Arxiu de la categoria: Article

Article, Religió, Republicanisme

Contra totes les religions i en concret, per les seues interpretacions pràctiques masclistes, violentes i mortals, la musulmana…

Deixa un comentari

per engrandir cliqueu damunt
Per llegir l’original cliqueu damunt
Beyond belief. Justin Cartwright on religion’s vain quest for the meaning of life | August 13, 2005
El corrent republicà «Isaiah Berlin» de RV/Partit Valencianiste Europeu fa seu aquest escrit de Justin Cartwright publicat en The Guardian el13 d’agost del 2005 amb el títol de Beyond belief.
Increïble (Més enllà de la creença)
la vana recerca del sentit de la vida mitjançant la religió

A prop del final de la seua vida, Isaiah Berlin va escriure aquestes paraules a un corresponsal que havia fet la gran imponderable:
«Quant al significat de la vida, jo no crec que tinga cap. Jo no pregunte quin és, però sospito que no en té cap i això és una font de gran consol per a mi. Nosaltres fem de la vida el que podem i això és tot el que hi ha. Aquells que busquen algun llibret còsmic que tot ho abaste, o a Déu, estan, creu-me, patèticament confosos »

És hora que reconeguem honestament el que la majoria de la gent creu, que la religió és un sense-sentit. No negue el bon treball de les persones religioses, ni els efectes culturals de la religió, ni la seua penetració profunda en la nostra consciència, però el que jo crec que cal reconèixer és que la religió conté una falsedat enorme, és a dir, que hi ha un Déu que determina les nostres accions i respon als nostres problemes. Com va dir Alfred Jules Ayer, si Déu ha constituït el món de manera que no pot resoldre el fenomen del mal, lògicament, no hi ha diferència en si som creients o no. El respecte que hipòcritament s’està concedint a musulmans “erudits”, persones que creuen que l’Alcorà va ser dictat paraula per paraula per Déu, és només un exemple del embolic en el que ens hem ficat nosaltres mateixos, pretenent prendre seriosament la religió. Els desacords sobre la societat només es poden resoldre en «l’ací i ara» dels principis liberals de discussió i compromís. No es pot tenir una discussió sensata amb els fonamentalistes, ja siguen cristians, jueus o musulmans, perquè parteixen d’un punt diferent.

La preocupació de Berlín com a filòsof i historiador de les idees era la creença molt freqüent que d’alguna manera la vida és diferent de la que vivim.“Les coses són el que són,” (o són com són) li agradava dir, parafrasejant el bisbe Joseph Butler, “per què ens volem enganyar a nosaltres mateixos?” Considerava la creença essencialment religiosa per la que podríem renunciar a la nostra llibertat ara per alguna societat del futur – el marxisme era el seu particular malson – com ridícula i en contra de tots els principis del sentit comú. La llibertat era, en la seua opinió, la llibertat per dur a terme la nostra pròpia vida a la nostra manera amb la menor interferència possible. No considerava per a res la idea que estem vivint amb una falsa consciència, que necessita ser canviada, ja siga per la religió o la ideologia il·lustrada. En una època en què el feixisme i el comunisme estaven lluitant per l’ànima d’Europa, va veure que eren essencialment el mateix, oferint una espècie de paradís per a aquells que renunciaren a la seua llibertat personal.

Tenia encara menys paciència amb la idea que la vida és la política. En lloc d’això, va reconèixer que la gent pogués tenir objectius contradictoris, i ell va arribar a la conclusió que la política no era el fi en la vida, però sí l’activitat ineludible per resoldre estos objectius. Esta és la forma liberal per la qual Gran Bretanya ha tingut – amb raó – un gran prestigi. No és una mena de feble alternativa a un conjunt de creences més actiu, sinó el punt de partida d’una societat liberal i secular. Es pressuposa un rebuig de les explicacions que impliquen esdeveniments miraculosos, i explicacions improbables de l’existència i la mort. Com a comoditat o com a il·lusió o com a una guia moral, aquests punts de vista són irreprotxables en una societat moderna, però quan assumeixen una autoritat superior no tenen cap valor en absolut.

Quan Sud-àfrica estava lluitant per aconseguir una resolució després de l’apartheid, cap de les parts, en aquesta etapa, estaven veritablement compromesos amb la democràcia. L’ANC era centralista per damunt de tot, i els nacionalistes sortints volien disposicions separades per a blancs. Al final, l’ANC i el Partit Nacional només podien posar-se d’acord sobre una constitució democràtica liberal; la lògica irrefutable d’una constitució democràtica liberal havia prevalgut. És el fet que una democràcia liberal no és preceptiva, sinó que valora els processos per damunt de la ideologia, per la qual cosa ha resistit la prova del temps.

D’això resulta que crec que hem de reconèixer amb alegria que l’ètica no té cap contingut racional, que tinguem un comportament moral i responsable no perquè Déu ens ho ordena, sinó perquè està en la nostra naturalesa i perquè te un profund sentit comú fer-ho. No estic en cap sentit advocant activa hostilitat a la religió, sinó simplement que hem de, com a nació, allunyar-nos de les explicacions religioses.

No hi ha absolutament cap raó perquè l’Església d’Anglaterra estiga representada a la Cambra dels Lords ni perquè la Reina siga la defensora de la Fe, (o – fastuosament– fes), ni hi ha cap raó per prendre el Parlament musulmà o la Junta de Diputats seriosament si diuen tenir coneixements especials. El seu paper, igual que tots els altres grups del país, ha de ser per pressionar i persuadir. Cal eliminar qualsevol suggeriment d’una agenda religiosa: No tinc cap dubte que una proporció substancial dels musulmans en aquest país creu que la societat occidental és antimusulmana i que la guerra de l’Iraq va ser dirigida en contra de la seva religió. No fa molt de temps vaig entrevistar al Cap de Radiodifusió de Palestina i li vaig preguntar per què la seua estació de televisió glorificava l’atemptat suïcida. La seua resposta va ser interessant, potser fins i tot aterridora: al canal de televisió ha d’haver de tots els corrents de pensament palestins. Pot ser incomprensible per als veritables creients, però un estat secular no perseguix, no te com a objectiu fer, creuades religioses, encara que el president George W Bush de vegades sembla creure que té una autorització divina.

