Continua la lectura de Polèmica al voltant de la Junta Qualificadora
Donald Trump i el procés sobiranista a Catalunya per Agustí ColominesBarcelona. Dimecres, 9 de novembre de 2016
El novembre de l’any passat, un nodrit grup de membres de la Princeton’s Black Justice League va ocupar el despatx del rector. Segons explicava The Whasington Post de l’endemà, els estudiants exigien que el nom de Woodrow Wilson, president dels Estats Units defensor del segregacionisme i que, segons sembla, va donar suport a les idees del Ku Klux Klan, fos suprimit del col·legi residencial i de l’Escola de gestió i política pública i internacional que du el seu nom —on, per cert, treballa el professor Carles Boix—, i de qualsevol altre edifici. Els estudiants afroamericans també reclamaven que el mural que hi ha al menjador d’aquest centre per homenatjar-lo fos esborrat també. A Yale va passar una cosa semblant.
Thomas Woodrow Wilson (Staunton, Virgínia, EUA, 1856 – Washington DC, 1924) va ser, certament, el 28è president dels Estats Units entre 1912 i 1920. Resumir la seva política no és fàcil, perquè va ser molt complexa. A l’Amèrica Llatina, per exemple, es mostrà clarament intervencionista, i no sempre precisament per a bé. Durant la Primera Guerra Mundial, en canvi, fins al 1917 va mantenir neutral els EUA fins que va fer un gir que acabaria essent fonamental per al final de la guerra i, també, per a l’hegemonia nord-americana al món. Wilson era membre del Partit Demòcrata i, no obstant això, va defensar el segregacionisme amb la mateixa força que va defensar polítiques socials que després es recollirien al New Deal.
Sempre he pensat que el Premi Nobel atorgat a Obama tenia un rerefons racista
¿Com és possible que Wilson fos un racista i alhora rebés el Premi Nobel de la Pau el 1919 amb més mèrits que no pas Barack Obama? Doncs senzillament perquè la realitat és complexa i no es pot reduir a la caricatura. Sempre he pensat que el Premi Nobel atorgat a Obama tenia un rerefons racista, atès que no havia fet res de res per rebre’l i se li va concedir justament perquè era el primer president negre dels EUA. Ningú no ho reconeixerà però si vostès hi pensen bé, potser em donaran la raó. A diferència d’Obama, Wilson sí que va fer accions reals a favor de la pau i es mereixia ser premiat. Havia deixat de ser un racista? No, segur que no.
El gener del 1918, gairebé un any abans del final de la Primera Guerra Mundial, Woodrow Wilson va exposar al Congrés dels EUA un programa, conegut com els Catorze Punts, pel qual, segons ell, s’havia de regir una pau justa, estable i duradora a l’Europa de la postguerra. No es tracta que ara els detalli aquí, però l’esperit d’aquests Catorze Punts va ser molt celebrat a la Catalunya de l’època, sobretot pel republicanisme d’esquerra, perquè era una defensa de la llibertat dels pobles, del dret a l’autodeterminació i d’una pau justa, sense revenges, el que incloïa acceptar el que acabava de passar a Rússia de la mà de Lenin.
Aquests principis, però, no van ser respectats, ja que els aliats europeus estaven més preocupats a defensar els seus interessos que a aconseguir una pau justa. França, la potència més perjudicada per la destrucció causada pel conflicte, exigia que Alemanya pagués les reparacions de guerra i fins i tot que fos desmembrada. Keynes ja va advertir dels perills que comportaria una política revengista com aquesta. Els Catorze Punts de Wilson van quedar en paper mullat, però el mapa d’Europa va canviar totalment, perquè els imperis van decaure i “aquella presó de pobles que havia estat l’Imperi austrohongarès va donar lloc a un munt de nous estats”, que és el que Rovira i Virgili destacava quan celebrava la iniciativa del president nord-americà. Estava pensant en Catalunya, no hi ha dubte.
