La carta de Torra al borbó
Arxiu mensual: juliol de 2020
La Declaració republicana de Sagunt resta oberta fins que el parlament valencià proclame la República
El primer la Declaració Republicana de Sagunt:
Els resultats de Galícia i Euskadi, ens allunya de la independència i ens acosta a la fal·làcia de l’altra Espanya possible. L’opinió de Víctor Baeta.
L’opinió de Víctor Baeta
Els resultats de Galícia i Euskadi, ens allunya de la independència i ens acosta a la fal·làcia de l’altra Espanya possible.
Els més entusiastes amb els resultats electorals de diumenge passat a Euskadi i a Galícia, són aquells que han renunciat a una confrontació amb l’Estat espanyol per assolir la Independència o que, més bé, mai l’havien contemplat seriosament com objectiu polític. Els triomfadors a la resta de l’Estat, per això estan tan contents, són aquells que predicaven -o mai havien deixat de practicar-ho- el ‘realisme’, el ‘pragmatisme’ i que davant els irredempts independentistes catalans els teòrics de torn divulgaven allò del ‘principi de realitat’.
Els amics independentistes sincers que s’alegren dels resultats i em critiquen el meu escepticisme em pregunten:
– I quins haurien estat uns bons resultats per a tu?
No puc contestar. El problema -a hores d’ara- no són els resultats. El problema rau -segons el meu parer- en l’estratègia que els nacionalistes guanyadors BNG i EH Bildu, tenen pensat dur per alliberar els seus pobles de l’Estat imperial espanyol. Per a mi no han guanyat forces que en el seu programa portaren la independència com objectiu i, per això mateix, han guanyat forces que s’han nodrit d’un votant federalista republicà espanyol, però ‘espanyols’ d’allò que anomenen l’altra Espanya possible; es pot dir que BNG i EH Bildu estaven prou homologades a allò que defèn Podem.
Com a independentista no puc estar content. La fal·làcia de l’altra Espanya possible, ho sent, però no me la crec.
Convençuts ERC i EH Bildu que front a l’Estat espanyol no hi ha cap possibilitat que per la via pacífica -ni per l’armada, sí més no basada en atemptats- es puga assolir la Independència, s’han posat mans a l’obra en vore com de millor es poden quedar en Espanya.
EH Bildu va llençar la tovallola -segons el meu punt de vista- quan en les darreres eleccions al Parlament Europeu del 2019, es va doblegar davant d’ERC i va renunciar al seu plantejament inicial d’anar totes les forces independentistes de l’Estat juntes en una candidatura on hauria d’estar Puigdemont com públicament va suggerir Otegi. EH Bildu, en trobar-se el veto d’ERC va sucumbir i en ‘Ara Repúbliques’ no va poder estar JxCat. Va ser el començament d’una estratègia acoblada al ‘Principi de realitat’ que no ens duu a la Independència si no a que ens crega’m la fal·làcia de que una altra Espanya és possible.
Amb tot, puc estar equivocat.
Víctor Baeta i Subias
Benimaclet, 15 de juliol del 2020
Solidaritat amb els catalans… per una TV3 de qualitat i en català!!!
Compromís pensa que pot engolir-se Podemos PV
Allò que pensa Espanya: “Urkullu i Feijóo actuen de tallafocs. A Catalunya si guanya Puigdemont, no n’hi haurà”
L’anàlisi d’un d’ERC sobre els resultats a Euskadi i Galícia i un apunt de VBS
Molt content pels grans resultats d’EH Bildu i del BNG. És evident que no comportarà cap revulsiu immediat, perquè a Galícia el PP té majoria absoluta i perquè a Euskadi el PNB i el PSOE sumen majoria. I també perquè ni el BNG ni EH Bildu pretenen iniciar cap confrontació de caràcter territorial amb l’Estat. A les societats del primer món la gent és molt moderada i no vol brega. Els abertzales creixen al País Basc quan ETA ja va quedant molt enrere en el temps, quan EH Bildu cada vegada té una imatge més cuidada, més treballada i més de partit traidicional, i quan opta per tenir al Congreso una actitud més semblant a la d’ERC i menys a la de la CUP. I a Galícia el BNG s’emporta tots els votants que fa quatre anys van apostar per la confluència de Podem. Ho ha aconseguit gràcies a un lideratge molt ben valorat, a una imatge de partit també molt millorada i a la política pactista a Madrid. L’independentisme d’esquerres està absorbint molts dels votants de Podem a Catalunya, Euskadi i Galícia (en aquest últim cas, els absorbeix directament tots).