Per tant les mesures que el govern està prenent contra els mul·làs i contra la incitació religiosa em semblen estar equivocats. Complaent als creients, al temps que esclafem els “extremistes”, estem tractant de mantenir la ficció que som una mena de inofensiva semi-religiosa Hobbitidiana moda. Curiosament, Berlín, mentre que ell mateix està absolutament en contra de qualsevol “núvol vaporós de sense-sentits” com a principis rectors per a la societat, va creure que les religions perdrien el seu significat quan les seues creences es veieren compromeses. Els musulmans – i de fet qualsevol altre grup religiós – han de ser tractats d’una manera secular: si s’extravien en el crim, que és el que és, crim, res més. Hem de deixar absolutament clar que no hi ha delictes polítics o religiosos especials, i hem de deixar clar que ni tàcitament s’ha de promoure la religió en el govern o a les escoles. El que hem de promoure per damunt de tot és la societat liberal, i això es fa millor observant escrupolosament els principis d’aquesta societat.

I això exigeix que reconeixem que la religió és, en la seua base, un sense-sentit. Com més aviat eliminem la idea que la vida té “algun còsmic, llibret que tot ho abasta”, millor.

País Valencià, d’Oriola a Vinaròs, 24 setembre del 2016
Corrent Republicà “Isaiah Berlin” del Partit Valencianiste Europeu (RV-PVE)
Per a contactar: organitzacio@republicavalenciana.org

Article, hemeroteca, Miscel·lània, Sobiranisme

L’ALTRA NIT VAIG TINDRE UN SOMNI (escrit en 1996)

Deixa un comentari

L’ALTRA NIT VAIG TINDRE UN SOMNI

(escrit en abril 1996)

–Aquesta nit he tingut un somni –li vaig dir a Pep Llisó quan ens vam trobar en la Fira del Llibre.

Era un matí gris. Allí havíem portat els nostres xiquets-alumnes perquè entraren en contacte amb la cultura i agafaren uns bons hàbits per al futur.

Pep Llisó és mestre d’una escola valenciana. Mestre, com jo, d’eixe tipus d’escoles, siguen públiques o privades on, segons el verí imprès dels Domènech que cada dia es distribueix de bon matí per tots els quioscs valencians, s’ensenya a odiar Espanya i són els vivers de futurs terroristes.

Pep, a manera de salutació, abans m’havia amollat:

–Escolta, molt bé el detall de portar la senyera amb blau al costat de la pancarta d’UPV de la ciutat de València en la manifestació del 27 d’abril, cal avançar en eixa línia de pacificació de la societat i d’unitat entre els valencians.

–Quan me’n alegre d’escoltar això –vaig contestar–, va ser una iniciativa col·lectiva, de l’organització de la ciutat.

Animat perquè el nostre missatge havia estat comprés entre la nostra gent, vaig afegir:

–Precisament aquesta nit he tingut un somni…

I des de la seua alçada, amb el seu característic somriure de bona persona, tal vegada amb un mig punt de sorneguera, va fer un ampli moviment amb la ma, com si volgués cercar un núvol, i endevinant el meu pensament, com si aquest ja fora compartit per molts més, va dir :

–Has tingut un somni, com Martin Luther King, però en aquest cas has somiat que tots els valencians érem germans … oi?

Encara que la comparació, pensant en el tràgic final que tingué el predicador negre, em va deixar amb la mosca a l’orella, em va fer gràcia i no vaig deixar de riure la seua eixida. I com la seua atenció continuava intacta em vaig llançar a contar-li el somni:

–Aproximadament així és. Vaig somiar que dues manifestacions avançaven, l’una cap a l’altra, pel centre de València. Una anava encapçalada pel penó de la conquesta, per una senyera sense blau, i al seu voltant valencians, majoritàriament gent senzilla de les comarques. Uns del sud, de les Marines, de la Safor, de l’Alcoià… d’altres de les comarques del nord, de les Planes, del Maestrat, també dels Serrans… alguns hi havia de la ciutat, dels moviments d’esquerra i del món de la cultura. Era la gent que més havia defensat la llengua dels valencians, que més havia lluitat per a mantenir-la dignament, tal vegada amb alguns errors, però que amb els seus fets havien demostrat que eren els que més l’estimen i els que més havien fet pel seu ús. Era la manifestació d’allò que podríem anomenar el “nacionalisme cultural”, el que ens agermana amb altres comunitats que comparteixen amb nosaltres la mateixa llengua, un mateix mar, una part de la nostra, passada, història…
L’altra manifestació anava encapçalada per la senyera de la ciutat, la que ha esdevingut, per l’Estatut, senyera oficial de la nostra Comunitat, la senyera que a més de les quatre barres porta el blau, la que oneja en tots els ajuntaments valencians i ens distingeix com a poble diferenciat. Al seu voltant valencians de cor, majoritàriament de la ciutat i de L’Horta, també gent senzilla, treballadors, autònoms, botiguers. Suplien les seues mancances amb l’orgull de manifestar-se valencians per damunt de tot. Molts eren esforçats fallers, d’eixe moviment festiu que, a més de suplir la falta de centres d’integració i esplai als barris, ha contribuït per mantenir viva la nostra llengua en la castellanitzada ciutat de València. Gent que dóna suport a allò que, des d’un tel·lúric regionalisme, ha anat esdevenint en “el nacionalisme polític realment existent” per la seua, encara que minsa, representació institucional.
Les dues manifestacions es troben. S’aturen. I desprès d’uns moments de dubte, quan els uns i els altres es miren als ulls, per fi, es veuen reflectits, se n’adonen que tots són els mateixos, que són tots valencians. I trencant les artificials barreres i els cudols que adés, gent interessada, els havien posat per a mantenir-los dividits, s’ajunten, s’abracen i a partir d’eixe moment continuen conjuntament, colze a colze… Fi del somni.

–Tant de bo es fera realitat el teu somni… però afanya’t que comença a ploure, –Pep se’m va acomiadar– ens veiem.

