Arxiu de la categoria: Article

EL MISSATGE DE L’ESTAT ISLÀMIC I LA MORT. (PER A QUAN UNA MANIFESTACIÓ DE L’ESQUERRA VALENCIANA CONTRA EL JIHADISME?)

Mohamed Lahouaiej Bouhlel terrorista de niza
Mohamed Lahouaiej Bouhlel , l’autor de les morts

El missatge de l’Estat Islàmic i la mort
Eduardo Martín de Pozuelo
15/07/2016 LA VANGUARDIA
La força està en el seu missatge i en aquests moments es presenta indestructible. Mentre la Policia francesa, quasi desbordada, tracta de reconstruir els passos de l’autor de la matança niçarda i mig món es commou per la tragèdia succeïda en la cèlebre i bella promenade des Anglais, en les webs i les xarxes socials yihadistes es feliciten pel succeït. No importa si el conductor del camió és tunisenc, francès, algerià o una barreja de tot açò o que haja estat o no a Síria o l’Iraq o que els seus contactes amb l’EI siguen intensos o quasi nuls. Tot açò és insignificant per a ells, per als yihadistes. El que els importa és que la seua acció és una victòria més d’un Soldat del Califat sobre els infidels Croats, com qualifiquen des de Raqa a tots els cristians i jueus, sense distinció.
L’Estat Islàmic té un poderós departament de propaganda ideològica que ha aconseguit construir un missatge de gran solidesa i de ràpida comprensió per a qui se sent atret pel món que ofereix. És potent i clar i accessible a tots des de qualsevol part del món gràcies a Internet on podem trobar l’ideari islamista perfectament editat en els seus cuidats vídeos de propaganda o en els seus magnífics magazines com Dabiq o Donar a l’Islam. Unes publicacions que tenen com a element comú, a més d’una interpretació pròpia de l’Alcorà i de l’Islam, una exaltació de la violència com a necessari motor de la Història.
En aquestes revistes, França té un paper destacat doncs ja ha ocupat almenys tres de les 14 portades de Donar A l’Islam i gran quantitat de reportatges a major glòria i exaltació dels terroristes. Per el que no les haja llegit, és el món a l’inrevés. Els herois són els assassins i les víctimes i quants les recolzem som còmplices infidels als quals Al·là ens reunirà en l’infern. I no és una frase retòrica, és una afirmació que es pot trobar en els peu de foto que acompanyen les il·lustracions dels reportatges dedicats a l’atemptat contra Charlie Hebdó.

És en aqueixes publicacions, en aqueixos vídeos en els quals s’exalta sense pudor una guerra global declarada per l’Estat Islàmic com a part fonamental del camí imprescindible per a aconseguir el Califat Universal, açò és un món únic regit només per la Sharia, la llei de Déu revelada al Profeta, els musulmans “tebis” apareixen com apòstates o infidels. De fet són considerats iguals o pitjors encara que els “croats”, la qual cosa explica que la major part de la sang vessada siga musulmana. És una obvietat, que no es pot oblidar: en aquesta guerra asimètrica els morts els posen majoritàriament els musulmans. Asimètrica pels seus dos fronts. Un de visible i clar que és on hi ha combats que podríem qualificar de convencionals i l’altre front, tal vegada menys evident, està en els nostres carrers. Ahir a Niça, on el conductor del camió segur que no es va preguntar si entre les persones que atropellava hi havia musulmans. Per a què anava a fer-li-la, doncs, d’haver-los, l’EI els consideraria enemics de l’Islam només pel fet per assistir a un acte lúdic, festiu i pagà representatiu de valors que s’interposen en el seu camí cap al Califat.

Si, superant per un instant l’horror del crim, posem la nostra mirada sobre la pontentíssima idea que anima a matar es pot concloure que estem davant un fenomen totalitari que difícilment desapareixerà doncs res del que subsisteix en Internet es perd. La resultant és evident: una part fonamental d’aquest combat resideix en les idees. Valors cívics i democràtics que han de difondre’s amb sinceritat, força i rigor intel·lectual perquè competisquen avantatjosament amb la indubtable excel·lència, en forma i contingut, del missatge del Califat. Un pensament tan primorosament elaborat que, com sosté el filòsof francès Philippe Joseph Salazar, perdurarà mentre existisca la xarxa de xarxes i que té la particularitat de produir una retòrica que converteix en armes les paraules i les paraules en armes.

LA CUP SE’N TORNA AL FOSSAR

“El 2012 va ser la gent col·lapsant el Passeig de Gràcia la que va impressionar les principals cancelleries mundials i va fer trontollar l’statu quo”

per Bernat Ferrer 10 de Juny 2016 a les 20.30 h

La CUP va rebutjar explícitament assistir a la primera gran manifestació independentista de la història, la que va organitzar l’ANC amb motiu de la Diada del 2012. Va fer “com cada any” i es va mantenir en la seva zona de confort, cremant banderes espanyoles, franceses i europees al Fossar de les Moreres. De llavors ençà ha plogut molt, però essencialment som al mateix lloc: Junts pel Sí (JxSí) dóna resposta al gruix de població que va inundar el passeig de Gràcia. La CUP, als irredempts de tota la vida. Una i altra cultures polítiques són sumables?