Per al sobiranisme català s’ha obert una finestra d’oportunitat que el president Carles Puigdemont hauria d’explorar
Només he llegit un article —“Trump o Trump”— que relacionés la victòria de Donald Trump amb el procés sobiranista. El va escriure fa uns dies Joaquín Luna, que és ben conegut per les seves opinions antisobiranistes. Destacava, tanmateix, que per al sobiranisme català era més interessant que guanyés Trump que Clinton. Per què Trump i no Clinton? Donald Trump és el president dels EUA ideal per a moviments com el sobiranisme català —escriu Luna—: “menysté la Unió Europea —el garant principal contra un referèndum unilateral—, elogia el Brèxit —model del ‘dret a decidir’ i del despropòsit populista— i presumeix d’un pragmatisme simplista que es tira a l’esquena l’ordenació i les normes internacionals”. És evident que per a Luna això seria una desgràcia, però no està mal vist.
La temptació del sobiranisme català, dominat a parts iguals per l’antiamericanisme de parvulari i una fòbia arrogant contra Trump que arriba fins a les files del centredreta, seria menystenir la importància que el nou president dels EUA sigui un ric fatxenda, malparlat, racista i no sé quantes coses més, totes elles certes. L’error seria manicomial, perquè Trump, com aquest Wilson que ara volen eliminar de Princeton els activistes negres nord-americans, pot ser, certament, una oportunitat. La diplomàcia catalana n’hauria de prendre nota abans de fer el ridícul. Ves que amb Trump no tinguem una sorpresa! Pot ser Reagan, que va canviar el món, agradi o no, o pot ser Bush fill, que va ser un pagerol que va embolicar els EUA en dues guerres que han estat letals per a la pau mundial. Tot dependrà del que faci d’ara endavant, un cop acabat l’espectacle de la llarga campanya electoral. Ara bé, com es diu en els ambients dels negocis, per al sobiranisme català s’ha obert una finestra d’oportunitat que el president Carles Puigdemont hauria d’explorar.
Dilluns, 10.10.2016 08h30
“…e quan vim nostra senyera sus en la torre descavalgam del caval, e endreçam-nos ves orient, e ploram de nostres uils, e besam la terra per la gran mercé que Deus nos havia feyta” – JAUME I 2016. 9 d’Octubre, Dia Nacional dels Valencians, Diada Nacional del País Valencià. Amb el valencianisme polític, representat per COMPROMÍS, en el govern de la Generalitat i en bona part dels ajuntaments i institucions valencianes. Dècades després de constantment mantindre la voluntat fèrria –primerament menuts grups d’històrics del valencianisme d’esquerres i en els últims anys amb forá creixent i una onada de joventut engrescadora- de retornar la Processó Cívica, el principal acte institucional de la Diada, la baixada de la Reial Senyera, a la normalitat, a la civilitat, a la democràcia, sovint en molts anys suportant insults, agressions… I hui, el matí del 9 d’Octubre, trobar-se que participar democràticament i pacíficament en la Processó Cívica, portant la Senyera de Dubon, l’estelada en roig, representativa de l’independentisme valencià, o la Senyera estelada en blanc, representativa del valencianisme combatiu i sobiranista, ha estat senzillament impossible. I ho ha estat perquè la policia espanyola, la dependent de la Delegació del Govern espanyol a València –o siga la que depén directament del govern espanyol regentat en funcions pel PP, als qui alguns ara volen reviure a base d’abstindre’s-, ho ha impedit, requisant ambdues banderes de lluita. Tants anys per fer possible que la democràcia, que la convivència pacífica, que el valencianisme tornara a recuperar els espais públics en el Dia Nacionals dels valencians, amb tots els vents a favor segons ens diuen, per acabar ensopegant-se amb el mateix cudol, amb la mateixa muralla infinita, esquerpa i dura que és el colonialisme espanyol. En una Processó Cívica que convoca secularment l’Ajuntament de València, l’argument policial ha estat clar, sense confusions: “les senyeres estelades valencianes, no passen”. O siga, els símbols del sobiranisme valencià no tenen espai ni dret: són non grates. Truncar la llibertat d’expressió i de manifestació és absolutament inacceptable. Truncar la participació dels símbols valencians en els actes patriòtics valencians és, senzillament, inacceptable. A Jaume I li van vessar llàgrimes als ulls. Hui alguns hem vessat també llàgrimes de ràbia, de vergonya, de legítima ira i el somriure alegre que portàvem se’ns ha tornat un gest amarg i aspre.Sóc independentista valencià. No ofrenarem cap glòria a Espanya. No demanarem perdó per ser-ho.