Em vaig quedar pensatiu. Els xiquets, en grups reduïts, continuaven fullejant llibres, protegits de la pluja gràcies al bon disseny de les casetes. Ja feia prou de temps que hi érem i es mantenien en els límits escaients de la correcció cívica. Fa uns anys, quan portava els seus germans majors, allò haguera sigut impensable… estava clar, anàvem avançant.

Víctor Baeta i Subias, secretari d’UPV (abril del 1996) de la ciutat de València

Article, Política valenciana, Republicanisme, Sobiranisme

Elisenda Cremades, col·laboradora d’ANNA notícies, elogia el llibre ‘PER LA REPÚBLICA VALENCIANA, D’ORIOLA A VINARÒS’

Deixa un comentari

Benvolguts amics d’ANNA notícies.
L’altre dia vaig comprar, a la LLIBRERIA BABEL DE CASTELLÓ, el llibre que anuncieu en la columna de l’esquerra ‘PER LA REPÚBLICA VALENCIANA, D’ORIOLA A VINARÒS’.
M’anime a escriure les impressions perquè m’està agradant molt aquest llibre i perquè n’estic aprenent molt de la visió desacomplexada envers el sobiranisme valencià república que defeneu.
En les meues aportacions que vosaltres em publiqueu en ANNA notícies, a mesura que llig el llibre, em sento una mica ridícula fent propostes a persones que com vosaltres, porteu tants anys treballant per un nacionalisme valencià integrador.
També m’adone de l’evolució personal que heu tingut, fruït de posar sempre per davant els interessos de la nostra nació.
Hi han persones com vosaltres que es mereixen un monument, perquè ha estat un treball persistent i amb poques compensacions.
Molt de sembrar i poc de collir.
Gràcies pel vostre treball envers la nostra pàtria.
No sé com, perquè em pareix que està tot prou treballat, però m’agradaria ajudar en aquest projecte polític.
M’ha agradat molt l’esperit d’integració envers a tots els partits valencians que treballen per la sobirania del nostre país.
Jo no mai he sigut blavera, però he de reconèixer que és bo estar oberta a integrar per tal d’anar tots junts. En aquest sentit m’ha agradat molt l’escrit de l’any 1996 (pàg. 379) on es parla d’un somni on dues manifestacions es troben (una sense blau i l’altra blavera) i es fonien en una sola.
Gràcies aquest llibre em sento més completa, més capaç de mirar d’igual a igual als catalans, que si us sóc sincera, sempre m’han donat una mica d’enveja, de voler ser com ells.
He de confessar-vos que han hagut moments que m’he sentit emocionada. Pense que és bonic tindre orgull de la pròpia pàtria, i no del voler ser catalana perquè no vullc ser espanyola.
El que vullc dir-vos és que la lectura d’aquest llibre m’ha donat orgull de ser valenciana.
Gràcies per anunciar-lo en la vostra columna, perquè m’ha donat l’ocasió per a comprar-lo, llegir-lo i gaudir-lo.
Elisenda Cremades
Borriana, 20 d’agost 2017

Article, Política estatal

L’enemic sibil·lí per Elisenda Cremades

Deixa un comentari

L’enemic sibil·lí
1.- Introducció 
En aquest petit article pretenc mostrar al lector una de tantes estratagemes que’l règim del Rei Borbó, enemic del País Valencià, utilitza per menejar els fils de la política en el seu propi benefici. La peculiaritat és que es tracta d’una estratègia molt sibil·lina que fins a la data pocs han denunciat.
2.- La qüestionable representativitat de les Corts españoles 
Quan una persona necessita un representant per a realitzar una activitat (ja sigue aquesta davant l’Administració, davant els tribunals de justícia, o en qualsevol altre àmbit), el més habitual és que l’esculle d’entre les persones que més confia i que puguen entendre suficientment l’assumpte a tractar, ja que el que face aquest representant ho farà en nom del representat. La figura jurídica de la representació sempre implica que el representant ha de cenyir-se a actuar en nom i defensa dels interessos del representat seguint el mandat d’aquest, i això la llei ho assegura fent que el representant sigue triat directament pel representat sense cap altre tipus de condició.
Això que sembla tan senzill a la vida real, quan ho traslladem a la política (activitat que ens afecta en molt més grau del que de vegades reconeixem), no és així en realitat. A l’Estat espanyol són els partits polítics els que aproven les llistes de candidats a les Corts espanyoles, i ho fan de dalt cap a baix i de forma tancada, això implica:

  • Que es la direcció central d’aquests partits la que ultima i aprova les llistes
  • Que’l votant no pot modificar amb el seu vot l’ordre d’aquestes llistes electorals

Aquesta elecció de candidats des de les cúpules dels partits, fa que el procés de selecció el controlen unes poques persones, i que, com és lògic, trien no als més indicats per representar als ciutadans de cada província, sinó als que han demostrat una gran fidelitat a eixa cúpula dirigent que’ls escolleix.

Veiem així, que mitjançant aquest mecanisme d’elecció de candidats a Corts espanyoles, estructurat de dalt cap a baix, i de forma tancada, perverteix la figura de la representació jurídica, és a dir, els que diuen ser els nostres representants, en realitat només són representants dels que’ls han escollit, moltes vegades sense saber dels problemes de la ciutadania a qui diuen representar. En tot cas, davant del dubte, l’interès que NO es tindrà en compte és el del ciutadà, mai el de la cúpula del partit polític que’ls tria.

Per si de cas, a més, els partits polítics del règim han establert com a “normal” la disciplina de vot, de manera que cada diputat o senador, amb independència del que li dicte la seua consciència, té l’obligació de votar sempre el que li indica la direcció del seu partit, sent sancionable una conducta diferent, a més de l’amenaça de no ser inclòs en les futures llistes electorals. D’aquí podem treure dues conclusions:

PRIMERA: Que’l sistema està corromput, ja que la majoria de diputats i senadors espanyols no treballen per als territoris que diuen representar, sinó que més aviat són una colla de pilotes i servils executius de la voluntat de les seves cúpules dirigents.