Aquesta setmana, amb el veto als pressupostos, s’ha evidenciat aquesta doble font de legitimitat independentista d’uns i altres. I és que l’argument que han brandat perquè el Parlament tombi per primera vegada a la història els pressupostos del primer executiu independentista de la història torna a ser… CDC! “Això ha tingut sobretot a veure amb un enrocament de la posició de Convergència”, diu Benet Salellas.
Un argument pobre, en un judici. Si realment la CUP volia posar CDC contra les cordes en matèria social, el debat en comissió era l’espai per fer-ho. Llum i taquígrafs, que deien antigament. No negociacions de despatxos lúgubres. Comissió d’Ensenyament: reduïm partides als concerts educatius i en destinem a reduir barracons. Comissió d’Interior: menys BRIMO i ARRO i més agents a la unitat de mediació. Comissió de Sanitat:…

Aquesta setmana, la CUP s’hi ha fet mal, amb la via institucional. No permetent ni aquest debat, el ciutadà s’ha de creure que Convergència és el dimoni amb banyes, i que “els homes forts de CDC” van ser els qui van decidir trinxar-ho tot. Però de prova documental, ni una. Possiblement perquè el bloqueig responia a una necessitat més irracional.
D’aquí al setembre, la CUP haurà de decidir si vol sortir del Fossar o no. Perquè va ser la gent col·lapsant el Passeig de Gràcia la que va impressionar les principals cancelleries mundials, la que va fer trontollar l’statu quo i el Puente Aéreo.  I tot el respecte del món si vol continuar dins del Fossar, el “fil roig de la història” els legitima. De fet, els únics pamflets maoistes i trotkistes que tinc per casa me’ls van donar allí fa molts anys. Vaig ser incapaç d’entendre’ls.

ARTICLE DE RAFA ARNAL A LA VEU I COMENTARI DE VÍCTOR BAETA

A la valenciana manera

Diversos motius i circumstàncies m’han tingut allunyat els passats mesos d’un del meus vicis més reconeguts, allò d’opinar tal com raja i escriure sobre el que pense… En l’esdevenir d’aquest temps han passat moltes coses, però una molt important al meu minso entendre: l’acord unitari “A la valenciana” que obri de bat a bat l’esperança d’un millor i més digne avenir al nostre petit país.
Abans de la passada contesa electoral del 20-D, vaig estar un any dient la meua, allò del necessari pacte de les esquerres… i per això mateix vaig rebre tota mena d’insults, desqualificacions i improperis, per part d’un ramat de descervellats que s’entretenen enviant comentaris sense cap trellat, comentaris que no necessiten cap contestació ja que per si sols ja es contesten i diuen qui és cadascú.
Per altra part també mostres de sintonia i simpatia amb allò que exposava, cosa que sempre m’ha esperonat i m’anima a continuar opinant com a home lliure de lligams de tot tipus fora de la meua consciència.
I heus ací que ja estem de bell nou en una contesa electoral atés que la passada, la del 20-D , es va quedar a dos de val i amb la pilota encalada. Tertúlies, polítics de divers pelatge, opinadors, escolans, campaners, artistes, escriptors, professionals… gent de tota mena, condició, credo, ideologia, tendència sexual, dels d’anar a misa i dels del no de cap manera, estan més de cinc mesos tirant-se el trastos al cap i culpabilitzant a llur conveniència a tiris i troians, per allò de no haver aconseguit formar un govern, o alguna cosa que se li assemble, i per això ara toca repetir les eleccions per a disgust de tot el personal (?) i que ens costaran un ull de la cara, o un ou, vés a saber, per culpa del PSOE que no es vol acoblar amb el PP (diuen els peperos); del PP —acusen els de C’s, per entrebancar el flamant acord PSOE-C’s; per culpa de “Podemos” i els seus aliats —diuen des d’un PSOE vergonyant que en la seua deriva ha perdut el nord, i pretenia que des de l’esquerra li beneïren el ram del pacte amb la dreta de C’s. I com no, Podemos, Compromís i IU li han retret al PSOE la seua falta de voluntat per construir una veritable alternativa d’esquerres i les seues pors internes a les amenaces de les seues baronies… Arre gos!
Amb açò, i rebolcant-se en el discurs de “diu el mort al degollat… Qui t’ha fet eixe forat?” s’han perdut cinc mesos. En honor a la veritat no tots han tingut el mateix comportament i cal remarcar l’esforç de Compromís, l’esforç de Baldoví fins al darrer moment.
Allò més indignant de tot, per a mi, com a home d’esquerra, no és la pèrdua de temps, allò de no saber traure el peus de la panera… És la misèria, la futilitat, l’insult a la nostra intel·ligència del discurs d’un PSOE estatal, pretesament d’esquerres o ves a saber a hores d’ara ja, que intenta justificar el seu ensinistrament, o la seua falta de valentia a l’hora de constituir un govern progressista per foragitar el PP, amb l’excusa de no poder acceptar cap ajuda o pacte, per activa o passiva, de partits “independentistes”, ni de Podemos — la seua actual bèstia negra— , perquè reconeix el dret dels catalans com a poble, a promoure una consulta per decidir, democràticament el seu futur, que és, per altra part, com resolen els conflictes polítics interns les anomenades democràcies formals, els “països del món lliure” —diuen— com ara Canadà, Bèlgica, Escòcia, Suissa…, i com ara faran els anglesos amb el complicat referèndum sobra la seua possible eixida de la UE i l’efecte Brexit, que pot posar cul per amunt i complicar no sols l’economia anglesa, si no la de tota la comunitat europea i la bola del món, i malgrat tot, els anglesos votaran el proper 23 de juny el seu futur lliurement i democràtica.
Tres dies després tindran lloc les noves eleccions estatals a l’Estat espanyol, que no sols dirimiran si el proper governament serà progressista o conservador… Allò més important per al futur de l’esquerra renovadora serà que posarà a cada partit i dirigent al lloc que li pertoca, i sabrem si el PSOE encara és un partit d’esquerra i de progrés o si definitivament el seu ensinistrament, baronies i les males companyies l’han conduit a una mena de Lerrouxisme miop i rovellat a estes altures del segle XXI, com a llindar del seu pas per activa o per passiva al no-res, a la desaparició vergonyant, com el PSI, com el PASOK… o allò pitjor: confluir amb la dreta més reaccionària seguint l’estel dels socialdemòcrates d’Acción Democràtica de Venezuela, mira per on, Venezuela, on el darrer president socialdemòcrata, Carlos Andrés Pérez, bon amic de Felipe González —quines coses té la vida— fou destituït i empresonat per corrupció…
Nosaltres, des d’ací, i a la valenciana manera, demostrarem que una altra forma de fer política, unitàriament, és possible. Ara som ja una referència… en passar el 26 de juny de segur i com a primera força del País Valencià serem un exemple a seguir. Ja ho deixà dit, escrit i dibuixat Artur Ballester al seu cartell: El País Valencià a l’Avantguarda d’Ibèria.
Salut i República!