La lluita armada d’ETA no va aconseguir independitzar Euskadi de l’Estat espanyol. Tampoc ho aconseguirà la posició pactista d’EH Bildu, que és similar a la que tenen el BNG i ERC. La ruptura territorial no és quelcom senzill d’aconseguir. Però la política es va movent i moltes coses van canviant. Cal acceptar que la majoria social és moderada i no vol problemes. A més a més, l’eix ideològic és un eix molt important per molta gent. EH Bildu i el BNG han aconseguit disparar-se perquè han fet una campanya molt centrada en l’eix esquerra-dreta. Per què els convergents/puigdemontistes no es pregunten com és que ERC els supera a totes les enquestes, si ells tenen un “líder suprem” molt carismàtic i a més a més no són “rendicionistes” com ERC? Doncs perquè la base social de l’independentisme dóna també molta importància a l’eix ideològic.
En definitiva, està començant una nova època en què es va teixint una aliança entre l’esquerra espanyola i els nacionalismes basc, gallec i català, i s’estan autoexcloent d’aquesta aliança la CUP i JxCat perquè prefereixen prometre a l’electorat una confrontació amb l’Estat, que ningú es creu o que ningú vol perquè qui guanya eleccions és qui participa d’aquesta aliança (ERC).
————————
(1) i (2) Dirigit als republicans valencians, demòcrates i federals.
I
Primer ens dirigim als republicans valencians ‘demòcrates’ que defensen el dret d’autodeterminació
Partim de la base que sou demòcrates, perquè ens dieu que respecteu el dret a decidir o dret d’autodeterminació dels pobles. I no dubtem que -com a demòcrates- ho dieu sincerament. Però els partits que reivindiquen -explícita o implícitament- la Tercera república espanyola -els seus dirigents, els seus diputats i una part dels seus votants- i que també, sobre el paper, defensen eixe dret democràtic de l’autodeterminació, ens han demostrat en la pràctica que en arribar eixe moment -en els moments importants, en els moments decisius per a exercir el dret, en els moments que cal passar de les paraules als fets- no ho han fet, no ho han defensat eixe dret o, pitjor encara, s’han oposat al seu exercici amb diverses excuses; enumerem:
- En 1978 el PCE, signant de la Constitució monàrquica, va renunciar a defensar el dret d’autodeterminació i el va eliminar dels seus documents. Sols va tornar a aparèixer amb Anguita, però com veurem a continuació, sols sobre el paper.
- L’1 de febrer del 2005 IU-EUPV (Gaspar Llamazares i Isaura Navarro), voten al Parlament de Madrid, al costat del PP i del PSOE, contra el Pla Ibarretxe, per a impedir el debat de l’Estatut aprovat pel Parlament basc, adduint fal·laçment que no era prou d’esquerres.
- El 16 de febrer del 2005, dos setmanes després es torna a repetir els fets quan el ple de les Corts Valencianes va aprovar, a través d’una esmena transaccional a una proposta del PP, una resolució de rebuig al Pla Ibarretxe que va tindre el suport dels tres grups parlamentaris que conformaven la cambra (PP, PSOE i EUPV): els senyors Ribó, Botella, Oltra i Cardona, tots ells d’Esquerra Unida, votant al costat dels partits dinàstics espanyols i amb l’aquiescència del seu partit, en un text pactat pels tres grups on el Parlament colonial mostra el rebuig al Pla Ibarretxe, perquè considera que, i transcrivim textualment, “pretén la vulneració de l’ordre constitucional” i se suma “a l’acord majoritari en contra de la proposta de reforma de l’Estatut basc adoptat pel Congrés en el debat que va tindre lloc l’1 de febrer passat”.
- En el cas de Catalunya.
Després que el 8 d’abril de 2014 el Congrés dels Diputats del Regne d’Espanya votes en contra del referèndum a Catalunya i de la prohibició el 4 de novembre de la ‘consulta ciutadana’ que es va celebrar el 9-N, l’espai d’ICV-EUiA-Podem, que fins llavors s’havia pronunciat a favor del dret d’autodeterminació, en el moment que l’Estat espanyol comença a prohibir l’exercici d’eixe dret, l’espai d’ICV-EUiA-Podem es posiciona a costat dels opressors i en contra de l’acció política dels oprimits, al no defensar cap consulta, ni procés d’independència, si no ve avalada per l’Estat espanyol.
