Crida de Puigdemont i més republicans, determinats per posar en marxa el partit independentista el 25 de juliol
Arxiu mensual: juliol de 2020
Patrice Lumumba, màrtir del nacionalisme africà i l’heroi independentista de la República democràtica del Congo, va nàixer un dia com hui, el 2 de juliol del 1925.
Patrice Lumumba, màrtir del nacionalisme africà i l’heroi independentista de la República democràtica del Congo, va nàixer un dia com hui, el 2 de juliol del 1925.
Fa 59 anys, el 17 de gener de 1961, agents dels serveis secrets belgues i de la CIA van introduir el cos de Patrice Lumumba en un barril d’àcid i el van fer desaparéixer. La República Democràtica del Congo va poder haver anat cap a una democràcia i, per contra, va anar cap a una de les pitjors dictadures africanes del segle XX.
Patrice Lumumba va ser el primer cap de govern de la República Democràtica del Congo. Va buscar la descolonització del seu país en mans de Bèlgica i destruir totalment el poder colonialista europeu present a Àfrica, erradicar l’ultratge i l’espoli que durant segles havia patit el continent.
En 1958 es va orientar decididament cap a la lluita per la descolonització del RD del Congo per les escasses possibilitats d’acció social que li permetien les autoritats colonials belgues i així va fundar el Moviment Nacional Congolés, partidari de crear un Estat independent i laic, les estructures polítiques unitàries del qual ajudaren a superar les diferències tribals creant un sentiment nacional.
Després de la independència de Bèlgica, el 30 de juny de 1960, la RD del Congo va celebrar eleccions, i Patrice Lumumba, líder de la lluita independentista, va arribar a la Presidència amb un programa nacionalista i d’esquerra.
Primer ministre de la RDC anuncia Govern de transició
Lumumba no va poder impedir que la retirada de l’exèrcit belga donara pas al conflicte polític amb pronunciaments militars, atacs a la població blanca i disturbis generalitzats.
La rebel·lió va ser especialment greu a la regió minera de Katanga, que es va declarar independent sota el lideratge de Tschombé; Lumumba va denunciar que aquesta secessió havia sigut promoguda pel govern belga en defensa dels interessos de la companyia minera que explotava els jaciments de la regió.
Lumumba va demanar ajuda a l’Organització de Nacions Unides (ONU), que va enviar un xicotet contingent de cascos blaus incapaços de restablir l’ordre, i per això va demanar el suport de la Unió Soviètica, amb el que va amenaçar directament els interessos occidentals.
El llavors president dels EUA, Eisenhower, va donar ordre d’eliminar-ho. I va enviar a l’agent de la CIA, Frank Carlucci, qui després seria secretari de Defensa de Ronald Reagan.
Culmina període constitucional del president de la RDC enmig de tensions
Un colp d’estat va enderrocar a Lumumba al setembre de 1960. Va ser torturat brutalment i afusellat per mercenaris belgues, que van dissoldre el seu cos en àcid i van escampar les seues restes perquè no fóra reconegut.
Al novembre de 2001, el Parlament de Bèlgica reconeixia la responsabilitat del seu Estat en la mort de Patrici Lumumba.
Patrice Lumumba va ser assassinat pel seu pensament i lluita política
Analistes indiquen que Lumumba va ser assassinat d’aqueixa manera per la gran lluita política i ideològica que va realitzar per a donar a conéixer la unitat com a instrument i via per a l’assoliment de l’alliberament per part dels pobles africans, dels jous colonials que es mantenien en el moment en què va lliurar la seua lluita i que encara es mantenen.
El pensament de Patrice Lumumba va constituir un perill per a les potències occidentals explotadores dels pobles africans. Mig segle després, les autoritats estatunidenques van reconéixer la seua implicació en el derrocament i assassinat del líder congolés.
Les tres vegades que Trullenque reivindica la República Valenciana directament en la seua conferència ‘NACIONALISMO VALENCIANO’ en 1915
RV/PVE ha publicat el seu 6è Quadern valencià republicà, que conté ‘El llegat de Rafael Trullenque’. Va ser el primer valencià que va reivindicar la República Valenciana, encara que en 1915 es confiava en un encaix amb Espanya, malgrat que en el seu discurs, les desconfiances són moltes. No cal dir que nosaltres RV/PVE no confiem per a res en aquest encaix. Però hem volgut per aquells de lectura ràpida, destacar els moments en que en el seu discurs reivindica la República Valenciana.
