Després del passat Darrer Diumenge d‘Octubre (2017)

per Joaquim Auladell

La dècada dels 60 del segle passat la Marxa a Peu al Puig el darrer diumenge d’octubre era una manifestació de valencianisme quatribarrat, un lloc de trobada de tots els valencianistes de la Ciutat i lloc de resistència a la repressió franquista. L’Enric Tàrrega ens ho pot explicar.

La dècada dels anys 70 va ser un Aplec de festa i debat entre els independentistes i l’esquerra espanyolista.

Les dècades del 80 i 90 va decaure, per baralles entre valencians. El PSAN de Josep Guia el va mantenir testimonialment i Víctor Baeta intentà reflotar-lo des de la Unitat del Poble Valencià (UPV).

L’any passat el partit República Valenciana / Partit Valencianiste Europeu va organitzar un Marxa simbòlica al Puig, ERC va muntar un Dinar de Germanor a la muntanyeta de la Patà i Poble Lliure (un partit nou) va mantenir un debat sobre la Marxa al Puig.

Enguany, ERC va mantenir la seva línia teòrica de defensar la independència de Catalunya, el País Valencià i les Illes i pràcticament de sotmetiment a Compromís.

També hi ha, apareguda ara fa tres anys, la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià (PDaD), a imitació de la Plataforma pel Dret a Decidir de Catalunya, fent la competència a l’Acció Cultural del País Valencià (ACPV) i intentant fer-se la foto amb l’Assemblea Nacional Catalana (ANC).

En l’etapa 2005-10, a Catalunya, dos partits autonomistes (CDC i ERC) tenien dificultats per mantenir els seus seguidors i es van amagar darrere de Plataformes (P. Sobirania i Justícia, P. Sobirania i Progrés, P. pel Dret a Decidir…). Només la Plataforma Sobirania i República era independentista.

L’ACPV és una associació cultural catalana políticament del PSOE. Va néixer el 1980 ofegant els Consells Populars de Cultura Catalana (CPCC).

L’ANC és un entitat molt nombrosa, animadora del Full de Ruta independentista que es dissoldrà quan s’assoleix la independència.

La Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià és una entitat que pretén impulsar el dret a decidir-ho tot en general o el que vulgui el públic. Va “sorgir amb el suport d’històriques personalitats del nacionalisme autòcton i amb l’adhesió de dirigents de tot l’espectre de l’esquerra valenciana”. Vol dir el PSOE.

Els seus eslògans són “transversalitat” i “sobirania”. Per transversalitat entén “totes les ideologies”. Jo crec, com les persones normals, que la transversalitat és l’eix que ordena ideologies i valors respecte d’un projecte distingint entre idees compatibles i antagòniques. La misogínia i el providencialisme, per exemple, no són idees acceptables. I si es tracta de fer del poble valencià un subjecte polític sobirà els personatges del PSOE i el PP no tenen gaire cosa a dir-hi. La Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià diu que és sobiranista però no independentista (?) i programa esdeveniments banals (debats-espectacle sobre el mal de l’espoli fiscal amb els responsables de l’espoli com a ponents, per exemple).

La Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià ha intentat equiparar-se amb l’Assemblea Nacional Catalana però no pot ser perquè és independentista i la PdAdPV es proposa decidir qualsevol cosa menys la independència del País Valencià. Com a associació d’amics de l’ANC i el Full de Ruta del Principat sigui benvinguda, però no és un moviment popular i transversal per a la independència de la República Valenciana.

A Catalunya, fa dotze anys, hi havia una ebullició d’individualitats neguitoses, després mil correnties movent-se febroses, a partir de 2010 una onada immensa. Veurem què vindrà ara, però hem vist un poble en marxa, més experimentat. El Full de Ruta és atzarós. El poble català sabrà apariar, segons el vent, les veles.

Els valencians, des de 1980 a 2014, van estar dividits, invisibilitzats per als altres i suspicaços entre ells, entre l’esclafadora dominació del PP i la beata esperança del PSOE. El 2014 va passar a l’oposició el PP, val l’asfixia de PP, però amb l’esquerra imperial (PSOE i Podemos-Compromís) continua l’ofec (espoli fiscal, no desplegament del Canal 9).

Els valencians, perquè encara no es pot parlar de poble valencià, de la societat valenciana conscient d’ella mateixa, són individus i grups que es busquen, es reconeixen, comencen a parlar i descobreixen que els uneixen les mateixes coses importants: un poble que no es coneix, un país per fer, un país sense política, que va dir Fuster, un país autocentrat, que té presents la Capital i les Comarques, Castelló i Alcoi, Sogorb i Oriola, els valencians que acaben d’arribar i els que estan lluny del País.

Em miro Full monty (1997), una pel·lícula de fa vint anys, plena de bon humor i mala intenció. Una colla d’aturats anglesos d’una ciutat, vila o poble com ara Manresa, o poseu-hi vosaltres la localització valenciana corresponent, munten un show de strip-tease masculí. Qui es belluga és viu, descobreix moltes coses i les fa descobrir.

Full monty! O, dit a la nostra manera, sac i peres!