Rafa Arnal
————————–
Comentaris
Víctor Baeta i Subias País Valencià, d’Oriola a Vinaròs.
4 de juny 07.59h

Benvolgut (malgrat l’afaire econòmic del Singló) Rafa:
(…)
Sí estàs d’acord amb “A la valenciana”, com a sobiranista valencià republicà que sóc i en base a les distintes repúbliques que defensem respectivament, dic que en saber que estàs d’acord amb aquesta coalició, en un acte reflexe me palpe la butxaca per a veure si encara tinc la cartera.
(…)
L’Estat espanyol i els contemporitzadors amb ell i que no us oposeu a estar-hi adscrits, com tu, heu estat molt intel·ligents de com tractar el tema de Catalunya per dinamitar el ‘procés’ i de retruc qualsevol altre que poguera eixir. El dinamitaire no ha estat el que tots temien, el Rivera, no. Han estat els ‘companys- d’esquerres-republicans-espanyols (els de ‘otra España –Ibèria dius tu- es posible’)-de-tota-la-vida’ amb el seu mantra, tret del manual de Stalin, ‘El marxismo y la cuestión nacional’ (en castellà), com és la fal·làcia del dret d’autodeterminació, que ara l’anomeneu ‘dret a decidir’ i que ho apliqueu davant el problema català -que anaven (passant del vostre dret-trampa d’autodeterminació) cap una DUI- per a neutralitzar-los, com no!, amb la reivindicació dirigida a l’Estat espanyol (ha, ha, ha) i en conseqüència  fal·laç, d’un referèndum. Bé, com els prestidigitadors ja heu aconseguit que el públic mire a un altre costat mentre canvieu les cartes. De moment ja vos esteu fent amb els més pre-polítics i vulnerables mentalment. Ja saps de qui parle.
(…)
‘A la valenciana’ té aspectes positius per a l’estratègia del sobiranisme valencià republicà. No ho negue. Però com deia Bergamín dels comunistes, i jo afegiria dels republicans espanyols com tu, “Con ellos hasta la muerte, però no más allà”
(…)
Una (malgrat allò del Singló) abraçada.
Víctor Baeta

NO HI HA CAP FUTUR POSSIBLE AMB AQUESTA CUP, PER FRANCESC ABAD

Abans del 27-S ho vaig escriure: els vots a la CUP serviran per a comptar ‘sí’ a la independència, però no serviran per a fer la independència. La gestió del post-27-S tot això ho va evidenciar molt clarament.

El pacte agònic que va fer possible el pas enrere del president Mas va ser potser l’última carta per a salvar el procés com l’havíem conegut fins llavors. I va tornar a obrir un horitzó d’esperança que aquesta legislatura fos la legislatura de la independència.

Però aviat es va començar a veure que, necessitats com estàvem de creure que podíem fer-ho, havíem estat massa optimistes, fins i tot uns il·lusos.

