Arxiu de la categoria: Article

La visión cortoplacista, el tacticismo de los partidos e incluso las pequeñas maldades de envidiosos y resentidos (que los hay en todas partes), hacen dudar en este momento de que la opción independentista se presente como lista única en las elecciones del 21 de diciembre.Deberían hacerlo por dignidad, por respeto a sus líderes políticos que han sido perseguidos, humillados y maltratados por el Estado Español y su aparato represivo. Unos están en la cárcel como vulgares delincuentes, otros exilados, otros imputados, otros en lista de espera, otros perseguidos e insultados por las unidades de choque fascistas que actúan a su antojo por el territorio.

¿No son capaces de comprender que el mundo independentista y las agrupaciones civiles no aceptan otra opción que no sea ésta?

Esas elecciones no han sido convocadas por nuestro President, como correspondía a las propias leyes del Estado, pero es nuestra gran oportunidad para ratificar una mayoría independentista en el Parlament, y esto pasa por una lista única, que podría presentarse con la etiqueta “Primero de Octubre”, como homenaje a las gentes que defendieron con sus propios cuerpos el derecho a votar en el Referéndum. ¿Qué más se puede pedir?

Los españolistas se presentarán separadamente porque lo único que les une es su anticatalanismo visceral. Los “Comunes” (CSQP) también irán por libre, porque no comparten nuestro ideario y quieren rebañar con sus ambigüedades a un bloque de gentes que siguen su letanía seudoprogresista. Nosotros tenemos que acudir unidos.

Y si no hay razones más profundas, sometamos los últimos resultados autonómicos a una simple prueba aritmética y veremos que ocurrió en el 2015. En esas elecciones los resultados en voto popular y escaños fue el siguiente:

JxSí 1.620.973 votos 62 escaños
CUP 336.375 votos 10 escaños
CSQP 366.494 votos 11 escaños
UDC 102.870 votos 0 escaños
C’s 734.910 votos 25 escaños
PSC 522.209 votos 16 escaños
PP 348.444 votos 11 escaños

De aquí podemos extraer la siguiente conclusión: el sistema electoral favorece a los partidos que obtienen más votos, como puede comprobarse al dividir el número de votos por el de escaños obtenidos.

JxSí 26.144 votos por escaño
CUP 33.637 “ “
CSQP 33.317 “ “
C’s 29.396 “ “
PSC 32.638 “ “
PP 31.676 “ “

Hay que añadir que la hoy extinguida UDC, que obtuvo 102.870 votos, no tuvo representación por no alcanzar la cota mínima del 3% del voto popular.

En definitiva, cuantos más votos sumas menos te cuesta obtener un escaño. Elemental.

Las elecciones de diciembre son plebiscitarias y, aunque estarán sometidas a todo tipo de trampas urdidas por el Estado, contarán también con la atenta mirada de los observadores internacionales, que esta vez no están dispuestos a tolerar mayores engaños. Y no es por cuestiones de limpieza democrática, sino porque otro escándalo puede afectar a su credibilidad y a la de toda Europa.

Una lista única. Es la aritmética, estúpido.

Article, Republicanisme, Sobiranisme

Després del passat Darrer Diumenge d‘Octubre (2017), article de Joaquim Auladell

6 de novembre de 2017 ANNA Deixa un comentari

Després del passat Darrer Diumenge d‘Octubre (2017)

per Joaquim Auladell

La dècada dels 60 del segle passat la Marxa a Peu al Puig el darrer diumenge d’octubre era una manifestació de valencianisme quatribarrat, un lloc de trobada de tots els valencianistes de la Ciutat i lloc de resistència a la repressió franquista. L’Enric Tàrrega ens ho pot explicar.

La dècada dels anys 70 va ser un Aplec de festa i debat entre els independentistes i l’esquerra espanyolista.

Les dècades del 80 i 90 va decaure, per baralles entre valencians. El PSAN de Josep Guia el va mantenir testimonialment i Víctor Baeta intentà reflotar-lo des de la Unitat del Poble Valencià (UPV).

L’any passat el partit República Valenciana / Partit Valencianiste Europeu va organitzar un Marxa simbòlica al Puig, ERC va muntar un Dinar de Germanor a la muntanyeta de la Patà i Poble Lliure (un partit nou) va mantenir un debat sobre la Marxa al Puig.

Enguany, ERC va mantenir la seva línia teòrica de defensar la independència de Catalunya, el País Valencià i les Illes i pràcticament de sotmetiment a Compromís.