Joan S. Sorribes, Secretari Nacional d’Estat Valencià (partit membre de coalició COMPROMÍS.
L’efemèride valenciana del 9 d’Octubre és una bona ocasió per palpar-nos el cos, veure quants ossos tenim trencats, per on continuem i amb qui.
Començaré fent un record dels meus companys del Bloc Nacionalista Valencià (2005-2009), gent lleial. M’ha entristit molt el paper de Baldoví, escolanet d’Espanya. On sou, amics?
Els sobiranistes presents són els sobiranistes republicans valencians estrictes (que no admeten tractes ni al Nord ni a l’Oest), els sobiranistes pancatalanistes i els sobiranistes “quatreprovíncies”. Tots tres coincideixen en l’objectiu teòric de la República Valenciana.
Els sobiranistes valencians estrictes els darrers quatre anys han impulsat diverses iniciatives electorals, han elaborat una proposta de projecte de Constitució Valenciana i Víctor Baeta ha fet la història de deu anys de republicanisme valencià. En República Valenciana / Partit Valencianiste Europeu és la persona més coneguda.
ERC, teòricament té els deures fets des de fa vint anys (assumir la independència com a objectiu prioritari i la “nació catalana” com a territori propi), però no ha fet la refundació i l’ l’adequació del Partit a aquests canvis, donant lloc a situacions surrealistes. Fa tres anys la militància va treure una pancarta de “Per la República del País Valencià”, fa mig any un representant d’ERC del PV a “El Punt” s’esplaiava sobre la República Valenciana. ERC ha de decidir si vol ser un partit-frontissa, un partit de gestió (còmode tant amb Trias com amb Colau), o un patit d’alliberament. S’ha de decidir, el poble el mira.
Poble Lliure, formació apareguda fa mig any, successora d’una formació prepolítica (que no es plantejava participar en eleccions), participa a l’Assemblea Nacional Catalana, està per la República Catalana en marxa, i està per l’aprovació del pressupost de la Generalitat catalana. Al País Valencià està per la República Valenciana (genèrica, perquè és el poble valencià qui ha d’escriure’n la Constitució, però té clar que serà sobirana, amb bandera a l’ONU). I no amaga que el seu horitzó és la República Socialista Confederal dels Països Catalans.
L’alliberament dels valencians, del País Valencià, ha de ser obra dels valencians. Si els alliberen, no s’alliberaran. La independència serà obra de forces polítiques diferents coincidents en l’objectiu. Complicat, però la realitat és complexa. Mirem el Principat, ex-CDC, ERC, CUP i ANC, simplificant —i no s’ha de simplificar—, centre-dreta, centre-esquerra i esquerra, es malfien, s’enganyen, es traeixen, estan a punt de trencar però encara no han trencat, això és política real, Realpolitik. En la incipient política sobiranista valenciana els grups, no en podem dir forces, es miren de reüll, s’ensumen, sí, com els gossos, i miren si fan colla. Abans de fer un bloc sobiranista valencià caldrà tenir un període d’unitat d’acció, de coincidència d’objectius a mitjà termini i d’actuació immediata sobre objectius minúsculs, cadascú amb les seves forces.
