Arxiu de la categoria: Article

Article, Política valenciana/estatal

Quatre diputats zombis???
No, trenta-dos!!!

2 comentaris

Estos son los 32 diputados valencianos en el Congreso

Los electores valencianos han decidido quiénes serán los 15 parlamentarios por la provincia de Valencia, los 12 representantes por Alicante y los 5 por Castellón
Miguel Giménez – Valencia
Los 15 diputados en el Congreso por la provincia de Valencia

Elena Bastidas, PP. (Alzira, 1969) Ha sido alcaldesa de su ciudad natal durante doce años, presidenta de la Federación Valenciana de Municipios y Provincias y diputada provincial. Apuesta renovadora de la líder de los populares valencianos, Isabel Bonig.

Belén Hoyo, PP. (Valencia, 1984) Diputada en el Congreso en la pasada legislatura, coordinadora del PP en la provincia de Valencia y vicesecretaria nacional de Nuevas Generaciones. Es licenciada en Derecho y Ciencias Políticas por la Universitat de Valencia.

Rubén Moreno, PP. (Castellón, 1958) Diputado y portavoz del PP en la Comisión de Sanidad del Congreso en la pasada legislatura, también ha sido secretario general del ministerio de Sanidad. Es doctor en medicina por la Universitat de València y ha ocupado diversos cargos en la Administración nacional y autonómica.

José María Chiquillo, PP. (Sumacàrcer, 1964) Licenciado en derecho ha sido diputado en el Congreso con Unión Valenciana, al que regresa después de más de una década de la mano del Partido Popular, al que representó como senador. Coordinador en España del programa de la Unesco de la Ruta de la Seda.

Juan Vicente Pérez, PP. (Benisanó, 1963) Licenciado en Ciencias Políticas y de la Administración por la Universidad Cardenal Herrera – CEU, empresario de Hosteleria (Empresa familiar) y profesor asociado de la Escuela Internacional de Protocolo de Valencia. Ha sido concejal en el ayuntamiento de su localidad natal y ha ejercido diversas responsabilidades en la Diputación de Valencia. Diputado en el Congreso desde el pasado mes de enero, cuando sustituyó a Ignacio Uriarte.

Joan Baldoví, Compromís-Podemos. És el moment. (Sueca, 1958). Estudió Magisterio en la Universitat de València y ha sido maestro. Fue concejal y posteriormente alcalde de Sueca entre 2007 y 2011 y ha sido diputado en el Congreso por Compromís-Equo en el Congreso.

Àngela Ballester, Compromís-Podemos. És el moment. És el moment. (Valencia, 1980). Licenciada en Historia por la Universitat de València y graduada en Relaciones Internacionales e Interculturales por la Universitat Autònoma de Barcelona. Actualmente es secretaria de Coordinación en la Ejecutiva estatal de Podemos

Enric Bataller, Compromís-Podemos. És el moment. (Valencia, 1965) Doctor en Derecho y licenciado en Geografía e Historia, es abogado y profesor del departamento de Derecho Civil de la Universitat de València desde 1998. Militante de Iniciativa del Poble Valencià, fue candidato al Senado por Compromís en las elecciones generales de 2011.

Rossana Pastor, Compromís-Podemos. És el moment. (Alboraia, 1960) Estudió en la Escuela de Arte Dramático de València (ESAD), la actriz valenciana ha protagonizado diversas cintas en cine y televisión y posee diversos galardones, entre los que destaca el Goya obtenido en 1995 por su actuación en ‘Tierra y Libertad’, de Ken Loach.

Txema Guijarro, Compromís-Podemos. És el moment. (Madrid, 1965). Licenciado en Economía por la Universidad Autónoma de Madrid, ha destacado como especialista en sociología del consumo y búsqueda de mercados por la Universidad Complutense de Madrid. Ha sido también asesor del departamento de búsqueda de mercados de Telefónica de España.