També hi ha, apareguda ara fa tres anys, la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià (PDaD), a imitació de la Plataforma pel Dret a Decidir de Catalunya, fent la competència a l’Acció Cultural del País Valencià (ACPV) i intentant fer-se la foto amb l’Assemblea Nacional Catalana (ANC).

En l’etapa 2005-10, a Catalunya, dos partits autonomistes (CDC i ERC) tenien dificultats per mantenir els seus seguidors i es van amagar darrere de Plataformes (P. Sobirania i Justícia, P. Sobirania i Progrés, P. pel Dret a Decidir…). Només la Plataforma Sobirania i República era independentista.

L’ACPV és una associació cultural catalana políticament del PSOE. Va néixer el 1980 ofegant els Consells Populars de Cultura Catalana (CPCC).

L’ANC és un entitat molt nombrosa, animadora del Full de Ruta independentista que es dissoldrà quan s’assoleix la independència.

La Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià és una entitat que pretén impulsar el dret a decidir-ho tot en general o el que vulgui el públic. Va “sorgir amb el suport d’històriques personalitats del nacionalisme autòcton i amb l’adhesió de dirigents de tot l’espectre de l’esquerra valenciana”. Vol dir el PSOE.

Els seus eslògans són “transversalitat” i “sobirania”. Per transversalitat entén “totes les ideologies”. Jo crec, com les persones normals, que la transversalitat és l’eix que ordena ideologies i valors respecte d’un projecte distingint entre idees compatibles i antagòniques. La misogínia i el providencialisme, per exemple, no són idees acceptables. I si es tracta de fer del poble valencià un subjecte polític sobirà els personatges del PSOE i el PP no tenen gaire cosa a dir-hi. La Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià diu que és sobiranista però no independentista (?) i programa esdeveniments banals (debats-espectacle sobre el mal de l’espoli fiscal amb els responsables de l’espoli com a ponents, per exemple).

La Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià ha intentat equiparar-se amb l’Assemblea Nacional Catalana però no pot ser perquè és independentista i la PdAdPV es proposa decidir qualsevol cosa menys la independència del País Valencià. Com a associació d’amics de l’ANC i el Full de Ruta del Principat sigui benvinguda, però no és un moviment popular i transversal per a la independència de la República Valenciana.

A Catalunya, fa dotze anys, hi havia una ebullició d’individualitats neguitoses, després mil correnties movent-se febroses, a partir de 2010 una onada immensa. Veurem què vindrà ara, però hem vist un poble en marxa, més experimentat. El Full de Ruta és atzarós. El poble català sabrà apariar, segons el vent, les veles.

Els valencians, des de 1980 a 2014, van estar dividits, invisibilitzats per als altres i suspicaços entre ells, entre l’esclafadora dominació del PP i la beata esperança del PSOE. El 2014 va passar a l’oposició el PP, val l’asfixia de PP, però amb l’esquerra imperial (PSOE i Podemos-Compromís) continua l’ofec (espoli fiscal, no desplegament del Canal 9).

Els valencians, perquè encara no es pot parlar de poble valencià, de la societat valenciana conscient d’ella mateixa, són individus i grups que es busquen, es reconeixen, comencen a parlar i descobreixen que els uneixen les mateixes coses importants: un poble que no es coneix, un país per fer, un país sense política, que va dir Fuster, un país autocentrat, que té presents la Capital i les Comarques, Castelló i Alcoi, Sogorb i Oriola, els valencians que acaben d’arribar i els que estan lluny del País.

Em miro Full monty (1997), una pel·lícula de fa vint anys, plena de bon humor i mala intenció. Una colla d’aturats anglesos d’una ciutat, vila o poble com ara Manresa, o poseu-hi vosaltres la localització valenciana corresponent, munten un show de strip-tease masculí. Qui es belluga és viu, descobreix moltes coses i les fa descobrir.

Full monty! O, dit a la nostra manera, sac i peres!