Fa dues setmanes la CUP va solemnitzar que ells no se sentien lligats al pacte signat. I que, per tant, si el volien complir el complirien i si no, no.

La deslleialtat de la CUP amb el pacte signat ha estat constant. Però ara arribem a un dels moments clau de la legislatura i el procés: un pressupost decisiu per a la fase independentista en què som. D’acord amb el pacte subscrit és evident que ni n’hauríem de parlar: la CUP es va comprometre a aprovar-los. I, en canvi, hi ha presentat una esmena a la totalitat.

Tanmateix, al punt a què la CUP ha portat les coses, ja és igual si s’aproven o no, que seria gestionar la independència. El gran problema que tenim és que l’ús deslleial i irresponsable que ha fet la CUP de la seva minoria de blocatge en relació amb la majoria parlamentària per la independència ha anat esquerdant dramàticament la majoria social per la independència.

A la Facultat de Dret em vaig familiaritzar amb una expressió per a descriure i valorar els danys que una cosa pot causar: ‘daño emergente y lucro cesante‘. El daño emergente és el mal efectiu, el dany causat de manera directa. El lucro cesante és allò que deixes de guanyar a conseqüència del fet en qüestió. En el nostre cas, el daño emergente és aquest desgast directe a què la CUP sotmet la majoria social per la independència. I el lucro cesante és que, atrapats en els seus deliris, no es visualitza la feina que fa el govern per gestionar el procés cap a la independència (que en fa molta) i no es pot traslladar a la societat un missatge de confiança i il·lusió envers la independència. Hi va haver una època, fa uns tres anys, que tot allò que fèiem era per a explicar per a què volíem la independència i què implicaria. Ara estem totalment col·lapsats per l’espiral destructiva de la CUP. Ja fem prou de mirar d’evitar l’efecte devastador de les seves bogeries. I no hi ha manera de teixir un relat del moment ni de què volem fer ni de les implicacions positives que tindrà per a tots.

Diumenge hi va haver una manifestació important a Barcelona. Dic important pel que defensava (els drets socials dels catalans davant les agressions del TC) i per qui la convocava: gairebé tots els partits polítics, els sindicats i les grans organitzacions de la societat civil. Doncs, malgrat aquesta enorme llista d’organitzacions convocants, totes amb gran capacitat de mobilització, el resultat va ser més aviat discret, per no dir que va fer figa. Segons els organitzadors, 60.000 persones. Segons la guàrdia urbana, 8.000. Molt enardiment previ, molta poesia social, moltes crides, moltes sigles i performances… però una mobilització final fluixeta. Fins al punt que ja no era important el suport a la manifestació sinó la ‘unitat’ de sigles de la convocatòria.

Setmanes enrere la CUP havia convocat una altra manifestació, sota el delirant paraigua de la ‘desobediència’, del ‘desobeïm’. Un altre fracàs. A tot estirar, un parell de milers de persones. Molta samarreta i molts escarafalls i al final de la manifestació a la plaça de Sant Jaume, sort de les cartolines, perquè era mig buida.

Anem fent seguidisme dels deliris cupaires, anem fotent-nos trets al peu, que si continuem a aquest ritme quan ens descuidarem serem els de sempre.

Ho he dit moltes vegades: la principal amenaça per al procés independentista i la majoria social és la incertesa associada a qualsevol procés independentista, inclòs el nostre. Estratègicament, és clau treballar per reduir a la mínima expressió aquesta incertesa, tranquil·litzar, donar seguretat i confiança a tothom qui vol la independència i també a tothom qui no hi arriba perquè té por de què pot passar.

Doncs bé, la CUP i aquesta rucada de la desobediència, presentada com l’han presentada ells (i elles), és l’atac més fort que podem fer a la credibilitat i la seguretat en allò que fem. Perquè no defensem pas un procés en què no es respecti res ni ningú i que tot es pugui desobeir perquè algú ho digui, al seu capritx. No defensem el fet de deixar de restar sotmesos al dret i a les lleis, no respectar les normes ni els procediments. Encara més, treballem en un marc jurídic que empari el procés i garanteixi la seguretat jurídica, sense cap mena de salt al buit, en aquesta transició. No proposem un campi qui pugui que ens aboqui a la selva de la ‘llei del més fort’, ni un forat negre jurídic.

Agradi o no a la CUP, proposem un procés ordenat i amb respecte a tot i a tothom.

Quan el procés arribi a la fase decisiva, final, si es manté l’absència de diàleg amb l’estat espanyol i es confirma que és impossible una sortida negociada i democràtica, evidentment caldrà fer un acte unilateral que esdevindrà un acte de desobediència. I punt. A això queda reservada la possible desobediència, no a una manera de viure i d’actuar, en què no hi hagi lleis, ni acords, ni compromisos, ni ordre ni respecte per res ni per ningú.

Els pactes es compleixen. Les lleis s’obeeixen. La propietat privada es respecta. Els deutes es paguen. I la policia garanteix els nostres drets i un ordre per a exercir-los en llibertat, i no deixarem el carrer en mans dels vàndals.