SEGONA: Aquesta ineficiència de les Corts espanyoles, que no serveixen al propòsit que tenen encomanat, no és un error. El servilisme a les seues cúpules dirigents dels que diuen ser els nostres representants, fa que, segons com siga la direcció de cada partit, hi hage territoris que tinguen una hegemonia sobre altres. Així, en general el PP té una visió d’Espanya molt castellana, i el PSOE més andalusa-castellana. Novament, el règim del Rei Borbó, aliat d’aquesta visió imperialista expansiva de Castella, al costat del seu nou soci andalús, no ha dubtat a redissenyar-se per seguir dominant al País Valencià.

3.- Conclusió
En la majoria d’Estats democratics, com ara el Regne Unit o els EUA, els seus representants són escollits directamente en els seus districtes electorals, sense imposició des de dalt, i no estan sotmesos a la disciplina de vot. No només això, en aquests Estats hi han contrapesos mitjançant una autèntica divisió de poders. Això explica el perquè han hagut alguns diputats conservadors i laboristes que donaven suport al brexit i altres que no al Regne Unit, o perquè molts dels decrets del Donald Trump han estat rebutjats per alguns senadors republicans dels EEUU. Però això no passa ni passarà aquí. Aquí tot està sota control del règim, no dels ciutadans.
El cost pel ineficient i corrupte funcionament de les Corts espanyoles només és una part del preu a pagar pels enemics del País Valencià. El global del preu és que l’Estat espanyol mai podrà ser una autèntica democràcia, i sols pot aspirar a ser una imitació d’aquesta, ja que’n un altre cas el règim perdria el control i la trama de dominació quedaria al descobert.
El País Valencià no ha de fiar-se del règim creat pel Rei Borbó, ni dels partits polítics que li van jurar fidelitat. És necessari i urgent que els valencians votem a partits polítics d’estricta obediència valenciana i principis republicans. La solució política del País Valencià passa necessàriament per independitzarse d’aquest Estat espanyol opressor que ens explota econòmicament i ens asfixia culturalment. No podem tenir com a conciutadans a Castella, perquè sempre ha tingut l’ànim de dominar-nos, de no deixar-nos ser el que som.

Elisenda Cremades – Borriana (la Plana Baixa)

Article, Atac Gihadista, Política estatal

EL TERRORISME ISLAMISTA, CATALUNYA i L’ESTAT

Deixa un comentari

EL TERRORISMO ISLAMISTA, CATALUNYA Y EL ESTADO

El peso de la emigración islámica sobre el conjunto de la población catalana es porcentualmente el mayor respecto al resto de los territorios españoles.
Ello no obedece sólo al flujo natural, sino al hecho probado de que durante mucho tiempo las autoridades del Estado han fomentado este flujo, hasta el extremo de financiar traslados en autocar desde el lugar al que llegan hasta Catalunya.
Sin pretender interpretar esta conducta, resulta llamativo el paralelo existente con el fomento histórico de la emigración castellana hacia Catalunya, en la época de la dictadura.
Ese flujo migratorio fue acompañado por la potenciación y financiación de las llamadas “casas regionales” en Catalunya, con el claro propósito de evitar la integración de los castellanoparlantes en la cultura catalana, no sólo en la lengua sino en su “Weltanschauung”, en su forma de interpretar la vida, muy distinta del patrón castellano.
Incluso en la mal llamada “transición” tenemos una prueba evidente de este enfoque político, cuando el presidente del gobierno señor Calvo Sotelo declaró: “Hay que fomentar la emigración castellana en Cataluña para asegurar el mantenimiento del sentimiento español”.
Ese “sentimiento español” explica que incluso una buena parte de los castellanoparlantes que han nacido en Catalunya se nutran de las informaciones de las radios y televisiones españolas y de su sesgada visión de lo que aquí ocurre.
Para completar el modelo, la administración catalana (tanto el govern de la Generalitat como los entes locales) han financiado eventos “españolistas”, como la Feria de Abril o la Fiesta del Rocío, en Catalunya.
Confundir esto con las fiestas puntuales que los ciudadanos norteamericanos de origen italiano, alemán o irlandés celebran cada año en Estados Unidos, por ejemplo, es un craso error. Saint Patrick Day no es más que un día de fiesta y divertimento para los irlandeses, pero no hay ninguna nostalgia. Son norteamericanos porque han querido integrarse desde el principio, hecho que no ha ocurrido en Catalunya.
Al margen de este fenómeno de no inserción y volviendo al flujo migratorio islamista, se ha producido un cierto relajo, sobre todo a nivel municipal, respecto al choque cultural entre ciudadanos educados en culturas teocráticas y ciudadanos educados en culturas democráticas. El buenismo ha dominado, sobre todo desde la izquierda, mientras que la derecha ha explotado sus líneas habituales: el racismo, la homofobia, etc. Todo ello aprovechando la ignorancia y el desconcierto de los ciudadanos.
Lo peor es que en el interior del islamismo existen escuelas fundamentalistas (como el salafismo), que promueven la guerra santa contra el infiel (como lo hizo la Inquisición Española en otros siglos), y resultan atractivas para las comunidades más jóvenes, que entienden que sus mayores son muy conservadores y tradicionales, y ya no pueden tomarlos como guías.
Y en Catalunya hay muchos lugares de culto islamista donde los imanes predican esos principios.
No es de extrañar pues que pequeñas células preparen atentados brutales (cualquier atentado a la vida lo es), máxime cuando apenas se requieren medios especiales para llevarlos a cabo.
Éste es el contexto sobre el que hay que reflexionar.
Otro hecho, éste también muy grave, es la irresponsabilidad del gobierno del Estado respecto a las medidas preventivas para evitar masacres como las vividas recientemente.
El gobierno del señor Rajoy, a través de sus sucesivos ministros del Interior, ha vetado a las fuerzas de seguridad catalana (los Mossos) para que pudieran acceder a los bancos de datos que la Europol (Oficina Europea de Policía) tiene establecidos sobre el yihadismo.Y los sigue vetando.
Los Mossos han tenido que construir su propio sistema de información y vigilia, que después de muchos años ha dado inmejorables frutos.
Estos hechos son conocidos en la unidad central de la Europol, que en cierta medida también es responsable de los fallos preventivos que han afectado a ciudadanos de muchos países, la mayoría europeos.
En el colmo de la malicia, la caverna mediática madrileña (con el especial protagonismo de El País, El Mundo, La Razón y el ABC) ha apuntado que los atentados tienen que ver con el independentismo catalán, y que el Govern de la Generalitat debería ocuparse de estas cosas y no perder el tiempo en sus “delirios”.
Después de los hechos, el gobierno del señor Rajoy y el monarca español se han desplazado a los lugares afectados para expresar su condolencia, en una muestra de cinismo imposible de ocultar.
El mensaje de los españolistas es que debemos estar “todos unidos”, expresión de una absoluta ambigüedad. Para estar unidos contra el terrorismo no deberían poner zancadillas a las fuerzas de seguridad catalanas. Respecto a la unidad en otros ámbitos, la voluntad de una mayoría de catalanes (a comprobar en el Referéndum del primero de octubre) es justamente de ruptura, no de unidad.
No confundamos al personal. El terrorismo es el terrorismo. La independencia de Catalunya es la independencia. El 11 de septiembre es nuestra Diada. El 1 de octubre es nuestra opción para acabar el proyecto iniciado.