Article, defensa de les llibertats

Pérez Casado es desmarca del PSOE i de la Constitució del 1978

4 de novembre de 2017 ANNA Deixa un comentari

Article, Republicanisme, Sobiranisme, tendències

Reflexions en un diumenge d’octubre de l’any passat (2016) per Empar Espí i Auke Zeldenrust

3 de novembre de 2017 ANNA Deixa un comentari

ANNA notícies ha recuperat aquest interessant article publicat en llibertat.cat ara fa un any

On ens trobem?
Reflexions després del Darrer diumenge d’octubre’2016

31/10/2016

Per Empar Espí Vidal i Auke Zeldenrust, de la Plataforma pel Dret a Decidir @DaDPV

Hem observat en persones i partits una postura, que ara per ara no busquen la unitat però encara van massa “a la seua”. I pensem que és un bon moment per fer aquestes reflexions.
Des de la pujada al tron d’Isabel i Ferran al final del segle 15 estem sotmesos a una hegemonia castellana, que ha anat profunditzant-se i perpetuant-se. Aguditzant la virulència des de la Nova Planta.
Hem viscut monarquies absolutistes i al segle XIX i XX unes dictadures autoritàries i feixistes, fins a arribar a l’actual època constitucional espanyola amb clar domini castellà. Reflectit en tot un rastre de mesures, decrets i lleis que impedeixen el desenvolupament sobirà del poble valencià.

Quins mecanismes ens han mantés fins ara dòcils?

Imposició i omnipresència de la simbologia i llengua de la regió/nació hegemònica (Castella): banderes, escuts, llengua castellana (espanyola). Que fan que ningú es pot escapar de prestar-li atenció.
Glorificació de tot allò que és espanyol i la menyspreada de tot allò que és valencià. És, una mena de martingala que dóna una imatge positiva i atractiva, d’un projecte nacional que s’imposa. Aquest procés té com a objectiu substituir: sentir-se valencià per un sentir-se espanyol i fa que la població valenciana es converteix en espanyola. Ja no se cerca un destí propi, però es conformen, s’adapten amb el destí imposat.
Manipulació de la memòria històrica. Els fets històrics abans de la integració del poble valencià en el projecte hegemònic ja no tenen importància, fins i tot es neguen. Un bon exemple és el tractament que es dóna a la Confederació Catalana-Aragonesa, el caràcter català de la Reconquesta, i elements nacionals en la revolta de les Germanies. Tot el passat està reinterpretat i posat al servei del projecte “Espanya”
Domini i monopoli dels mitjans de comunicació forans. En l’època moderna s’afegeix una eina de control ideològic que és la premsa, la televisió, la radio, la Xarxa, que és en llengua castellana i porta un missatge unificador, espanyolista i cura de transmetre el missatge dels valors antivalencians i proespanyols i espanyolitzadors

Aquesta rentada de cervell, du finalment al buidament de la identitat valenciana i fa que es crea una mena de síndrome d’Estocolm col·lectiu (pel que fa al poble valencià) i personal (pel que fa a la persona). L’individu en aquestes circumstàncies ja no és capaç de pensar per si mateix, és poruc, insegur, molt fàcil de manipular i se sotmet a la situació. De manera anàloga, el poble, buidat de la seua identitat, supleix la pèrdua d’aquesta, assumint la identitat imposada. Hi ha una substitució identitària, que fa que un poble deixa el seu propi projecte nacional i assumeix el projecte imposat. Aquest procés el qualificarem de «procés de desestructuració nacional».

Les Dues vies de la política valenciana
1. La desestructuració nacional ens porta a buscar solucions pels nostres problemes a fora, a Madrid, al qui ens ha segrestat políticament. Com els segrestats amb síndrome d’Estocolm, que demanen favors, i es juga a ser obedient amb la falsa esperança d’obtenir favors. Malauradament és allò que vegem en l’actual política del Govern Valencià quan tracta de demanar un millor finançament, quan ells mateixos saben que estem sofrint un espoli. Un exemple l’hem tingut en el PSPV que “abstenint-se”, vota a favor d’un govern que consagra l’espoli.
2. Però també hi ha una altra via: sortir d’aquesta situació de segrest perquè el poble valencià es posi a treballar per a assumir el seu autogovern i que la decisió vinga del poble valencià. Aquesta via, és la via per a vertebrar el nostre país de Vinaròs a Oriola.

El que cal fer per
Per a capgirar l’actual situació de submissió al projecte “Espanya” necessitem un moviment civil fort i ben organitzat. Que sigui capaç de mantenir una pressió constant al nostre govern, perquè compleixi el mandat electoral de canvi del poble que els ha posat en els llocs de la política al servei del poble valencià.
Estar alerta, davant d’aquells partits “messiànics” que alliberaran de “tots els mals”, perquè altra vegada no ens deixen el nostre destí en les nostres pròpies mans, ans al contrari, volen solucionar els nostres assumptes dins d’un context espanyol. Mentre allò que cal és que prenem el destí en les nostres mans.
Cal estendre un Moviment Civil, que capgire la desestructuració del País en una reestructuració d’un País lliure. Això vol dir: fomentar un projecte polític valencià, que es base en la identitat dels valencians, i que busca solucions ací i no en Espanya. Que assumisca un projecte propi i transversal de País, on tots tenen cabuda. Que defènga els nostres drets, que aglutine i impulse altres forces polítiques, que analitze de manera crítica l’actualitat i vetlle per la democràcia i la participació ciutadana.
Cal que ens ocupem de la nostra memòria històrica. El poble valencià ha de saber en quines lluites ha estat, per a trobar la dignitat. Si coneixem el nostre passat, ens organitzarem millor en el present i sabrem millor com ha de ser el nostre futur: vertebrar el País, de manera sobirana.

