En primer lloc, crida força l’atenció que la gent de matisos sigui “la gent republicana”. Suposo que la gent de matisos són aquells republicans que no tenen cap pressa en proclamar la república i viuen confortablement sota el Borbó. Com diu més endavant: “El meu ideal és una república catalana federada amb una república espanyola, però no podem forçar la realitat, perquè això només són vots per a Ciutadans i el PP.” És fascinant pensar en la idea d’una rebel·lió que no vol forçar la realitat. Revolucionaris en el relat, prudents amb la realitat, bo i seguint aquell consell d’en Prim “Catalans, no correu tant que podríeu caure” (Per cert, Prim també va creure en la reforma d’Espanya i va morir escanyat).

És molt sorprenent que una de las Joana d’Arc de la inquisició que va separar “la gente” de la “casta”, pateixi ara pel frontisme: “Quan es tensen les coses, hi ha molta gent que se sent dividida, gent que té molts vincles a una banda i l’altra, i que no vol triar un bàndol” És obvi que això només passa si es tracta de catalans i si la tria és la independència. Tot i així resulta ser una frase irritant. Com si els independentistes no tinguéssim “vincles a una banda i l’altra”. Com si no ens hagués costat molt a molts arribar a aquesta conclusió. Com si prendre partit ens allunyés dels afectes i emocions.

Però anem al moll de l’os. El que sanciona el text de Colau és l’existència de moltíssima gent que, en realitat, defensa el dret a no decidir-se. Volen (com tots) solucions als problemes catalans i al desastre social. Volen (com tots) recuperar drets i llibertats. Volen (com tots) viure en una altra mena de país. Això sí, sense decidir quin ha de ser. Volen viure en una monarquia-republicana. Viure el canvi des de la continuïtat. Viure en l’Espanya de Lorca y Machado y en la Catalunya d’en Cobi. El sí que es pot, però ara no toca.

Tenen tot el dret i són sens dubte, un sector de la ciutadania que els independentistes hem d’atendre. Però el que resulta física, metafísica i ontològicament impossible del seu argument és demanar un referèndum i estar en contra de triar un bàndol. Què és un referèndum sinó una escenificació irreversible i contingent de l’existència de dos bàndols i d’un sol guanyador?

Estranyíssim pensament el de qui considera que el Procés (lent, madurat, en debat, popular, constituent) és forçar la màquina i un referèndum (tot o res en un sol dia) dóna tranquil·litat a qui es troba “dividit”. 

A no ser…Que s’entengui el referèndum com l’única possibilitat de cauteritzar la ferida catalana. Que es tingui el convenciment que, com a Escòcia i Quebec, ha de guanyar i guanyarà el no. Recordeu el que deia el “compañero valiente” de l’Ada, el Subpresidente Iglesias: “quando gobernemos, la mayoría de los catalanes no querrá irse” El referéndum de la nova política no és un acte de determinació. És doncs, la vacuna a l’autodeterminació. Els defensors del dret a no decidir-se trien, de facto, quedar-se. La monarquia i l’autonomia. Amb molts matisos, això sí.