Alf Durán

Article, Política valenciana/estatal, Republicanisme, Sobiranisme, tendències

Economia productiva vs Economia rendista. Escrit sobiranista valencià republicà d’Elisenda Cremades (RV/PVE)

Deixa un comentari
Encetem amb aquest article d’Elisenda Cremades que ens l’envia des de Burriana, una sèrie d’aportacions d’afiliats i simpatitzants de RV/PVE que anomenarem : ‘Escrits sobiranistes valencians republicans’. Podeu remetre les vostres aportacions a anna@republicavalenciana.org

ECONOMÍA PRODUCTIVA vs ECONOMÍA RENTISTA
Introducción
En este pequeño artículo pretendo exponer porque el proyecto económico español es lesivo para el País Valenciano y sus habitantes, especialmente para los más jóvenes, que son los que soportarán en el futuro todavía de forma más injusta esta situación.
Diferentes modelos económicos
No existe en el Estado español un único modelo económico, es una prueba más de las distintas visiones de este, y que se concretan en la plurinacionalidad del Estado.
Una simple observación nos permite distinguir básicamente dos modelos económicos muy diferenciados y divergentes. El que se extiende por el este de la península ibérica, denominado “el corredor mediterráneo”, y el que se extiende por el centro y sur de esta. Estos dos modelos se contraponen: el primero es de carácter industrial, fuertemente implantado, muy productivo y competitivo, y en el que es escasa la ayuda y apoyo estatal, mientras que el segundo es de carácter rentista, con escaso desarrollo industrial, poco competitivo, y que por contra está fuertemente apoyado por el Estado.
Por tanto, lo primero que debemos preguntarnos es el porqué de esta diferencia tan nítida de modelos. Esto se explica por la distinta formación de las diferentes naciones del Estado español. Siempre es así. La historia, es decir, lo que pasó en el pasado y el cómo se gestionó, nos llevan a comprender mejor el presente. Pues bien, aquellos territorios que en su momento realizaron reformas agrarias o desamortizaron las tierras del clero y/o nobleza (como Catalunya o el País Valenciano), después estuvieron en condiciones de desarrollarse también industrialmente. Por contra, aquellos territorios que no realizaron reformas agrarias, y siguen teniendo una estructura de la propiedad de carácter latifundista, después tampoco estuvieron en condiciones de realizar la revolución industrial. El lector preguntará, ¿Y esto porqué ha sido así?
En aquellos territorios en que hubo reforma agraria (como el País Valenciano con las reformas liberales), la propiedad privada de la tierra de labranza pasó de la nobleza y/o el clero a una gran cantidad de pequeños propietarios que tuvieron que responsabilizarse de su propia economía familiar, y por tanto, les interesaba incorporar todos los avances tecnológicos a su alcance, ya que cualquier mejora en la productividad repercutía directamente en la mejora de su situación económica. Incluso abrir nuevos mercados para mejorar los precios. Mientras que aquellos territorios en los que la tierra siguió en manos del clero y/o de la nobleza, sus propietarios no se mostraron interesados en invertir para aumentar la productividad de esta, porque tenían de sobra para vivir de renta sin mayores dolores de cabeza. Tampoco después les interesó realizar la revolución industrial, porque en realidad les complicaba la vida (es más fácil ser rentista).
El carlismo está basado fundamentalmente en una forma muy particular de ver la economía y la religión. El modelo económico carlista del País Valenciano era el de pequeños propietarios (una gran clase media) que se organizaba en torno a la familia, y que inicialmente estaba orientado a la subsistencia (así fue en la zona de Teruel y País Valenciano), pero que a medida que fue aumentando la productividad de la tierra, y también se fue industrializando el territorio (País Valenciano), se fue volviendo cada vez más competitivo y productivo. Lo que queda del carlismo actualmente en el País Valenciano es el modelo de pequeñas y medianas empresas de carácter familiar.
Frente a este modelo económico del País Valenciano, tenemos el modelo del centro y sur de la península en el que existe un modelo agrícola latifundista, fuertemente subvencionado tanto por la Unión Europea como por el Estado, así como otras formas de mantener una economía rentista, como es que la mayoría de castellanos son funcionarios o tienen empresas que “viven” del BOE, o los subsidios que se dan en Andalucía y Extremadura por las “peonadas”. Este modelo es caro y claramente ineficiente, y por supuesto, alguien tiene que pagarlo.