Empar Espí Vida i Auke Zeldenrust
Membres de la Plataforma pel Dret a Decidir, @DaDPV

Article, Sobiranisme

Nota aclaridora sobre la sobirania valenciana, article d’Elisenda Cremades

15 d'octubre de 2017 ANNA 3 comentaris

Nota aclaridora sobre la sobirania valenciana
(el cas de la PDaD, d’ER-PV, ARRAN, Endavant, ACPV d’un costat i de la prSV d’altre), per Elisenda Cremades

El concepte de sobirania, des de Jean Bodin fins a Carl Schmitt, passant per Thomas Hoobes, està perfectament definit. És el dret de un subjecte polític per a exercir el poder polític suprem, entès aquest como aquella mena de poder que no està sotmès a ningun altre per dalt d’ell mateix. En l’actualitat, el subjecte polític o institució política que ostenta eixe poder polític suprem sol ser un Parlament que representa a la població assentada en un determinat territori.

Així doncs, la Plataforma Republicana SOBIRANIA VALENCIANA, endavant prSV, té com a principal objectiu aconseguir en les Corts Valencianes una majoria que face esdevenir el parlament valencià, d’òrgan autonòmic espanyol en un òrgan sobirà valencià, amb la única lleialtat al Poble Valencià que els ha elegit amb aquest mandat, entès el Poble Valencià com el conjunt dels residents de l’actual Comunitat Valenciana, que va des d’Oriola a Vinaròs. El plantejament de la prSV consisteix en reivindicar la sobirania (o independència que vol dir ‘per damunt dels valencians ningú’) del País Valencià respecte de l’Estat espanyol, creant un Estat valencià que proclame la República Valenciana, amb una Constitució valenciana per damunt la qual no pot haver una altra i que contemple la possibilitat, sense perdre la sobirania, d’arribar a acords polítics amb altres estats sobirans. Com a símbols per a reivindicar la sobirania valenciana, l’Estat valencià i la República Valenciana, la prSV proposa la bandera històrica d’Esquerra Valenciana que en 1936 va popularitzar el pintor Lluís Dubón en el seu conegut cartell.Des de la meua simpatia per la prSV, amb aquest escrit, vull intentar aclarir la confusió que es crea, segons el meu criteri, en alguns mitjans de comunicació sobre entitats i partits polítics que també són considerats sobiranistes valencians però que utilitzen simbologia dels Països Catalans. Em refereixo a totes aquestes entitats, entre culturals i polítiques, que tenen com a membres a valencians que tenen com objectiu polític construir els Països Catalans entre les que puc incloure, si més no, les següents: Acció Cultural del País Valencià (ACPV), Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià (PDaD), Arran, Endavant i Esquerra Republicana. Totes aquestes organitzacions abans citades sembla -i dic sembla perquè algunes d’elles no es defineixen clarament- que volen construir un projecte polític d’uns Països Catalans o Nació catalana, on inclouen el País Valencià. Per això s’entén que sols utilitzen simbologia catalana. En eixe sentit aquestes organitzacions, entenc i malgrat la nebulosa en com presenten els seus plantejaments polítics -que més bé els podríem considerar de pre-polítics-, dic que els podem considerar sobiranistes però de la Nació catalana i que si alguna d’aquestes organitzacions acceptem o reivindiquen el País Valencià com a ‘subjecte polític’, no és per a assolir un Estat valencià, lliure i sobirà, doncs cap d’aquestes organitzacions, ara per ara, ho reivindica (ER-PV ho va fer però ara ja no), sinó perquè els valencians en un moment determinat puguen incorporar-se, sense saber com, directament al projecte pancatalanista que, cal dir legítimament, defensen.

