L’ACR Constantí Llombart, a través del seu portaveu Antonio Marín proposa la creació de “Amics dels Museus i Teatres del País Valencià”

La creació de “contenidors” museístics sense contingut ni programació ha sigut i segueix sent una trista i vergonyosa realitat al País Valencià, qüestió aquesta que molt pocs col·lectius cívics, artistes i intel·lectuals han tingut la dignitat i valor de denunciar de forma eficient i sistemàtica.
Seguim assistint a una erràtica gestió cultural, malgrat les bones intencions i gestos histriònics dels nous inquilins polítics, que ocupen des de fa quasi un any les institucions públiques a València.
La falta d’un vertader Pla Estratègic Cultural, que afronte amb rigor, adequat pressupost i personal tècnic els nombrosos reptes existents, és una assignatura pendent que segueix sense abordar-se de manera oberta i crítica.
No existeix ni coordinació ni diàleg entre els creadors, els col·lectius cívics, les universitats i els responsables que gestionen les àrees de cultura en l’àmbit institucional, tal com podem observar, doncs res ha canviat substancialment.
Els gestos segueixen predominant en la “nova política”, doncs és quelcom visual molt vistós, però darrere de les fastuoses i glamuroses presentacions, no existeix una vertadera planificació i programació que potencie un canvi radical en les maneres de fer que afecten als diversos àmbits que conformen l’univers de la cultura en el nostre País Valencià.
És una realitat punyent que els grans museus que existeixen a València i resta del nostre territori, segueixen mancats dels recursos humans i financers adequats per a oferir una programació i visites de qualitat en un futur proper.
Mentre no es dissenye el futur de la xarxa de museus, teatres i biblioteques, comptant amb la participació directa dels usuaris, creadors, actors, del món universitari i els col·lectius cívics, seguirem repetint els bochornosos errors del passat, atès que únicament se segueixen col·locant pegats en la roda gastada que fa temps, molt de temps, hauria d’haver sigut canviada.
La falta total d’una promoció coordinada dels museus a nivell educatiu i la seua necessària projecció mediàtica i suport universitari i cívic és una realitat que no sembla interessar als nous gestors públics.
Resulta inadmissible que seguisca sense haver-hi unes oficines turístiques que potencien i promoguen la visita dels nostres espais culturals, oferint la possibilitat de conèixer-los amb rigor i des d’una visió divertida, diferent. Un altre aspecte que hauria de tenir-se en compte és el saber i voler potenciar les visites guiades i els tallers pedagògics en tots els grans museus i monuments, a fi que el visitant puga obtenir una major comprensió del que “veu”, del que “contempla”.
Per cert, tan difícil és crear targetes que permeten visitar una sèrie de museus i accedir a altres serveis addicionals, abonant una xicoteta quantitat de diners? Tan difícil és que els que residisquen a València ciutat o qualsevol altra població del País Valencià puguen inscriure’s com a socis en “Amics dels Museus del País Valencià” i accedir gratuïtament als museus, espectacles musicals, teatrals i galeries municipals i provincials en qualsevol dia de l’any?
Aquests sistemes d’accés facilitarien i proporcionarien unes dades estadístiques fiables, així com aconseguirien estimular i incrementar les visites de qualitat als nostres nombrosos museus, teatres, avui simples i dignes mausoleus replets de bellesa, actuacions i història amagada.
Però abans d’escometre aquestes accions de promoció, seria imprescindible dotar de personal tècnic i recursos financers a aqueixos “contenidors” museístics, teatres i galeries, dissenyant els plans museològics i estratègics que permeten crear activitats paral·leles amb el lloable objecte d’oferir visites i espectacles de qualitat i no simples passejos dominicals i festius entre quadres, escultures, vídeos, actuacions…
Fer atractius i visitables els museus, biblioteques, galeries d’art i teatres que existeixen a València ciutat i resta de poblacions que conformen el País Valencians, és una de les primeres tasques que han d’escometre immediatament els gestors públics; però sense entusiasme, ni personal i sense recursos financers suficients poca cosa es podrà fer.
El projecte presentat en el Palau de les Arts, fa uns dies amb bombo i platerets i batejat de manera eufemística com a “Fes Cultura”, el lloable objecte del qual és “regenerar la cultura”, no és més que un brindis al sol sinó existeix la voluntat i determinació per a reclamar a Madrid el que en justícia ens correspon, tant a nivell de finançament i inversions com d’autogovern. Al nostre entendre el Govern valencià i tota l’oposició han de tenir el valor de reclamar i exigir amb fermesa i coratge, un finançament just, així com el deute històric que el govern d’Espanya té en matèria financera i d’inversions amb la nostra Comunitat.
Fan falta vertaders i apassionats agitadors en els àmbits de la cultura i el patrimoni cultural valencià i sobren actors i venedors de motos.