Ana Botella PSOE. (Valencia, 1958) Licenciada en Geografía e Historia es funcionaria de carrera de la Generalitat Valenciana desde 1987. Ha sido delegada del Gobierno y directora general del Instituto Turístico Valenciano, y actualmente es jefa de área de Fomento de la Competitividad del Impiva de la Generalitat Valenciana.

José Luis Ábalos, PSOE. (Torrent, 1959) Profesor de Primaria. Miembro de la ejecutiva del PSPV y secretario general del PSOE en la provincia de Valencia, ha sido concejal y portavoz socialista en el Ayuntamiento de Valencia, así como diputado provincial. Desde 2009 es diputado en el Congreso.

María Such, PSOE. (Valencia, 1990) Abogada. Licenciada en Derecho y Ciencias Políticas y de la Administración Pública por la Universidad de Valencia también realizó el Máster de la Abogacía. Hija del histórico Toni Such, es secretaria general de Joves Socialistes de la Ribera del Xúquer.

Vicente Ten, Ciudadanos. (Valencia, 1966) Economista que trabaja como funcionario de Hacienda, sin pasado político. Ha sido director financiero en el sector privado y también empresario en una Pyme del sector industrial.

Toni Cantó, Ciudadanos. (Valencia, 1965) Este actor valenciano, tras unos comienzos en Ciudadanos dio el paso a la primera fila de la política nacional en 2011, cuando fue elegido diputado en el Congreso de la mano de Rosa Díez en UPyD. Tras discrepancias con la dirección de su partido a cuentas de la renovación de la formación y la confluencia con Ciudadanos, se dio de baja en UPyD para integrarse en el partido de Albert Rivera.

Los 12 diputados en el congreso por la provincia de Alicante

Alicante

José Manuel García Margallo, PP. (Madrid, 1944) Doctor en Derecho por la Universidad Miguel Hernández de Elche e Inspector Técnico Fiscal del Estado. Ha sido diputado en Cortes entre 1977 y 1994, europarlamentario desde 1994 a 2011 y ministro de Asuntos Exteriores en la pasada legislatura en el Gobierno de Mariano Rajoy.

Loreto Cascales, PP. (Santa Pola, 1977) Licenciada en Filología Inglesa, ha trabajado como jefa de departamento en empresa internacionales. Concejala del Ayuntamiento de Santa Pola y exdiputada provincial.

Joaquín Albaladejo, PP. (Torrevieja, 1973) Licenciado en Derecho por la Universidad de Alicante, es agente de la propiedad inmobiliaria. Concejal en el Ayuntamiento de Torrevieja -donde ha sido delegado de Hacienda y portavoz del equipo de gobierno entre 2009 y mayo de 2015- y exdiputado provincial de Turismo.

Gerardo Camps, PP. (Barcelona, 1963) Licenciado en Derecho por la Universitat de València ha sido diputado en Cortes en las V, VI y VII legislaturas, secretario de Estado de la Seguridad Social con José María Aznar como presidente del Gobierno, diputado en Corts y conseller de Economía y Hacienda y vicepresidente segundo del Consell que presidía Francisco Camps entre 2007 y 2011.

Rita Bosaho, Compromís-Podemos. És el moment. És el moment. (Malabo, Guinea Ecuatorial, 1965) Licenciada en Historia por la Universidad de Alicante y Máster en Identidades e Integración en la Europa Contemporánea, trabaja en la sanidad pública. Entre otros colectivos en los que ha participado, Bosaho ha presidido la Associació de Mediadors Socials Interculturals de la Comunitat Valenciana (Conviure).

Ignasi Candela, Compromís-Podemos. És el moment. (Crevillent, 1987) Licenciado en Economía por la Universidad de Alicante, actualmente está cursando el Máster en Economía Internacional y Desarrollo de la Universidad Complutense de Madrid. Militante de Iniciativa del Poble Valencià, ha sido miembro del Consell General de Compromís.