Un concepto erróneo de la solidaridad
Existe en España, una forma de entender el concepto de solidaridad muy peculiar. Es algo que está implícito en el lenguaje de los políticos españoles, pero que claramente es erróneo. El lector habrá oído decir muchas veces que Andalucía, Extremadura o las Castillas son muy solidarias, que se sienten cómodos con ese concepto, que sus gentes son generosas, etc., frente a Cataluña y Comunitat Valenciana, que siempre se están quejando y hablando de temas de dinero porque sus ciudadanos son muy tacaños y escasamente solidarios.
Y digo que es una forma errónea de entender la solidaridad porque aquellos que son receptores de fondos netos (la España rentista) se considera a sí misma solidaria, cuando en realidad no da nada a los demás, sino más bien lo contrario, practica una economía extractiva respecto del “corredor mediterráneo” que es quien en realidad paga toda la fiesta y encima tiene que pasar por ser esa España insolidaria y tacaña. Es que es muy lógico que el que paga la fiesta estudie cuanto le cuesta esta, y el que no la paga se despreocupe y participe plenamente de ella.
Que yo sepa, la solidaridad es voluntaria. Es una acción de dar a cambio de nada de forma voluntaria, porque en caso de no ser voluntaria, estaríamos hablando ya de otra cosa, robo, extorsión, expolio, etc. Pues bien, este es el caso del País Valenciano. No podemos decir que el País Valenciano es solidario porque en realidad es el Estado el que práctica una economía sistemáticamente extractiva con este territorio a través de los Presupuestos Generales del Estado. La contribución neta de los valencianos al Estado siempre es superior a la del gasto público que el Estado realiza en dicho territorio. Más teniendo en cuenta que la renta per cápita de los valencianos es inferior a la media del territorio del Estado Español.
Así pues, no podemos afirmar que los valencianos seamos solidarios porque para que eso pudiera decirse, tendríamos que disponer de nuestro propio dinero, y bien sea individualmente, o de forma colectiva aprobada por la propia población, decidiéramos gastar parte del tesoro valenciano en otros territorios u organizaciones. Pero ese no es el caso. El caso es que parte de la renta de los valencianos es requisada directamente por el Estado, o lo que es lo mismo, los valencianos, como pueblo, estamos siendo expoliados, y el destino de esos fondos es para pagar la fiesta de la España rentista. A ese expolio, en la España rentista se le llama solidaridad.

Paro estructural y desastre
Teniendo en cuenta que una parte del Estado Español (el corredor mediterráneo) financia a otra parte del Estado (el centro y sur de la península), y que a pesar de ese flujo de dinero extra que va dirigido a ese territorio, este mantiene sus ineficiencias y no evoluciona hacia una estructura económica más moderna, no es difícil explicar porque en el Estado Español siempre existe una alta tasa de paro estructural, mucho más alta que la de la media europea, del que es especialmente preocupante el índice de paro juvenil, que está en torno al 45%.
Este nivel de paro estructural, a todas luces excesivo ha provocado una política laboral del Gobierno Español del PP muy lesivo para los trabajadores y trabajadoras, con contratos muy precarios y estacionales. El resultado es que la Caja de la Seguridad Social está vaciándose de forma alarmante, y dada la pirámide de población invertida que existe en el territorio español, va a verse abocada a la quiebra en relativamente poco tiempo.
Esto pronostica un desastre para el Estado Español, que no ha sabido aprovechar el flujo de dinero desde el corredor mediterráneo hacia el centro y el sur, para modernizar su estructura económica, y del que, en ningún caso, ese desastre será responsabilidad de los valencianos.
Será el momento de decir: “nosotros los valencianos, nos vamos, porque no tenemos ninguna responsabilidad sobre lo que aquí (España) ha pasado en los últimos siglos”.

Elisenda Cremades (Burriana -La Plana)

Article, Republicanisme, Sobiranisme


[Rafa Pla (comentari 19) contesta a la proposta de VBS]
Lletra de batalla a Rafa Arnal en estil de cavalleria valenciana, article de Joaquim Auladell

19 comentaris
Joaquim Auladell

Lletra de batalla a Rafa Arnal en estil de cavalleria valenciana

El passat 18 de juliol, al Club d’Amics de la UNESCO d’Alcoi, hi va haver una presentació de la Sectorial de Memòria Històrica d’Esquerra Republicana del País Valencià. Fins aquí els fets, el cavaller Rafa Arnal n’ha fet una crònica fantasiosa i fal·laç. Fa una menció de la Primera República Espanyola (s. XIX), recorda Blasco Ibáñez i Azaña (s. XX) i passa llista de les associacions nacionals i regionals de memòria i reivindicació del republicanisme espanyol (s. XXI), entre les quals hi ha l’Associació Stanbrook, de l’autor de la crònica. Recorda el Pacte del Botànic, base del govern de la Generalitat Valenciana, amb la Delegació de Memòria Històrica de la Diputació de València amb la diputada Rosa Pérez, entitats oficials. Faltava ERPV (ERC) a la foto del republicanisme espanyol, i això s’havia d’adobar.

Abans de continuar, haig de remarcar que em sorprèn el pur i dur estil franquista de Rafa: el “seny” és la lepra bonista dels discursos franquistes (Porcioles, Samaranch) i la xerrameca de “los pueblos”, quan sabem que, per als espanyols professionals, l‘únic que hi ha és “el pueblo español” segons l’art. 2 de la “Constitución”.

Acabat l’acte sobre la memòria històrica, hom preguntà a Tardà, diputat per ERC, pel Procés i el Referèndum. Tardà, segons el cronista, remarcà que: “la República Catalana —si l’aconsegueixen (diu)— és el primer pas i un intent per a aquells pobles que configuren l’actual estat espanyol i que aspiren a configurar les seues repúbliques i, que sap-lo, l’estructura federal o confederal (…), que es pot configurar en l’avenir”. Substitueix les paraules del diputat per la imaginació del cronista. Conec Tardà des de fa molts anys, Rafa el va conèixer aquell dia allà mateix i es va entusiasmar amb les pròpies paraules o idees.

ERC del PV potser en el pecat té la penitència: practica un doble discurs, d’una banda “Per la República del País Valencià” i de l’altra, fer d’escolanet del PSOE i EU-PCE. Això li pot portar contradiccions pràctiques amb ERC(C) perquè defensa la (III) República Espanyola, antagònica de la República Catalana.