L’ANC va participar l’agost passat en una non nata reunió de forces sobiranistes. Hi assistia la Plataforma pel Dret a Decidir. L’ANC és sobiranista, però no és de Països Catalans. És trist, però és una opció legítima. La Plataforma pel Dret a Decidir no és sobiranista. La Plataforma pel Dret a Decidir, amb la seva actuació al País Valencià, perjudica l’acció sobiranista (com ara també a l’ANC a Catalunya) i la que hi podria haver al País Valencià. Què han de fer els adherents del Dret a Decidir? Doncs l’únic que poden fer: votar espanyolista, de Podemos a Ciudadanos, o no votar, abstenir-se. Els sobiranistes valencians estan esforçant-se per constituir-se en un pol, un punt de referència, tenir cara i veu.
Joaquim Auladell
Per llegir l’original cliqueu damunt
Beyond belief. Justin Cartwright on religion’s vain quest for the meaning of life | August 13, 2005
El corrent republicà «Isaiah Berlin» de RV/Partit Valencianiste Europeu fa seu aquest escrit de Justin Cartwright publicat en The Guardian el13 d’agost del 2005 amb el títol de Beyond belief i que José Gomis Calatayud, portaveu del corrent, ha traduït al valencià.
Increïble (Més enllà de la creença)
la vana recerca del sentit de la vida mitjançant la religió
A prop del final de la seua vida, Isaiah Berlin va escriure aquestes paraules a un corresponsal que havia fet la gran imponderable:
«Quant al significat de la vida, jo no crec que tinga cap. Jo no pregunte quin és, però sospito que no en té cap i això és una font de gran consol per a mi. Nosaltres fem de la vida el que podem i això és tot el que hi ha. Aquells que busquen algun llibret còsmic que tot ho abaste, o a Déu, estan, creu-me, patèticament confosos »
És hora que reconeguem honestament el que la majoria de la gent creu, que la religió és un sense-sentit. No negue el bon treball de les persones religioses, ni els efectes culturals de la religió, ni la seua penetració profunda en la nostra consciència, però el que jo crec que cal reconèixer és que la religió conté una falsedat enorme, és a dir, que hi ha un Déu que determina les nostres accions i respon als nostres problemes. Com va dir Alfred Jules Ayer, si Déu ha constituït el món de manera que no pot resoldre el fenomen del mal, lògicament, no hi ha diferència en si som creients o no. El respecte que hipòcritament s’està concedint a musulmans “erudits”, persones que creuen que l’Alcorà va ser dictat paraula per paraula per Déu, és només un exemple del embolic en el que ens hem ficat nosaltres mateixos, pretenent prendre seriosament la religió. Els desacords sobre la societat només es poden resoldre en «l’ací i ara» dels principis liberals de discussió i compromís. No es pot tenir una discussió sensata amb els fonamentalistes, ja siguen cristians, jueus o musulmans, perquè parteixen d’un punt diferent.
La preocupació de Berlín com a filòsof i historiador de les idees era la creença molt freqüent que d’alguna manera la vida és diferent de la que vivim.“Les coses són el que són,” (o són com són) li agradava dir, parafrasejant el bisbe Joseph Butler, “per què ens volem enganyar a nosaltres mateixos?” Considerava la creença essencialment religiosa per la que podríem renunciar a la nostra llibertat ara per alguna societat del futur – el marxisme era el seu particular malson – com ridícula i en contra de tots els principis del sentit comú. La llibertat era, en la seua opinió, la llibertat per dur a terme la nostra pròpia vida a la nostra manera amb la menor interferència possible. No considerava per a res la idea que estem vivint amb una falsa consciència, que necessita ser canviada, ja siga per la religió o la ideologia il·lustrada. En una època en què el feixisme i el comunisme estaven lluitant per l’ànima d’Europa, va veure que eren essencialment el mateix, oferint una espècie de paradís per a aquells que renunciaren a la seua llibertat personal.
Tenia encara menys paciència amb la idea que la vida és la política. En lloc d’això, va reconèixer que la gent pogués tenir objectius contradictoris, i ell va arribar a la conclusió que la política no era el fi en la vida, però sí l’activitat ineludible per resoldre estos objectius. Esta és la forma liberal per la qual Gran Bretanya ha tingut – amb raó – un gran prestigi. No és una mena de feble alternativa a un conjunt de creences més actiu, sinó el punt de partida d’una societat liberal i secular. Es pressuposa un rebuig de les explicacions que impliquen esdeveniments miraculosos, i explicacions improbables de l’existència i la mort. Com a comoditat o com a il·lusió o com a una guia moral, aquests punts de vista són irreprotxables en una societat moderna, però quan assumeixen una autoritat superior no tenen cap valor en absolut.
