Era el 6 de juliol de 1981. Maria ja no era cap xiqueta, sinò una dona madura. Fins pocs anys abans per manegar els seus diners o fer un viatge o fer un tràmit legal rellevant, havia necessitat la signatura i acord preceptiu del seu home. Era una dona casada. De fet, aquell matrimoni feia molts anys que no funcionava. I de tant en tant, el marit feia prevaldre la seua posició dominant, legalment constituida i religiosament consagrada, sense que els episodis de maltractaments s’hagueren estalviat tampoc… Ho havia intentat tot la Maria per reconduir aquella relació, cada cop més patològica, però sempre s’havia ensopegat amb una realitat inflexible: la d’un “marit” exercint de tal, amb tota la força de la llei i la fe. Feia molt de temps que la Maria volia volar sola, però la gàbia estava tancada i ben tancada, només hi havia una possibilitat de separació: que el seu propi carceller estiguera d’acord amb la separació. Un impossible.
El 6 de juliol, Maria estava especialment esperançada, perquè l’endemà la llei canviava i ella no necessitària demanar-li permís a ningú, ni al seu marit, ni a cap Déu, ni a cap autoritat, i podria senzillament demanar el divorci i volar en llibertat. I, efectivament, el 7 de juliol de 1981, Maria veié com s’aprovava la Llei de Divorci (un dret que havia costat anys de patiments, de sang també, consolidar). Finalment, la legitimitat era llei.
Doncs, un altre dia 6, el de setembre de 2017, el Parlament de Catalunya aprovava la seu llei de divorci amb l’Estat espanyol, i només Maria tindrà dret el dia 1 d’octubre a dir si se vol divorciar o no vol fer-ho.
I ningú, escolteu-me bé, ningú des de la llibertat i la democràcia podria impedir el vol de Maria si vol volar.
Joan S. Sorribes, secretari nacional d’ESTAT VALENCIÀ