Rubén Martínez, Compromís-Podemos. És el moment. (Teulada, 1970). Doctor en Derecho y profesor titular de Derecho Constitucional en la Universitat de València, es autor de diversas publicaciones sobre derecho constitucional.

Julián López, PSOE. (Almansa 1971) Licenciado en Económicas y profesor universitario de Economía. Diputado en Les Corts en la pasada legislatura. Ha sido secretario autonómico de Modelo Económico y Financiación en la actual Generalitat.

Patricia Blanquer, PSOE. (Alcoi 1973) Licenciada en Económicas y Empresariales y profesora en la Universitat Politènica de València. Fue portavoz del grupo socialista en el Ayuntamiento de Alcoi y candidata a la alcaldía en 2007. Diputada en el Congreso desde 2012.

Herick Campos, PSOE. (Vila Joiosa, 1976) Licenciado en Sociología y Experto Universitario de Derecho del Turismo por la UNED. Diputado en el Congreso desde 2004.

Marta Martín, Ciudadanos. (Valencia, 1972) octora en Comunicación por la Universidad de Navarra y Catedrática de Comunicación Audiovisual y Publicidad en la Universidad de Alicante, experta en ética y deontología publicitaria. Ex de UPyD, partido con el que fue candidata a las pasadas elecciones europeas con el número 15.

José Cano, Ciudadanos. (La Nucia, 1979) Licenciado en derecho y especialidad de empresa por la Universidad Miguel Hernández de Elche, es experto en franquicias, ventas y marketing. Premio Mención Honorífica de la Cámara de Comercio de Alicante en el sector turístico.

Los 5 diputados en el Congreso por la provincia de Castellón

Castellón

Miguel Barrachina, PP. (Segorbe, 1969) Licenciado en Ciencias Económicas y Empresariales, trabaja como Interventor-Tesorero de la Administración Local. Ha sido concejal, diputado provincial, diputado autonómico, diputado en el Congreso entre 2004 y 2011 y director general de Fomento de la Economía Social y del Fondo Social Europeo del Ministerio de Trabajo entre 2002 y 2004.

Óscar Clavell , PP. (Vall d’Uixó, 1978) Licenciado en Historia por la Universitat de València, es edil en la localidad castellonense desde 2004, de la que fue alcalde desde 2011 -cuando Isabel Bonig abandonó el cargo para formar parte del Consell- hasta 2015.

Artemi Rallo, PSOE. (Castellón, 1965) Catedrático de Derecho Constitucional de la Universidad Jaume I de Castellón. Fue diputado en Les Corts desde 1987 a 1995.

Marta Sorlí, Compromís-Podemos. És el moment. (Alcalà de Xivert, 1986) Trabajadora Social especializada en mediación familiar y derechos humanos y estudiante de Derecho. Miembro activa de Dones amb Compromís y portavoz comarcal de Compromís Maestrat-Els Ports, así como también consellera general y secretaria general de Organización de Joves PV-Compromís.

Domingo Lorenzo, Ciudadanos. (Mandin, Verin-Orense, 1954) Licenciado en Derecho por la Universidad Complutense de Madrid, donde también estudió Criminología. Ha sido funcionario del Cuerpo Nacional de Policía hasta 1995, director gerente de El Corte Inglés.

Article, Republicanisme, Sobiranisme

Reflexions d’un republicà català al voltant de la reunió a Saragossa

Deixa un comentari
Joaquim Auladell
Reflexions d’un republicà català al voltant de la reunió a Saragossa