És per això que el 9 de novembre del 2015 els diputats de la coalició ‘Catalunya si que es pot’ (CSQEP) formada per ICV, EUiA, Podem i Equo, van votar en contra de la declaració d’inici del procés d’independència de Catalunya, que els independentistes proposaren davant del tancament antidemocràtic de l’Estat espanyol, un procés per a la creació de l’estat català independent en forma de república i l’obertura d’un procés constituent ciutadà, participatiu, obert, integrador i actiu per tal de preparar les bases de la futura constitució catalana. L’excusa per al vot negatiu esta vegada va ser en paraules del representant de CSQP, Joan Coscubiela perquè va acusar l’acord de voler amagar la corrupció, «tapar les vergonyes d’Artur Mas», intervenció que va ser aplaudida entusiàsticament per tota la bancada dinàstica i unionista.
El 6 de setembre del 2017, el Parlament de Catalunya aprovà la Llei del referèndum d’autodeterminació vinculant sobre la independència de Catalunya. A dos quarts de vuit del vespre va començar el debat de la llei, que va ser aprovada per 72 vots a favor (JxSí, CUP i diputat no adscrit), 11 abstencions (CSQP) i cap vot en contra (ja que els diputats de Ciutadans, PSC i PPC havien abandonat prèviament el Ple). El Ple del Parlament, però, va continuar, i mentrestant, a les 22.11h, la Llei del Referèndum d’Autodeterminació va aparèixer publicada al Diari Oficial del Parlament de Catalunya (DOPC). Poc més tard, a les 23.30h el Govern de la Generalitat en bloc encapçalat pel president Carles Puigdemont signà el Decret de convocatòria del referèndum pel dia 1 d’octubre, amb la pregunta “Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de República?”. A les 23.50h, el Ple del Parlament, a petició de JxSí i la CUP, torna a aprovar una alteració de l’ordre del dia per incloure la votació de la sindicatura electoral pel referèndum, i se suspèn el Ple durant 1 hora perquè els grups presentin candidats a la sindicatura. A les 00.30h, JxSí i la CUP registren una petició perquè la Mesa admeti a tràmit la Llei de Transitorietat Jurídica i Fundacional de la República, i la petició es aprovada minuts després. A la 1:50h de la matinada, els membres de la Sindicatura Electoral del referèndum són aprovats per 70 vots a favor (JxSí i CUP) i 8 en contra (CSQP). Un cop més, Ciutadans, PSC i PPC no varen participar en la votació. Amb tot això, el Govern de la Generalitat fa efectiva la convocatòria del referèndum. Lluís Rabell del CSQP ensenyava ostentosament el seu vot negatiu, perquè l’Estat espanyol -va dir- no el poguera acusar de sedició.
Conclusió
Com va dir un conegut comunista del PCPE de Castelló en l’acte de presentació de la ‘Declaració republicana de Sagunt del 13 maig del 2018’ a Castelló: “Tota la vida dient que érem internacionalistes, per al final adonar-nos que era mentira”. Era/és un comunista, demòcrata i … honrat.
II
A continuació ens dirigim als federals que reivindiquen la 3ra República que la volen ‘federal’
De la mateixa manera que els republicans espanyols per a fer-nos vore la seua bonhomia respecte a nosaltres, els independentistes valencians o catalans, no deixen de refregar-nos el mantra de que ells estan pel dret d’autodeterminació, però que una vegada dit això, en la seua acció política diària, fan tot el possible perquè cap poble puga arribar a exercir eixe dret i en el cas que no puguen evitar que un poble siga capaç de exercir-lo, com és el cas dels catalans o els intents bascs d’Ibarretxe (perquè nosaltres els valencians per a ells no comptem), llavors intenten posar tots els pals a les rodes per evitar-ho (amb Ibarretxe ho van aconseguir), i si finalment no el poden evitar, com va ser l’1-O a Catalunya, llavors el següent cartutx demagògic és: independència no, república federal, sí.
Els republicans, els honradament federals, en tots els darrers anys que el republicanisme espanyol ha estat dirigit i impulsat pels diversos partits comunistes espanyols, tots ells unionistes, diem que a eixos republicans federals que els suposem honrats i democràtics, els han estat buidant i amagant allò que realment representa el federalisme.