Les tres vegades que Trullenque reivindica la República Valenciana directament en la seua conferència ‘NACIONALISMO VALENCIANO’ de 1915
Primera vegada
Obra del catalanismo fué la resurrección catalana, tan brillantemente manifestada en el libro, en el teatro, en la política, en el comercio, en la fábrica. Cataluña convirtióse en casi una Bélgica por obra del catalanismo, que no quería resignarse a que su reino fuera esclavo del poder central. Obra del valencianismo ha de ser nuestra resurrección. Sinteticemos, pues, nuestras aspiraciones.
Queremos la reconstitución de nuestra personalidad con base no sólo en la Historia, sino también en la moderna ideología de los pueblos libres. Queremos la demarcación individual de la personalidad valenciana en el concierto universal de las nacionalidades. Aspiramos a una República valenciana, presidida por un Directorio individual valenciano, autónomo y libre, con todos los derechos y responsabilidades de los gobiernos capaces. Somos valencianos y tenemos derecho a serlo.
Nosotros somos españoles y hasta españolistas; pero queremos hacer constar siempre al mundo que nuestro nombre particular es «valencianos». Queremos, la gloria de España, pero nunca a costa del sacrificio de nuestra personalidad. Por derechos históricos, geográficos, etnográficos… y hasta por amor propio y por interés propio personal, antes que todo, somos valencianos.
Segona vegada
¡Una República densa, formada por Valencia, Alicante y Castellón unidas!
Si aspiramos a una República unitaria española, no la lograremos jamás, porque mientras en España existen regiones eminentemente republicanas, como Cataluña y Valencia, existen otras, Castilla por ejemplo, que son, tradicionalmente, monárquicas. Si aspiramos a una república valenciana, la lograremos porque no estamos solos en nuestro ideal. Cataluña siente, con nosotros, alienta nuestro ideal mismo. Cataluña, quiere, aparte la resurrección de su nacionalidad intrínsica [intrínseca], la restauración de la nacionalidad levantina.
Es la hermana mayor que nos señala a Valencia y a Mallorca el camino de la vida… Y además, es el cerebro de España.
Tercera vegada
Unámonos, pues, a Cataluña, contra el enemigo común: El unitarismo. Y estemos seguros de que juntas Valencia y Cataluña, venceremos, porque somos lo más grande, porque somos lo más rico, porque somos lo más culto de España.
El partido republicano de Valencia está solo. Solo está el partido nacionalista catalán. Si al ideal republicano unimos el ideal nacionalista, podremos formar un inmenso partido republicano nacionalista de Levante que podrá, quizás, sumar hasta tres millones de hombres.
Pero cuestión es ésta que habréis de considerarla vosotros y que ya estudiaremos otro día. Solo he de anticipar que para nosotros, Levante comprende desde el Cabo de Creus al de la Nao con derivaciones interiores por toda la provincia de Alicante. No quiero decir con esto que nos identifiquemos totalmente con Cataluña, no. La República valenciana ha de ser siempre únicamente valenciana, porque nuestra psicología y nuestros intereses, que son los mismos en todo el reino valenciano, disienten de los de Cataluña y del resto de la Península. Sólo que en el momento histórico actual vemos que una región. «Cataluña», es la única que tiene amor a la vida, tiene ideales y tiene ansias de eternidad. Vemos que el sentimiento nacionalista suyo es el mismo que el nuestro… Y vemos que ella sola lucha contra el enemigo que nos es común: «El unitarismo». ¿Por qué, pues, no aliar los ejércitos políticos de ambas regiones que luchan contra idéntico enemigo? Es esta cuestión la táctica política del momento histórico actual, es cuestión de un más pronto y seguro triunfo.
Yo por mi parte, puedo anticiparos que contando con el beneplácito vuestro pienso repetir estas pobres pero trascendentales conferencias en Castellón y en Alicante. Pienso, llevado de vuestro aliento, recorrer la región valenciana predicando la buena nueva de nuestro resurgimiento. Tengo fe, tengo fe absoluta en el despertar del pueblo.