La Coordinadora Valenciana de Partits Republicans va arribar a un “acord per a la refundació de l‘Estat”, tot entenent que la lliure separació és una forma de refundació. El criteri “un territori, una sobirania” era clar. Entre valencians i aragonesos hi havia bona entesa. Amb els castellans (Castella, Castelles, Països Castellans i Madrid) les coses eren més lentes, però hi havia bona gent. Amb els valencians republicans espanyols jo vaig dir que ni podia ni volia, que estava en un full d’una altra ruta, jo sóc antiimperialista.
Però m’ho vaig mirar bé i ho vaig veure d’una altra manera.
A Catalunya preparem el referèndum. Qui accepta el Dret a Decidir és demòcrata, qui no imperialista. PSOE, Podemos i C’s estan contra el referèndum i la democràcia; Colau i el PSC probablement estaran pel referèndum i majoritàriament contra la independència. Els encoratjo a participar tot i que sabem quin serà el seu vot. Això és democràcia.
Al País Valencià passa igual. Un poble tan fragmentat i dividit per dubtes i malentesos ha de tenir un espai de recés per retrobament i vertebració des del començament i pas a pas, sense donar res per sabut, sense sobreentesos. La mentalitat republicana endegarà la discussió per a l’acció política.
Entre els republicans valencians (és republicà valencià qui vol la República Valenciana, qui té com a prioritari l’Estat  valencià, que està tot per fer) hi ha tres famílies o tribus:

  • valencians estrictes (“D’Oriola a Vinaròs!” i “Per damunt dels valencians, ningú!”, “València, capital València, i la resta de l’Univers”),  ara substituïts per la República genèrica, sense atributs;
  • valencians republicans espanyols que han d’aclarir què tenen com a prioritari: la República espanyola o la República valenciana i
  • els socialistes pancatalanistes que s’han definit vagament per la República Valenciana, que s’han compromès fermament amb el referèndum per la independència del Principat. A part hi ha la Plataforma pel Dret a Decidir, apolítica i que porta els seus vots al PSOE, a Podemos o a Compromís, no a cap força independentista, republicana.

Jo, que després de pertànyer a la Plataforma Sobirania i República, convertida el 2010 en Observatori del Procés independentista, i que ara, al País Valencià, sóc un observador solitari sense intervenció col·lectiva i m’estranya que es parli de la sobirania com un títol nobiliari, un dret teòricament imprescriptible o una essència.  La sobirania la poden prendre en consideració una o unes persones anònimes, bona part d’un poble o les potències d’aquest món. Crec en, o aposto, pels Països Catalans, sé que no ho comparteix la majoria de la gent dels Països Catalans, a diferència del concepte de República Catalana que és compartida per l’ampla majoria dels principatins, i penso també que Espanya és el nom erroni —perquè hi ha territoris que no l’accepten— d’un Imperi execrable. Altra cosa són els pobles —penso en aragonesos, castellans i andalusos, per parlar dels que conec— que dormiten sota la fèrula de l’Imperi i que es poden desvetllar amb la crida republicana d’Un Territori, una Sobirania.

Avui, 29 d’abril, s’ha realitzat a Saragossa la segona sessió de la Coordinadora de Partits Republicans per tractar de configurar una coalició per a les eleccions.