Fem un procés perquè tothom hi guanyi, que respecti i asseguri els drets, l’status quo i l’estil de vida de tothom. Un procés que permeti de generar més riquesa i més oportunitats per a tothom. I sí, sens dubte, sobretot, també un procés per a poder atendre millor, amb més justícia, les necessitats dels qui tenen menys o no tenen res. Perquè sabem, i el TC ens ho demostra cada setmana, que només la independència ens permetrà de fer-ho de la manera que volem com a país i com a societat. I perquè sabem que només la independència ens permetrà de gestionar els nostres recursos perquè tothom hi guanyi i ningú no hi perdi. Perquè el nostre treball genera prou recursos per a atendre totes aquestes necessitats que ara, per l’autoritarisme judicial antidemocràtic o per la discriminació econòmica que implica l’espoliació fiscal, no podem atendre.

Sincerament, no sé com hem de sortir d’aquest atzucac en què ens trobem. Si les forces polítiques que van permetre de fer Junts pel Sí mantinguessin el compromís amb la unitat i no es deixessin arrossegar per les temptacions partidistes, ho veuria clar: noves eleccions abans no sigui massa tard i la situació actual hagi trinxat la majoria social independentista. Però tots sabem que aquesta unitat, que és la clau per a assolir la independència, que és condició necessària per a fer-la possible, avui no la tenim assegurada.

L’única cosa que sé és que si les coses continuen així, la CUP no tan solament farà impossible de gestionar la independència, sinó que liquidarà, letalment, la majoria social que dóna suport a la independència. Ja comencem a tenir proves d’aquest desgast. I la legitimació de la violència que ha fet la CUP en relació amb tot això que ha passat a Gràcia és una línia vermella que no es pot passar i que pot tenir conseqüències devastadores. Les imatges que ha escampat l’entorn de la CUP són pròpies de la demència de la propaganda d’Estat Islàmic, i no tenen res a veure, violen, massacren les imatges amb què l’independentisme ha forjat la majoria social aquests anys, i que algú va batejar encertadament amb la denominació de ‘revolució dels somriures’. Fem-hi alguna cosa abans no sigui massa tard!

@FrancescAbad, expert en sistemes d’informació i avaluació en la gestió pública

REFLEXIONS D’ABELARD SARAGOSSÀ AL VOLTANT DE L’AVL I LA RACV

saragossa_abelardEl periòdic Levante va publicar un article d’Abelard Saragossà sobre la declaració de l’AVL i la RACV. També, tenint en compte el resultat de la votació de la RACV, ahir va escriure una carta als membres de Taula de Filologia. A continuació els dos escrits.
Objectius valencianistes en la declaració de l’AVL i la RACV (Levante, 31-05-2016)

Taula de Filologia Valenciana vol donar l’enhorabona a l’Acadèmia de la Llengua i a l’Acadèmia de Cultura per haver aprovat una declaració que busca l’avanç del valencianisme. Els factors bàsics que conté són tres. La declaració partix de les lleis valencianes (quines són les funcions de cada institució; AVL: normativització lingüística; RACV: aportar investigacions).
En segon lloc, l’escrit introduïx tres objectius importants per al valencianisme. El primer és «superar conflictes que han esgarrat la societat valenciana» i que han perjudicat l’ús social del valencià. Anant per la direcció contrària, cal «promoure l’ús del valencià» i, alhora, fer que el valencià siga «un instrument de cohesió social del poble valencià». Per a passar de la direcció destructiva a la constructiva, hem «d’eliminar les connotacions negatives del valencià» (com ara ser un «element de confrontació»; o ser considerat un «parlar subsidiari»).
El tercer factor de la declaració són els mitjans que proposa: «formar grups de treball conjunts» i tindre molt en compte que, en tota bona civilització, cal conjuminar la raó i el sentiment (hem de «conciliar les aportacions historicofilològiques i els sentiments identitaris privatius dels valencians»).
Taula de Filologia pensa que les dos acadèmies han donat un bon exemple de com deixar arrere actituds poc civilitzades, un exemple de com apartar l’enfrontament suïcida entre germans i buscar la col•laboració solidària. A més, eixe gest apareix en un marc històric en què diversos partits polítics també han posat l’interés valencià general per davant dels interessos particulars. Després d’una època en què u de cada quatre valencians estava sense faena (i u de cada cinc en la pobresa o a la vora), i després d’una època en què els valencians hem hagut de patir vergonya com a poble, hi han símptomes de recuperació: en l’ús del valencià i en la seua consideració, en la producció cultural, en l’economia. I també hi ha recuperació en la consciència de ser un poble que ha de dirigir el seu futur alhora que hem de ser solidaris amb les necessitats de les persones, sobretot les més necessitades.
Ara, cal desitjar que la declaració tinga continuïtat: que els grups de treball es formen i que la seua activitat siga útil per a aconseguir que els valencians mirem el valencià com a integrant de la nostra identitat i de la nostra vida quotidiana. De cara a un objectiu tan destacat per al valencianisme, Taula de Filologia Valenciana posa a disposició els seus mitjans humans i intel•lectuals. Que l’Acadèmia de la Llengua i l’Acadèmia de Cultura sàpien que tindran en nosaltres uns col•laboradors fidels, constants i il•lusionats. A més, esperem que unes altres entitats valencianes respondran positivament. Totes són necessàries, i cada una deu complir la seua funció.
En no pocs aspectes, els valencians comencem a tindre la història de cara. Amb argumentacions, honradesa i respecte, hem de procurar coordinar-nos per a pujar al tren del futur: un futur més ple, més solidari, més valencià.
Abelard Saragossà
——————–