Quan Sud-àfrica estava lluitant per aconseguir una resolució després de l’apartheid, cap de les parts, en aquesta etapa, estaven veritablement compromesos amb la democràcia. L’ANC era centralista per damunt de tot, i els nacionalistes sortints volien disposicions separades per a blancs. Al final, l’ANC i el Partit Nacional només podien posar-se d’acord sobre una constitució democràtica liberal; la lògica irrefutable d’una constitució democràtica liberal havia prevalgut. És el fet que una democràcia liberal no és preceptiva, sinó que valora els processos per damunt de la ideologia, per la qual cosa ha resistit la prova del temps.
D’això resulta que crec que hem de reconèixer amb alegria que l’ètica no té cap contingut racional, que tinguem un comportament moral i responsable no perquè Déu ens ho ordena, sinó perquè està en la nostra naturalesa i perquè te un profund sentit comú fer-ho. No estic en cap sentit advocant activa hostilitat a la religió, sinó simplement que hem de, com a nació, allunyar-nos de les explicacions religioses.
No hi ha absolutament cap raó perquè l’Església d’Anglaterra estiga representada a la Cambra dels Lords ni perquè la Reina siga la defensora de la Fe, (o – fastuosament– fes), ni hi ha cap raó per prendre el Parlament musulmà o la Junta de Diputats seriosament si diuen tenir coneixements especials. El seu paper, igual que tots els altres grups del país, ha de ser per pressionar i persuadir. Cal eliminar qualsevol suggeriment d’una agenda religiosa: No tinc cap dubte que una proporció substancial dels musulmans en aquest país creu que la societat occidental és antimusulmana i que la guerra de l’Iraq va ser dirigida en contra de la seva religió. No fa molt de temps vaig entrevistar al Cap de Radiodifusió de Palestina i li vaig preguntar per què la seua estació de televisió glorificava l’atemptat suïcida. La seua resposta va ser interessant, potser fins i tot aterridora: al canal de televisió ha d’haver de tots els corrents de pensament palestins. Pot ser incomprensible per als veritables creients, però un estat secular no perseguix, no te com a objectiu fer, creuades religioses, encara que el president George W Bush de vegades sembla creure que té una autorització divina.
Per tant les mesures que el govern està prenent contra els mul·làs i contra la incitació religiosa em semblen estar equivocats. Complaent als creients, al temps que esclafem els “extremistes”, estem tractant de mantenir la ficció que som una mena de inofensiva semi-religiosa Hobbitidiana moda. Curiosament, Berlín, mentre que ell mateix està absolutament en contra de qualsevol “núvol vaporós de sense-sentits” com a principis rectors per a la societat, va creure que les religions perdrien el seu significat quan les seues creences es veieren compromeses. Els musulmans – i de fet qualsevol altre grup religiós – han de ser tractats d’una manera secular: si s’extravien en el crim, que és el que és, crim, res més. Hem de deixar absolutament clar que no hi ha delictes polítics o religiosos especials, i hem de deixar clar que ni tàcitament s’ha de promoure la religió en el govern o a les escoles. El que hem de promoure per damunt de tot és la societat liberal, i això es fa millor observant escrupolosament els principis d’aquesta societat.
I això exigeix que reconeixem que la religió és, en la seua base, un sense-sentit. Com més aviat eliminem la idea que la vida té “algun còsmic, llibret que tot ho abasta”, millor.
País Valencià, d’Oriola a Vinaròs, 24 setembre del 2016
Corrent Republicà “Isaiah Berlin” del Partit Valencianiste Europeu (RV-PVE)
Per a contactar: organitzacio@republicavalenciana.org
