A Nova Zelanda, la prostitució és considerada una labor com qualsevol altra i exercir-la permet obtindre més punts a l’hora de sol·licitar un permís de residència.
La prostitució en diversos països no està permesa i no és considerada un treball, com qualsevol altre; no obstant això, un país no sols el valora com a tal, sinó que l’ha agregat a la llista de les labors qualificades per a adquirir la seua residència.
Tal com ho va anunciar en la seua pàgina web, l’agència d’Immigració de Nova Zelanda, a partir d’ara, accepta que els estrangers incloguen la seua experiència com a treballadors sexuals o persones de companyia per a obtindre més punts a l’hora de sol·licitar el seu permís de residència.
No obstant això, això no elimina que Nova Zelanda siga menys rigorosa, perquè aquelles persones que seleccionen aqueixa nova habilitat en la llista que apareix en la Classificació Uniforme d’Ocupacions d’Austràlia i Nova Zelanda (ANZSCO, per les seues sigles en anglés), han d’aportar qualificacions rellevants reconegudes i un mínim de tres anys d’experiència en la rúbrica de la prostitució.
Sobre això, el portaveu de l’agència de l’Associació de Migració i Inversió de Nova Zelanda (NZAMI), Peter Moses, va assenyalar que obtindre un visat de resident d’aquesta manera no és gens fàcil perquè en aquest país no hi ha una gran manca de personal en aqueixa indústria.
Cal indicar que a Nova Zelanda la prostitució és un treball, perquè en 2003 va deixar de considerar-se un delicte, amb la intenció que aqueixa mesura garantisca els drets de les persones que desenvolupen aqueixa activitat i defensar-los contra l’explotació.
Arxiu mensual: març de 2020
Homenatge a les ‘pajaritas’ del carrer Trompetes de Barcelona i en contestació al retoret Ximo Puig
Ara sembla que Ximo Puig i altres Teresa’s de Calcuta, volen abolir la prostitució de la Comunitat Valenciana.
Per eliminar les màfies, l’explotació sexual de les dones i eliminar les prostitutes de carretera… no cal l’abolició. El que cal és regular l’activitat econòmica de les treballadores del sexe. L’abolició el que faria, com a qualsevol altre tipus d’abolició, és el foment de les màfies, la irregularitat, la clandestinitat i el descontrol.
En aquest sentit defenem els plantejaments de La Plataforma Estatal pels Drets en el Treball Sexual que demana:
- Que es reconeguen i es garantisquen els drets de totes les persones que exerceixen la prostitució, bé al carrer o en locals tancats, especialment el dret a emigrar, a la llibertat de moviments i a establir els seus propis negocis
- Que es compte amb la veu de les persones treballadores del sexe en totes les mesures legislatives que es prenguen en relació a la prostitució
- Que es reconega, com planteja una sentència dictada en 2001 pel Tribunal de Justícia de Luxemburg, que la prostitució és una activitat econòmica legítima.
- Que no s’establisquen controls sanitaris obligatoris per a les treballadores del sexe, perquè, a més d’ineficaços, contribueixen a estigmatitzar a les prostitutes com a grups de risc.
- Que, en cas d’impossibilitat real de l’ús compartit de l’espai públic, es creuen espais públics, a l’estil dels barris rojos d’algunes ciutats europees, on es puga exercir lliurement la prostitució, en bones condicions d’higiene, seguretat i tranquil·litat. La ubicació d’aquests barris ha de ser negociada amb les persones treballadores del sexe i els veïns en peus d’igualtat.
- Que es perseguisca de manera fefaent a les màfies que obliguen i forcen a dones a prostituir-se i les exploten en règim d’esclavitud. És necessari acabar amb la hipocresia de les pomposes declaracions públiques de rebuig i anatema d’aquestes pràctiques inhumanes, internacionalment organitzades i posar els mitjans, que n’hi ha, per a acabar amb elles, per damunt de tot tipus d’interessos creats. Exigim que les accions que es realitzen posen en primer terme la protecció de les dones que denuncien i es prenguen de mutu acord amb ella des del respecte als drets humans, sense criminalitzar a les víctimes.
- Que es destinen recursos econòmics i materials i alternatives d’ocupació reals i efectives, als quals puguen acollir-se voluntàriament aquelles persones que, pels motius que siga, decideixen abandonar l’exercici de la prostitució.