El federalisme a Espanya va ser protagonitzat pel Partit Republicà Democràtic Federal fundat en 1868 per Pi i Margall i dissolt en 1910.
Va ser una experiència política que va generar grans entusiasmes (Pacte de Tortosa en 1869, primera República i constitució non nata de 1873, Pacte de Saragossa en 1892) i esperances per acostar democràticament i igualitàriament els pobles ibèrics, però que després de quaranta i dos anys d’existència, va fracassar perquè al llarg de la història s’ha demostrat que sols la perifèria a estat federalista i s’ha donat de cap -sempre- contra el mur carpetovetònic centralista. El federalisme a Espanya ha esdevingut impossible, per una senzilla raó, la gènesi d’Espanya és espúria i com varen raonar en este document de RV/PVE: Espanya mai serà republicana.
Des de la desaparició en 1910 del Partit Republicà Democràtic Federal, el terme federalisme ha estat segrestat, tergiversat i manipulat -a l’amagar el seu veritable significat- per les forces republicanes espanyoles, que per ser-ho, d’espanyoles, són unionistes i antifederals.
El federalisme es basa en el Pacte Federal, sense l’existència d’eixe pacte no es pot parlar de federació o de confederació, que per a nosaltres és el mateix. I perquè eixe Pacte siga real i no una estafa ha de partir de dos requisits que si no es donen no hi ha cap Pacte Federal, ni cap Federació ni cap República Federal; eixos dos requisits són:
- L’existència prèvia de les PARTS, LLIURES I SOBIRANES, és a dir l’existència prèvia dels Estats o Repúbliques independents, que lliure i sobiranament, decideixen fer un Pacte Federal.
- I , el segon requisit, que eixes PARTS LLIURES I SOBIRANES, eixes Repúbliques, puguen PACTAR EN IGUALTAT ENTRE ELLES.
Sense eixos dos requisits no hi pot haver cap República Federal o Confederal -que ja hem dit que per a nosaltres és el mateix- ; si ens venen parlant de República federal i els dos requisits no són contemplats, el venedor ens està volent ESTAFAR. Si un republicà que està per la Tercera República espanyola es defineix com a federal, la prova del cotó per saber si és un estafador o un republicà federal honrat, és comprovar si a Catalunya, lluita i treballa per assolir la República Catalana, si al País Valencià lluita i treballa per assolir la República Valenciana, si al País Basc, per la República Basca, si a Andalusia, per la República andalusa, si a Castellà, per la Republica castellana i comunera, etc. etc. Caldria que començaren a deixar de ser políticament espanyols (deixar d’estar adscrits a l’Estat espanyol) i esdevingueren a ser políticament catalans, andalusos, castellans, valencians, bascs… (a estar adscrits a llurs repúbliques i estats…)
El dret d’autodeterminació (un dret pel que els republicans espanyols no mouen un dit per a que els valencians el puguem exercir… podem estar tota la vida parlant d’ell, dient-nos que estam a favor d’ell…però que ells ja s’encarreguen perquè mai arribe una majoria parlamentaria per a poder-lo exercir, com han pogut fer els catalans, superant a tots els Coscubiela’s, Herrera’s, Albiach’s, Rabell’s…) i la República Federal (una Republica ATORGADA, caiguda des del cel de Madrid, una República amb ‘autonomies’ que són LOE’s, sense Estats ni Repúbliques sobiranes prèvies) tal com són concebudes per l’unionisme republicà espanyol, són els dos mantres que utilitza per millor estafar i mantenir en la inòpia als honrats republicans valencians, demòcrates i federals.
País Valencià, d’Oriola a Vinaròs,12 de juliol del 2020
(1) i (2) Dirigit als republicans valencians, demòcrates i federals.
