar de la resolució del recurs. Poques línies més avall afirmen, literalment: ‘El recurrent, que actuava com a vice-president del govern autonòmic, no podia ignorar que, impulsant els seus partidaris a mobilitzar-se contra l’estat, els impulsava a enfrontar-se físicament amb les forces que pretenien el compliment de les normes d’aquest estat.’ Amb la qual cosa, pretenen inferir que Junqueras, al final, seria culpable del comportament de la Guàrdia Civil i de la violència, aquesta sí, desencadenada pels cossos policíacs el primer d’octubre. La conclusió és tan insostenible com insultant i irritant, encara més quan veus que no aporten cap prova que hi haja hagut cap enfrontament físic entre ‘els seus partidaris’ i les ‘forces que pretenien el compliment de les normes d’aquest estat’. Perquè no hi va haver baralles. Perquè no es van atacar aquelles forces. Només hi va haver una resistència pacífica a l’agressió violenta i unilateral ordenada pel govern del PP, resistència pacífica que els tribunals espanyols d’una manera desvergonyida converteixen en argument per a demostrar el que és indemostrable i per a mantenir així a la presó, com un ostatge, a l’encausat, un home ple de raó que es diu Oriol Junqueras.
Entenc perfectament la irritació, la ràbia i la indignació que genera aquest raonament –supose que, malgrat tot, aquesta és la paraula. I encara entenc més la sensació d’impotència que genera el comportament del Suprem, reflex també suprem de la perversió en què s’ha convertit la pretesa democràcia espanyola. Com passa sempre que es toca el moll de l’os, però, aquesta situació extrema ha de servir, ens ha de servir, per a incrementar la consciència sobre a què ens enfrontem i per a afinar quins haurien de ser els pròxims passos a seguir.
I ací és on hi ha la clau de tot. Aquest inqualificable comportament de la justícia espanyola hauria de servir com a base i argument per a proposar un full de ruta republicà que no prevegi ja el que, de fet, queda demostrat que és impossible. Espanya no reconeixerà mai ni de cap manera la voluntat democràtica dels catalans. I, per tant, no acceptarà res del que puga fer el pròxim govern de la Generalitat en defensa no ja de la República proclamada sinó ni tan sols en defensa del dret a defensar la independència del país. Siga quin siga el pacte final de govern, cal assumir que a efectes polítics, més enllà dels purament administratius, la legislatura serà inexistent. I la capacitat de fer res en la línia de la voluntat popular, basant-se en la legitimitat de l’estat autonòmic, nul·la. Cal, en conseqüència, una proposta que tinga en compte això i que explique als dos milions d’electors que van revalidar la proclamació de la independència com i de quina manera l’independentisme polític opina que hem de superar aquest túnel cap al passat que ara ens apareix de manera tan clara davant les nostres mirades. La força democràtica, la voluntat popular, la tenim, però ara cal posar-la al servei d’una estratègia que ja no pot preveure el pas de la ‘llei a la llei’ com a fórmula de desconnexió, com hauríem pogut fer si haguérem viscut en un estat democràtic, amb seguretat jurídica i respectuós de la voluntat popular.
Els acudits de The Telegraph, New York Times i Kaleva de Finlàndia, sobre el ‘procés’
Bravo per Mariya i Anna per fer front al fonamentalisme religiós contra les dones