Amics de Taula,

Ahir [dia 29], un membre de Taula que està en un lectorat en Kiel (part bàltica d’Alemanya), Jordi Cassany, m’escrivia: «Ara falta que la secció de llengua de la RACV actue amb responsabilitat, pel bé de la normalització social de la llengua». Hui [dia 30], s’ha vist el grau de responsabilitat d’eixa secció de la RACV i d’unes altres. Allà a on haurien d’haver eixit com a mínime les tres quarts de la RACV a favor de les converses amb l’AVL, el resultat ha sigut 17 a 17. Ha guanyat l’acord pel vot de qualitat del president i perquè, entre els 17 vots, n’hi havien dos de regidores de València (Maria Oliver i Glòria Tello, de València en Comú i de Compromís respectivament) i un membre de la Diputació (Xavier Rius, de Compromís) Certament, qui guanya guanya, de manera que les converses seguiran avant. Però socialment hauria sigut molt més positiu que la voluntat d’acord fóra tan predominant en la RACV com ha sigut en l’AVL. Al capdavall, a l’AVL només la mou l’interés pel valencià. En canvi, la RACV també es juga el seu futur com a institució.
Per ara, només s’han sentit els qui volen guerra i sang (en la RACV i en el sector d’enfront: mireu els escrits que han aparegut en La Veu). Jo vos demanaria que penseu en la possibilitat de fer escrits insistint que l’acord té com a beneficiaris la consideració social del valencià i la racionalitat. També es poden tocar afirmacions fetes en públic que són falses (com ara dir que l’acord posa al mateix nivell l’AVL i la RACV, quan és notori que la declaració deixa cada institució a on les posen les lleis valencianes: la normativa només per a l’AVL; i la possibilitat d’aportar investigacions a la RACV).
Com he dit, l’acord seguirà avant. Però l’ideal seria que hi hagueren dotzenes de valencianistes que donaren suport al procés. Eixa reacció no solament posaria el valencianisme majoritari en el lloc que li correspon, sinó que també seria un suport a totes les persones i els partits polítics que li han donat suport: el govern de l’ajuntament de València i el de la Diputació de València; unes declaracions de Vicent Marzà a La Veu; l’acció d’Emili Casanova, de Ramon Ferrer i d’un periodiste del Levante que també ha promogut tot el procés (des del mes de febrer).
Políticament, el nostre país ha canviat. Ara, falta que eixe canvi també arribe a la concepció de la llengua. Entre les idees lingüístiques i les polítiques pot haver una diferència ben perceptible. Les idees lingüístiques dels sixanta crearen la concepció política dels Països Catalans, proposta que anà seguida de l’anticatalanisme per factors diversos. Ara, la concepció política ha canviat en el valencianisme. Però les idees lingüístiques dels anys setanta i huitanta seguixen vigents i difusament escampades. Vos propose que promogam el debat i afavorim que les idees que s’han escampat pel valencianisme polític tinguen al costat les idees lingüístiques que els corresponen.
Vos anime, amics, a debatre i a actuar. En este període de tanta il•lusió, no hauríem de deixar que els extrems dels dos costats impedixquen o dificulten que l’avanç polític tinga al costat un valencianisme lingüísitic prudent, de mirada tan profunda com transversal. Rebeu una salutació ben cordial,
Abelard Saragossà

MANUEL CASTELLS I JORDI BORJA EN EL 50 ANIVERSARI D’UNA GRAN MENTIDA

A finals de la dècada dels anys seixanta, el Llibre roig de Mao va ser un catecisme per a molts joves inquiets i antifranquistes, sotmesos a una dictadura que hi ha qui vol endolcir per justificar l’injustificable. És el mateix exercici que fan alguns antics militants comunistes respecte del comunisme. L’excepcionalitat de la dictadura, que va tenir com a efecte que els comunistes s’afegissin a la lluita per la democràcia abans que propugnar cap mena de revolució, no va evitar les disputes ideològiques internes entre els comunistes, abrandadament dogmàtics en gairebé tots els aspectes.

Malgrat l’estrepitós fracàs del Gran Salt Endavant i els horrors de la revolució cultural, els maoistes de l’època defensaven absolutament els joves de la Guàrdia Roja que es van dedicar a destruir llibres i persones per condemnar el revisionisme i l’aburgesament dels dirigents del Partit Comunista que podien ser els seus pares. A Espanya i Catalunya va passar una cosa semblant i nuclis de joves van abandonar el PSUC per crear una constel·lació d’organitzacions més o menys maoistes. El Partit Comunista d’Espanya (internacional) —que el 1975 es va transformar en Partit del Treball d’Espanya—, Bandera Roja o el Moviment Comunista, per citar els grups més grans, eren fills del marxisme-leninisme, pensament Mao-Tse-Tung (com llavors s’escrivia Mao Zedong), condensat en aquell Llibre roig de petites dimensions.