Joaquim Auladell

Article

La vida fulgurant de Martí Marcó per Joaquim Auladell

Deixa un comentari

La vida fulgurant de Martí Marcó
El record de Martí Marcó
Quants anys fa de la mort de Martí Marcó? De no haver mort jove, ara en tindria prou per ser avi. En la llegenda, la insistent repetició de la lletra inicial del seu nom i la del seu cognom l’assenyala com a un heroi sortit del poble.
Parlo de fa quaranta-cinc anys, molts no hi éreu o no podeu recordar-ne res, per a molts són històries incomprensibles i una mica ridícules. Si tenen algun interès és perquè els anys de la Transacció, que són els de la seva formació (1970-1979) tenen una semblança amb els deu anys recents que arriben a la roent actualitat.
MM era un prototipus de l’obrer català conscient, autodidacte, bones mans i excursionista, una cosa escassa, ja en aquell temps.
Animat i bromista, de vegades es quedava callat rumiant la complexitat d’allò de què s’estava parlant. El recordo amb barba, ulleres i la seva mirada irònica, sorneguera.
La Transició: etapa de pujada (1970-1975)
La Transició: era llei de vida (el Franco es moriria algun dia…). I el Maig 68, la crisi del petroli, boom universitari, la meravella de la píndola anticonceptiva…
De forces polítiques en presència, no n’hi havia, només forces subversives, repressives i virtuals. De forces socials hi havia una multitud indiferent i un moviment antifranquista fet de mil rierols que tenien alguna querella amb Franco.
Jo, l’any 1969 vaig ingressar al Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN), amb el lema del qual, Independència/Socialisme/Països Catalans, estava completament d’acord.
L’Assemblea de Catalunya va ser, en el nostre pensament, el mitjà d’organització i acció del poble català, de baix a dalt, sobirà, però a la pràctica, en la realitat, va ser només una plataforma d’agitació instrumental del PSUC per aconseguir la seva legalització. (Carrillo, el PCE, va acceptar, el 1973, la Monarquia franquista, negant la sobirania catalana i fins i tot el dret d’autodeterminació, que és el mínim per ser considerat demòcrata. Per una altra banda es pastava el pujolisme, encara sense nom de partit, d’un catalanisme i un democratisme difús, amb les tres P. successives: fer país, fer política i fer peles).
Mentrestant, al món passaven coses. A Xile havia triomfat l’alternativa democràtica, molt semblant a la nostra, antiimperialista i nacional, d’Allende. Kissinger, imperialista, capitalista, terrorista i antidemòcrata se’l va carregar. El 74, la Revolució dels Clavells a Portugal. Va servir per confirmar-nos, per si no ho sabíem prou, que hi ha coses que no es poden fer i coses que no es poden deixar de fer. Com el canvi en els aparells de l’Estat i l’Estat.
Mentrestant el PSAN s’havia dividit, el PSAN-Provisional, activista i amb la meitat de la militància a la clandestinitat i el PSAN-Oficial, a la lluita a base de signatures i declaracions fins que la meitat de la direcció va acabar al PSUC.
Aquella primera meitat de la dècada dels 70 cristians de base, catalanistes radicals, anarquistes que més que res eren existencialistes d’acció, marxistes herètics, republicans sistemàtics i simples demòcrates potser una mica fluixos teòricament però plens de coratge, constituïen les forces per la ruptura del franquisme. A l’altra banda, a la reforma del franquisme, hi havia franquistes, pre-exfranquistes i els antifranquistes disposats a reconciliar-se amb els franquistes reciclats en la reforma. Als carrers Barcelona, epicentre de l’antifranquisme, es va escenificar les la lluita del obleamb la mort dels joves Puig Antich i Txiqui.
La Transacció: etapa de baixada (1976-1981)
Quan va morir Franco, per a uns el franquisme no era més que l’anècdota d’un generalet de veu de pito, per a d’altres (nosaltres) era el sistema de negar-nos la sobirania i la república; amb Franco absent, continuava havent-hi franquisme, “todo atado y bien atado”. Però les formes de dominació estaven canviant, d’una dictadura arbitrària a una semidemocràcia formal.
Això es veu bé a la manifestació de l’Onze de Setembre del 1976, a Sant Boi, que es va commemorar l’Onze de Setembre de l’any passat: mani a Sant Boi, no a Barcelona, amb consignes limitades, tergiversades i buides (“Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”).
