VELES E VENTS HAN…
Arxiu mensual: octubre de 2016
EL BARCELONÍ JOAQUIM AULADELL, REFLEXIONA AL VOLTANT DEL 9 D’OCTUBRE
De cara al 9 d’Octubre
L’efemèride valenciana del 9 d’Octubre és una bona ocasió per palpar-nos el cos, veure quants ossos tenim trencats, per on continuem i amb qui.
Començaré fent un record dels meus companys del Bloc Nacionalista Valencià (2005-2009), gent lleial. M’ha entristit molt el paper de Baldoví, escolanet d’Espanya. On sou, amics?
Els sobiranistes presents són els sobiranistes republicans valencians estrictes (que no admeten tractes ni al Nord ni a l’Oest), els sobiranistes pancatalanistes i els sobiranistes “quatreprovíncies”. Tots tres coincideixen en l’objectiu teòric de la República Valenciana.
Els sobiranistes valencians estrictes els darrers quatre anys han impulsat diverses iniciatives electorals, han elaborat una proposta de projecte de Constitució Valenciana i Víctor Baeta ha fet la història de deu anys de republicanisme valencià. En República Valenciana / Partit Valencianiste Europeu és la persona més coneguda.
ERC, teòricament té els deures fets des de fa vint anys (assumir la independència com a objectiu prioritari i la “nació catalana” com a territori propi), però no ha fet la refundació i l’ l’adequació del Partit a aquests canvis, donant lloc a situacions surrealistes. Fa tres anys la militància va treure una pancarta de “Per la República del País Valencià”, fa mig any un representant d’ERC del PV a “El Punt” s’esplaiava sobre la República Valenciana. ERC ha de decidir si vol ser un partit-frontissa, un partit de gestió (còmode tant amb Trias com amb Colau), o un patit d’alliberament. S’ha de decidir, el poble el mira.
Poble Lliure, formació apareguda fa mig any, successora d’una formació prepolítica (que no es plantejava participar en eleccions), participa a l’Assemblea Nacional Catalana, està per la República Catalana en marxa, i està per l’aprovació del pressupost de la Generalitat catalana. Al País Valencià està per la República Valenciana (genèrica, perquè és el poble valencià qui ha d’escriure’n la Constitució, però té clar que serà sobirana, amb bandera a l’ONU). I no amaga que el seu horitzó és la República Socialista Confederal dels Països Catalans.
L’alliberament dels valencians, del País Valencià, ha de ser obra dels valencians. Si els alliberen, no s’alliberaran. La independència serà obra de forces polítiques diferents coincidents en l’objectiu. Complicat, però la realitat és complexa. Mirem el Principat, ex-CDC, ERC, CUP i ANC, simplificant —i no s’ha de simplificar—, centre-dreta, centre-esquerra i esquerra, es malfien, s’enganyen, es traeixen, estan a punt de trencar però encara no han trencat, això és política real, Realpolitik. En la incipient política sobiranista valenciana els grups, no en podem dir forces, es miren de reüll, s’ensumen, sí, com els gossos, i miren si fan colla. Abans de fer un bloc sobiranista valencià caldrà tenir un període d’unitat d’acció, de coincidència d’objectius a mitjà termini i d’actuació immediata sobre objectius minúsculs, cadascú amb les seves forces.
L’ANC va participar l’agost passat en una non nata reunió de forces sobiranistes. Hi assistia la Plataforma pel Dret a Decidir. L’ANC és sobiranista, però no és de Països Catalans. És trist, però és una opció legítima. La Plataforma pel Dret a Decidir no és sobiranista. La Plataforma pel Dret a Decidir, amb la seva actuació al País Valencià, perjudica l’acció sobiranista (com ara també a l’ANC a Catalunya) i la que hi podria haver al País Valencià. Què han de fer els adherents del Dret a Decidir? Doncs l’únic que poden fer: votar espanyolista, de Podemos a Ciudadanos, o no votar, abstenir-se. Els sobiranistes valencians estan esforçant-se per constituir-se en un pol, un punt de referència, tenir cara i veu.