- Que es reconega i respecte la dignitat de les prostitutes i la seua capacitat de decidir, sense coaccions, a què volen dedicar-se i com o amb qui volen establir acords comercials. Conseqüentment, rebutgem la “fustigació” a prostitutes i clients que s’està donant en algunes ciutats del nostre país, ja que aquestes mesures no sols no redueix la demanda, sinó que afavoreixen els tractes ràpids i clandestins amb el consegüent empitjorament de les condicions de treball de les prostitutes.
ANNA notícies davant de la notícia apareguda hui al Levante es posiciona totalment en contra de la proposta abolicionista del govern del Botànic sobre la prostitució. ANNA notícies està per la regulació de l’activitat dels treballadors/es del sexe, per la seua legalitat, per la regulació i incorporació al règim laboral del sector. El model seria el de Nova Zelanda, Suïssa, Lituània o Alemanya, Països baixos, Àustria i Hongria. ANNA noticies dóna suport al Comité de Apoyo a las Trabajadoras del sexo http://www.asociacioncats.es/ La lluita contra l’explotació dels treballadors/es i les màfies de la trata de blanques amb l’abolicionisme que planteja el Botànic produiria l’efecte contrari. Estar per l’abolicionisme és estar a favor de les màfies.
RV/PVE recorda a Caterina Albert en el dia de la dona, la primera escriptora moderna en la llengua que parlem els valencians
8 de març 2020, FETS I NO PARAULES!!!
Pel dret i la llibertat de tota dona a disposar del seu cos i de la seua persona com vullga, sense cap domini, ni interferències… per a poder fer o desfer, per a poder acceptar o rebutjar, per a poder anar allà on desitge i també per a poder anar-se d’allà on no l’interesse estar… Per a poder organitzar-se i lluitar per la seua dignitat com a persona, lliure i sobirana…
El ‘Botànic’ amaga la revolta valenciana de les ‘Germanies’ contra la monarquia hispànica de Carlos I. (…) Treball del Director de l’IIFV sobre ‘Lo darrer agermanat’ de Constantí Llombart.
‘Las muertes chiquitas’ de Mireia Sallarés. “Els orgasmes, com la terra, són de qui els treballa”.
Las muertes chiquitas. “Els orgasmes, com la terra, són de qui els treballa”.
Aquesta és la frase que travessa diverses veus implicades en Las muertes chiquitas. Es tracta d’un projecte en què Mireia Sallarès recull moments del seu viatge de quatre anys per Mèxic, acompanyada de la càmera i d’un rètol lluminós de neó amb aquest mateix títol. La terra –en aquest cas, la mexicana–, sota la superfície més o menys òbvia de la realitat, es densifica amb subjectivitats i arrels, conflictes i desitjos. Els orgasmes –en aquest cas, els femenins–, compartits o solitaris, catàrtics o frustrats, són un possible punt de partida per establir nexes entre el que és públic i privats, entre el que és eròtic i és polític.
L’àmbit íntim de la sexualitat se situa d’aquesta manera en l’escena del plaer públic, és a dir, de l’erotisme construït mitjançant mecanismes de transacció i control ideològics, religiosos i culturals. La peça central del projecte és el llargmetratge documental que enregistra alguns moments de les entrevistes amb diverses dones mexicanes. [Fragment traduït del text Pluralidades orgásmicas escrit per Helena Braunštajn el setembre del 2010]
Mireia Sallarès (Barcelona 1973), és llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, i va cursar estudis cinematogràfics a la New School University i a la Film & Video Arts de Nova York. Treballa com a realitzadora independent de documentals i viu en trànsit entre Barcelona, Mèxic DF i altres ciutats, on du a terme els seus projectes artístics.
Sallarès ha exposat a la Fundació Miró de Barcelona, al Museo de Arte Carrillo Gil de Mèxic, a l’Americas Society de Nova York, a l’Organización Nelson Garrido de Caracas, al Centro Cultural Montehermoso de Vitòria, al Laznia Centre for Contemporary Art de Gdansk, a Polònia, a la Galleri Image d’Aarhus de Dinamarca, al OK Centrum de Linz a Àustria, i a la Capella de Barcelona, entre d’altres.
Tites, tites, tites… article d’Alfons Durán-Pich
TITES, TITES, TITES…
05/03/2020
Debería ser muy niño, pues mis recuerdos son borrosos y dispersos. Si sé que pasé algunos veranos en una masía llamada Ca n’Oriac, entre Matadepera y Sabadell, con la que mi abuela materna tenía ciertos vínculos.