Continuem amb els comptes de la lletera: “com a demòcrata sempre defensaré el dret a votar per decidir lliure i democràticament. Com a valencià i republicà, tot respectant la seua decisió, he de dir que no estic a favor de la independència de Catalunya perquè…” NO, i vénen les raons conegudes. És un discurs que vol semblar vàlid i lícit però que vehicula una mentida banal, ruïn. Si som demòcrates hem d’acceptar el Dret a Decidir o el Dret d’Autodeterminació entre els concernits, en aquest cas els catalans (ep!, i aquí el cavaller Rafa s’empatolla, diu que sempre ha defensat el Dret a Decidir, quan ha fet tot el que ha pogut per impedir l’expressió d’Euskadi i Catalunya, i es proposa fer-ho al País Valencià si en té l’oportunitat), els no catalans, siguin demòcrates o republicans, han de respectar-ne la voluntat, cosa que Rafa no fa.

Resumint, davant del Referèndum català els residents catalans poden fer dues coses: votar SÍ o votar NO, dues coses igualment plausibles com a participació ciutadana. Estar en contra del Referèndum vol dir no voler saber què pensen i què volen els teus ciutadans/veïns, potser perquè ja t’ho penses i no t’agrada. Rafa, no sigues nyeu-nyeu, abona el Referèndum català (on tu no pots votar) i, com un autèntic cavaller valencià, dóna una oportunitat a la República del País Valencià.

Full de Ruta:
Segons el vent, les veles
Cavallers, a cavall!
Joaquim Auladell

Article, ecologisme, Economía

Mara Cabrejas aconsegueix emprenyar al coronel Tapioca. Canya dels ecologistes a Compromís (Oltra&Ribó)

6 comentaris

L’emprenyamenta del coronel Tapioca.

(Los malos humos de l’Alcalde Joan Ribó)

Mara Cabrejas | Levante-EMV digital  | 18.07.2017 (traduït per ANNA)

Si la moralitat pública es pot mesurar per la distància entre el que es diu i el que es fa l’Alcalde de València trau una nota molt baixa. Li ha semblat molt mal al Sr. Alcalde l’article publicat el 30-6-2017 en aquest diari: “El negacionismo climàtic de la classe política i el cas valencià”. El major mandatari de la ciutat de València sembla no aguantar algunes evidències com són l’absència de polítiques climàtiques dignes de tal nom per part del govern valencià considerat “progressista” i d’ “esquerres”. El mateix Alcalde ha respost directament al correu particular del coautor d’aquest article amb qualificacions menyspreadores contra la meua persona com coautora del mateix. La seua reacció intolerant de “matar al missatger” de les males notícies passa dels fets i continguts a l’atac personal, alguna cosa que resulta escassament honorable per a un alt càrrec institucional com és el d’Alcalde de València i és senyal de gran debilitat política.

Doncs bé, jo sóc “la xica aquesta” que segons escriu Joan Ribó “podria definir com una ´enfant terrible´, amb més vocació de definir les coses filosòficament per damunt de qualsevol anàlisi i voluntat de canviar de veritat les coses”. Aquest malestar del Sr. Alcalde davant les crítiques d’uns ciutadans del carrer ve a dir-nos que els continguts de l’article encerten de ple i destapen veritats sobre la desídia política valenciana davant la catàstrofe col·lectiva del canvi climàtic. Aquestes autoritats “del canvi” es col·loquen en el mateixcostat que la dreta més cavernícola malgrat els creixents senyals de la tragèdia climàtica espentada per la locomotora del creixement de l’economia crematística i l’energia fòssil. Igual que la dreta Joan Ribó només veu “catastrofisme” on hi ha defensa ferma de baixar ràpidament l’emissions tòxiques a l’atmosfera, alguna cosa contraria al que ocorre en la ciutat de València, on les polítiques globals de trànsit i de grans infraestructures, el turisme de masses, l’agricultura químic-intensiva amb agrotòxics, l’espiral inflacionaria de residus, la falta de producció d’energies renovables, etc, etc, no solament impossibiliten la baixada de les emissions contaminants sinó que els diners ciutadans reverteixen perversament en polítiques que incrementen les malalties ecològiques que patim.

Les pinzellades ambientals sectorials, erràtiques i marginals i els gestos discursius no fan les polítiques climàtiques. No són ni globals ni transversals ni reals. Seguim sense indicadors i sense dades ambientals públics, concrets i globals sobre les emissions contaminants de moltes activitats de competència autonòmica i municipal, com són l’energia, el trànsit, la sanitat, l’ensenyament, l’habitatge, l’urbanisme, l’agricultura, els residus. Brillen per la seua absència els objectius concrets, ambiciosos, temporals, quantitatius i avaluables de reducció de les emissions contaminants en la ciutat de València i durant aquesta legislatura, que és el període de responsabilitat institucional i política. Quan les prioritats pràctiques locals i autonòmiques segueixen posades en el creixement i el negoci de tot tipus d’actors econòmics particulars, al marge dels danys socioecológicos i climàtics de tals activitats, cauen en sac trencat les declaracions grandilocuentes de suport als diferents acords europeus i de l’ONU per a la reducció d’emissions de CO2.

L’Alcalde Ribó entén la seua defensa de les polítiques de el “ben comú” com ho fa el neoliberalisme: el resultant de la simple agregació dels desiguals actors econòmics del mercat moguts pels interessos particulars curtplacistes del benefici monetari. Aquesta absència d’intervenció política reguladora, que en realitat res en té a veure amb l’interès general, cedeix el poder a la competitivitat econòmica i l’autoregulació del mercat camuflada amb xicotets i anecdòtics “ajustos” socials i amb els falsos llenguatges de la “gobernanza”, la “conscienciació”, “l’educació ambiental” o la “participació” ciutadana. Aquestes polítiques neoliberals dinamitan activament la salut ambiental de la ciutat i els béns comuns climàtics i també hipotequen greument el futur pròxim i les oportunitats per als canvis necessaris i urgents.