Joaquim Auladell
MANIFEST 9 D’OCTUBRE: ELS VALENCIANS HEM DE DECIDIR, EL PAÍS VALENCIÀ NO POT ESPERAR MÉS! (PER UN PROCÉS CONSTITUENT VALENCIÀ)
A pocs dies de conmemorar el 9 d’Octubre, el Dia Nacional del País Valencià, amb uns canvis a les institucions del País Valencià com a penúltim resultat d’uns canvis socials i polítics que no han acabat de quallar a l’àmbit de l’Estat espanyol, que patix una de les crisis institucionals mes greus de les últimes dècades, amb greus assignatures pendents del País Valencià en el contenciós secular amb l’estat colonial espanyol, i a l’espera dels resultats del procés sobiranista català, l’únic que posa damunt la taula l’indefugible necessitat d’una ruptura democràtica que òbriga les portes de la presó estatal a les nacionals oprimides i permeta construccions socials i polítique radicalment democràtiques i socials, tot superant la legalitat constitucional del 78, hereva directa del règim de la dictadura franquista tant com del Decret de Nueva Planta de 1707… A pocs dies del 9 d’Octubre, els valencians l’hem d’enfrontar no només com una data de festivitat patriòtica, sinó com una Diada de plena reivindacio nacional i popular valenciana.
No hi ha solucions favorables per als valencians com a poble en el marc de l’Estat espanyol, les assignatures pendents que ens converteixen en una mera colònia d’Espanya des de fa més de tres segles, seguiran sense ser posades damunt de la taula, mentre els valencians no exercim de dret i de fet la nostra sobirania política. Mentre això no passe, el Decret de Nueva Planta marcarà el nostre destí i barrarà el pas del nostre futur. Tenim dret a decidir, tenim dret a la sobirania política, i posar això en l’agenda política en forma d’obertura d’un Procés Constituent sobirà i valencià és condició indefugible, hui com ahir, per poder sobreviure com a poble.
La formulació concreta de l’exercici de la sobirania política i de l’autodeterminació o dret a decidir, no pot ser altra que la promulgació d’una República Valenciana, lliure i sobirana, a partir de la qual tots els escenaris futurs polítics i socials, tots els lligams i relacions que vulga’m establir en tant que poble lliure, siguen possibles democràticament.
Hui els valencians hem d’unir-nos per eixa República Valenciana, fruit d’un Procés Constituent Valencià lliure i sobirà. La República Valenciana serà la concrecció i institucionalització de la nostra sobirania. De cap manera eixa república és pas previ de cap altra cosa, però sí és condició necessària i indefugible per qualsevol altra legítima proposta democràtica posterior.
El dret a decicir, l’exercici de la nostra sobirania política, passa hui, a més, per que l’agenda política valenciana, tant en termes interiors com en relació a l’Estat espanyol i a la Unió Europea, prioritze les assignatures pendents del finançament, d’acabar amb l’espoli i el tracte colonial a què ens sotmet Espanya, a la dignificació de les nostres institucions i vida pública, a la regeneració democràtica profunda i imprescindible, a enfrontar els greus patiments de les classes populars i treballadores valencianes i acabar amb els desmantellament dels drets socials i la rapinya del sistema, a enfortir el nostre propi teixit econòmic, social i civil…
Per un Procés Constituent Valencià anunciem que reactivem les nostres activitats en favor de tot això. En els pròxims mesos concretarem una campanya de llarg abast, oberta a tots aquells que es vulguen sumar, i que volem que tinga com a primera estació el 29 de juny de 2017, amb una proposta de Declaració de les Corts Valencianes que deroguen formalment el Decret de Nueva Planta de 1707.