Mentre l’acció política, la de la prSV, va dirigida a coordinar als partits, associacions i persones que es senten políticament valencians -al marge de la identitat cultural de cadascú- i vol assolir l’Estat valencià, la d’aquestes altres entitats es nodreix de persones valencianes que defensen la identitat cultural catalana i que molts d’ells pensen legítimament que la seua supervivència va unida a un projecte polític català, amb Catalunya.

Des de la prSV l’objectiu és assolir una majoria parlamentària, com han fet els catalans, que proclame l’Estat valencià. Entenen que sense un Estat darrera la identitat cultural pròpia dels valencians està perduda. Però entenen també que aquesta majoria parlamentària i en conseqüència l’Estat valencià, és del tot impossible si és planteja des de plantejaments estrictament identitaris catalans. L’objectiu de la prSV és que els valencians deixen de ser políticament espanyols i esdevinguen políticament valencians.

Em sembla del tot legítim i convenient que els valencians d’identitat catalana, entre els que jo mateixa em trove conreem la nostra identitat cultural, però entenc que els que la volen lligar a un projecte polític pancatalà, entenc que han de fer el seu camí de manera diferenciada dels sobiranistes valencians; si ja considere que serà difícil assolir l’objectiu de la prSV perquè una majoria de residents de la CV deixen de ser políticament espanyols perquè esdevinguen políticament valencians, personalment pense que perquè aquests residents esdevinguen políticament catalans, això és del tot inversemblant.

Per a la prSV i per damunt la identitat de cadascun dels residents de l’actual Comunitat Valenciana el seu objectiu és assolir l’Estat valencià, lliure i sobirà. Si les altres organitzacions abans esmentades estan per assolir l’Estat valencià endavant, siga quina siga la seua identitat i el seu projecte de futur per a arribar a acords amb altres territoris sobirans; però, ara per ara, cap d’aquestes organitzacions reivindica un Estat valencià, cap reivindica la República valenciana, lliure i sobirana. Restem a l’espera que ho facen perquè TOTS ENCARA SEREM POCS per a assolir-les.

Elisenda Cremades, Borriana, Plana Baixa.
simpatitzant de la prSV (plataforma republicana SOBIRANIA VALENCIANA)

Article, Comunicats, Republicanisme, Sobiranisme

Levante-EMV es va fer ressò del comunicat de RV/PVE a favor del referèndum del 1-O a Catalunya

7 de setembre de 2017 ANNA Deixa un comentari

Article, Republicanisme, Sobiranisme

El vol de Maria

7 de setembre de 2017 josepalgarra Deixa un comentari

Era el 6 de juliol de 1981. Maria ja no era cap xiqueta, sinò una dona madura. Fins pocs anys abans per manegar els seus diners o fer un viatge o fer un tràmit legal rellevant, havia necessitat la signatura i acord preceptiu del seu home. Era una dona casada. De fet, aquell matrimoni feia molts anys que no funcionava. I de tant en tant, el marit feia prevaldre la seua posició dominant, legalment constituida i religiosament consagrada, sense que els episodis de maltractaments s’hagueren estalviat tampoc… Ho havia intentat tot la Maria per reconduir aquella relació, cada cop més patològica, però sempre s’havia ensopegat amb una realitat inflexible: la d’un “marit” exercint de tal, amb tota la força de la llei i la fe. Feia molt de temps que la Maria volia volar sola, però la gàbia estava tancada i ben tancada, només hi havia una possibilitat de separació: que el seu propi carceller estiguera d’acord amb la separació. Un impossible.

El 6 de juliol, Maria estava especialment esperançada, perquè l’endemà la llei canviava i ella no necessitària demanar-li permís a ningú, ni al seu marit, ni a cap Déu, ni a cap autoritat, i podria senzillament demanar el divorci i volar en llibertat. I, efectivament, el 7 de juliol de 1981, Maria veié com s’aprovava la Llei de Divorci (un dret que havia costat anys de patiments, de sang també, consolidar). Finalment, la legitimitat era llei.

Doncs, un altre dia 6, el de setembre de 2017, el Parlament de Catalunya aprovava la seu llei de divorci amb l’Estat espanyol, i només Maria tindrà dret el dia 1 d’octubre a dir si se vol divorciar o no vol fer-ho.

I ningú, escolteu-me bé, ningú des de la llibertat i la democràcia podria impedir el vol de Maria si vol volar.