[Pels que prediquen un nou estatut per a la CAC, cal recordar que és ‘España’, el seu ‘Estat’ i l’entusiasta part del ‘pueblo español’ que li fa costat l’origen del problema polític a Catalunya. ANNA notícies]. Una confabulació narcòtica per Agustí Colomines
Una confabulació narcòtica
Agustí Colomines | Barcelona. Dijous, 2 de juliol de 2020
El 14 de juny del 2006 es va celebrar a l’Auditori de Barcelona l’acte central de la plataforma Estatut, jo sí. Vam conduir-lo la periodista Rosa Cullell —que aleshores era directora general del Liceu— i un servidor, que en aquell temps dirigia Unescocat. Entre els assistents hi havia el president Pasqual Maragall i l’expresident Jordi Pujol i polítics del PSC, CiU i ICV: Manuela de Madre, José Montilla, Artur Mas, Josep Antoni Duran i Lleida i Jordi Guillot, entre d’altres, cap dels quals és avui un polític en actiu. Només Montilla és un supervivent gràcies a les portes giratòries. Han transcorregut catorze anys des de llavors. La plataforma va aconseguir unes mil cinc-centes adhesions, molt poques si ho comparem amb les adhesions que han recollit posteriorment entitats independentistes. La plataforma pregonava que tombar l’Estatut en el referèndum que s’havia de celebrar al cap de quatre dies, el 18 de juny, “duria el país a un estancament i a la pèrdua d’oportunitats i d’horitzons de progrés”. La fraseologia habitual, però que s’ha demostrat ben certa. El fracàs de la reforma de l’Estatut, que va culminar amb la sentència del TC d’ara fa deu anys, certament va estancar Catalunya. Aquest i no pas cap altre és el motiu que el país hagi caigut pel pedregar. Convindria que ho recordessin els que atribueixen el drama de tot plegat a l’independentisme. Diguem-ho clar: el 2010 l’Estat va enfonsar el constitucionalisme a Catalunya.
Si els independentistes fan un pas enrere per por o per unes expectatives falses sobre la recuperació del vell i estripat Estatut, llavors és que la repressió ha funcionat
Rosa Cullell i servidor som partidaris, per resumir-ho i sense ànim d’ofendre, de l’unionisme i de l’independentisme, respectivament. Ja era així en aquell temps. No sé el que votava ella, però jo el 2003 vaig votar ERC, com havia fet en altres eleccions. Sempre he estat un independentista pragmàtic, que no vol dir possibilista, i l’any 2006 creia que aquell Estatut, inclús retallat pels espanyolistes fatxendes estil Alfonso Guerra, faria avançar el sobiranisme. La sentència del TC va posar punt final a tot allò. Aquella sentència va provocar la fallida de l’autonomisme i la mort del catalanisme que ara es vol ressuscitar. Si els independentistes haguessin acceptat aquella amputació sense fer res, sense canviar d’estratègia, haurien contribuït a la confabulació narcòtica davant d’una alteració tan flagrant de la democràcia. Si ara, després de la crisi del 17, no canviessin, també caurien en el mateix parany. L’Estatut va ser aprovat pel Parlament, les Corts van modificar-lo, i tanmateix el poble de Catalunya va ratificar-lo, i a la fi el TC se’l va carregar. Si les Corts ja hi havia passat el ribot, el TC va desfigurar encara més el text que havia estat aprovat pels representants de la sobirania catalana. I aquesta és la qüestió que no es pot oblidar si és que no es vol tornar als anys de debilitat, al temps en què es glorificaven les aparences. Després d’un referèndum legal i acordat, ells, el poder espanyol, van tirar pel dret per restituir el centralisme. Cal tenir memòria —o una mica d’edat— per no dir segons què el 2020.
La diferència entre les conseqüències del fracàs de l’Estatut del 2006 i la desfeta del 2017 és la repressió. Fa catorze anys a l’Estat no li va caldre empresonar ningú per imposar la seva llei contra l’autonomisme federalista que propugnava Maragall. L’acatament dels polítics va ser unànime. Els mateixos que avui atribueixen als independentistes la crisi del 2017 prescindint de l’autoritarisme espanyol, el 2006 acusaven Maragall, com aquell que diu, de secessionista sense admetre que el problema era el nacionalisme espanyol. El sobiranisme, en canvi, no va defallir i es va anar organitzant entorn a la defensa del dret de decidir, fins al punt d’obligar els polítics —si més no alguns— a rectificar per emprendre un camí diferent. L’anomenat procés no ha estat un assaig de revolta, va ser una revolta amb totes les lletres que l’Estat només va poder aturar a cops de porra, amb empresonaments arbitraris o provocant l’exili del president de Catalunya, el qual, suposo, el 2006 va votar sí en el referèndum estatutari. Els que culpen els independentistes de tots els mals actuals distorsionen la història per justificar el seu relat de derrota. El mal és d’abans i els que ara volen tornar a assajar l’autonomisme del 2006 enganyen quan amaguen què va passar. L’Estat ens vol sotmesos, ja s’ha vist. Si els independentistes fan un pas enrere per por o per unes expectatives falses sobre la recuperació del vell i estripat Estatut, llavors és que la repressió ha funcionat. L’única possibilitat de sobreviure és no abandonar la resistència. És una posició més incòmoda, però més real i pràctica que recaure en la droga de l’autonomisme.