Ara sabem que la Revolució cultural xinesa va ser, per contra de les virtuts que li trobaven intel·lectuals com Jean-Paul Sartre o Charles Bettelheim, un conjunt de bestieses recopilades en forma d’aforismes. El maoisme insistia que, fins i tot després del triomf de la Revolució, calia estar amatent a reprimir els elements burgesos que poguessin ressorgir en la societat socialista i en el si del mateix Partit Comunista. I a partir d’aquesta premissa, les purgues, els camps de reeducació i les execucions van estar a l’ordre del dia. Una autèntica massacre, que a la Cambodja de Pol Pot es va convertir en genocidi pur i dur, que ha explicat a bastament el professor Ben Kiernan en un munt d’estudis.

Que sota els efectes d’una dictadura com la nostra, aïllada del món i amb un dèficit d’informació estructural, joves, com jo mateix, poguéssim sentir-nos seduïts per una doctrina “revolucionària” que menyspreava la democràcia, potser és comprensible i justificable. La combinació de joventut i ignorància fa estralls. El que em resulta incomprensible és que hi hagi qui, passats els anys, s’entesti a defensar les virtuts d’una ideologia que ha comès atrocitats tan salvatges com el feixisme i el nazisme. Es pot ser d’esquerres i anticomunista ferotge. De fet, hi ha bons exemples al món, començant per la majoria dels partits socialistes europeus.

Barrejat amb la commemoració de la difusió del Llibre roig de Mao, he llegit dos articles de sengles antics militants de Bandera Roja, el grup maoista al qual van militar més intel·lectuals, professors —universitaris i d’institut— i periodistes per metre quadrat. Servidor, inclòs. Va ser un grup essencialment català, per bé que amb vocació espanyolista, perquè la revolució havia de ser espanyola i el catalanisme era burgès, segons la doctrina del seu fundador, Jordi Solé Tura. No va aconseguir desbancar el PSUC i al cap de pocs anys la majoria del grup va reingressar al partit del qual havien sortit els seus principals dirigents.

Un dels articles que he llegit aquesta setmana és, precisament, de Jordi Borja i es titula “Comunistes?”, l’altre és del sociòleg Manuel Castells, director de la tesi del primer, presentada fa pocs anys, i el títol és “Comunistes”. La diferència entre el títol d’aquests dos articles és, doncs, l’interrogant. Tots dos són una reacció contra una suposada “onada anticomunista” que hauria provocat l’acord electoral entre Podemos i IU. Malgrat que la reaparició en escena de Julio Anguita i la reivindicació sense complexos del comunisme ho hauria propiciat, Borja nega la major per afirmar taxatiu que “no hi ha comunisme però reneix l’anticomunisme”.

Jordi Borja oblida que a la Xina, al Vietnam o al Nepal les dictadures comunistes oprimeixen el poble en nom de la “nova economia social de mercat”

Segons Borja, del comunisme, “només en perviu la seva caricatura a Corea del Nord, ja que Cuba està en una transició sense possible marxa enrere” i que, en tot cas, a Catalunya i a Espanya els comunistes eren els més grans demòcrates perquè van lluitar contra Franco com cap altre partit. Ho van ser per l’acció, això no es pot negar, però no pas des d’un punt de vista del pensament que defensaven i difonien, cosa que a la llarga va portar-los a la marginalitat que ara volen superar de la mà d’antics comunistes reciclats que han abraçat el populisme com a forma d’acció. Jordi Borja és urbanista i mentor d’Ada Colau com altres insignes exmembres de Bandera Roja, però quan intenta fer d’historiador es converteix en un mer propagandista de la seva biografia i oblida que a la Xina, al Vietnam o al Nepal, per exemple, les dictadures comunistes oprimeixen el poble en nom de la “nova economia social de mercat”.

L’article de Manuel Castells és més complicat. Publicat en el diari conservador per excel·lència, el prestigiós sociòleg es deixa anar per concloure que els comunistes “es poden reinventar al segle XXI, mentre el liberalisme tronat es va esfilagarsant en la consciència de la gent tan bon punt se’n pateixen les conseqüències”, per la “traïció” dels partits socialistes que es van tornar còmplices de les polítiques d’austeritat imposades pels neoliberals mentre els sindicats es mantenien a la defensiva. Aquest és el poder del 15-M, a parer seu, i el que justifica Unidos Podemos, Ada Colau i l’anomenada “nova esquerra”: “Les noves generacions es van enfrontar a un capitalisme salvatge, cada vegada més voraç i ineficient, i no van trobar en el PSOE un defensor, sinó un col·laborador de la banca i a més gairebé tan corrupte com la dreta. Es va acabar el privilegi històric d’haver estat el gran partit de l’esquerra. És llei de vida. Allò que ja no compleix la seva funció mor més o menys lentament”. Espero que Castells ens explicarà aviat la bondat de l’equació que formen a l’Ajuntament Ada Colau i els “social traïdors” de Jaume Collboni, per fer ús d’un terme clàssic que els comunistes de primera hora, els bolxevics, aplicaven als partits socialistes i als menxevics russos.