Antoni Marín i Segòvia
Portaveu de l’ACR Constantí Llombart

Per què ara tots exigeixen el Pla Museològic per al San Pío V de València?

Reflexions d’Antonio Marín Segòvia, portaveu de l’ACR Constantí Llombart.

Resulta summament gratificant poder llegir “De espectadores a ciudadanos: los públicos de los museos en el País Valenciano”, doncs resulta una anàlisi rigorosa i assenyat sobre el sentit que tenen i han de tenir els museus al País Valencià, allunyat de les consignes “oficials” i de l’oportunisme i les efímeres modes imperant i imposades pel “mercat”.
Des d’ací, vull agrair a Vicent Flor que tinga el valor d’exposar amb tanta lucidesa i sensatesa el que molts altres han estat “ignorant” i ocultant sistemàticament, màxima quan eren i segueixen responsables institucionals i acadèmics de renom.
Lamentablement ni els partits polítics ni les institució universitàries i resta del teixit associatiu han volgut qüestionar i denunciar en el seu moment, l’erràtica política museística i cultural oficial, per temor a perdre certs privilegis i prebendes.
És just reconèixer que se salven alguns mitjans de comunicació, que a través de la tenacitat i valentia d’alguns periodistes, s’han qüestionat les “ocurrències” en la gestió cultural pública.
Però ara assistim a un altre nou i trist espectacle, doncs els mateixos que van ser còmplices del desmantellament i abandó museístic i cultural quan governava el PP en totes les institucions valencianes, ara ofereixen plans museològics, sabent que no existeixen ni existiran les condicions financeres i recursos humans escaients per a fer-los realitat.
L’actual nau senyera dels museus valencians i, suposadament la segona pinacoteca d’Espanya, el San Pío V de València, porta dues llargues dècades sumit en una profunda i dramàtica crisi, gràcies a la passivitat i negligència de les institucions, amanida per l’absència d’un teixit social combatiu, capaç de denunciar amb valentia, determinació i de manera eficient els “oblits” i l’absència de planificació, que permeten recuperar els museus i el Patrimoni Cultural Valencià, com una mica més que espais expositius o monuments emblemàtics que visitar per un grup de turistes avorrits en les seues estones d’esplai i oci.
Avui hem conegut gràcies a l’article que apareix en el diari Levante-EMV, que la Real Acadèmia de Belles arts de Sant Carlos reclama un major protagonisme, alguna cosa que ens sembla correcte, encara que haguérem considerat molt més encertat i oportú que açò que ara exigeixen, ho hagueren denunciat amb major entusiasme quan governava el PP.
A pesar que l’any 2005 el Ministeri de Cultura va exigir formalment als responsables de la Generalitat Valenciana, la redacció del preceptiu Pla Museològic per al Sant Pío V, no ha sigut fins a fa uns dies que hem pogut conèixer l’esborrany del citat document. I tot açò gràcies a l’esforç de José Ignacio César Pinazo, en aquell temps director provisional des de fa pocs mesos.
Convé ressaltar que el San Pío V segueix patint una inadmissible falta de personal, mancant del suport financer adequat per part del Ministeri de Cultura, que és el titular del bé, a fi que el museu puga disposar d’un present i una programació digna, atès que és la segona millor pinacoteca d’Espanya.
I les causes d’aquests ja crònics problemes estructurals, d’espai, de personal, de liquiditat financera… que arrossega el nostre millor museu valencià des de fa ja vint anys, és la falta d’una societat civil, capaç de denunciar el maltractament que rep per part del govern de Madrid i la indecent desídia dels anteriors responsables institucionals.
Malgrat tot, donem la benvinguda a la iniciativa de la Real Acadèmia de Belles arts de San Carlos, que com sempre arriba a València, arriba tard, molt tard.
Però hem de ressaltar que els principals responsables de la deterioració en els nostres museus i béns culturals, té moltes causes, que alguns pretenen ignorar maliciosament.
Sí, hi ha moltes causes, i una d’elles i més evident és que els que ara ofereixen i exigeixen amb tanta contundència soluciones, han sigut els que durant molts anys han sigut actius copartícips de l’abandó, desgovern i degradació dels nostres béns culturals, dels nostres monuments, dels nostres espais expositius.
Senyors Manuel Muñoz Ibáñez i Joan J. Gavara, vostès fan bó el refranys: “Després de caiguda la pedregada, toquen a temps”
Una altra vegada, tinguen vostès el valor d’atrevir-se a parlar quan toca i denunciar en el moment oportú, com uns altres portem sempre fent.