I
Primer ens dirigim als republicans valencians ‘demòcrates’ que defensen el dret d’autodeterminació
Partim de la base que sou demòcrates, perquè ens dieu que respecteu el dret a decidir o dret d’autodeterminació dels pobles. I no dubtem que -com a demòcrates- ho dieu sincerament. Però els partits que reivindiquen -explícita o implícitament- la Tercera república espanyola -els seus dirigents, els seus diputats i una part dels seus votants- i que també, sobre el paper, defensen eixe dret democràtic de l’autodeterminació, ens han demostrat en la pràctica que en arribar eixe moment -en els moments importants, en els moments decisius per a exercir el dret, en els moments que cal passar de les paraules als fets- no ho han fet, no ho han defensat eixe dret o, pitjor encara, s’han oposat al seu exercici amb diverses excuses; enumerem:
- En 1978 el PCE, signant de la Constitució monàrquica, va renunciar a defensar el dret d’autodeterminació i el va eliminar dels seus documents. Sols va tornar a aparèixer amb Anguita, però com veurem a continuació, sols sobre el paper.
- L’1 de febrer del 2005 IU-EUPV (Gaspar Llamazares i Isaura Navarro), voten al Parlament de Madrid, al costat del PP i del PSOE, contra el Pla Ibarretxe, per a impedir el debat de l’Estatut aprovat pel Parlament basc, adduint fal·laçment que no era prou d’esquerres.
- El 16 de febrer del 2005, dos setmanes després es torna a repetir els fets quan el ple de les Corts Valencianes va aprovar, a través d’una esmena transaccional a una proposta del PP, una resolució de rebuig al Pla Ibarretxe que va tindre el suport dels tres grups parlamentaris que conformaven la cambra (PP, PSOE i EUPV): els senyors Ribó, Botella, Oltra i Cardona, tots ells d’Esquerra Unida, votant al costat dels partits dinàstics espanyols i amb l’aquiescència del seu partit, en un text pactat pels tres grups on el Parlament colonial mostra el rebuig al Pla Ibarretxe, perquè considera que, i transcrivim textualment, “pretén la vulneració de l’ordre constitucional” i se suma “a l’acord majoritari en contra de la proposta de reforma de l’Estatut basc adoptat pel Congrés en el debat que va tindre lloc l’1 de febrer passat”.
- En el cas de Catalunya.
Després que el 8 d’abril de 2014 el Congrés dels Diputats del Regne d’Espanya votes en contra del referèndum a Catalunya i de la prohibició el 4 de novembre de la ‘consulta ciutadana’ que es va celebrar el 9-N, l’espai d’ICV-EUiA-Podem, que fins llavors s’havia pronunciat a favor del dret d’autodeterminació, en el moment que l’Estat espanyol comença a prohibir l’exercici d’eixe dret, l’espai d’ICV-EUiA-Podem es posiciona a costat dels opressors i en contra de l’acció política dels oprimits, al no defensar cap consulta, ni procés d’independència, si no ve avalada per l’Estat espanyol.
És per això que el 9 de novembre del 2015 els diputats de la coalició ‘Catalunya si que es pot’ (CSQEP) formada per ICV, EUiA, Podem i Equo, van votar en contra de la declaració d’inici del procés d’independència de Catalunya, que els independentistes proposaren davant del tancament antidemocràtic de l’Estat espanyol, un procés per a la creació de l’estat català independent en forma de república i l’obertura d’un procés constituent ciutadà, participatiu, obert, integrador i actiu per tal de preparar les bases de la futura constitució catalana. L’excusa per al vot negatiu esta vegada va ser en paraules del representant de CSQP, Joan Coscubiela perquè va acusar l’acord de voler amagar la corrupció, «tapar les vergonyes d’Artur Mas», intervenció que va ser aplaudida entusiàsticament per tota la bancada dinàstica i unionista.
El 6 de setembre del 2017, el Parlament de Catalunya aprovà la Llei del referèndum d’autodeterminació vinculant sobre la independència de Catalunya. A dos quarts de vuit del vespre va començar el debat de la llei, que va ser aprovada per 72 vots a favor (JxSí, CUP i diputat no adscrit), 11 abstencions (CSQP) i cap vot en contra (ja que els diputats de Ciutadans, PSC i PPC havien abandonat prèviament el Ple). El Ple del Parlament, però, va continuar, i mentrestant, a les 22.11h, la Llei del Referèndum d’Autodeterminació va aparèixer publicada al Diari Oficial del Parlament de Catalunya (DOPC). Poc més tard, a les 23.30h el Govern de la Generalitat en bloc encapçalat pel president Carles Puigdemont signà el Decret de convocatòria del referèndum pel dia 1 d’octubre, amb la pregunta “Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de República?”. A les 23.50h, el Ple del Parlament, a petició de JxSí i la CUP, torna a aprovar una alteració de l’ordre del dia per incloure la votació de la sindicatura electoral pel referèndum, i se suspèn el Ple durant 1 hora perquè els grups presentin candidats a la sindicatura. A les 00.30h, JxSí i la CUP registren una petició perquè la Mesa admeti a tràmit la Llei de Transitorietat Jurídica i Fundacional de la República, i la petició es aprovada minuts després. A la 1:50h de la matinada, els membres de la Sindicatura Electoral del referèndum són aprovats per 70 vots a favor (JxSí i CUP) i 8 en contra (CSQP). Un cop més, Ciutadans, PSC i PPC no varen participar en la votació. Amb tot això, el Govern de la Generalitat fa efectiva la convocatòria del referèndum. Lluís Rabell del CSQP ensenyava ostentosament el seu vot negatiu, perquè l’Estat espanyol -va dir- no el poguera acusar de sedició.