Eleccions i reivindicacions. La dictadura (poder absolut) només permet el seu manteniment o el seu enderrocament. Un sistema electoral (democràcia realment existent) permet canvis, modificacions, actualitzacions. Actualitzacions totals i periòdiques o parcials, amb una part dogmàtica. La Constitució espanyola de 1978 és una actualització dels principis bàsics del franquisme (“pueblo español”, monarquia i monarca posats per Franco (“Caudillo por la gracia de Dios”), l’Exèrcit garant (de gos guardià) de la unitat de l’Estat…
La bona gent, demòcrates que van lluitar contra el franquisme no entenien que els que rebutjàvem el projecte refuséssim participar. Però contra el projecte de Constitució (el franquisme reformat), no sabíem com lluitar. El PNB, partit regionalista, va dir no a la Constitució i després la va acceptar, canvi d’un tracte fiscal especial. CDC ho va acceptar tot d’entrada. ERC tenia prohibit el nom i la difusió clara del seu programa. (Com en un període constituent, pot estar prohibit un partit, que representa una opció popular? Perquè no es tractava de fer una Constitució sinó una validació de les bases del franquisme.)
A la campanya sobre la Constitució espanyola ja es veia que es perdria: CDC, PSUC i el favorit dels Estats Units, el PSOE, apostaven per una segona Restauració borbònica.
Recordo un míting pel NO. Quatre gats. Ens arribava la transmissió per ràdio d’un partit de futbol a l’Argentina. Em va venir un atac de melancolia. La repressió dels militars a l’Argentina i aquí havia vist unes pintades de “Juan Carlos I el Democratizador”. El catalanisme se satisfeia cridant “Visca Catalunya!”, “Som una nació!” o “Visca el Barça!”, tant se valia. Vaig abandonar l’actuació amb pretensions polítiques i vaig passar-me a l’activisme de base, primari. Venien deu o vint anys que costaria tornar a aixecar l’independentisme.
Quan va acabar el Congrés de Cultura Catalana es van muntar els Consells Populars de Cultura Catalana per realitzar-ne les resolucions. La veritat és que el Congrés va ser la tapadora perquè es trobessin i es reconciliessin les patums de la cultura catalana amb els negociants franquistes (perdó, exfranquistes) de la cultura. De les conclusions del Congrés, intel·ligents i assenyades, no se’n va complir cap. Però gent d’ERC i independents com Max Canher van muntar equips d’activisme de baixa intensitat per catalanitzar els rètols del nom dels carrers i les botigues, per tenir televisions en català, van impulsar la Festa Nacional dels Països Catalans…
Martí Marcó, 1979
Jo vivia a la Ronda de Sant Antoni i Martí Marcó al barri del Pedró, érem veïns i membres dels Consells Populars de Cultura Catalana. Enraonàvem llargament i de vegades arribava un moment que quedàvem callats. Estàvem d’acord: els “polítics”, els vells de la resistència s’havien buscat un raconet al PSUC, a CDC o al PSOE, la “cultura”, per a ells, era per anar fent xup-xup sense vessar-se. La situació, deia jo a en Martí, és com la del període 1945-1970: guerra freda, amb les democràcies occidentals mantenint l’antic enemic, el franquisme. Temps de fer resistència i mantenir el focus. La tongada 1970-75, els independentistes i la resta d’antifranquistes coherents havien fet un esforç de donar-ho (“O ara o mai!”, “Més llenya, és la guerra!” eren les consignes) però insuficient per la “traïció” dels líders reformistes no s’havia assolit la Ruptura. L’independentisme havia de reconstruir-se de cap i de nou i amb nous mètodes, estàvem en un a nova època, calia muntar moviments reivindicatius no reformistes, municipalistes des dels barris, reivindicar drets civils, iniciatives culturals (com una nova Nova cançó, fer tebeus, còmics o historietes …) no només conservadors (centenaris i memorials) sinó innovadors, com feien els CPCC, un activisme més orientat a guanyar-se el poble i mobilitzar-lo que a derrotar l’enemic en un intercanvi de cops en camp obert, preparar-se per a una campanya molt llarga… “Tant ens hem d’esperar!”, s’exclamava en Martí.
Martí buscava, llegia i parlava amb els companys, més d’estratègia que d’ideologia, i feia bé. Editava cançoners, repartia adhesius, era el primer a l’agitació a la Rambla, discutia Fuster, es cartejava amb Pedrolo, era de la direcció d’ERC.
L’operació en què va morir continua essent incomprensible. La seva generositat i coratge brillen en el nostre record.
El 23-F del 81 es tanca la Transacció, temps de canvi. El gel, que s’havia esberlat, s’ha tornat a soldar.

Joaquim Auladell