Antonio Marín Segòvia, portaveu de l’ACR Constantí Llombart

Ens preguntem:
És possible que Gori Muñoz i Montoro, artista, escenògraf, dibuixant, dissenyador… natural de Benicalap, puga tenir aviat un carrer dedicat en el seu antic poble?
Els valencians tenim  molt mala memòria, no ens recordem molt, o quasi res, dels nostres millors i més distingits ciutadans. Homes tan innovadors i emblemàtics artistes com van ser el pintor Luís Dubón, tenen avui una trista i fosca plaça en els confines de Benicalap, que és en realitat un carreró fosc i sense eixida, infectat per tot tipus de vehicles, brutícia i mugre…
Com és possible que el molt famós i venerat artista i escenògraf, natural de Benicalap, el genial Gori Muñoz, l’escenògraf preferit per l’actriu Margarita Xirgu, no tinga encara un carrer dedicat en València?
Ser republicà i socialista dels d’abans, no ha de ser motiu per a no reconèixer i rendir merescut homenatge als nostres més destacats artistes.
Però l’entitat cívica i cultural valenciana, la tan ben lliure i republicana associació Constantí Llombart, estima i considera imprescindible i urgent que les autoritats locals aprenguen a respectar i acceptar el llegat valuós, les extraordinàries aportacions que han disseminat en molts països del nostre món, persones tan creatives, tan realment lliures i singulars com va ser nostre venerat Gori Muñoz i Montoro, un artista internacional que és considerat a Argentina una glòria nacional.
I és bé recordar que sempre Gregorio Muñoz esmentava la seua profunda nostàlgia per Benicalap, aqueix xicotet poblat valencià, devorat per una delicada i feroç horta. Benicalap de l´Horta, aqueix diminut poble valencià, ple d’exuberants jardins i horts quallats de flors, replet de belles torres gòtiques i excepcionals alqueries medievals… amb magnífics molins, séquies i senderes cuidades amb meravella i elegància altiva…
L’ACR Constantí Llombart desitja, sincerament, que aquells que ens representen i ens governen, puguen alguna vegada superar les seues pors, els seus odis i rancors cap als republicans, lliurepensadors, socialistes, anarquistes, comunistes… tots ells homes lliures i enters que tant han donat a la grandesa de la nostra ciutat, lluitant per un món i una vida millor i digna per a tots.
Gori Muñoz i Montoro i Luis Dubón Portals es mereixen ser honrats i recordats amb la deguda dignitat; per açò, la nostra entitat ACR Constantí Llombart insisteix a sol·licitar que les autoritats locals i autonòmiques procedisquen a concedir carrers i places dignes als nostres volguts i admirats artistes, iniciant futurs homenatges i actes que permeten la difusió de la seua obra.
Ens sembla molt important que l’obra de tots dos artistes, naturals del poblat de Benicalap, puga i dega ser coneguda de forma integral pels ciutadans de tot el País Valencià, incloent-se les seues obres  i aportacions en els llibres de text i manuals educatius.
És sorprenent que en països com Argentina, l’escenògraf i pintor Gori Muñoz obtinga el respecte i el reconeixement oficial, mentre en la seua terra natal és ignorat i menyspreat.
L’ACR Constantí Llombart insisteix i recorda la necessitat inajornable de rendir un merescut homenatge a l’obra, a la memòria dels nostres artistes, per açò convidem a les autoritats locals valencianes perquè desenvolupen les actuacions pertinents que permeta la total recuperació de l’obra del pintor Luis Dubón i de Gori Muñoz, distingits artistes i creadors, nascuts en l’antic poblat de Benicalap.
Acabem transcrivint uns versos de Gori Muñoz, recollits en el seu llibre “Ni en cap mapa, ni en cap història”, escrit en valencià, ja sexagenari i prop de la mort a Buenos Aires en l’Argentina.

Ploraves, imagine, per la perduda imatge de la teua casa.
Ploraves, per la teulada enfonsada,
ploraves, pel verd incopiable de les fulles de murta,
per l’humil test abandonat,
pels retrats que, amb la pressa, vas oblidar.
Ploraves pel teu poble, amb les portes obertes,
perquè cecs els teus ulls no adverteixen els colors
i sords les teues oïdes no escolten més cançons

Antonio Marín Segòvia
Portaveu de l’ACR Constantí Llombart