L’Alcalde Ribó afirma estar contra l’escalfament climàtic encara que oculta les dades globals d’emissions de CO2 i altres gasos contaminants per sectors i activitats. Diu voler “reverdecer la ciutat” però València segueix sense una normativa de permeabilitat del sòl i creixen les illes de calor per falta de respiració i asfixie dels sòls. Diu voler salvar El Cabanyal però es desfà de l’habitatge públic i fomenta la rehabilitació mitjançant l’especulació urbana i el turisme amb capitals estrangers que afavoreixen la gentrificació, foragiten els veïns de rendes baixes, desmembren el teixit i la vivacitat de barri i ho converteixen en parc temàtic adaptat al monocultiu turístic. Defensa la universitat pública de qualitat encara que està disposat a privatitzar l’ús d’un gran solar municipal sota l’excusa de no perdre el règim de propietat pública d’aquest sòl, vol cedir-ho fins a  75 anys a una universitat nord-americana privada i elitista anomenada Universitat Europea, que cotitza en borsa i és campiona en mediocritat acadèmica i en denúncies estudiantils.

L’Alcalde Ribó diu defensar l’horta agrícola periurbana però traeix el seu compromís electoral de recuperar l’horta de la Punta per a cedir-la a l’expansió portuària de la ZAL i convertir-la en sòl mort per a contenidors, macro-concerts i macro-botellons. Diu protegir els barris històrics però promociona la turistrificació sense regulació legal, els enllocs, l’atomització i l’anonimat dels llaços socials i es nega aplicar una ecotaxa turística que revertira a esmorteir els alts impactes mediambientals del turisme de masses en residus, aigua i energia. Diu estar per la conversió en zona de vianants i limitar la penetració de vehicles privats al centre de la ciutat però aposta per gestionar i traure beneficis monetaris d’aparcaments subterranis com el de la Plaça de Bruixes al costat del Mercat Central o el de la Plaça de la Reina, que actuaran com a forts imants d’atracció del trànsit cap al mateix cor monumental i històric de la capital. Diu recolzar les energies renovables però no es veu per cap part l’augment de l’energia solar, tèrmica o fotovoltaica, ni l’ecoeficiència ni la reducció substancial del consum total de tot tipus d’energies. Diu defensar l’aire net però es nega adoptar normatives regulatòries eficaces per a reduir el trànsit de vehicles privats com a resposta a la greu contaminació atmosfèrica de diferents entorns urbans de centres d’ensenyament valencians, en els quals com a mitjana s’arriben a superar quatre vegades els límits màxims de perillositat i risc establits per l’Organització Mundial de la Salut (OMS). Diu millorar la qualitat de l’aire de la ciutat mitjançant un anell ciclista i alguns carrers de vianants en el centre però no baixa el volum total de cotxes amb bruts motors de combustió. Anuncia falsament en grans panells publicitaris pagats per l’Ajuntament que amb el carril bici hi ha menys contaminació però es nega a instaurar una ecotaxa per congestió i toxicitat per a reduir el volum total de trànsit rodat, sanejar la respiració de la ciutat i finançar la millora del transport públic.

L’Alcalde Ribó diu cuidar els espais verds i jardins però en comptes de crear biòtops silvestres de refugi per a espècies autòctones de fauna i flora com s’està fent en moltes ciutats europees, a València avancen els espais “verds” morts, artificials i plastificats, com són els camps esportius en el llit del Túria amb un ús social privatitzat i excloent. També creix la toxicitat dels espais verds causada pels tractaments rutinaris i indiscriminats amb plaguicides i herbicides que practiquen les empreses subcontractades de jardineria i manteniment, que són biocides per a la salut humana i la dels nostres parents no humans multidiversos, com són els productes comercials amb el verinós glifosato. Diu apostar per l’Agroecologia però quina part d’aquesta paraula no entén quan l’aplica enganyosament com a nou mantra per a promocionar la producció agrícola convencional químic-intensiva i els circuits d’energia i materials molt llargs i oberts dels tractaments agrotòxics amb “fitosanitaris”. És nul·la l’exemplaritat ecològica, pública i institucional, en els serveis d’aliments en menjadors, cafeteries, bars i màquines expenedores de les institucions de tot tipus, en les escoles i centres sanitaris, brilla per la seua absència en les compres públiques i en les condicions de les subcontractes a empreses privades. Diu defensar la producció local dels productes ecològics de l’horta metropolitana però no existeixen objectius municipals concrets, temporals i mesurables d’augment de la producció i el consum intern de productes ecològics ni prohibeix els tractaments agrotòxics en l’horta del terme municipal de la ciutat.

El senyor  Alcalde aposta pel Parc Central però ho condiciona al fet que siga un engendre incatalogable: un “no parc” que inclou carrers i gratacels per a mil habitatges de luxe fruit de la venda, especulació i privatització del sòl públic per a obtenir ràpides plusvàlues monetàries. Una nova extinció urbana anunciada és la dels arbres centenaris del carrer Bailén, que a més de ser memòria històrica vivent segueix donant valuosos serveis de frescor, protecció i paisatge. Diu protegir els espais naturals però rehabilita el passeig marítim d’una urbanització costanera il·legal CASBAH. Diu protegir l’Albufera i el Saler però des de les seues competències municipals no ha fet res per a pacificar i reduir significativament el trànsit infranquejable de la carretera CV-500 que dissecciona el parc natural. Quants anys més vol retardar una normativa municipal per a la separació en origen de les brosses domèstiques?  Diu estar contra la tauromàquia i el maltractament animal però permet aquest dantesc negoci econòmic posant per davant dels Drets Animals els drets individuals liberals de participació en els sagnants espectacles públics de matadors que practiquen el “art” cruel de la tortura i mort de bous. Tampoc impedeix aquestes embrutides celebracions festives de patiment animal en el terme municipal de la ciutat ni usa el seu pes polític en la Diputació Provincial de València per a evitar que se seguisquen finançant amb diners públics aquestes immorals activitats, quan ocorre que una amplíssima i creixent majoria social de tot tipus i condició rebutja l’ horrenda “festa nacional”. Prohibir els bous embolats en algunes pedanies no evita les corregudes de bous en la fira de juliol, ni les escoles taurines, ni la ignomínia dels premis taurins i certàmens que any rere any són promocionats activament per càrrecs públics i institucions valencianes com la Diputació Provincial de València.

Unes polítiques municipals “verds” i contra el canvi climàtic són quelcom més que les imatges de màrqueting electoral de Joan Ribó amb bicicleta. La ciutat de València i la salut ciutadana mereixen quelcom més que l’emprenyamenta de l’Alcalde i les seues polítiques.