Espero que Castells ens explicarà aviat la bondat de l’equació que formen a l’Ajuntament Ada Colau i els “social traïdors” de Jaume Collboni

La fraseologia de Castells em va fer recordar un paràgraf del llibre Revolución Cultural y Organización Industrial en China, de Charles Bettelheim, publicat el 1973 en castellà i que vaig llegir en un seminari de sis mesos que ens obligaven a fer per accedir a Bandera Roja sota el guiatge d’un “camarada” instructor: “Per comprendre la Revolució Cultural Proletària i el seu paper, cal considerar que les transformacions en la base econòmica que s’observen actualment a la Xina no poden ser sinó el producte d’una lluita conduïda (i que continua sent-ho) pels treballadors per transformar la divisió social del treball, per acabar amb les relacions jeràrquiques en el si de les unitats de producció per apoderar-se de la gestió i dominar la teòrica. Aquesta mena de lluita és una lluita política i ideològica. No és una simple rebel·lió. Té un caràcter revolucionari. I exigeix, perquè doni els seus fruits, una unitat de concepció i d’acció i una justa apreciació de la naturalesa de les transformacions possibles i del seu encadenament. És això el que exigeix la direcció d’un partit revolucionari”. Vaig haver de llicenciar-me en Història contemporània per desintoxicar-me d’aquesta mescla d’ideologia i xerrameca i poder escatir la veritat de la veritat: sobre el que passava a la Xina, que el catalanisme tenia arrels populars, per dir-ho com ho va formular el meu mestre Josep Termes, qui no va militar mai a Bandera Roja però sí al PSUC, i que l’obrerisme català era d’arrel llibertària i socialista més que no pas comunista.

La diferència entre els “indignats” de Tian’anmen i els del 15-M és simple: la democràcia occidental no va dissoldre amb tancs ni va matar cap dels concentrats a la plaça del Sol o de Catalunya

La “cultura proletària”, la síntesi de la qual era un Llibre roig trufat d’obvietats i un munt de normes conservadores, no va dominar mai en els països comunistes. Al contrari. Mao va ser tan “cruel” com Stalin i va propiciar un munt de guerrilles al món per desestabilitzar el “capitalisme”, el gran enemic. Ara, a més, el país més poblat del món és l’exemple més clar de neoliberalisme a mans, és clar, del Partit Comunista. La síntesi va arribar de la mà d’un dirigent comunista castigat durant la Revolució cultural, Deng Xiaoping, qui no es va estar, però, d’esclafar sense miraments el moviment democràtic juvenil de 1989 que va acabar amb la massacre de Tian’anmen i va esclafar els primers “indignats” del món. La diferència entre aquells “indignats” i els del 15-M és simple: la democràcia occidental no va dissoldre amb tancs ni va matar cap dels concentrats a la plaça del Sol o de Catalunya. No és poca cosa, malgrat que a Barcelona va haver-hi aldarulls molt seriosos el 15 de juny del 2011, quan els “indignats” van assetjar el Parlament de Catalunya i van intimidar els parlamentaris.

És una pena que els antics maoistes, reciclats ara en no se sap què, no recordin aquestes coses tan òbvies. Ja no som en aquell temps en què es podia estampar un llibre amb un títol delirant, El liberalismo es pecado. Certament, el món ha rodat molt des d’aquell “mes del santíssim rosari” de 1884 en què Fèlix Sardà i Salvany va treure a la llum aquest pamflet carlí. El Llibre roig de Mao era més o menys el mateix però en versió atea i comunista. El liberalisme és —i era— l’esca del pecat perquè és —i era— intrínsecament pervers. Sovint, com estem veient també aquí, aquesta no és la qüestió. Colau ens ho acaba de demostrar: l’important és disposar del poder i disfressar-ho de revolució i de canvi. Els encarregats de vendre el producte seran els intel·lectuals d’esquerra de “tota la vida”, però més vells que les doctrines que reivindiquen acríticament, perquè sempre estan disposats a acompanyar-los fent de comparsa.

GREGORIO MARTÍN: “AQUELLS QUE PENSEN QUE HABITEN UN ESTAT QUE ELS CASTIGA PER LA SEUA MERA CONDICIÓ DE VALENCIANS, POTSER HAGEN DE PREPARAR EL CAMÍ CAP A UN CERT SOBIRANISME”

Gregorio Martín: ” (…) Aquells que pensen que habiten un Estat que els castiga per la seua mera condició de valencians, potser hagen de preparar el camí cap a un cert sobiranisme; és legítim, sempre que siga un procés democràtic. Utilitzar unes eleccions generals per a reivindicar no se sap molt bé el que, ni a qui, és un exercici de difícil comprensió i justificació.”Flash

Mitjà per la República Valenciana