Fem una crida a totes i tots els valencians a participar activament i reivindicativament el pròxim 9 d’Octubre en els actes del nostre Dia Nacional Valencià, tant pel matí a la Ciutat de Valèncià en la Processó Cívica, com per la vesprada en la manifestació convocada a la capital valenciana, així com en tots els actes conmemoratius i reivindicatius institucionals i de la societat civil valenciana.
Visca València Lliure!
DOS CATALANS DE LA CUP VENEN A DIR-NOS ALS VALENCIANS COM HA DE SER LA REPÚBLICA VALENCIANA (POSICIONAMENT DE RV/PVE)
Crida de RV/PVE als valencians, d’Oriola a Vinaròs, que reivindiquen com un fi en si mateix la República Valenciana
Aquesta és un crida dirigida a tots els valencians, residents d’Oriola a Vinaròs, que aspirem a la República Valenciana, lliure i sobirana, com un fi en si mateix i no condicionada a cap altra aspiració sucursalista. És una crida a tots ells, als que ja la fan seua de manera pública i als que la mantenen en la seua privacitat. És una crida a tothom, malgrat que l’objectiu, ara per ara, es contempla inversemblant i fora de tota expectativa.
Els que això reivindiquem, sobiranistes valencians republicans de tota mena, amb múltiples contradiccions entre nosaltres, però units pel ciment que afirma que PER DAMUNT DELS VALENCIANS NINGÚ! ―diem que, qui reivindica la nostra República com un fi en si mateix― cal que ens agrupem i ens coordinem. Ni les ortografies, ni el nom del territori, ni les banderes, ni el caràcter caïnita i guerra-civilista carpetovetònic que ens exporten, han d’impedir la nostra coordinació política sobiranista. Hem de superar els paranys que al llarg dels anys, interessos forasters, s’han encarregat de conrear entre nosaltres els valencians per mantenir-nos dividits i enfrontats.
Ara l’Estat espanyol pateix d’una crisi sense precedents i joves nacionalistes espanyols d’esquerra i de dreta volen refundar-ho. També en l’horitzó un nou Estat, el català, s’albira. I en mig els valencians. Per a ells, per als més nacionalistes i identitaris, som una peça de caça; ens volen valencians d’una regió espanyola o valencians d’una regió catalana. Els valencians per a ells o hem de ser políticament espanyols o hem de ser políticament catalans, però mai políticament valencians, lliures i sobirans.
Aquesta setmana ens visiten dos importants polítics catalans de la CUP. Venen a reivindicar que ens incorporem al seu projecte de Països Catalans, eufemisme de Nació catalana, on els valencians, per a ells, en formem part. Els valencians per a ells som catalans, de Nació catalana. De la mateixa manera que per als espanyols som de Nació espanyola. L’avantatja per aquests darrers és que a l’estar supeditats al seu Estat, un de realment existent des de 1707, la seua afirmació sobre la nostra espanyolitat, és imperativa i legal.
Davant de tot l’exposat cal una reflexió. Si estem d’acord que la llengua valenciana es perdrà fonamentalment si els que la parlem deixem de fer-ho, de la mateixa manera si els sobiranistes valencians renunciem a exercir políticament de valencians, renunciem a reivindicar la República Valenciana, lliure i sobirana, llavors indefectiblement, els uns i els altres, amb la seua acció política faran que aquesta República esdevinga impossible.
En les nostres mans, ―en les dels sobiranistes valencians que ja ho fem públic, que som minoria, però i fonamentalment en la d’aquells que encara no ho fan i que són majoria―, està el futur per avançar cap a la República Valenciana, cap un Estat valencià, lliure i sobirà, i perquè la seua bandera onege a la seu de les Nacions Unides.