Joan S. Sorribes, secretari nacional d’ESTAT VALENCIÀ

Article, Política estatal

Enric Hernández és la claveguera article de Joan Puig i Cordon

1 de setembre de 2017 ANNA Deixa un comentari

Enric Hernández és la claveguera

La Sexta (Saenz de Santamaria) i Hernández (Rubalcava) coordinados

per Joan Puig i Cordon | 01/09/2017
El vaig conèixer a Madrid durant la legislatura del 2004. Acabava d’arribar, [jo] era un dels 8 diputats d’ERC. Aquella va ser la legislatura dels post atemptats de l’11-M i de la tramitació de l’Estatut. L’Enric era un més dels corresponsals dels diferents mitjans de comunicació desplegats a la capital de l’Estat espanyol. Tot i així, em va cridar l’atenció: recordo el seu estil fosc, de buscar informació fent-se el simpàtic entre els diputats republicans i de CiU.
La seva simpatia no era gratuïta, era el confident d’un dels homes amb més poder d’aquella època, Alfredo Pérez Rubalcaba, portaveu del grup socialista i ministre de l’Interior, un peix gros ben relacionat amb les mateixes clavegueres, vinculat sempre amb el Grupo PRISA, de fet, actualment forma part del seu consell editorial.
Hernández va intentar, d’acord amb Rubalcaba, treballar per a trencar qualsevol unitat d’acció entre ERC i CiU i ho va fer, i tant! Una de les estratègies fou fer fracassar, via retallades, l’Estatut. Com ja us podeu imaginar, aquella feina va acabar tenint premi: qui millor que ell per conduir un mitjà nascut a Catalunya que havia de dedicar totes les seves forces a entorpir el procés independentista.
No en tingueu cap dubte: Enric Hernández és la claveguera. És l’home perfecte per fer tota mena de feines brutes, falsejar les notícies i sense escrúpols per liquidar el procés. I se’l veu tranquil perquè compta amb el ple suport dels poders més obscurs de l’Estat i la plena complicitat de Rubalcaba, el seu mentor.
Si l’editora de El Periódico fos una empresa normal, ja estaria tancada. Té un deute de més de 100 milions d’euros, però l’Estat aconsegueix que segueixi activa per lluitar contra el procés i a la vegada evitar que la capçalera sigui comprada pel grup Mediapro de Jaume Roures, editor del digital Público que ha destacat per la seva lluita per posar al descobert la guerra bruta de l’Estat espanyol contra el procés.
Insisteixo: Enric Hernández és la claveguera. El periodista sense fàstics ni manies ha portat El Periódico a una línia de duresa extrema contra el sobiranisme, un deriva que l’ha situat com un mitjà afí a la caverna mediàtica espanyola i que ha culminat amb la falsa exclusiva de la CIA, tot enfocat a evitar el referèndum de l’1 d’octubre.
Un apunt final, recordar que el Grup Planeta, el de la família Lara, aquella empresa que va dir que marxaria de Catalunya si aquesta aconsegueix la independència, treballa per no haver de fer les maletes i evitar l’èxit del procés. Per fer-ho, ha posat tots els seus mitjans (Antena 3 i La Sexta) al servei d’aquesta fita. També la de salvaguardar i potenciar la capçalera que dirigeix l’Hernández, ja que per això li va comprar un suculent paquet d’accions. No és d’estranyar, per tant, que ahir tots els periodistes ‘progres’ de La Sexta sortissin en la seva defensa.
Enric Hernàndez ets la claveguera. Una mala persona, sense escrúpols que ha pervertit un projecte periodístic començat fa uns quants anys a Barcelona. Recordeu que El Periódico organitzava el premi català de l’any? Si us pregunteu perquè fa uns anys no va guanyar Carme Forcadell, presidenta de l’ANC (tenia un avantatge en les votacions de milers de vots), li podeu preguntar al manipulador de l’Enric. La claveguera.

Article, Atac Gihadista, buenisme mixorrer, Opinió, Religió

L’opinió de porisrael.com sobre la manifestació d’ahir a Barcelona

27 d'agost de 2017 ANNA 5 comentaris

La manifestació de la por “No tinc por”