Recuerdo subir a una tartana que nos llevaba hasta la Creu Alta; recuerdo el olor tan peculiar de la tierra; recuerdo el vigor físico de las masoveres, y, sobre todo, recuerdo el ritornello que mi abuela cantaba cuando soltaba el grano entre un montón de gallinas que campaban a sus anchas: tites, tites, tites.
El reflejo condicionado de Pavlov se ponía en evidencia al poco de identificar el paso firme de mi abuela. Aventuro que si no les hubiera dado nada, las gallinas hubieran sentido un gozo similar.
Así funcionan los mamíferos, entre los cuales nos hallamos los humanos, por lo que no es de extrañar que nuestro vector instintual nos ponga en evidencia.
El estado Español y sus representantes, en el amplio abanico que va desde la izquierda utópica a la derecha extrema (o sea, todos), siempre ha utilizado este simple mecanismo de ofrecer un puñado de grano a los “inquietos” catalanes para apagar sus continuas reivindicaciones.
Si esto no funciona, sacan la porra y liquidan el tema, como lo hicieron en 1650, 1714, 1923, 1939, 1978, 2017, y sigue.
Las historias más recientes del modelo soft nos llevan al contorsionista Zapatero (“Aceptaré el Estatuto que apruebe el Parlamento catalán”), al trolero Rajoy (“Me preocupo y me intereso de los problemas de los catalanes”), al peripatético Aznar (“Yo quiero decir que el catalán, la lengua catalana, es una de las expresiones más completas, más perfectas, que yo conozco desde el punto de vista del lenguaje”) y al equilibrista Sánchez (“Negociaremos un sistema de financiación más justo y equitativo”).
“Parole, parole, parole”, que cantaba Mina en los sesenta. “Tites, tites, tites”, que susurraba mi abuela.
Claro que se supone que en términos evolutivos las gallinas están varios pasos hacia atrás respecto a los humanos, aunque en ocasiones no lo parezca.
Ahora estamos viviendo el risible episodio de una “mesa de diálogo” (una “enganyifa” para Clara Ponsatí) entre el gobierno del Estado y una representación del independentismo catalán. Y entre el propio independentismo están los autodenominados “pragmáticos” que consideran que éste es un paso necesario. Lo que no sabemos es que podemos ofrecer para que la negociación tenga sentido. Se negocia cuando tienes solidez en tus argumentos para exigir cesiones al contrario. Pero cesiones de verdad, no “parole, parole, parole”. Y la única cesión a aceptar es poner fecha a un referendum en Catalunya sobre la autodeterminación política. Esto es un prerrequisito exigible para no levantarse de la mesa. Lo demás es cháchara.
Que los mandamases del Psoe en Catalunya (el alegre bailarín señor Iceta, la dogmática monja seglar señora Granados o el siempre triste (ahora ministro) señor Illa) critiquen duramente a los independentistas auténticos (los no “pragmáticos”) por cuestionar este montaje, no sorprende a nadie. Que la nueva figura del melting pot “En Comú Podem” señora Jéssica Albiach (que podría salir en un remake de la serie “Dallas”) o que el señor Joan Mena, figura espesa del grupo residual Esquerra Unida i Alternativa, se apunten también al carro de los que atacan a los independentistas por no aprovechar a fondo “una oportunidad histórica” como ésta, y que incorporen el mensaje de una futura Generalitat “progresista”, también resulta lógico.
Pero que los chicos y chicas de ERC y su padre espiritual no se den cuenta de la gran tomadura de pelo del Estado, dice muy poco sobre su capacidad para interpretar la realidad más evidente.
Decía Konrad Lorenz, el gran médico y zoólogo alemán, que “el hombre parece ser el eslabón perdido entre los simios antropoides y los seres humanos”. Por los indicios que tenemos, su diagnóstico resulta esclarecedor.