Conclusió
Com va dir un conegut comunista del PCPE de Castelló en l’acte de presentació de la ‘Declaració republicana de Sagunt del 13 maig del 2018’ a Castelló: “Tota la vida dient que érem internacionalistes, per al final adonar-nos que era mentira”. Era/és un comunista, demòcrata i … honrat.
II
A continuació ens dirigim als federals que reivindiquen la 3ra República que la volen ‘federal’
De la mateixa manera que els republicans espanyols per a fer-nos vore la seua bonhomia respecte a nosaltres, els independentistes valencians o catalans, no deixen de refregar-nos el mantra de que ells estan pel dret d’autodeterminació, però que una vegada dit això, en la seua acció política diària, fan tot el possible perquè cap poble puga arribar a exercir eixe dret i en el cas que no puguen evitar que un poble siga capaç de exercir-lo, com és el cas dels catalans o els intents bascs d’Ibarretxe (perquè nosaltres els valencians per a ells no comptem), llavors intenten posar tots els pals a les rodes per evitar-ho (amb Ibarretxe ho van aconseguir), i si finalment no el poden evitar, com va ser l’1-O a Catalunya, llavors el següent cartutx demagògic és: independència no, república federal, sí.
Els republicans, els honradament federals, en tots els darrers anys que el republicanisme espanyol ha estat dirigit i impulsat pels diversos partits comunistes espanyols, tots ells unionistes, diem que a eixos republicans federals que els suposem honrats i democràtics, els han estat buidant i amagant allò que realment representa el federalisme.
El federalisme a Espanya va ser protagonitzat pel Partit Republicà Democràtic Federal fundat en 1868 per Pi i Margall i dissolt en 1910.
Va ser una experiència política que va generar grans entusiasmes (Pacte de Tortosa en 1869, primera República i constitució non nata de 1873, Pacte de Saragossa en 1892) i esperances per acostar democràticament i igualitàriament els pobles ibèrics, però que després de quaranta i dos anys d’existència, va fracassar perquè al llarg de la història s’ha demostrat que sols la perifèria a estat federalista i s’ha donat de cap -sempre- contra el mur carpetovetònic centralista. El federalisme a Espanya ha esdevingut impossible, per una senzilla raó, la gènesi d’Espanya és espúria i com varen raonar en este document de RV/PVE: Espanya mai serà republicana.
Des de la desaparició en 1910 del Partit Republicà Democràtic Federal, el terme federalisme ha estat segrestat, tergiversat i manipulat -a l’amagar el seu veritable significat- per les forces republicanes espanyoles, que per ser-ho, d’espanyoles, són unionistes i antifederals.
El federalisme es basa en el Pacte Federal, sense l’existència d’eixe pacte no es pot parlar de federació o de confederació, que per a nosaltres és el mateix. I perquè eixe Pacte siga real i no una estafa ha de partir de dos requisits que si no es donen no hi ha cap Pacte Federal, ni cap Federació ni cap República Federal; eixos dos requisits són:
- L’existència prèvia de les PARTS, LLIURES I SOBIRANES, és a dir l’existència prèvia dels Estats o Repúbliques independents, que lliure i sobiranament, decideixen fer un Pacte Federal.
- I , el segon requisit, que eixes PARTS LLIURES I SOBIRANES, eixes Repúbliques, puguen PACTAR EN IGUALTAT ENTRE ELLES.