Agost 27, 2017 per: Eduard Yitzhak. Font: Porisrael.org

El dissabte 26 d’agost de 2017 es va complir a Barcelona rigorosament el significat ple del refrany castellà “Dis-me de què presumeixes i et diré de què manques” en la manifestació en rebuig de l’atemptat reivindicat per Estat Islàmic del 17-A en les Rambles i convocada per tots els partits de l’arc parlamentari espanyol.
Segons fonts de la policia local més de mig milió de persones es van manifestar sota el lema: “No tinc por” [en català], però sense la menor al·lusió a l’organització terrorista que va causar la mort de 15 persones a Barcelona i Cambrils.
En totes les manifestacions que s’han fet a Espanya contra el terrorisme d’ETA s’encapçalaven les marxes amb el lema: “Ja n’hi ha prou. ETA NO”. “Per la Llibertat. ETA no. Askatasuna. ETA EZ” (bilingüe en espanyol i en basc, quan es marxava a Euskadi). “Catalunya per la pau. ETA no” (així encapçalava la manifestació del milió de persones el 23 de novembre de 2000 per a condemnar l’assassinat de l’ex ministre socialista Ernest Lluch).
“No tinc por” A què? Tanta por al jihadisme que no sé té el més mínim valor de nomenar-ho ni condemnar-ho.
Els organitzadors col·loquen entre el Rei d’Espanya i el President de govern espanyol a una xiqueta musulmana amb hijab, quan precisament els jihadistes van assassinar atropellant a dos xiquets d’origen cristià en les Rambles, i a la resta de víctimes pel mer fet de ser “cristians i jueus”, com així va reivindicar Estat Islàmic. Si es volia representar a la infància víctima del jihadisme, el correcte i just haguera sigut posar un xiquet d’origen cristià.
En tota la manifestació no va haver-hi ni una sola pancarta contra el jihadisme, la Gihad, ni contra l’Estat Islàmic, ni de solidaritat amb les víctimes del terrorisme islàmic, ni de suport als familiars. Açò si! les dels pocs musulmans que es manifestaven amb el lema de “No a la islamofòbia”, però no contra el terrorisme en nom de l’Islam, així com algunes que resaven “El terrorisme no té religió”.
El terrorisme no té religió? resen les pancartes dels pocs musulmans presents. Però quina desvergonya, bajanada i mentida manifesten aqueixes pancartes portades per aqueixes dones musulmanes!
La Gihad, el jihadisme, és el fill predilecte de l’Islam, el mateix Muhammad va portar a terme en els seus anys de “profeta”, de l’any 622 fins a la seua defunció en el 632, més 80 guerres i assassinats d’aquells que no volien convertir-se a l’Islam. Diu el mateix Alcorà 8:12: Quan el vostre Senyor va inspirar als àngels: “Jo estic amb vosaltres. Confirmeu, doncs, als quals creuen! Infondré el terror en els cors d’els qui no creen. Talleu-los del coll, pegueu-los en tots els dits!”. Però aquest text no és únic, L’Alcorà conté quasi 124 aleies de pau, que pertanyen al període de la Meca, d’abans de l’hègira, que queden derogats, invalidats per les 255 aleies que criden als musulmans a la guerra contra els infidels i que pertanyen al període de Medina, de després de l’hègira. I aquests són els que s’imposen sota el principi hermenèutic “Al Nasij wa al Mansuj” (l’últim invalida l’anterior). En l’Alcorà hi ha 80 aleies sobre l’infern, 72 dedicats al paradís. 518 sobre els infidels, 370 sobre els suplicis –amb tot detall- per als infidels. Les paraules “matar”, “guerra” i “lluitar” vénen esmentats en l’Alcorà i en la Sunna 35.213 vegades. I la Yihad és el pinacle de la fe de l’Islam. Per ventura no assassinen i moren els muiahidins (jihadistes) per Al·là, l’Alcorà i l’Islam? [1]
Com es pot acceptar l’afirmació que el terrorisme no té religió? quan Barcelona, Espanya i Europa saben molt bé que el terrorisme religiós de la Inquisició s’aplicava contra els càtars, jueus, i que les Croades es van finançar amb els diners dels centenars de milers de jueus europeus assassinats per l’Església per a “recuperar” Terra Santa i que allí s’assassinava a jueus i musulmans en nom de Jesús, o que en la Nit de Sant Bartolomé a París van ser assassinats en la nit del 23 al 24 d’agost de 1572 més de 3.000 cristians hugonots a París i de 10.000 a 20.000 en tota França, per cristians catòlics, la qual cosa va ser celebrat pel Papa Gregori XIII encenent fogates al Vaticà i encunyant una moneda commemorativa. Desenes de milers de jueus van ser torturats, cremats, esquarterats, assassinats durant segles en terres europees en nom del cristianisme.