“Tites, tites, tites…”

La Fundació «Constantí Llombart» demana a l’IIFV incloga l’enllaç de l’AVL en la seua secció d’enllaços
NOTA DE PREMSA · 04/03/2020
LA FUNDACIÓ «CONSTANTÍ LLOMBART» DEMANA A L’IIFV INCLOGA L’ENLLAÇ DE L’AVL EN LA SEUA SECCIÓ D’ENLLAÇOS
La Fundació -de la Comunitat Valenciana- cultural, valencianista i republicana «CONSTANTÍ LLOMBART» s’ha dirigit a l’INSTITUT INTERUNIVERSITARI DE FILOLOGIA VALENCIANA (IIFV), perquè incloga en la seua secció d’Enllaços de la seua pàgina https://web.ua.es/iifv/ l’enllaç amb l’ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA (AVL) i al costat dels altres enllaços de les entitats relacionades amb la llengua que s’estudia, defensa i promou..
L’IIFV té el seu origen a l’any 1978 amb la creació de l’Institut Universitari de Filologia Valenciana (O. M. de l’11 de juliol, BOE del 18-X-1978) com a organisme científic de la Universitat de València; la iniciativa de creació va partir del professor Manuel Sanchis Guarner, sent el seu primer director.
La carta lliurada a l’IIFV en llurs ubicacions d’Alacant, València i Castelló ha estat la següent:
per a engrandir cliqueu damunt
L’AVL publica tres còmics per a animar a llegir en valencià
L’AVL publica tres còmics per a animar a llegir en valencià. La diputació subvenciona les històries gràfiques sobre Lluís Vives, el pare Jofré i el protagonisme de la dona en el món de la pilota valenciana
pablo albert | valència | 02.03.2020

Que els infants comencen a llegir en valencià, vertebrar la Comunitat Valenciana i conéixer la història de figures valencianes rellevants com el Pare Jofré o l’humanista Lluís Vives, així com el creixent protagonisme de la dona en un esport autòcton com el de la pilota valenciana són els objectius dels tres nous còmics que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) ha fet realitat gràcies a un conveni signat amb la Diputació de València. Així ho va explicar el president de l’AVL, Ramon Ferrer, ahir, en la presentació de les tres històries gràfiques al pati dels Scala del palau provincial, qui va afegir que s’ha optat per la modalitat del còmic «perquè és el més fàcil per als xiquets, i qui comença a llegir de menut i adquirix l’hàbit, podrà acabar llegint una traducció de La Divina Comèdia».
Així, Badana. Quin dimoni de xiqueta (Álex Zahinos i Pablo Broseta); Joan Lluís Vives (Toni Sabater i Marc Llorens) i El Pare Jofré (Toni Sabater i Esteban Hernández) són els primers títols de la col·lecció «Gràfica», ideada des del rigor històric i amb llenguatge senzill i escenes colorides que arribaran a tots els racons de la Comunitat Valenciana gràcies a la distribució que l’AVL farà d’estos còmics entre els ajuntaments i estos, al seu torn, als centres escolars.
Segons va explicar la cap de la Unitat de Normalització Lingüística de la Diputació i secretària de Comunicació de l’AVL, Immaculada Cerdà, este projecte, que arriba a dos anys de que València siga Capital Mundial del Disseny en 2022, «és una oportunitat per a acostar el valencià a un públic nou, aprofitant una eina com el còmic que es troba en un moment d’esplendor». La també col·laboradora de la secció Panorama de Levante-EMV va posar en valor el treball de joves il·lustradors i escriptors valencians, «que amb estos treballs ens ajuden a conéixer i reivindicar la nostra història».
Història valenciana
Cerdà també va apuntar que estes historietes «plasmen un tros de la història de la Comunitat Valenciana en lloc d’eixe relat que sempre s’ha contat», i també va afegir que després de Badana. Quin dimoni de xiqueta; Joan Lluís Vives i El Pare Jofré, se sumaran pròximament a la col·lecció «Gràfica» les històries sobre el Tribunal de les Aigües de València, el món íber o la vela llatina.
Per part seua, el president de la Diputació de València, Toni Gaspar, va manifestar que esta col·lecció «és fruit del treball conjunt d’institucions, en este cas de l’àrea de Normalització Lingüística de la Diputació i l’AVL, i constituïx una bona eina per als centres educatius». De fet, alguns d’estos exemplars ja han passat per algunes aules de Faura, municipi del qual és alcalde, «i han tingut molt bona acollida».
D’altra banda, la diputada de Normalització Lingüística, Dolors Gimeno, va defensar estos convenis«tan necessaris per a difondre l’ús del valencià, a través del rigor històric i amb un llenguatge senzill perquè les xiquetes i els xiquets gaudisquen amb la nostra llengua».