Sense eixos dos requisits no hi pot haver cap República Federal o Confederal -que ja hem dit que per a nosaltres és el mateix- ; si ens venen parlant de República federal i els dos requisits no són contemplats, el venedor ens està volent ESTAFAR. Si un republicà que està per la Tercera República espanyola es defineix com a federal, la prova del cotó per saber si és un estafador o un republicà federal honrat, és si a Catalunya, lluita i treballa per assolir la República Catalana, si al País Valencià lluita i treballa per assolir la República Valenciana, si al País Basc, per la República Basca, si a Andalusia, per la República andalusa, si a Castellà, per la Republica castellana i comunera, etc. etc. Caldria que començaren a deixar de ser políticament espanyols (deixar d’estar adscrits a l’Estat espanyol) i esdevingueren a ser políticament catalans, andalusos, castellans, valencians, bascs… (a estar adscrits a llurs repúbliques i estats…)
El dret d’autodeterminació (un dret pel que els republicans espanyols no mouen un dit per a que els valencians el puguem exercir… podem estar tota la vida parlant d’ell, dient-nos que estam a favor d’ell…però que ells ja s’encarreguen perquè mai arribe una majoria parlamentaria per a poder-lo exercir, com han pogut fer els catalans, superant a tots els Coscubiela’s, Herrera’s, Albiach’s, Rabell’s…) i la República Federal (una Republica ATORGADA, caiguda des del cel de Madrid, una República amb ‘autonomies’ que són LOE’s, sense Estats ni Repúbliques sobiranes prèvies) tal com són interpretats per l’unionisme republicà espanyol, són els dos mantres que utilitza per millor estafar i mantenir en la inòpia als honrats republicans valencians, demòcrates i federals.
País Valencià, d’Oriola a Vinaròs,12 de juliol del 2020
(1) Escrit dels independentistes valencians republicans de RV/PVE, dirigit als honrats republicans valencians -demòcrates i federals- que reivindiquen la ‘Tercera espanyola’
Escrit dels independentistes valencians republicans de RV/PVE, dirigit als honrats republicans valencians -demòcrates i federals- que reivindiquen la ‘Tercera espanyola’
I
Primer ens dirigim als ‘demòcrates’ que defensen el dret d’autodeterminació
Partim de la base que sou demòcrates, perquè ens dieu que respecteu el dret a decidir o dret d’autodeterminació dels pobles. I no dubtem que -com a demòcrates- ho dieu sincerament. Però els partits que reivindiquen -explícita o implícitament- la Tercera república espanyola -els seus dirigents, els seus diputats i una part dels seus votants- i que també, sobre el paper, defensen eixe dret democràtic de l’autodeterminació, ens han demostrat en la pràctica que en arribar eixe moment -en els moments importants, en els moments decisius per a exercir el dret, en els moments que cal passar de les paraules als fets- no ho han fet, no ho han defensat eixe dret o, pitjor encara, s’han oposat al seu exercici amb diverses excuses; enumerem:
- En 1978 el PCE, signant de la Constitució monàrquica, va renunciar a defensar el dret d’autodeterminació i el va eliminar dels seus documents. Sols va tornar a aparèixer amb Anguita, però com veurem a continuació, sols sobre el paper.
- L’1 de febrer del 2005 IU-EUPV (Gaspar Llamazares i Isaura Navarro), voten al Parlament de Madrid, al costat del PP i del PSOE, contra el Pla Ibarretxe, per a impedir el debat de l’Estatut aprovat pel Parlament basc, adduint fal·laçment que no era prou d’esquerres.
- El 16 de febrer del 2005, dos setmanes després es torna a repetir els fets quan el ple de les Corts Valencianes va aprovar, a través d’una esmena transaccional a una proposta del PP, una resolució de rebuig al Pla Ibarretxe que va tindre el suport dels tres grups parlamentaris que conformaven la cambra (PP, PSOE i EUPV): els senyors Ribó, Botella, Oltra i Cardona, tots ells d’Esquerra Unida,votant al costat dels partits dinàstics espanyols i amb l’aquiescència del seu partit, en un text pactat pels tres grups on el Parlament colonial mostra el rebuig al Pla Ibarretxe, perquè considera que, i transcrivim textualment, “pretén la vulneració de l’ordre constitucional” i se suma “a l’acord majoritari en contra de la proposta de reforma de l’Estatut basc adoptat pel Congrés en el debat que va tindre lloc l’1 de febrer passat”.