I a Barcelona han perdut la memòria, no recorden o no volen recordar que en 1391 la Ciutat Comtal comptava amb uns 25.000 habitants i més de sis mil eren jueus que gràcies a la labor religiosa i el fervor de l’Església Catòlica aquests jueus van ser convertits sota amenaça de mort en foguera al catolicisme i aquells que no van acceptar la conversió van ser cremats vius. No presumeix els historiadors de Barcelona que els catalans són com els jueus, treballadors, intel·ligents, eficients, estalviadors, etc. ja que procedeixen els catalans barcelonins d’aqueixos jueus torturats pel terror de l’Església.
Es calcula que la quantitat de dones cremades per bruixes, assassinades per l’Església Catòlica com per les protestants varia entre dos i cinc milions, segons diferents autors.
La naturalesa d’un conflicte, d’una agressió, del terror, del terrorisme, l’estableix l’agressor, el terrorista. I l’agressor, el terrorista, del 17-A, com tots els esdevinguts aquests últims anys, ha sigut, i és, l’Estat Islàmic, i aquest ha assassinat, com ell mateix ha reivindicat, en nom de la seua religió, l’Islam. Pel que aquest terrorisme és religiós musulmà. Així de simple, senzill i sense la falsedat de la màscara mentidera del políticament correcte.
Tan poca memòria hi ha a Europa, a Espanya, a Barcelona per a acceptar que “El terrorisme no té religió”.
Els últims Papes de l’Església Catòlica i líders religiosos protestants han demanat múltiples vegades perdó per aqueixos crims en nom de la religió cristiana.
Però han demanat perdó els líders musulmans per les guerres religioses musulmanes que van començar amb el mateix Muhammad fins avui? MAI. MAI. MAI. Tot el contrari, ho justifiquen acusant a la resta de la humanitat de les seues malifetes.
En el centre de Madrid, en el número 55 del carrer d’Atocha, la nit del 24 de gener de 1977 van ser assassinats 5 advocats laboralistes. Els assassins van ser militants d’extrema dreta amb la participació de neofeixistes italians. Pel que es va culpar al feixisme i a l’extrema dreta en les manifestacions de repulsa de l’època.
En les manifestacions contra el terrorisme el lema principal i la raó de la marxa és el rebuig a l’organització terrorista, però en la manifestació a Barcelona del dissabte 26 d’agost només va haver-hi pancartes de rebot contra el Cap de l’Estat espanyol, el Rei Felipe VI. Però no era una manifestació de no tenir por? se suposa que al terrorisme, però de tanta por que ni nomenen a l’agressor!
Els organitzadors, tots els partits polítics –espanyolistes i independentistes, de dretes i d’esquerres- i sense excepció, van tenir por i paüra de dir la veritat i van ser incapaços d’acusar a l’Estat Islàmic. I els portadors de pancartes dels grups independentistes, que van ser molt valents contra el Rei, van resultar ser tan covards i poregosos contra el jihadisme i l’Estat Islàmic que va ser tabú només nomenar-los. Tabú per a tots els partits espanyols i catalanistes.
La crítica dels pocs manifestants musulmans presents era la islamofòia, no l’ús de l’Islam ni de la Gihad, -el Sisè Pilar de l’Islam-, com a motor i substrat ideològic de l’atemptat. No van posar ni una pancarta contra els imants salafistes que inciten els assassinats de “infidels”, ni van exigir res als seus líders religiosos que condemnen el salafisme, res de res. Silenci.
Mentrestant, independentistes com a espanyolistes criticaven als seus oponents polítics, però en cap moment a l’organització terrorista que va segar la vida d’aquells “infidels” que transitaven les Rambles de Barcelona i Cambrils el dijous 17 d’agost.
És una falta de respecte per a les víctimes, passades i les que desgraciadament vindran, posar espelmetes, floretes i poemes en record d’elles i no elevar la menor crítica contra l’organització terrorista que els va assassinar, i assassinarà, ni contra la ideologia religiosa que subjau, ni exigir la més mínima justícia.
“No tinc por”, però tanta por van tenir el dissabte 26 d’agost que ni es van atrevir a citar als criminals, ni a la seua organització –Estat Islàmic- ni a la seua ideologia religiosa –l’Islam- i van acceptar com a correctes les afirmacions que “L’Islam és religió de pau”. Des de quan ha sigut religió de pau? Si el mateix Muhammad va dur a terme més de 80 guerres i una infinitat d’assassinats. I així van continuar les seues Califes fins al dia d’avui.
Açò recorda al xiquet que pateix bulling en l’escola que està tan desconsolat i atemorit que no ho diu ni als seus pares ni a mestres i que és incapaç de nomenar al pinxo que li fustiga, i només sap repetir de manera infantil i angoixada “no tinc por”/ “no tinc por”, de tanta por que té.