Secretariat de República Valenciana /Partit Valencianiste Europeu
País Valencià, 2 d’octubre del 2016
RIAD INVERTEIX 8.000 MILIONS A DIFONDRE L’ISLAM MÉS SECTARI I DEL PERQUÈ EUROPA ÉS TAN INDULGENT AMB L’ARÀBIA SAUDITA
Les aliances a l’Orient Mitjà i del perquè USA/Europa són tan indulgents amb l’Aràbia Saudita. Pierre Conesa, ex-alt funcionari del Ministeri de Defensa francès i autor del llibre DR. SAOUD ET MR. DJIHAD. La diplomatie religieuse de l’Arabie saoudite, ho denuncia: “RIAD INVERTEIX 8.000 MILIONS A DIFONDRE L’ISLAM MÉS SECTARI” i Europa mira cap un altre costat.
Els saudites van aportar el contingent de combatents estrangers més gran, 5.000 homes, a la guerra contra els soviètics a l’ Afganistan; 15 dels 19 terroristes de l’11-S, 115 dels 611 presoners de Guantánamo. Avui els saudites són majoria en el col·lectiu estranger de l’ Estat Islàmic que combat a Síria i l’ Iraq: 2.500 persones. Tot i això, després de l’11-S els Estats Units no van assenyalar l’ Aràbia Saudita, sinó l’ Iran, l’Iraq i… Corea del Nord, i van envair l’Afganistan i l’Iraq. Quinze anys després Obama veta –i té problemes per fer-ho– una llei que persegueix judicialment l’Aràbia Saudita. La UE li comunica per carta, el 21 de setembre, el seu suport al veto, per por que excessos occidentals puguin ser portats a judici: “La immunitat d’un Estat és un pilar del dret internacional, tota excepció a aquest principi s’arrisca a provocar represàlies d’altres estats”, diu la carta. L’ Aràbia Saudita propaga també, des de fa dècades, la versió més sectària, misògina, homòfoba, racista i antisemita de l’islam: el wahhabisme. Riad s’hi gasta una fortuna: “8.000 milions de dòlars anuals”, una quantitat semblant a la que es gasta per comprar armes i ingressa en la peregrinació als llocs sants de l’islam. Una enormitat. A Espanya han finançat amb 6,5 milions d’euros el Centre Cultural islàmic de Madrid ( Mesquita de l’M-30) i a Málaga un centre islàmic de 3.842 metres quadrats. Així a tot Europa. La Universitat de Medina ha format “25.000 o 30.000 quadres” que propaguen tot això des de fa dècades. Ho diu Pierre Conesa, ex-alt funcionari del Ministeri de Defensa francès, que acaba de publicar un llibre fonamental sobre la diplomàcia religiosa de l’Aràbia Saudita (Dr. Saoud et Mr. Djihad) que il·lumina el forat negre d’aquesta indulgència escandalosa.
Com es pot explicar?
Al vuitanta Anglaterra va vendre 120 Tornado al regne, el contracte Yamamah, que va salvar British Aeroespace. Una associació va descobrir que el 30% del contracte se’n va anar en comissions i va apel·lar al Tribunal de Comptes. Tony Blair va vetar la investigació. Això ve de lluny. Cal explicar el nociu forat negre que és l’ Aràbia Saudita.
Quin és la dualitat que expressa el títol del seu llibre?
Aquest règim es compon de dues famílies: els Saud i els Al-A sh Xeic, descendents d’ Abd el-Wahhab. Els primers representen la façana de país aliat a la guerra freda, amb la seva cohort de quadres sofisticats encarregats de les finances, la defensa i el control de les elits a través de la seva compra. Els segons s’encarreguen de la dimensió integrista, amb les qüestions religioses i l’educació a les seves mans. Tots dos es necessiten mútuament i actuen en paral·lel. A l’ Afganistan Occident només mirava la dimensió Est/ Oest, mentre que alhora ells finançaven les madrasses wahhabites. Els resultats els veiem avui.
Aquesta dualitat no és alhora la seva debilitat?