- En el cas de Catalunya.
Després que el 8 d’abril de 2014 el Congrés dels Diputats del Regne d’Espanya votes en contra del referèndum a Catalunya i de la prohibició el 4 de novembre de la ‘consulta ciutadana’ que es va celebrar el 9-N, l’espai d’ICV-EUiA-Podem, que fins llavors s’havia pronunciat a favor del dret d’autodeterminació, en el moment que l’Estat espanyol comença a prohibir l’exercici d’eixe dret, l’espai d’ICV-EUiA-Podem es posiciona a costat dels opressors i en contra de l’acció política dels oprimits, al no defensar cap consulta, ni procés d’independència, si no ve avalada per l’Estat espanyol.
És per això que el 9 de novembre del 2015 els diputats de la coalició ‘Catalunya si que es pot’ (CSQEP) formada per ICV, EUiA, Podem i Equo, van votar en contra de la declaració d’inici del procés d’independència de Catalunya, que els independentistes proposaren davant del tancament antidemocràtic de l’Estat espanyol, un procés per a la creació de l’estat català independent en forma de república i l’obertura d’un procés constituent ciutadà, participatiu, obert, integrador i actiu per tal de preparar les bases de la futura constitució catalana. L’excusa per al vot negatiu esta vegada va ser en paraules del representant de CSQP, Joan Coscubiela perquè va acusar l’acord de voler amagar la corrupció, «tapar les vergonyes d’Artur Mas», intervenció que va ser aplaudida entusiàsticament per tota la bancada dinàstica i unionista.
El 6 de setembre del 2017, el Parlament de Catalunya aprovà la Llei del referèndum d’autodeterminació vinculant sobre la independència de Catalunya. A dos quarts de vuit del vespre va començar el debat de la llei, que va ser aprovada per 72 vots a favor (JxSí, CUP i diputat no adscrit), 11 abstencions (CSQP) i cap vot en contra (ja que els diputats de Ciutadans, PSC i PPC havien abandonat prèviament el Ple). El Ple del Parlament, però, va continuar, i mentrestant, a les 22.11h, la Llei del Referèndum d’Autodeterminació va aparèixer publicada al Diari Oficial del Parlament de Catalunya (DOPC). Poc més tard, a les 23.30h el Govern de la Generalitat en bloc encapçalat pel president Carles Puigdemont signà el Decret de convocatòria del referèndum pel dia 1 d’octubre, amb la pregunta “Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de República?”. A les 23.50h, el Ple del Parlament, a petició de JxSí i la CUP, torna a aprovar una alteració de l’ordre del dia per incloure la votació de la sindicatura electoral pel referèndum, i se suspèn el Ple durant 1 hora perquè els grups presentin candidats a la sindicatura. A les 00.30h, JxSí i la CUP registren una petició perquè la Mesa admeti a tràmit la Llei de Transitorietat Jurídica i Fundacional de la República, i la petició es aprovada minuts després. A la 1:50h de la matinada, els membres de la Sindicatura Electoral del referèndum són aprovats per 70 vots a favor (JxSí i CUP) i 8 en contra (CSQP). Un cop més, Ciutadans, PSC i PPC no varen participar en la votació. Amb tot això, el Govern de la Generalitat fa efectiva la convocatòria del referèndum. Lluís Rabell del CSQP ensenyava ostentosament el seu vot negatiu, perquè l’Estat espanyol -va dir- no el poguera acusar de sedició.
Conclusió
Com va dir un conegut comunista del PCPE de Castelló en l’acte de presentació de la ‘Declaració republicana de Sagunt del 13 maig del 2018’ a Castelló: “Tota la vida dient que érem internacionalistes, per al final adonar-nos que era mentira”. Era/és un comunista, demòcrata i … honrat.
II
A continuació ens dirigim als federals que reivindicant
la 3ra República federal
(continuarà)
(…)
Destacaria el següent:
“La lluita armada d’ETA no va aconseguir independitzar Euskadi de l’Estat espanyol. Tampoc ho aconseguirà la posició pactista d’EH Bildu, que és similar a la que tenen el BNG i ERC.”
ERC i EH Bildu han renunciat a la independència per considerar-la impossible i a partir d’ara la seua acció política consistirà a veure com és la millor manera que Catalunya i Euskadi resten a Espanya.
(…)
JxCat encara no ha renunciat.