Sí, cada vegada que els Saud necessiten els occidentals, han de donar explicacions als ulemes, que a canvi els demanen més poder. Per exemple, el 1979, quan els radicals prenen la gran mesquita de la Meca i els Saud criden els policies francesos per alliberar-la, han de transferir més poder als religiosos per compensar; es tanquen tots els cinemes de Riad i s’obliga les dones estrangeres a portar vel. El 1991, quan Bin Laden proposa de defensar l’ Aràbia Saudita contra Saddam Hussein i els Saud prefereixen apel·lar a 100.000 soldats americans, es produeixen els primers atemptats, que mostren el desacord amb l’apel·lació als “infidels”. I avui tenim l’ Estat Islàmic, que és un producte del salafisme que contesta a l’ Aràbia Saudita i s’hi posa per sobre. És una debilitat, perquè veiem com estan sent superats pels monstres que van crear.
La diplomàcia religiosa va néixer en reacció a Nasser?
Al món àrab hi havia un discurs molt potent contra les monarquies, així que es va oposar el panislamisme al panarabisme de Nasser. Se’n va anar a buscar els estudiants de la Universitat Al-Azhar del Caire per portar-los a Medina amb beques. Anys després això va tenir conseqüències devastadores, que nosaltres coneixem bé a la zona del Sahel; avui tots els responsables de les grans organitzacions musulmanes del Senegal, Mali, Níger, etc. són gent que ha passat per la Universitat de Medina.
I què passa?
Doncs, per exemple, que el cap del Consell musulmà de Mali s’oposa al dret familiar, discrimina les dones i afavoreix la concepció salafista. Allà aquests quadres de Medina s’imposen; poden llegir l’Alcorà, mentre que els Nurid al Senegal, els Tidjanitah de Mali o els Peul no parlen àrab. Ells es presenten com a veritables musulmans i partidaris d’un islam igualitari, no compromès amb els règims locals establerts, cosa que els dóna una aurèola revolucionària… Per tot això hi ha hagut un augment del salafisme a tota la regió subsahariana: una conseqüència de 30 anys de diplomàcia religiosa. I hi ha una cosa que crida l’atenció: als contractes que firmen els becaris estrangers de Medina hi figura l’obligació de tornar als seus països així que acaben els estudis. Recordi la Universitat Lumumba de Moscou. La idea era crear quadres per escampar-los pel Tercer Món. És una mica la mateixa lògica, però avalada per molts més diners: fins a 8.000 milions anuals, sis o set vegades el que l’URSS feia servir en propaganda en els millors anys. Per fer-se una idea, el pressupost anual del Vaticà de l’any 2011 va ser de 245 milions.
Quant determina la venda d’armes la política exterior de França?
Molt. L’ Aràbia Saudita és el nostre millor client des de fa, almenys, 25 anys. Amb la importància d’Airbus, Thalès, Dassault, etc. és evident que es cuida el client, cosa que porta a situacions ridícules com les lliçons que es dóna a l’ Iran per coses que són molt pitjors a l’ Aràbia Saudita. Valls sempre respon dient que tenim 10.000 milions en contractes amb l’ Aràbia Saudita. I a més el regne ha contractat les quatre agències de relacions públiques franceses més importants per gestionar la seva imatge.
La Xina també és un gran client i això no impedeix la ximpleria d’enviar vaixells francesos a patrullar el mar de la Xina.
Gairebé tot el petroli del Golf va a Àsia. El dia que els xinesos hi posin un vaixell al·legant el seu subministrament es parlarà d’ ingerència inadmissible. La crisi més mortífera des del final de la Segona Guerra Mundial ha estat la del Congo: 2,5 milions de morts. Qui decideix que Síria és més important que el Congo? Se’ns diu que França hi té “responsabilitats històriques”. Si ho diuen pel pla Sykes-Picot, seria millor callar. A l’opinió publica se li ven que nosaltres som el bé i ells el mal. A la campanya electoral francesa ningú no es planteja la qüestió de fons: com és que els nostres soldats allà no hi moren, mentre que aquí els civils són assassinats? Després dels atemptats del gener del 2015 tothom reflexionava sobre com contrarestar la radicalització. L’únic ministeri que no va fer cap autocrítica va ser el d’ Exteriors.